Quan eren dos quarts de quatre de la vesprada, l’Antoni s’alçà de la seva butaca morada, amb la idea de dutxar-se.
Va prendre una bona decisió, anar a fer-se una volta als voltants de la ciutat on vivia. Aquesta no era ni molt gran ni molt xicoteta.
El dia era especialment molt blau, amb un sol especialment bo.
Quan anava per un camí que no transitava quasi ningú, de sobte va veure una botella de color anyil al costat d’una pedra redona i grisa. Tenia curiositat per ella. Després d’uns minuts, la va agafar, aleshores quan la va tocar de sobte se li difuminà la vista i es va convertir en una abella de color rogenc.
Quan es va adonar del seu canvi, la soltà i s’admirà.
Al cap d’una estona l’abastà una altra volta sortosament, es convertí en una papallona rosada. Quina sensació tingué en aquell moment. No sabia com!, però fou així.
Després es convertí en una libèl·lula blavenca i a la vegada rosada. Una altra volta en un abegot morat.
Aleshores l’Antoni pensà que aquella botella era especialment meravellosa i infreqüent.
No sabia què fer i no ho va dir a ningú. Se n’anà a casa i la va guardar en un caixó de la tauleta de nit.
Aquella botella la va utilitzar alguna vegada per a sorprendre a un nebot seu, el qual era molt sensible i a la vegada amb un caràcter mal d’entendre. Més d’alguna volta el va espantar pels canvis que feia en insectes de tota classe.