La vella Roberta viu en una casa de pagès en mig del bosc. Fa anys es vídua , sols li resta una filla una mica estrafeta i una mica retardada mental. Cal dir que la Roberta no es un geni, el seu coeficient intel•lectual deu ratllar la normalitat justet, més es bona persona.
Avui no es el seu dia de sort remuga, una galleda que li anava molt be per donar menjar als porcs i que algunes vegades inclús penjava dels clemàstecs del foc, per escalfar aigua ha vist tenia més forats que un colador.
Remei ha remugat desprès de posar-se una faldilla negra que de tant vella quasi verdeja; Vaig al poble, tinc de comprar i de passada m’arribaré a “Cal Ferrer” a comprar una galleda. Dona menjar a les gallines i no marxis lluny de casa
Davant de un mirall esquerdat es mira la cara. Renoi la ratlla dels cabells es ben blanca en comparació amb el monyo de color negra.
Rumia una mica, farà servir com sempre el llustre de sabates. Agafa un que diu “Negro” i amb cura passa l’esponja per la ratlla que ara llueix negra i llardosa, més que hi farem. De passada passa l’espongeta per unes sabates que li van deu canes grans.
La Remei sorruda amb veu de cassalla li diu a veure si la seva mare es recordarà de portar-li pega dolça, de la bona, la que li fa venir salivera que li rellisca dels llavis cap a la barba.
La Roberta diu si, ja té’n portaré i fa via cap al estable per agafar el ruc amb les dues sàrries, no es qüestió d’anar carregada cinc quilometres .
Es posa be un jersei que havia sigut del seu home en pau descansi, pel que li va una mica petit, el pobre home era sec i escardalenc al contrari a la Roberta que es grassa i alta com un Sant Pau.
Pel camí va pensant en que avui es un dia negre, mira que la galleda feia temps que la tenia, en fi tot arriba que te fi es diu.
Un cop al poble a casa del ferrer, s ´enamora de una galleda de un vermell resplendent. Que cofoia surt amb la nova adquisició, l home li hg dit es de ultima moda i molt duradora.
A Cal Forner carrega amb pans i amb dos melons grossos i ja madurs . A la botiga del Guerxo compra sardines en llauna i pasta per fer escudella i no es descuida de comprar un parell de pega dolça de la que vol la Remei.
Al baixar del moli antic, es troba que ve un altre animal amb un carro, ella compta passar, però no passa, les sàrries s’enganxen a un costat del carro i veu amb desesperació que un meló rodola costa avall fins estampar-se contra una paret i partir-se amb dos.
Refonoll diu recollint els trossos, avui no es el meu dia i botzina alguna mala paraulota, al pagès que ja ho veia a venir tot el desgavell, ell si que veia no passaven.
Al arribar a casa desprès de la descarrega de les provisions el tancament del ruc a l’estable dona a la seva filla que feineja per la cuina la pega dolça.
Mira nena, li diu quina galleda mes bonica que he comprat , ara si que anirem mudades diu rient per sota el nas. Una mica del tint de les sabates li embruta el front, més ella no s´en dona compte. Va al pou omple la galleda d’aigua i la penja al foc. Atia els tions i es va a canviar al vestit a la seva cambra.
Al tornar veu el gran desgavell, la galleda cremada , sols hi resta el ferro que l’aguanta. La galleda s’ha cremat i ella ho mira horroritzada, si avui no es el seu dia de sort. Ja la sentirà el ferrer dema li dirà quatre coses, això no es ven.
La Remei entre regalima’n pega dolça per la barbeta i li diu, ai ! mare que has fet ?. Que no veies que la galleda no es podia posar al foc, es de una cosa que un dia que vaig anar al poble amb tú algu va dir era un material que es diu “puastic” , si això van dir “puastic” i que amb el foc es fon.
La Roberta de cop i vola ho recorda i es diu. Verge de la Misericòrdia avui no es el meu dia, i tristament veu com es va crema es diu tristament, no es el meu dia !
Montserrat Vilaro Berenguer