A la vora ja només del teu cos, mare, plàcid com mai.
Si Mercè vol dir gràcia,
a fe de déu, marona,
que et van encertar el nom!
Perquè per mi i pel pare,
tu sempre vares ser
com un tast avançat
d’un món que no és aquest,
d’un món en el que creies,
i en el qual, ara -saps?
m’esforço, entotsolat,
(ni que sigui només
per estar amb tu altre cop)
en creure-hi jo també.
Els teus ulls, ahir vespre,
posseïen encara
tota aquella vivor
de qui és capaç de veure,
enllà de les muntanyes
allò que ningú veu,
tot aquella vivor
capaç de capgirar
el vol astral dels altres,
si la ferma bondat
de cor que traginaves
—meritòria només
quan surt de la llestesa,
com ara era el teu cas—
no ho hagués aturat
amb la múrria expressió
d’una rialla tendra.
Ara et contemplo el cos
reposant —ai, per sempre!—
de la brega constant
que fou la teva vida
perquè fos més feliç
la vida dels demés.
Tens encara en els llavis
el generós somriure
de qui ho ha donat tot
sense esperar mai pagues,
i en el front, l’elegància
de qui ja ha aconseguit,
en l’escala del viure,
el més preuat graó.
La teva vida fou
un teixir i desteixir
de roses i d’espines.
Espina fou el buit
que, amb catorze anys només,
va deixar-te la mare,
espina fou la guerra,
aquella guerra estulta,
cruel, enfollidora…
que et va arrabassar el pare,
afusellat pels “rojos”,
i et va deixar ben sola
entre perills i angoixes.
Però quin coratge, mare,
no tingueres llavors!
A mi mai m’ho contares,
però sé molt bé que un dia
quan quatre falangistes,
un cop acabat tot,
van dir-te: “Camarada,
denuncia qui ha estat!”,
tu vares adreçar-los
una clara resposta:
“Tinc tres raons, almenys,
per no dir-vos ben res.
La primera és aquesta:
Ningú em tornarà el pare.
La segona: Sabeu?
Sóc, com ell, cristiana,
i encara que per dintre
senti un clam de revenja,
—m’han deixat tota sola—
em toca perdonar.
I heus aquí la tercera:
Per ventura, no hi ha
ja massa sang vessada?
Que voleu? Que ara deixi,
amb la meva denúncia,
una altra dona sola,
i una colla d’infants,
sense pare, com jo?…
Aneu-vos-en sisplau.
No us penso dir res més!”
Tu, això, mare, Mercè,
a mi, mai m’ho contares.
Però la teva actitud
es va comentar prou
en un bàndol i en l’altre
d’aquell Palamós trist,
capat, de la postguerra,
i uns anys, molts anys més tard,
més d’un m’ho va explicar.
Tampoc vas voler mai
que jo sabés per tu
qui havia estat culpable
de la mort del meu avi:
“No vull que mai projectis
—recordo que vas dir-me—
cap ombra de rancor
envers ningú d’aquí”.
Sempre has estat —ja ho saps—
als meus ulls, la més bella,
ara, però, amiga meva,
Mercè, mare, marona…
(Ah, si et poguessis veure
en aquest darrer instant
del teu crepuscle físic!)
tens aquella bellesa
que només assoleix,
reflectit en el mar
de la nostra badia,
el sol, a frec de posta.
Mercè, mare, marona…
no et diré mai adéu!
Josepmiquel Servià ( Josep Miquel Servià i Figa)