Començ l’article abans que acabi el 2009 i intentaré fer una recapitulació del mateix. Per a mi no ha estat un any fàcil i malgrat el que afirm, també dir que ha estat molt profitós.
M’explic, la nostra evolució com éssers humans no és la mateixa quan la mar és calma, en la que tothom sap nedar; que quan hi ha tempestes i temporals que et posen a prova. Aquests ens breguen, ens posen en situacions de proves, d’exàmens, a veure si la maduresa que diem tenir, és realment de debò i no una simple façana, que quan les coses venen mal donades, s’esbuca, perquè és superficial i no té cap mena de cohesió.
Un amic meu de Granada que llegia les cartes del Tarot, una vegada em va dir: “Josep, no és Dios quien nos hace crecer, sinó el diablo”. Tot el que hem viscut i com ho hem viscut, és el que ens porta a esser com som. Si malgrat els tràngols “dolents” hem estat capaç de treure-li el seu suc, el seu aprenentatge i a interioritzar-lo; aquestes vivències ens portaran a una maduresa, de lo contrari seguirem tropeçant per mils d’anys amb les mateixes pedres. Repetint les mateixes lliçons fins que les haguem superades.
Així i tot també vull fer aquest article amb l’agraïment a totes les persones que ens han ajudat de moltes maneres.
Donar les gràcies, con he fet altres vegades, a totes les persones que durant l’any m’han anat llegint, tant els articles, com els relats i poemes que també he anat publicant a les pàgines electròniques, com les que ho han fet amb el meu darrer llibre “Sota la meva mirada” publicat el mes de maig.
He rebut comentaris pel correu electrònic, he intercanviat opinions tot passejant per la nostra vall que m’han enriquit mitjançant el diàleg.
Farà un grapat de dies Maria Teresa, una fidel seguidora del que escric, ens toparem pel carrer de La Lluna, després de parlar un ratet, em digué: “No deixis d’escriure, necessitam les persones que diuen les veritats”. Aquesta afirmació, com d’altres et donen una injecció d’energia i de força per continuar. A vegades, emprant una frase casolana, es converteixen en una ditada de mel.
Com a ésser humà, també sóc enganxat qualcuna vegada pel desànim, per una mica de frustració i aquestes paraules de conhort fan que les pugui superar més fàcilment. El record de les mateixes em dóna l’empenta per no afluixar.
Intent viure dins d’una unitat indissoluble de vida. Vull dir que el que faig, pens i sent formen aquesta unitat de vida. A més, es manifesta, al manco ho intent, amb la meva tasca d’escriptor i com a terapeuta; i vos puc assegurar que no sempre és senzill i a vegades et ve al cap una frase que es deia fa un grapat d’anys, en castellà si mal no ho record: “!Parad el mundo que me bajo¡”
Aquestes dates, sobretot les festes de Nadal ens aboquen a recordar els que no hi són i han partit abans que nosaltres. A mi a vegades em porten una flaire d’enyor i melangia; i així i tot, visc el moment, però em rebel a quedar-m’hi ancorat dins d’ell; ja que ho sé hi heu pogut viure, que llepar-se les pròpies ferides i caure en un estat “ai pobre de mi¡”; a més de no portar-te enlloc, t’està robant d’una manera miserable el teu present que podries aprofitar per fer moltes altres coses profitoses, no tan sols per tu sinó pels altres. Al manco això ho entenc per a mi ja que he triat d’alguna manera un compromís de servei cap els altres.
Estic content d’on he arribat i ho escric sense ni un gram de supèrbia. Ja ho he escrit moltes altres vegades que el més important és assolir la pau interna, per arribar a mantenir-se en el centre i en el teu punt d’equilibri; i afegir que em trob molt més temps de la meva vida en aquests instants que no en altres.
Cada dematí i s’ha fet una practica de fa molts anys, don gràcies per tot. Tant pels instants “bons” com pels “menys bons, o dolents”. I ara em direu i a qui?. Vos contest posau-li el nom que més vos abelleixi : Déu, energia universal… Des de fa molta estona em consider un privilegiat pel que dispós, ben igual com pels dons que m’han fiat, com és tant el de l’escriure, també me l’he treballat durant molts d’anys, com per saber i arribar a la professió que dóna sentit a la meva vida. Cada dia quan m’aixec del llit, i don les gràcies pel miracle de permetre’m veure una nova matinada i tot el que comporta. Un dia sencer per a poder-lo modelar com consideris, i no tan sols vint i quatre hores d’existència, que transcorrin sense que ens adonem.
Al mateix temps, és important viure, sense enganxar-se a res, ja que arribarà un dia, tots passam pel mateix raser, que ho haurem de deixar tot; per tant val la pena començar la tasca quan més abans possible i ens evitarem moltíssimes decepcions.
És imprescindible tenir algun instant del dia per estar tot sol i en silenci, escoltant-se a un mateix; malgrat visquem dins un tipus de societat que rarament ho permet, i amb tota la intenció ja que dispersos som molt més fàcils de controlar i manipular. I vendre’ns tot un grapat de coses que si reflexionàssim, veuríem que no necessitam absolutament per res, però que “els experts amb màrqueting” poden aconseguir que creguem que són imprescindibles per nosaltres i la nostra felicitat.
Crec que amb tot el que he escrit, ja n’hi ha per començar un any nou amb una petita reflexió i per tant no afegiré més que, no un consell, sinó un desitj: “No consentigueu que res ni ningú esclafi els vostres somnis. Lluiteu per ells¡”
Bon i venturós 2010, I que les vostres peticions als Reis Mags, s’hagin complertes. I en quant a les peticions, escriuré un refrà Wicca”: “Molt en compte en el que demanes a les teves pregàries, ja que el més segur és que es compleixin”. No sé si l’avís haurà arribat tard. Per si de cas, teniu-lo en compte per l’any que ve.
Josep Bonnín