Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal.

Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi.

Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre.

Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10 propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions.

L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè.

Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó.

L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè, i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile.

La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.

La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país !

El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori – en realitat el regim passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació -.

A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare, entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat.

La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna.

Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès.

Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement.

Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica.

El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!!

Els anys passen volant, el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional.

Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes.

A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà !

Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !!

Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard, – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc.

La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego.

La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig, amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons, fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament.

Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ?

Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ?

(c)ANTONIO MORA VERGÉS

Aquesta figura malgrat trobar-la en algun indret de la Catalunya nova, pertany clarament a la tradició mítica de la Catalunya Vella, i de ben segur ens vindria dels pobles germànics on aquesta derivació del mite de l’esperit – femení – de les aigües, present en totes les cultures , presenta trets comuns amb els de Catalunya.

La dona d’aigua – difícilment visible per als humans – és d’una bellesa sublim, i alhora exerceix una influència benèfica, sobre l’entorn en que viu, tant pel que fa a qüestions d’ordre econòmic, com en els afers de salut, pau , concòrdia, sempre, sempre les seves accions son positives.

Al caliu d’aquestes qualitats ens cal únicament reflexionar sobre l’aigua i la seva relació amb la prosperitat econòmica, en la salut pública i privada , en el manteniment de la concòrdia i la pau social ,… , sabem per experiència – molts de nosaltres personal – que quan els rius que naixien per damunt dels 300 metres van deixar de brollar [ com a conseqüència directa, val a dir-ho de la concentració humana en les zones litorals d’alçada inferior, i a la transformació dels hàbits en el consum de l’aigua ], la vida en totes les seves manifestacions, va començar a desaparèixer d’aquells llocs , els pobles van patir un despoblament que lluny de les expectatives optimistes del progressisme verd i ecològic, continuarà fins a la total despoblació.

Les dones d’aigua estant en l’imaginari col•lectiu en molts indrets : a Caldes d’Estrach,; al Ripollès, concretament a la font del Prestill ; a l’alt Empordà, a Sant Pere de Roda ; al Vallès Oriental , a Riells de Fai ,….. en tots els casos les històries tenen trets comuns :Exerceixen una funció positiva sobre la comunitat dels humans. Concretament a Caldes d’Estrach, deuen el descobriment de les seves aigües a l’acció d’una dona d’aigua.

Passen el temps filant, cosint i rentant peces de roba, que estenen només a la llum de la lluna, si alguna persona n’arriba a aconseguir un tros, ha fet la seva fortuna per a sempre, ja que la roba creixerà i creixerà per més que la gasti, i llevat d’una maledicció perdurarà més enllà de la vida del que la va trobar.

S’explica en relació a aquest fet a Viladrau, que en una família de les riques del poble tenien un tros de roba de les dones d’aigua , i que d’ella s’havien vestit, els avis, els fills, els nets, i els besnéts, i que justament una de les besnétes en ocasió de punxar-se en un dit , sembla que va dir en veu alta “ maleïda roba ! “ , al moment tota la família, fins els morts que estaven dins dels taüts es van trobar despullats.

Accepten – si son vistes – la companyia dels humans, però aquests queden compromesos per a sempre, a no tornar a la seva vida anterior.

Es el cas de la pastoreta del Gorg de Riells de Fai, que en quedar-se a viure amb les dones d’aigua, va provocar que també el seu ramat quedes encantat, i es tornes de pedra, expliquen que justament els bens, eren en una zona en que actualment hi ha un gran pedregar.

Rarament s’han donat matrimonis amb humans, però subsisteixen únicament si el marit, en cap moment de la seva relació fa referència a la procedència de la seva dona. Si ho fa, aquesta desapareix per a sempre més.

El mite, ha tingut en la literatura catalana un tractament a nivells únicament comparables als mites grecs, així Mossèn Cinto Verdaguer , ens explica a la seva obra Canigó, com la dona d’aigua o goja, anomenada Flordeneu atreu el jove Gentil. Tenen també el paper principal, en l’òpera de J.Massó i Torrents, i música de Torrents , La Fada; i en l’opera la dona d’aigua, òpera de Joan Trias i Fargas, amb musica de C.Casademont.

En la seva formulació primera, la dona d’aigua personifica tots els beneficis que se’n deriven pels als humans d’un us correcte d’aquesta matèria.

Està clar que lluny del que pretenien els clàssics la humanitat ha fet una pèssima utilització d’aquest recurs, que ha estat i estarà més en el futur, en la base dels molts dels conflictes que han generat guerres i morts.

Hem fet marxar dels seus tradicionals indrets les dones d’aigua, i amb elles justament, se’n ’han anat les positives influencies sobre l’entorn, Està clar que tenim el que volíem , oi ?

Que ens aprofiti a tots plegats !

© Antonio Mora Vergés

Diumenge 22 d’abril de 2.007; Castellar del Vallès; Espai Tolrà; una munió de persones ofereixen a qui vulgui admirar-ho el testimoni de la seva activitat creativa, el públic respon com cada any de forma majoritària quan a la seva presència, i minsa molt minsa, si pensem que la Mostra d’Oficis, més enllà del record, pretén que aquestes activitats continuïn sent un mitjà per obtenir ingressos; una “feina” en el sentit més tradicional.

El dilema qualitat/preu , és – com tantes coses d’avui – una fal•làcia, un miratge , així com quan érem menuts ens ensenyaven que només podíem sumar i restar peces del mateix gènere, pomes amb pomes, cireres amb cireres, únicament podem comparar entre objectes d’una mateixa classe : els cistells de vímet del país, conformem una “qualitat” en la que podem comparar, entre els produïts en un indret o altre de Catalunya, però no certament amb aquells quina procedència es situï fora dels límits del principat.

Hi ha un concepte de recent divulgació dins l’àmbit d’aquesta societat de l’autosatisfacció el “dumping social “ , la consciència per part dels compradors, que a uns determinats preus, comprar qualsevol mercaderia i/o objecte és girar l’esquena davant dels abusos, de l’explotació, de l’execució de conductes que en el nostre sistema de lleis, foren fins i tot, qualificables de delictes.

Qui compra productes barats, és converteix en còmplice i/o cooperador necessari , dels explotadors de persones de qualsevol edat i condició, arreu del món.

Hi ha – només cal mirar-ho atentament , i/o voler-ho veure – objectes que regalimen sang humana.

M’enduia al sortir del recinte, amén del regal de la contemplació de les habilitats dels anomenats “artesans” , dits també antigament menestrals, com a reconeixement de professar una art mecànica; enfront dels “artistes” , els que es dedicaven a una art o professió no mecànica.; la convicció intima de l’absurditat d’aquesta distinció entre uns i altres, artesans i artistes, que possiblement no tenia ja raó de ser un cop superat l’antic regim, abolides les confraries i essent actualment els col•legis institucions que vetllen per la defensa dels interessos col•lectius dels anomenats “professionals lliberals “ .

M’enduia – deia – dues postals, una dels ports de Besseit, i l’altra dels arrossars del Delta, en la que l’Antoni Térmens, autor de la fotografia i de la il•lustració, enamorat de la seva professió d’impressor gràfic, estampava el meu nom i el de la meva esposa, desprès de formar –los agrupant manualment les lletres.

No podia marxar sense intentar si més no retornar el detall, i coneixedor de la vinculació del tipògraf a les terres del Montsià i la Ribera d’Ebre, i la seva afecció a l’excursionisme i la fotografia, li explicava l’excepcional vellesa de la Vall de Cardó, on l’any 1605 el carmelità tortosí, Pere Pau Revull , fundaria el que s’acabaria coneixent com desert de Cardó, i en el que a banda del recinte conventual que donaria lloc al balneari, s’hi troben fins a 13 ermites, una de les quals, l’anomenada de la Columna, així dita per estar bastida sobre una roca que en té la forma , identifica en el plànol editat recentment per l’Ajuntament de Rasquera aquest singular espai.

En la propera Mostra d’Oficis, trobareu de ben segur a la carpa de l’Antoni Térmens, imatges de la Vall de Cardó; m’agradaria molt retrobar tots els oficis d’aquesta mostra i algun més ; això vindria a ser la confirmació que la nostra societat avança en el camí correcte, que novament s’aprecia la qualitat del treball desenvolupat en llibertat, i amb totes les garanties socials.

Que així sia.

© Antonio Mora Vergés

Aquesta història necessita quatre elements bàsics : un lloc on discorre l’acció, en el meu cas serà l’espai del llit del riu Corb, que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, cadascun dels lectors pot situar l’acció on tingui per convenient, ens cal també un animal de carrega, jo donaré aquest paper a l’ase català – fins en aquestes coses menudes hem de fer país – , un carreter , tot i que certament també hi cap assignar un personatge femení a mi m’agrada més la imatge de l’home de braços peluts, amb pantaló de pana i amb la camisa oberta que sua pels descosits mentre brama, i finalment un Sant, el que més us agradi, en el meu cas, i en atenció al lloc donarem aquest paper a Sant Martí.

El dia és calorós, el sol en aquella immensitat deserta del llit del riu Corb que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, fa bullir les pedres, lentament, quasi d’esma, venint de Maldà avança un ase català que porta damunt del bast fins a 6 sacs que deuen pesar no menys de 50 quilograms cada un, al seu darrera suant el qui sembla l’amo de la bèstia.

Tot d’una, quan ja son quasi a la meitat del pont, la bèstia es detura, dona senyals d’inestabilitat i sense donar temps a reaccionar al carreter, s’agenolla damunt del paviment i renilla amb tota la seva desesperació, el carreter comença a bramar i amenaça al bon ase català amb escridassar-lo amb tots els noms de les Pitjors Persones, i dit i fet !, amb l’ A, Acebes, Astarloa , Aznar, ….. amb la R, Rajoy, amb la Z, Zaplana ; el pobre animal reacciona aixecant les orelles i diries que posant cara d’espant – costa d’identificar la cara d’espant d’un ase català -, amb tot no aconsegueix aixecar-se de terra, i l’amenaça s’exten a la relació de Persones Sense Consciència ,….. al conglomerat d’ERC i les JONS, als antisistema del Partit Comunista del Nen Jesús ; el dolor de l’animal és tant i tant evident que Sant Martí, no pot sinó fer-se present i mirar de fer raonar al carreter indignat.

El primer retret del Sant fa referència a que tradicionalment en els renecs de sempre, es blasmava a Déu o alguns membres de l’estol celestial, i ara – segons sembla – s’invoca al mateix dimoni o alguna de les seves representacions més evidents.

El segon retret va en la línia de que de la forma que sigui, amb paraules blasfemes no s’aconsegueix res, i com no podia deixar de fer, li dona al carreter un consell. “ carrega damunt la bèstia cinc pedres ben grosses “, el nostre carreter no pot estar-se de pensar en veu alta, i li diu, si ja no pot amb els 6 sacs, com vols que pugui amb les cinc pedres grosses ? .

Sant Martí havia estat, soldat, abans que bisbe, i tenia una veu forta , de “mando” , t’he dit que li poses les pedres !, al final aquí el Sant qui és, tu, o jo ?.

El carreter va posant una darrera l’altra les cinc pedres, i un cop ho ha fet, el Sant li diu, que s’esperi uns minuts, l’ase mentrestant te dificultats per a respirar, i comença a tenir la percepció que aquella serà la seva darrera aventura.

Tot i el seu silenci, l’amo de la bèstia, pensa el mateix. Passats cinc minuts que a tothom li han semblat hores, el Sant li demana que lentament tregui les pedres d’una en una; treu la primera i l’ase no fa res, la segona i tampoc cap moviment, en treure la tercera però, la bèstia s’alça !.

Com és possible que suporti ara els sacs i dues pedres, i abans ha caigut només amb els sacs ?.

Sant Martí, li explica que quan sentim que ja no podem més, estem tot just a l’inici, i com l’ase també nosaltres, podem suportar habitualment una mica més de sobrecarrega.

Amb sornegueria afegeix, això però els catalans ja fa temps que ho sabeu, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Tornen els incendis estivals que van substituir a darreries del feixisme a la ”serpiente multicolor“ com a noticia d’aquestes calendes.

També de nou, Ministres, Consellers, Alcaldes, i càrrecs Alts i Baixos, ens expliquen històries truculentes, d’incendiaris folls, que com esperits malignes, calen foc per arreu.

Els comentaris de no pocs ciutadans, insisteixen però en intencionalitats econòmiques, de grups i persones concretes, que semblen tenir con únic anhel, sepultar aquesta Nació, sota l’edificació intensiva, unifamililiar, plurifamiliar, aïllada, adossada ,…Uns i altres defugen de manera conscient, que el bosc al llarg de la història de la humanitat, ha estat una forma més d’explotació econòmica de la natura, i en aquesta explotació justament s’hi trobava també – per pura lògica – la necessitat de conservar el medi natural.

Avui, fins els comunistes se’ns confessen ecologistes i verds ; sobta i molt que aquesta força política , a la que li podem adjudicar malvestats irreparables pel que fa a la natura, estigui avui, entre els qui diuen defensar [ només ho diuen ] el medi natural.

El bosc demana a crits, que novament s’explotin els seus recursos, s’eliminin els arbres que no tindran cap o poca utilitat, i que de forma sistemàtica es mantinguin netes i accessibles, tots les vies i camins d’accés.

Avui únicament interessa “aparentar”, que som ecologistes, o feministes, o demòcrates, o que no som, racistes, o violents, o …….. , el cert però, és que en el col·lectiu dels polítics professionals, hi ha força gent ,amb estudis superiors, als que aquesta percepció de l’ecologisme estètic els fa tenir mala consciència.

De tota manera aquí del que es tracta bàsicament és de viure el millor possible !! només a tall d’exemple : tenim un govern, que tot i saber-se provisional, no per això renuncia a les vacances pagades ; mentre els sindicats denuncien que alguns empresaris fan un mal us, dels contractes temporals !.

Certament si algú s’entretingues a comptar els recursos que s’han destinat al llarg dels darrers anys a evitar i/o combatre el foc, i si ho fes amb més gràcia i encert que amb els famosos estalvis d’avançar i retardar l’hora , comprovaríem com al despoblament del medi rural, – i el cost que això sol ja representa – , i hem d’afegir la pèrdua de força matèries primeres, fusta, resina ,… i per descomptat, caldrà sumar el cost brutal de la desocupació en aquest sector primari.

Hem aconseguit allò que semblava impossible, fer realitat el negoci del Roberto i les cabres; ho recordeu ?, canviava dos cabres negres per una de blanca, fins que va perdre tot el ramat.

El bosc ha de tenir un espai, però no TOT L’ESPAI ; i certament s’ha de retornar a l’explotació RACIONAL d’aquest recurs natural.

De fer-ho no caldran de ben segur tants avions, camions cisternes, i tots els recursos humans, que fem servir únicament tres mesos a l’any !.

Potser que recordem allò que deien els nostres avis, els estalvis es mengen les estovalles !.

(©) Antonio Mora Vergés