DUES GOTES D’AIGUA

Aquell dia plovia fort. Llamps i trons omplien l’èter. La humitat esgarrapava. Espaordides algunes gotes d’aigua queien amb els ulls tancats i tremolant. Malgrat tot dues gotes, una jove i una vella, anaven xerrant amigablement enmig de la forta pluja. Per a la gota més jove era una nova experiència. Per a la gota vella era rutina. La gota jove va exclamar – diuen que els humans saben on està la veritat. Quan arribi a terra seré com ells i també ho sabré -. La gota vella va comentar – cada humà té la seva veritat i es barallen per tenir raó -. De sobte es van donar una gran patacada. Havien arribat a terra. La gota jove va exclamar – la veritat és que ja hem arribat i podrem ser humanes -. La gota vella va puntualitzar – la veritat és que estem esparracades del cop i mai serem humanes -. La gota jove va exclamar – crec que ets una pessimista -. La gota vella va sentenciar, ja hi som! Dues opinions diferents que volen ser la veritat. Potser si que arribarem a ser humanes.

Cita de Svileta de Tessàlia: una opinió sols és una opinió, però mai és la veritat.

Francesc Estival