— Mare, estic embarassada.
Resignada a suportar el que li havia de venir, no li va tremolar la veu. Va deixar anar la nova amb un to neutre, com qui diu que fa sol o que ha menjat canalons.
La Rosa de cal Clapat va envermellir com una síndria madura de tanta sang com li va pujar al cap. Déu del cel, la seva nena embarassada i soltera!
— No hauria esperat pas això del Ramon, Marteta, el feia un noi seriós i responsable.
— És que no ha estat pas el Ramon, mare.
Santa Maria Mare de Déu! Amb el que havia costat trobar-li un bon partit.
— Però, filla, ¿com has pogut…? Hauràs de dir al Ramon que la criatura és seva, és clar.
— Miri, mare, el Ramon és treballador i complidor, que sempre arribem puntuals a missa i ballem tots els balls de la festa major. Però s’ha entestat a respectar-me fins que ens casem. No li puc pas atribuir el fet.
— Ni agrair-li-ho —va afegir amb un to mig burleta, mig reivindicatiu.
La Rosa li va passar per alt la impertinència perquè l’apressava la curiositat.
—I qui és el pare, doncs?
— El foraster, mare.
— El foraster? Santa Tereseta del Nen Jesús! Què en sabem d’aquest noi de ciutat? En què treballa el seu pare? Combreguen, a casa seva? I com et vas poder deixar seduir fins a aquest punt, nena? I el Ramon, on era?
— El Ramon havia anat a la reunió del partido amb el seu papà perquè hi anava el president i el volia saludar. Mentrestant, jo era amb la colla fent unes cerveses a la plaça. El foraster m’anava fent brometes i jo pensava que em volia fer pessigolles quan em va atansar els llavis al coll. Però no sé què em va fer, mare, que em va tremolar tot el cos però d’una manera que jo no coneixia; i em vaig quedar sense voluntat. Per això el vaig seguir quan em va dir d’anar-nos a banyar al riu sota la llum de la lluna plena.
— És clar, i tampoc no vas tenir voluntat quan et va violar…
— Et juro que ho vaig intentar, mare. Quan tenia la punteta just posada jo vaig dir «no». Però quan tot seguit ell va dir «¿no?», jo, mare, ja estava tan encesa que li vaig engrapar les natges perquè no se’n desdigués.
— Verge Maria, perdoneu-la. I no et va fer mal, fillona?
— No, mare, que ja feia mesos que, per tal de calmar els neguits, jo ja havia fet pas.
A cal Clapat no es prenia cap decisió important sense l’opinió i el vistiplau del germà clergue de l’home de la Rosa. Mossèn Joaquim ja era vicari general i es deia que tenia possibilitats d’anar al Vaticà. Tot i la naturalesa de l’assumpte, no es va fer una excepció. Al contrari, perquè el fet li podia perjudicar la carrera si es feia públic.
El matrimoni i el vicari es van reunir durant tres hores a la sala del piano. Mentrestant, la Marta esperava a la galeria, entretinguda mirant els estels de la constel·lació del Taure a través del telescopi.
La nena havia d’avortar. L’acte s’havia d’executar amb el màxim secret donades les circumstàncies, agreujades, en aquest cas, per les declaracions recents del cardenal Rouco Varela que anunciava l’excomunió de tots els participants en un acte com aquell. La nena s’inscriuria en un curs de tres mesos de perfeccionament de l’anglès a la Gran Bretanya. Primer avortaria i després faria el curset. Hi aniria sola, perquè ningú no tingués cap sospita de res.
Han passat dos anys. La Marta treballa de dependenta en una cèntrica sabateria de Nottingham i viu en un pis petit amb l’Eva, la filla del foraster. Al Ramon l’han promès amb la Núria de cal Freseral, que ja és directora de la llar d’infants. La Rosa de cal Clapat s’ha tenyit els cabells morats. Mossèn Joaquim viu i treballa al Vaticà, ja fa panxa i té la pell lluenta. El foraster estudia segon de dret a la Pompeu Fabra per tercer any consecutiu.
© SenyorTu