Eren aproximadament les vuit del mati, d’un mati clar, molt clar, com solen ser els del mes de maig, la vigília havia plogut lo suficient perquè les flors del parc s’obrissin amb aquell esclat de milers de colors i aromes, com aquell que vol recordar els flaires de quan era molt jove, un nen, en vaig seure en un banc, que a primera vista em va semblar que estava pintat de nou, un cop instal·lat en ell, volia que fos el meu domini de soledat, durant per lo menys, aquest florit mati primaverenc, quant més absort estava intentant desxifra els olors que navegaven per la puresa d’aquell aire tan net, en vaig trobar sense donar-me’n conte, que seia al meu costat una padrina de edat indefinida, portava una faldilla llarga fins els peus, protegits amb unes espardenyes negres, i també uns mitjons molt gruixuts d’un color fosc, un davantal a cuadrets blancs i blaus, una manteleta que segurament s’havia teixit ella mateixa, amb una gruixuda llana de color blau marí, un mocador també negre que cobria el seu ben trenat i canós monyo, d’un blanc albí impecable.
Em va recordar la meva padrina, la mare del meu pare, una dona nascuda als finals del segle dinou, no sabia llegir n’hi escriure, però d’una saviesa envejable, adquirida a l’escola de la vida, era d’admirar la seva habilitat per dur la casa, cuidar els animals, anar a buscar aigua a la font, treien profit de les herbes que collia al bosc, feia tota mena de remeis, alguns conveïns l’adoraven com una sanadora, dons aprofitant la quantitat d’herbes que l’hi oferia la naturalesa, posant-hi, més pa que llonganissa, i una espècie d’oracions que l’hi havia ensenyat la seva mare, rematava els mals de la gent del poble, sempre, amb un caminà molt empinat, com els arbres del bosc, degut a la cotilla, feta amb barnilles de ferro i recobertes amb draps per que el rovell no malbarates aquella incomoda prenda, que portava sempre per no caure en la pesadés del mal d’esquena, degut als esforços que requeria la feina rural d’aquells temps passats.
Van passejar-se per la meva memòria, els records d’aquella qualitativa persona, molt difícil d’oblidar, la seva personalitat, i degut als seus coneixements, de les herbes, molt aromàtiques, al entrar a casa sempre olorava aquell indescriptible flaire, un cop passat el portal uns metres mes endins, l’ambient era diferent, el olor també, doncs, com bona casa camperola trobàvem l’estable, però aquell olor no era gens desagradable, era un altra de les moltes característiques de la llar. Pujant al primer pis hi havia la llar de foc, qui pot ser tan insensible que no recordi l’ambient que crea uns tions cremant en el foc a terra?. El punt àlgid era el dia que es podia fer un parell de llonges a la brasa, al costat es trobava el rebost, des de no massa distancia oloraves el barreig de les aromes d’un tros de cansalada penjat a secar, per fer unes rostes amb la verdura que normalment es consumia a l’hora de sopar, uns xolissos, la tupina, una tenalla no massa petita plena d’oli, uns tomacons, inclòs uns trumfos, tot això et deixaven un ambient únic, tampoc hem d’oblidar, al obrir l’armari, de la cambra del matrimoni, aquella frescor que sentíem, dons la padrina i posava uns codonys ( s’hi no heu tingut mai la dèria de ficar-hi uns quants no sabeu lo que us heu perdut), també el de la terra mullada desprès de una suau pluja, i de les espigues seques i esteses a l’era apunt per ser batuda.
Degut al necessari nou ritme de la vida, no tenia massa anys quant tingué que anar a viure a ciutat, sem va acabar tot aquest be de Deu, els perfums de la padrina.
Avui assegut en aquest banc, penso en lo que m’he perdut, entre la ciutat, el tabac, del qual he segut un gran consumidor, la voràgine de la feina, la constant lluita per ser el primer en tot, de que m’ha servit?.
La padrina que tinc asseguda al meu costat, durant tota l’estona que ha durat el meu intern relat, no ha deixat de mirar-me amb un somriure als seus llavis, uns llavis que ningú pot arribar a endevinar la quantitat de vegades que han rigut, han cridat, han cantat, i que tants cops s’han portat una cullera als mateixos. No se com definir aquest somriure, no arriba n’hi tan sols a una rialla, però son d’una placidesa, una tendresa, una dolçor que amb la meva melancolia, no soc capaç d’endevinar, que em volen dir?
Me la miro directament als ulls, estic embadalit, no puc recordar el temps que ha durat aquesta mirada, els meus ulls s’han neulat amb unes llàgrimes que prudents volen sortir a prendre l’aire fresc de la matinada. Sense poder apartar-los del seu rostre indefinit, un estrany escalfrux va recorre per tots els rius del meu sistema nerviós, era una sensació desconeguda fins aquell moment va fer que comencés a encisar-me en les aromes i colorit d’aquell oceà de flors.
He girat el cap per tornar ha delitar-me en aquella mirada. LA PADRINA JA NO HI ERA
Ton Armengol
febrer del 2009