Al Raimon el varen trobar mort amb el cap repenjat damunt el volant del seu tot terreny. El cotxe havia sortit de la carretera, millor dit de un camí de bosc, i no el varen trobar fins que es va esgotar tota la bateria del cotxe, doncs va morir conduint de nit, i el van localitzar les persones que feien la recerca al cap de una nit i un dia. Tot això ho varen constatar perquè tenia el contacte donat, i varen haver de carregar el cotxe tant mort, com el pobre Raimon en una grua.
A casa d´en Raimon la seva dona el va trobar a faltar al veure que ja feia més de un dia que no el veia. No li va estranyar gaire, era home de poques paraules i acostumava a desaparèixer hores sense donar explicació. Si algú li deia on havia dormit, solia contestar, per aquí no gaire lluny i es quedava així. En Raimon sempre havia sigut una mica peculiar.
Més el fill gran , va preguntar. Mare quan va marxar amb el tot terreny el pare ?. La Lluïsa acostumada a tot, va rebobinar i es va donar compte de que ja feia moltes hores, no havia dormit ni havia esmorzat ni dinat. De mala gana va trucar al mòbil esperant algun improperi , més no va sortir el contestador automàtic. Això la va esparverar era la primera vegada que no li fotia un bon moc i va mirar al fill amb recança. Ara si que penso que passa alguna cosa que no es normal va dir. Ves a veure si trobes a algun lloc el teu pare. Mira a la taberna, inclús perquè no t’arribes a la casa de meuques,aquella que hi ha al cap de avall de la carretera, va insinuar…..
El fill va cridar el seu germà petit i es varen posar a la cerca, al no trobar-lo enlloc van avisar als mossos, i els mossos i els veïns desprès de molt buscar el varen trobar, mort i encarcarat, va ser molt difícil treure’l del seient del cotxe, cap a la funerària. Varen passar hores fins que va ordenar l’aixecament del cadàver el jutge. Tot feia pensar en un atac de cor. Com ho varen corroborar al fer la autòpsia. Mort natural als seixanta tres anys.
A la Lluïsa no li va afectar gaire la seva mort ja que quasi no el veia mai. Sols per fer-li quatre crits,no donar-li ni un duro per res, canviar-se la roba. Posar-se’n una de neta i Santes Pasqües. Dels fills ja grans, ben poc se’n havia cuidat. Per tant, la bona dona ningú entenia perquè l’aguantava. Si li preguntaven deia. Es per la costum, ningú de casa meva ha deixat mai al marit.
Com que era mes barata la incineració varen decidir anar per aquest canto . Com que no podia veure els capellans varen decidir un enterrament laic. Allà mateix a la funerària tenien una capella que servia per tot, allà l’acomiadarien. Varen decidir que tant dona com fills dirien unes paraules.
El fill gran va lloar al pare dient havia sigut un bon pare i un bon marit un exemple per als fills seus si un dia en tenia, per contar coses del avi finat.
El segon va expressar-se mes o menys igual i va dir havia sigut un exemple de treball i de bon caràcter. A algun banc es va sentir algun estossec….
La dona que va parlar l’última va dir, el trobaria molt de menys, havia sigut l’espòs exemplar que tota dona hauria volgut i que sols tenia un remordiment.
Es podia tallar el silenci que es va fer a la sala de vetlles per veure que diria.
La dona retorçant el mocador amb els dits va dir ; tinc el remordiment de no haver volgut anar mai de vacances amb ell. Si ell,volia anar a la Illa de Pasqua ,veure els moais , aquelles pedrotes tant grosses en forma de grans caps . Pobre Raimon ha mort sense complir el seu somni, anar a la Illa de Pasqua això no m’ho podré treure mai del pensament, mai el vaig voler acompanyar . Sense mi no hi volia anar. I amb un gran sospir va acabar el parlament.
El silenci es podia tallar amb un ganivet i les boques obertes de quasi tothom. Tots es preguntaven. A la Illa de Pasqua , perquè ?
Serà veritat ? o serà mentida ?. Així va acabar , la caixa es va anar endinsant dins del forn crematori mentre s’escoltava una musica sacra.
Del desig de visitar la Illa de Pasqua per part d´en Raimon en companyia de la Lluisa ningú en va preguntar mai res.
Montserrat Vilaró Berenguer