Nadal a Catalunya

catal..gif

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés 
Gener de 2006

HO DONARÍEM TOT

Arriba el Nadal. Una línia d’horitzó creix al front d’un pilot de persones que, un any més, deixen volar els seus somnis, sovint concretats en desitjos de pau i amistat que es repeteixen mecànicament. Els amants, aliens a les convencions, continuen jugant sota els llençols. El vint-i-cinc de desembre i un grapat de derivats sonen pels carrers, per tot arreu, amb una obstinació insufrible per a la multitud capficada en absències i solituds.Però la troca del temps es desfà per a tots. I roda. I giren els planetes, indiferents al Nadal, a les ferides i alegries, a la diversitat d’uns éssers tan semblants que ho donaríem tot per atrapar per sempre més uns fragments de felicitat tan fugissers com desitjats.

Josep Pastells
Desembre de 2005

ESTIMAR LES COSES I LES PERSONES, MALGRAT LES DIFERÈNCIES

 

abra_1.gif

El que és més humà, és també el que és més diví.  Estimar les coses que són nostres es quelcom natural en la nostra vida. Des de sempre els pares ens han estimat. Amb els amics hem compartit molts bons moments i els apreciem. La nostra família també ens l’estimem: la nostra parella, els fills, els nets… És bo de fer-ho i d’aprofundir sempre aquesta relació. També ens estimem el nostre poble. Perquè  és el nostre, és el millor del món. Tot el que és nostre ens ho hem d’estimar, sembla tant senzill i evident.  Els nostres veïns, els nostres parents, els nostres companys de treball també els hem d’estimar perquè són els nostres pròxims, i passem moltes estones amb ells, els necessitem i ells també ens necessiten. És bo de fer un esforç i de superar les diferències, valorar el que ens uneix, més que no el que ens separa.   Sempre hauríem de potenciar aquests sentiments i fer-los créixer.  Hem de saber estimar tot el que ens rodeja tant les coses com les persones.  Hem de ser conscients que no tots som iguals, però això fa que el món sigui més interessant, i dóna més riquesa a la realitat amb aquesta diversitat. Respectar l’altre ja és estimar, perquè és acceptar-lo tal com és i no pretendre canviar-lo. Té dret a ser com és.  Estimar el nostre país i també els països que ens envolten vol dir sentir-se membre de la gran família humana, amb tota la seva diversitat de cultures races i llengües.  Així ho ha volgut Déu, que la família humana fos tan diversa i variada. L’amor supera les diferències i es fixa en les coses que ens uneixen, fa sorgir les coses bones que tots tenim, per valorar-les més i enriquir-nos amb la col·laboració del l’altre.  Estimar l’Església és estimar-se també un mateix, sense pretendre canviar-la,  perquè dins de l’Església cada u té dret a ser com és. El respecte i l’estimació ha de ser la moneda de canvi, de tots els qui la formen. Sempre hauríem de sospitar de les nostres intencions, quan ens mouen  sentiments de domini, quan volem dominar els altres i de fer-los fer el que nosaltres volem, el que a nosaltres ens agrada més. Al nostre cor es produeix un dilema:  estimar els nostres ideals: allò que ens agradaria que fos l’altre, l’Església o la realitat…  ( és a dir, allò idealitzat que no existeix);   ho estimar les coses concretes, que tenim al davant realment: el nostre veí tal i com és, la nostra Església tal i com és, el nostre món tal i com és.  Estimar la realitat és millor, perquè ens fa tocar de peus a terra. Jesucrist va estimar les persones concretes i va donar la seva vida per elles, tal i com són. Déu ens estima  tal i com som, fa sortir el sol per bons i dolents.  És des de l’amor i amb amor, que el món i les persones poden canviar. Mai des de la coacció externa, ni per la força, ja que sempre serà una agressió.  I si no aconsegueixes fer canviar el món o l’altre, amb l’amor, no et consideris pas un fracassat,  sinó un gran vencedor. Perquè hauràs vençut la més gran de les victòries, t’hauràs vençut tu mateix.                                                                                                 

Mn. Joan Francesc Amigó
Desembre de 2005

PASSEM A LA PRÀCTICA

Molts coneixem la teoria del creixement personal. Hem llegit llibres i hem tingut llargues converses sobre aquest tema que està tan de moda. Fins i tot és possible que haguem realitzat algun curs o bé que ens haguem sotmès a una teràpia escaient. Molts ja sabem que el pensament és creatiu, que allò que pensem és el que trobem en la realitat. Tots estem convençuts, per tant, de la gran importància de desterrar els pensaments negatius de la nostra vida, reemplaçant-los per pensament positius. Així mateix, sabem que el present és el moment de poder. Que és absolutament necessari que ens deslliurem de tots els lligams al passat que emmascaren la nostra vida de culpa i de ressentiment, cosa que ens permetrà albirar el futur sense por.

Massa sovint, però, em trobo amb persones que em diuen que tot i saber tot això, els és molt difícil posar-ho en pràctica. Que són incapaços de defugir els pensaments negatius i que, per tant, els és impossible viure el present amb plenitud. Quan els pregunto què fan per solucionar aquest entrebanc, quantes vegades estan una estona, durant el dia, amb els ulls tancats prenent consciència de la seva respiració, sense fer res més, sovint em diuen que no tenen temps per fer-ho, que no ho saben fer o bé que els és impossible. Saben molt bé la teoria, però encara no han passat a la pràctica.

Malgrat que a nivell intel·lectual tinguem les coses clares, el cos sovint es resisteix al creixement, perquè li és més còmode viure ancorat en les seguretats que li dóna la rutina, tot i que això li impedeix ser plenament feliç.

Cal que tinguem molt present que el moviment es demostra caminant i que ens hem de posar en marxa per poder reeducar la nostra persona. La reeducació del cos és lenta en el moment que ens posem a treballar, però impossible si no ens hi posem mai.

Ara que estem acabant un any i s’acosta el començament d’un altre. En aquest moment ,encetat tot just un mil·leni, proposem-nos posar fil a l’agulla del nostre creixement personal, i no esperem ni un moment més per programar en la nostra agenda aquestes estones d’introspecció que ens són tan necessàries per avançar. L’exercici tan fàcil d’estar deu minuts al matí i deu minuts a la tarda asseguts, amb els ulls tancats i posant l’atenció en el ritme de la nostra respiració, practicat amb regularitat, pot canviar la nostra vida, encara que això ens pugui semblar impossible. Les grans consecucions sovint requereixen un esforç mínim!

No esperem l’arribada de les festes, que s’escolaran immergint-nos en una nebulosa caracteritzada per la successió de digestions lentes i pesades, per fer el ferm propòsit que l’any 2006 serà l’any del nostre renaixement espiritual. Passem a la pràctica.

Regina Ferrando
Desembre de 2005