-Nena, la Maribel és aquí, diu que si vols anar a donar un tomb.
-Digues-li que no, que encara he d’acabar un treball.
-Au va, dona; que t’anirà bé sortir una estona al carrer!
-Ai mare, no siguis pesada! No hi vull anar i prou!
La mare feu un gest de desassossec, sabia que era inútil insistir i tancà suaument la porta de l’habitació deixant la filla estirada al llit.
La Gemma es refugiava en aquell petit espai on se sabia a redós de les mirades de tots, fins i tot de la mirada d’ella mateixa; havia “empaperat” literalment el mirall de l’armari amb pòsters de l’Àlex Ubago i d’en David Bisbal. Tot per no haver d’afrontar la cruel realitat que li escopia el reflex del mirall, i és que estava grassa… no, lo seu era més que estar grassa; estava “gorda”, directament, així tal com sona. Si ja era terrible haver d’aguantar aquella creu durant tot l’any, ara, quan s’acostava l’estiu, encara era molt més cruel. Les seves amigues aprofitaven el primer rajolí de bon temps per destapar-se, per posar-se tiretes i ensenyar el melic, semblava que ho fessin expressament per deixar-la més en evidència encara. Mentrestant ella continuava amb les bruses amples i fosques i els pantalons de pinces per dissimular al màxim els mitxelíns, aquells bonys que li sobresortien per tot arreu i la feien semblar un pallasso de fira.
Va cloure els ulls, estava a punt d’adormir-se quan va pensar en ell una altra vegada, amb un gest sobtat posà el cap sota el coixí i el va prémer amb força, intentant així fer-lo fora del seu cap. En David era el noi més atent i ben plantat de l’institut. Quan el veia el cor se li accelerava i envermellia fins als ulls. Temps enrere havia notat com en David la buscava i se li adreçava amb frases amables. Des de llavors que l’evitava i se n’amagava. No és que no valorés el seu gest de voler fer-la sentir bé, però la Gemma no volia la compassió de ningú. Fins i tot es va enfadar una mica amb les seves amigues, ja que era evident que s’havien posat d’acord per fer-li creure que anava per ella. Però què es pensaven, que era tonta? Quin noi es podia interessar per una bola de greix malforjada com ella? Ara ja feia temps que en David es mostrava passiu i més fred que abans, i ja no li feia cas, però ella continuava guardant-lo en un raconet del cor.
Uns trucs a la porta li trencaren els pensament
-Nena; a dinar.
-No tinc gana, mare.
La porta sobrí, la Gemma mirà al sostre amb gest de cansament: “ja hi tornem a ser!”-pensà.
-Nena, ja saps què va dir el metge…
-No comencem una altra vegada!-la tallà la Gemma- no veus que aquell metge us pren el pèl? Però què no em veus, eh? Mira’m, collons, mira’m bé!
La Gemma es posà dreta damunt del llit i s’obrí la bata amb ràbia perquè sa mare pogués veure-li el cos inflat i deforme pel greix.
La Mare se la mirà, el ulls se li humitejaren en veure l’aspecte gairebé cadavèric del cos de la seva filla. Només li quedava la pell i l’os. Finalment va renunciar a utilitzar els mateixos arguments de sempre en veure clarament que tot era inútil
A poc a poc s’aixecà i anà cap al telèfon, decidida a fer cas al metge. No quedava altre remei que ingressar-la si no volien comprometre seriosament la seva salut.
Ricard Bertran