Temps era temps que les masies o cases de pagès eren habitades. Ara malgrat totes les eines i bons mitjans per conrear el camp ,cada vegada és mes difícil trobar-ne una d’habitada, les terres si bé algunes les veureu cuidades , la gent i els animals fa molt temps que varen fugir per no tornar. Els humans , marxaven a les grans ciutats o pobles i els animals malviuen en granges que semblen presons.
Però no volia parlar només de cases de pagès , bé, d’una en concret si, la que habitava l´Aina amb la seva família amb vaques, cavalls, oques, conills, gallines i uns quants gats i gossos.
La nena era filla única i una mica consentida però als seus nou anys era una noieta alegra i riallera. Era de galtones vermelles, ulls blaus i cabell color de blat madur. Les seves trenes li donaven un aspecte eixerit igual que la granota texana, que una tia que li agradava viatjar li va portar d’un dels seus viatges, ella la portava quan no tenia col·legi, a l´escola hi havia d´anar amb l’uniforme de les monges, que a ella no li agradava gens.
A la xicoteta al seu avi li deia “Pepito” cosa que ella li agradava prou. Estimava al seu avi que se l’emportava al camp o al bosc i li explicava històries molt boniques, i li ensenyava el nom dels arbres les plantes i a conèixer tot bitxo vivent.
Un dia es va posar molt contenta quan li va dir l’avi si volia anar amb ell perquè era estiu i no tenia col·legi.
– A on anirem padrí? va preguntar.ç
– Doncs a la font del Celler, digues a la iaia que et doni berenar
Així ho va fer i contenta amb el seu osset de peluix de color marró que sempre portava a coll i amb una motxileta a l´esquena on l´àvia hi va posar pa amb xocolata i caramels.
– Avi expliquem una història li deia la nena pel camí, però que no sigui de por, com la que em vas explicar de l´escala que va construir en una paret, un home que va vendre l´anima a Satanàs i mai va ser pobre del tot. Però que a l’anar a enterrar el dimoni s´havia emportat l´home i varen tenir d’enterrar un roc.
– No “Pepitu”, però tu mateixa has vist que l´escala continua al seu lloc prop d´un camí, saps menuda que hi ha altres formes de ser ric, com diuen més bones de fer.
– No, com avi?
– Doncs mira no sé si saps que hi ha dones d´aigua, unes noies molt formoses que viuen en llacs, gorgues i rius, són màgiques i el que els pot robar una peça de roba que solen estendre a la nit, i millor a la nit de Sant Joan, si els pispes quelcom diuen que tens prosperitat per sempre.
– I tu les has vist, com són com les fades potser?.
– Si les fades són esperits de l’aigua, viuen al bosc a l’igual que els follets, és té de ser molt bo i estar molt atent però, per veure’ls reineta.
– Oh !, avi que vol dir?. Tu els has vist?
– La meva mare en veia, ja saps que era la persona més bona que he conegut la teva besàvia, ella hi creia i veia tots aquests éssers. Tu t’hi assembles, tens els mateixos ulls i cabells i espero que tinguis el mateix caràcter i bondat.
– Va! Doncs explica’m quelcom , que et vagi explicar ella .
I l’avi va començar a explicar l història , ja havien arribat a la Font del Celler i la nena va donar pa amb xocolata al padrí i ella també va agafar la seva ració i es varen asseure , prop de l´aigua,
Explicava la meva mare que quan vivia a casa de Perot Rocaguinarda el bandoler , hi havia una masia amb una nena petitona. Ella tenia quatre nens i es delia per la Roseta, li hauria agradat tenir una nena , un dia però, la nena es va posar malalta i ni els remeis del metge ni les herbes de la Tana que deien que era bruixa guarien a la petita .
La seva mare estava molt trista i la meva que anà a visitar-los també. La menuda tenia febre alta i feia molta pena. La seva mare la Cio va dir que potser li havien llançat mal ull, però la mare va dir que no, això no ho podien pas fer a una nena tan bonica com la Roseta. Llavors la Cio va dir que potser havia sigut un follet, alguns tenen molt mala bava. La meva mare la Dolors va dir que això mai, eren trapelles ho emmerdaven tot, però mai feien mal a la canalla i així ho varen deixar.
Però es veu que un follet havia escoltat mig amagat darrere uns sacs, tot el que deien les dones i va pensar que havia de fer quelcom. Ell vivia molt bé a les golfes de la casa els hiverns no tenia fred, sempre trobava quelcom per menjar i a la seva cova al bosc sols hi anava quan feia bon temps. Si havia de fer quelcom.
Va rumiar mentre es treia la caputxa verda i la feia voleiar a les mans. Va decidir anar a veure unes dones d´aigua que vivien a la Balma de les Pastorelles, potser elles el podrien ajudar. Aquelles dones d´aigua però, eren com les sirenes del mar, sols sabien cantar, atraure pastors i desitjar ser noies normals i atrapar algun pagès per anar a viure a un mas.
No, li va dir la que semblava tenia més poder, no et podem ajudar, i en dir això és pentinava una cabellera llarga i rossa , era molt i molt bonica. Ara va suggerir, potser les fades del bosc , sí que et poden ajudar, ja saps a on trobar-les. I dient això es varen submergir dins la gorga.
El follet va anar rabent al bosc mes feréstec i bonic de la contrada, en ser allà va començar a cridar. Fades verdes! Fades Drianes! . Sóc un follet necessito la vostra ajuda.
De cop i volta un reguitzell de donetes vestides amb peta’ls de flors , llargs cabells brillants amb varetes a les mans i algunes amb ales com les papallones el varen envoltar.
-Que passa follet varen preguntar?
– Necessito la vostra ajuda, les dones d´aigua diu que vosaltres en sabeu.
– Una nena humana bonica com un sol s’està morint, em podríeu ajudar, jo al hivern visc a casa seva i bones trapelleries els faig.
– I que en traurem a canvi, que ens pots donar?
– Doncs res va dir el follet, ara he sentit a dir que sou bones per naturalesa i ajudeu als humans .
– És cert va dir una que va dir anomenar-se Liliana, ho farem amb una condició , quan vegis un Arc de Sant Martí després de la pluja, ens tindries d´anar a buscar l´olla d’or que s’amaga al final . No va dir la Liliana, no la volem pel seu valor, però un dia amb un follet irlandès vàrem tenir una disputa, li voldríem fer una broma, li tornarem l’olla no pateixis, al final sou de la mateixa mena no?
– Si va dir el follet, ho som. Us prometo ajudar-vos sempre que sigui això, sols una broma, sapigueu que els follets irlandesos tenen molt mala llet!.
– I la fada es va espolsar les ales, va recollir un polsim daurat que va posar dins d’una flor que tenia forma de calze i li va dir al follet, el tirés sobre la menuda i digues unes paraules màgiques. CURA TE IPSUM ! , i li tires al damunt, estarà bona en unes hores.
El follet va marxar amb la flor ben agafada a la mà, els va donar les gràcies i els va prometre tornar visitar-les amb l’olla, el trapella fins va pensar que també les visitaria en endavant amb qualsevol pretext, eren tan boniques que li havien robat el cor, en particular Liliana amb les seves aletes daurades i els seus ullets verds.
Un cop a la masia va fer el que li havien dit les fades i la nena li va baixar la febre i l’endemà ja tornava a córrer per la masia.
La meva mare que entreveia follets mentre collia bolets i veia voleiar una cosa que no eren papallones a dins el bosc, va intuir que alguna cosa havia passat. No l’havien guarit ni els remeis ni les herbes, alguna cosa diferent segurament màgica.
Jo era un vailet i escoltava la meva mare bonica i rossa i pensava que tenia raó.
Com tenia raó quan em deia que no baixes a una mina que hi havia a la masia Rocaguinarda perquè em podia fer mal, que només era una fugida del bandoler, mes això ja és una altra història.
L’Aina estava tant atenta i bocabadada que va deixar caure l’osset de peluix que l’avi va pescar amb la mà de dins l’aigua clara.
Avi va dir la nena, aquest si que és una història bonica potser aquí també hi ha dones d´aigua.
– L’avi molt seriós, va contestar que segurament que si i que creia la història de la seva mare perquè a la seva manera la seva mare també era màgica. I la nena va somriure a l’avi, el va agafar de la mà i li va fer un peto molt gros , com a premi de la bonica història.
L’Aina ara ja és gran, recorda amb nostàlgia els contes, les històries i l´avi a qui tant va estimar i de cua d’ull també moltes vegades en veu d’habitants del bosc i per si a cas, mai cull tota la fruita dels arbres, la deixa per ells. I viu enmig del bosc encara i la màgia mai l´ha abandonat i no desespera, potser algun dia per Sant Joan anirà a veure les dones màgiques d’aigua, a la Balma de les Pastorelles, no vol cap peça de roba, sols les vol veure cantar sota la lluna.