Ostres! Un dolor al pit! Espero que no sigui res greu… Diuen que tots els infarts comencen així. Després ve la sensació de que et falta l’aire…Estic panteixant..A veure si encara…
No, és la ment que em juga una mala passada. Tranquil… Mira que m’he fet el propòsit un munt de vegades de no pensar que cada cop que tinc un dolor, o un ofec o qualsevol mena de molèstia ha d’ésser necessàriament un símptoma d’una malaltia greu, però no hi ha manera. L’ofec deu ésser conseqüència del mateix atac d’angoixa. Estic acollonit…Ja m’ho diu la meva dona: Viu la vida, home i no pensis que l’has de palmar demà mateix! I el meu sogre: Quan deixes de pensar en la mort, llavors comences a viure. Sàvies paraules, sí però…i aquest formigueig que sento en el braç dret? Mouré la mà repetidament a veure si em passa…Estic suant a mars…Si és en el braç dret, rai. El que seria preocupant és que fos l’esquerre…Bufa! El braç esquerre se’m comença a enrampar… Tranquil, Enric, tranquil. Deu ésser un atac d’angoixa. Ha d’ésser un atac d’angoixa! Però no puc anar a urgències una altra vegada. Seria ja… la vinticinquena? La vintisisena? Un trankimazin i avall que fa baixada i la cara de ridícul que et queda. I després, quan surts, és com si tinguessis la sensació de que tothom veu la por en les teves faccions i et ve ràbia, ràbia per no haver-te controlat, per haver-te deixat arrossegar pel pànic… Em fa mal al pit i em marejo…Estossega…sí, estossega. No recordes que ho havies llegit en alguna revista, d’aquestes tipus magazín de diumenge? Es veu que això provoca una arribada d’oxigen al cervell…o és la sang que arriba millor al cervell i aquesta senzilla explosió d’aire et fa guanyar uns minuts preciosos… bé, el cas és que encara que no sigui un atac de cor això em pot distreure d’aquesta ofensiva encadenada de símptomes…Me’n vaig. És com si tingués davant dels ulls un tamís o una mitja…Veig taques negres. Perdo l’equilibri….
Tom, tom…tom, tom…tom, tom…
Niiiiino, niiiiino, niiiiino, niiiiino…
Veig tota la meva vida en un instant, en color i sense publicitat. Un individu amb túnica blanca em pregunta si tinc res a declarar. Entro en un túnel llarg i estret (no deu ésser com la crisi econòmica perquè al final veig una llum)
Ostres! Doncs no era un atac d’angoixa…
Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
Enric Roca Perich