|
|
Les nostres vides es van creuar en ple hivern. Tenia, però, la sensació que ja t’havia vist altres vegades. Una fotografia i alguns escrits parlaven de tu, dels teus hàbits, dels teus menjars preferits, de la teva intel·ligència, de les teves manies… El que em va decebre de tu és que no et vas mostrar massa efusiu quan et vaig saludar. Jo que pensava tot el contrari! Quin desencís vaig tenir! Em vas fer un cas relatiu, semblava que et costés apropar-te a mi. Jo, això, no m’ho hagués imaginat mai. És més, pensava que faries un bot d’alegria, però no. No va ser així. Et vas mostrar massa desconfiat i força esquerp.
Per sort, el temps ajuda a oblidar i ara em sento satisfeta i orgullosa d’haver escoltat el què em dictava el cor. Dins meu et vaig perdonar i vaig pensar que el fred t’havia congelat el cervell. Et vaig tocar la cara i les orelles i estaves ben glaçat. Eres incapaç de fer qualsevol gest amable, carinyós. La meva reacció va ser totalment oposada i em vaig proposar tirar endavant el que per una altra persona seria una bogeria. Et vaig adreçar uns mots suaus a cau d’orella i, tot d’una, vas canviar d’actitud.
Estic convençuda que el meu apropament càlid, enmig d’aquella gelada, va donar els seus fruits. En qüestió de pocs dies ja estàvem convivint en plena normalitat. Tots dos ben junts, davant la llar de foc, ajaguts al terra jugant i gaudint de l’escalfor de les brases eren una bona mostra del que pot ser la felicitat. M’agradava veure els teus ulls tan negres i expressius mi-rant-me fixament tot inclinant el cap. M’encantava observar-te mentre menjaves amb desfici els plats que cuinava per a tu. Em delia per passar-te la mà mil cops pel teu cos mentre tu em deixaves fer.
Sí, Tac, durant uns anys vas ser el rei de la casa i mai em vaig penedir de recollir-te aquell matí d’hivern. T’enyoraré. Enyoraré les teves llepades afectuoses , la teva mirada confiada i la teva impagable companyia. Has estat un gos modèlic. Et recordaré sempre.
Que descansis en pau, amic de l’ànima!
(c) Mercé Bellfort