El tren està abarrotat i només queda un únic seient lliure al fons del vagó. L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial opta per quedar-se dempeus. Vesteix uns texans més aviat cenyits i una atrotinada samarreta negra. El color emmarca una calavera groguenca que fuma un caliquenyo i se’n fum de tot amb un rictus intrigant, picardiós i burlesc. El de qualsevol crani, ben mirat, opina la funcionària que se’l repassa d’un tros lluny, amb un passional desig baveja…, vull dir humitejant-li els ulls.
L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial no ha pas renunciat al seient vacant a canvi de res. Creua els dits perquè l’ocupi la professora de Dret Mercantil que acaba d’entrar. Se la veu cansada, pobra dona, i el generós escot de la brusa semitransparent que llueix prou val un angle de noranta graus.
De sobte, una nuvolada densa i fofa enterboleix tot d’una l’assolellada perspectiva. La senyora jubilada que carreteja el cabàs de la compra, voluminós com un bot salvavides, pren la davantera. Massa tard, ja: ha localitzat el seient. Afortunadament, la veu venir el manobre que treballa a la línia de l’AVE, ara de baixa per haver-se trencat un dit del peu. Educat i galant, li cedeix el lloc amb un somriure manifasser. La senyora jubilada, estarrufada com un paó, accepta tota cofoia l’oferiment. Per agraïr-li el gest, a més, li assenyala el lloc vacant que hi ha al fons del vagó.
L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial tem el pitjor, però exhala un sospir d’alleujament en comprovar que segueix gaudint de bona estrella. La noia dels cabells castanys i pell bronzejada, estudianta de tercer de Medicina, s’alça perquè el manobre de l’AVE amb el dit del peu lesionat no hagi de caminar fins al final del vagó.
Ha arribat el torn de la professora de Dret Mercantil. A ella li toca, per tant, fer el pas definitiu. Però li queda un insospitat i últim obstacle a vèncer: l’estudianta de tercer de Medicina que roman al bell mig del passadís. La noia apreta el cul contra el respatller del seient que ara ocupa el manobre de l’AVE. Com que és un tren amb cinc seients per fila, tres a una banda i dos a l’altra, el parell de melons de la professora de Dret Mercantil passen a frec dels flamets de l’estudianta de tercer de Medicina. La professora de Dret Mercantil s’excusa i somriu. Per un moment, l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial somia despert: i si fos lesbiana?
Reïx a refrenar els instints més viscerals o primitius i rumia, en fred, per veure què l’ha fet arribar a aquella carnal temptació. Perdó, banal conclusió. Visualitza mentalment el frec a frec entre les dues dones. Li sembla sentir, insidiosa, la lletra d’una cançó que no acaba d’identificar -Mujer contra mujer-. I s’adona, per fi, de la premissa que li havia passat per alt en primera instància. Es tracta de l’estudianta de tercer de Medicina. L’aguaita de reüll, bo i envejant el manobre de l’AVE: l’home no treu els ulls de la tireta del tanga, de color fúcsia fosforescent, que sobresurt ben bé dos dits per sobre de la cintura dels pantalons. En moments com aquest, fa ràbia no poder gaudir d’una visió més polièdrica de les corbes de la vida. Tanca el parèntesi amb una inqüestionable constatació: sense cap mena de dubte, l’estudianta de tercer de Medicina és l’amor de la seva vida.
Té a l’abast tres possibles opcions: declarar-li allà mateix amor etern. S’ho replanteja. Si aquest mètode ni tan sols no funciona -en realitat, la formulació correcta hauria de ser: “sobretot no funciona”- la matinada d’un triomfal i etílic dissabte qualsevol, difícilment pot funcionar un impersonal i frívol dimecres a mitja tarda. D’altra banda, fos quina fos la reacció de l’afortunada, sap que se n’acabaria penedint al cap de cinc minuts comptats. Segona via: seduir-la. Apropar-s’hi, preguntar-li quina hora és, què estudia, si treballa, on viu, l’adreça de correu electrònic, quan entra al messenger i el número del telèfon mòbil. Última i rotunda alternativa: oblidar-la. De fet, ¿què en faria ell, de l’amor, si amb el sexe ja en té prou?
No pot resistir-se, tanmateix, i elegeix la segona opció. S’hi acosta a despit de l’escot de la professora de Dret Mercantil i, quequejant com una lloca a punt de pondre l’ou, li demana si per favor li pot indicar l’hora. L’estudianta de tercer de Medicina pren la mà de l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial, l’estira cap a ella i li mira el canell. “Tres quarts de set”, respon la noia. L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial es posa vermell com un alemany gratinant-se a la Costa Brava. La funcionària que de bon principi havia clissat l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial no pot reprimir-se l’orgasme. Se l’afigura despullat i agenollat de cul cap a ella, amb un collar de cuir i gemegant mentre ella l’assota amb les deixuplines que guarda, cobertes de mitges reixades i mocadors de setí, al fons del calaix del capdavall de tot de la tauleta de nit.
L’estudianta de tercer de Medicina decideix prendre la iniciativa. Li pregunta què estudia, si treballa, on viu, l’adreça de correu electrònic, quan entra al messenger i el número del telèfon mòbil. Acorden la primera cita. Al cap de cinc setmanes, l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial coneix els pares de l’estudianta de tercer de Medicina. Quinze dies més tard, l’estudianta de tercer de Medicina coneix els pares de l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial.
Deixen de banda les carreres i es posen a treballar: ell de comercial i ella d’ajudanta del dentista del poble. Decideixen casar-se i tenir molts fills. S’hipotequen i celebren amb cava la perspectiva dels propers cinquanta anys de felicitat. A partir del moment en què s’acabin, Déu dirà. Fins aleshores, l’euríbor serà el déu.
Inviten cent cinquanta-tres coma cinc persones al casament -el germà d’ella val ben bé per un i mig-. Confirmen l’assistència cent cinquanta-un convidats. Els dos patriarques al•leguen úlcera estomacal, arítmia cardíaca, aerofàgia i un principi d’angina de pit. Les esposes intenten calmar-los, els proposen vacances, murmuren que se’ls acaba la paciència, es fan les estretes i prenen possessió del telecomandament. Com que no n’hi ha prou, els amenacen amb el divorci, la casa, el cotxe, la meitat del sou, l’apartament de Torredembarra i amb fer-se sòcies del Reial Madrid. Ateses les possibles i nefastes conseqüències, assistiran i abonaran la meitat del casori. Imposen, això sí, una irrenunciable i viril condició: a partir de les set de la tarda, tindran via lliure per emborratxar-se.
Tres dies abans, però, l’ex-estudiant de primer d’Enginyeria Industrial i l’ex-estudianta de tercer de Medicina decideixen trencar la relació, anul•lar el casament, vendre’s el pis, deixar la feina, reprendre els estudis i, a partir d’aleshores, no viatjar mai més en tren.
Qui ho havia de dir que l’estudianta repetidora de tercer de Medicina s’adonaria al final que era lesbiana i que l’estudiant repetidor de primer d’Enginyeria Industrial s’excita tan sols a cops de fuet.
Ai vida, vida, quin pou de sorpreses estàs feta!
Vicenç Ambrós i Besa