-És l’hora Urc! Anem?
L’Urc fa un gest mandrós d’assentiment i es dirigeix cap a la porta. A fora, els acull una agradable nit de primavera. Un suau oratge els convida a omplir els pulmons d’aquell aire amarat de l’aroma de mil flors. Es dirigeixen a l’entrada de ponent del carrer Major i, lentament, inicien el mateix recorregut de cada nit, com si es tractés d’una processó.
-Escolta Urc!…. el sents? – de lluny els arriba el so entretallat d’un piano.
– Ja, ja! Suposo que això vol ser Xopin!
Quan passen per davant de l’hostal, fan la segona parada. Ensuma i diu:
– Botifarra amb seques, bon menú, si senyor!
A l’entrada de la Plaça Major, en Ton, el sereno, assegut al banc de l’Ajuntament, els dóna la bona nit sense ni tan sols aixecar la mirada de la cigarreta que s’està fent. Escull una de les cinc o sis frases de ritual i diu:
– Sembla que plourà
– Aniria bé pels sembrats, bona nit, Ton!
Després de recórrer els secrets, estrets i deserts carrerons del call, arriben a l’últim tram del seu passeig, el més important, aquell que dóna sentit a la seva vida.
Alenteixen el pas i, a poc a poc, amb un silenci quasi religiós, passen per davant la casa de la Mariona, la “seva” Mariona, amb qui va estar a punt de casar-se. Ja ho tenien tot a punt per la boda quan va tenir l’accident. Malgrat tot, la Mariona volia tirar endavant de totes totes, però ell no va voler. Quina vida podia construir amb ell?
Mentre passava per davant de casa seva, una llàgrima li llisca galta avall. L’Urc, conscient de la tensió del moment, deixa de remenar la cua i emet un lladruc sord.
A la finestra de la casa, una cortina es mou, darrere, uns ulls el segueixen amb mirada trista fins que es perd per la cantonada. Però ell no ho veu… no ho pot veure.
I tornen a casa en silenci. Fins l’endemà, a la nit, què és la seva millor aliada, quan els carrers són lliures d’entrebancs i no ha d’aguantar les expressions de compassió de la gent.
Ricard Bertran Puigpinós
Il•lustració: Rosa Marsà