Era dijous de Corpus. Tot Berga amb els  berguedans estava de festa. El meu pare, enganxat al salt de l’àliga des de feia molts anys, es frisava per anar a la plaça de Sant Pere. La mare estava tan embarassada de mi, que no es veia en cor de seguir la Patum si no era per televisió.
L’àvia els hi feia companyia i engrescava el pare perquè marxes a fer el salt, volia que es desfogués; a casa no hi feia res i la mare estava nerviosa veient com es perdia tota la festa sense cap necessitat.
– Marxa home!– Li digué – et mirarem per la televisió, deixa el mòbil connectat,  per a qualsevol novetat, et farem una trucada.
El pare es va deixar convèncer i va engegar a córrer cap a la Plaça de Sant Pere.
La mare estava cansada i volia anar a dormir, per això varen decidir que fos el vídeo el qui gravés els salts d’aquella nit,  l’endemà més descansats en gaudiren tots plegats .
L’àvia va posar la cinta de vídeo a la gravadora i també va anar a dormir.
Encara no feia deu minuts que havien ocupat els respectius llits, quan la mare es va presentar davant  de l’habitació dels avis, tot avisant de que havia trencat aigües i que el salt de plens havia començat abans d’hora.
L’àvia va telefonar de seguida el pare, que es trobava al mig del salt de l’àliga. La Plaça de Sant Pere, estava en silenci absolut, apunt perquè l’àliga saludes a la Mare de Deu de Queralt i a totes les autoritats, quan es va sentir el sonar del mòbil del pare; l’àliga es va aturar i va esperar que el pare contestes a la trucada. Quan va haver acabat, l’àliga va fer la salutació i va abandonar la plaça, juntament amb el meu pare, que sense perdre passada, va arribar a casa suat i nerviós, apunt per marxar cap a l’hospital.
Abans d’acabar el dia de Corpus, jo havia nascut, quedant constància en l’enregistrament del salt en el vídeo, què era jo, en Pol, qui volia estar present al salt de l’àliga d’aquell dijous, juntament amb el pare. 

Eulàlia Molins Aragall

 

Sona una mica malament, però jo ho hauria pogut fer allà pels anys seixanta.

Un cosí de la meva mare, molt afeccionat a conservar fotografies i records familiars, ens va dir que tenia una gravació de l’oncle Quimet, en pau descansi, ara, i també en aquells temps.

L’oncle en qüestió era el marit d’una tieta carnal de la meva mare i també d’aquest cosí que en tenia aquell tresor.

Un dissabte a la nit, podria molt ben ser de l’any 1964, el cosí Manel ens va venir a visitar, abans o després de sopar, no ho recordo, i va portar un magnetòfon, de la marca Ingra, que funcionava amb unes bobines de 8 centímetres de diàmetre, que a mi em recordaven les cintes de les màquines d’escriure. Aquest aparell va ser estrenat el Nadal de l’any 1960. Allà a dintre, ens va dir el cosí, hi tenia enregistrada la veu de l’oncle, barrejada, entremig d’una conversa familiar, on també hi sortia la meva avia Lola, però que no tenia cap valor, perquè els altres dialogants eren tots vius.

A mi em va fer molta il·lusió de poder sentir aquella veu d’un mort. Tot i que havia conegut el final en vida, no recordava pas la seva parla.

Després d’una llarga conversa familiar, de records, de parlar d’aquells i dels altres, amb els meus pares i amb l’àvia Lola, el cosí Manel va posar en marxa el magnetòfon, i es va començar a sentir a parlar un munt de gent; les que semblaven portar el protagonisme d’aquell enregistrament, eren la iaia Lola i la tieta Teresina, dona del tiet Quimet, que acabava recitant en vers un fragment de l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra titulada “L’Hostal de la Glòria”. La cinta era molt llarga, i la veu de l’oncle no acabava de sortir; jo, que devia de tenir set anyets, ja començava a avorrir-me, moltíssim! La meva germana, de cinc anys i mig, ja feia hores que dormia, i entre tot l’enrenou, ja s’havien fet les dotze de la nit.

De mica en mica totes les veus em sonaven allà a la llunyania; ja no sentia gairebé soroll. No puc calcular el temps que vaig dormir, però quan la mare em va despertar per posar-me al llit, el cosí Manel ja no hi era, ni el magnetòfon tampoc, i jo havia perdut l’única oportunitat de sentir la veu des del  més enllà de l’oncle Quimet, en pau descansi, ara, i en aquells temps.

La Mare se’n va adonar, de la meva decepció, i em va fer cinc cèntims del que m’havia perdut:

—Mira filla, cap al final de la gravació, s’ha pogut escoltar una rialleta del tiet Quimet i ha dit: “Bueno, va!…” i així s’ha acabat la apreciada bobina. 

Jo no vaig saber apreciar el profit que m’havia fet la dormideta, i vaig pensar que el millor de l’enregistrament me l’havia perdut.

Eulàlia Molins Aragall

            La Maria, com cada tarda, entra a comprar a la botiga del poble, passeja tranquil·lament amunt i avall, ressegueix tots els passadissos, agafa una cosa d’aquí, una altra cosa d’allà, això s’ho mira, allò altre no li agrada… passa una bona estona fent la compra.

            De cop i volta, es planta davant de la postada on hi ha els pots de mel, i comença a llegir en beu alta: – Mel de mil flors; mel de taronger; mel de romaní; mel d’eucaliptus;  mel d’acàcia; mel d’espígol; mel de farigola; mel de marduix ; mel de castanyer; mel de colza, mel de cotoner… es tomba cap el taulell i li pregunta a la dependenta: – Escolta nena, les abelles que fan aquesta mel, son de granja o volen lliurement?

– No ho sé, Maria, perquè m’ho dius?

– Es perquè  em sembla que les abelles volen de flor en flor, i van pol·linitzant totes les plantes en general, i en llegir tots aquests tipus de mel em bé una pregunta al cap: Com saben les abelles d’equina flor han de menjar per fer el tipus de mel que ha d’embassar-se a cada pot? Com saben les empreses empacadores quina mel ha fabricat cada abella per poder-la nominar a les etiquetes? Oi que es ben curiós això que et dic?

La dependenta diu: Ostres Maria, que n’ets d’observadora, jo en això no m’hi havia fixat mai! Ara reflexionant, crec que et puc aconsellar la mel de mil flors, suposo que es la més natural i la que de veritat fabriquen les abelles.

– Ja ho crec que sí! Si vull eucaliptus em faré una infusió, tanmateix faré amb el romaní, l’acàcia, l’espígol, la farigola i el marduix; si em bé de gust la taronja me’n faré un suc, i de les altres mels que no conec potser ni les tastaré, això sí, per a cada infusió que em prengui i per a cada suc de taronja, hi posaré una bona cullerada de mel de mil flors, oi que pinta bé?

– Així Maria et poso un pot de mel, però mel de què?

– Mel natural, nena, de la que fan les abelles, el gustet ja li posaré jo!

FI

Eulàlia Molins Aragall

            Vaig anar amb la meva amiga Marie Chantal, a la terrassa d’un bar de platja amb la intenció de prendre un cafè i xerrar una estoneta.

            El cambrer, un noi Peruà d’uns vint i pocs anys, es va apropar a la nostra taula amb la intenció de fer-nos la comanda, però davant la meva sorpresa, em va apartar una mica de cabells de sobre de l’orella i amb el dit índex posant-lo a sobre de la meva arracada va dir:

            – Portes unes arracades de l’or que ens vareu robar als Peruans quan vareu venir a conquerir les nostres terres.

            Jo molt sorpresa pel comentari del agosarat cambrer, vaig reaccionar de seguida tot dient-li:

            – No saps que el Perú va ser conquerit per uns Espanyols? Nosaltres amb això del robatori no hi varem tenir res a veure! Vosaltres si que a mi meu robat mil euros!

            – Com pot dir això senyora? Va dir el xicot una mica ofès.

            Jo que tenia molt fresca la imatge del dia que anant amb el cotxe de la Marie Chantal per l’autopista de Tarragona,  ens varen robar la meva bossa de ma a l’autopista amb els mil euros a dintre i tota la documentació, li vaig contestar:

            – En plena autopista, uns compatriotes teus, anomenats la banda dels Peruans, inventant-se no que què d’una roda punxada, ens varen fer parar i amb molta habilitat van agafar-me la meva bossa de ma de dintre del cotxe, deixant a la meva companya de viatge de pasta de moniato, sense poder reaccionar ni la una ni l’altre.

            – Com ho sap senyora de que els lladres eren Peruans?

            – Miri jove, perquè tinc ulls a la cara i ja se diferenciar les diferents nacionalitats que ens visiten, i perquè la policia m’ho va confirmar quan els varen poder enxampar per tancar-los a la presó!

            – Ara li faria res d’avisar algun company seu perquè ens serveixi les begudes? O potser s’estima mes que li doni les meves arracades i així podrà revendre-les i amb els diners que en tregui tornar-se’n al seu Perú natal?

            – Vostè mateix jove, jo d’arracades en tinc més i no precisament robades!

            FI

Eulalia Molins Aragall 

La feréstega tarda del diumenge ja ha arribat. A casa, tota sola, sense ganes de fer absolutament res i que arribi d’una puta vegada el dilluns dematí. A vegades desitjaria esborrar aquesta part de la setmana. Buida, inútil, plena de silencis i retrets. No em queda més remei que quedar-me tota sola amb mi mateixa. Això m’espaordeix. Em fa entrar calfreds quan després de dinar la sent arribar sigil•losa com cada diumenge. Sé que estarà allà, esperant-me amb les seves hores mortes plenes de nostàlgia i melangia. Podria intentar telefonar a algú, però tots els meus amics i amigues, tenen la vida muntada. I jo, aficada dins el sofà, ben igual que si m’intentés devorar, em barallo amb el comandament a distancia de la televisió, l’apret cruelment, fent un zàping absurd, sense adonar-me de res.

No puc llegir, em desconcentro molt fàcilment i el meu cap se’n va cap a uns records que ja no sé si em fan bé o em fan mal. Ploraria si tingués esma per fer-ho i no en tinc.

Encenc l’ordinador, miro els Fòrum, faig una mica l’aguaitadisa, sense tenir cor de xerrar, sense voler. Que dir?. Què contar d’aquest diumenge que em fa sentir aixafada ?

Al manco el dematí, ha passat més de pressa. Un bon esmorzar. Després una dutxa relaxant i sense cap tipus de pressa, no com els altres dies de la setmana. Sortir al carrer i veure la llum del sol. Arribar a comprar el diari i seure’m en el parc gaudint dels tebis raig de sol, mentre vaig fullejant, sense massa interès, el que va passà el dia anterior.

Una volta, sense pressa, contemplant com quasi tot ha florit i adonant-me que ha arribat una primavera esponerosa, però sense alegria. Cansada, arribar a casa. Ningú que et digui: Ja has arribat?. Ningú, ningú, ningú….

La soledat del diumenge a la tarda és ofegadora. Crec que té vida pròpia i s’alimenta de la meva. Demano que enfosqueixi aviat. Però no, ara els dies son més llargs, hi ha llum fins a les vuit o les vuit i mitja. Saps que al carrer hi ha vida. I tu, t’estàs consumint poc a poc.

Res et forma aquí. Deuries de prendre una decisió dràstica. Vendre-ho tot. Ficar quatre pertinences que et cabessin dins una maleta i una bossa. I desaparèixer. Cap on?. Qui ho sap?. Cap a un altre poble, un altre país, un altre continent. I que més donaria. Qui fuig se’n du amb ell els seus problemes. Venen incrustats en el cor i en la pell. No serveix de res. De totes maneres,et trobessis on et trobessis , les tardes dels diumenges serien iguals de pudentes. Per tant, ni em moc. Desitjaria que el sofà obris una gran boca i m’engolís sencera. Caure així dins d’un gran pou d’oblit, sense dolor, sense aquest dolor de l’ànima contra el que no existeixen ni bàlsams ni calmants.

Mentre he escrit tot això, s’ha fet l’hora de sopar. No tinc massa gana. Vaig fins la gelera i em menjo un tros de pastís que ha sobrat d’avui mig dia. Me’n vaig cap a la meva cambra i decideix no llegir, total, perquè?. Si demà vespre hauré de repetir les mateixes pàgines perquè no me n’hauré adonat de res.

Aixec els llençols, una mica freds, m’afic al llit, tanc la llum de la làmpada de nit i tanco els ulls amb força, amb pressió, ben igual que si fos una ordre de que vull dormir.
Son les set. Ha sonat el despertador. Arreplec com puc les sabatilles. El primer pensament que em ve al cap, és que encara manca una setmana per la propera tarda del diumenge. Somric per a mi mateixa. Al manco avui, tinc una mica més d’esperança. És dilluns.

Josep Bonnín Segura

El ferm de la calçada és bastant humit després del recent ruixat primaveral que ha banyat la calçada i tot el mobiliari urbà de la plaça. La major part dels comerços estan oberts des de fa bastant d’estona.

El sobtat xerric dels pneumàtics altera el rutinari desordre de la plaça. Un cotxe apareix per una de les cantonades amb excés de velocitat i de sobte fa una volta de campana. Així, l’auto, una vegada espaterrat prossegueix el seu desplaçament al mig d’un molest cruixit metàl•lic d’un extrem a l’altre de la glorieta. La topada del morro amb un banc metàl•lic posa fi a la dansa. Un tapaboques de roda surt rodolant i s’estavella contra l’esglaó de la fleca que és en l’altre extrem de la plaça. El tap del dipòsit de gasolina va darrere en la mateixa direcció i acaba el seu recorregut girant sobre si mateix. Es fa el silenci.

Com responent a una crida telepàtica els tafaners i els ociosos -que són dos bàndols en aquest lloc-, es comencen a amuntegar al voltant de l’automòbil accidentat.
—¡Guatieu! Sembla que el conductor s’ha colpejat contra el quadre de comandament! —en diu un dels congregats.
De fons es escolta música “reguetón”que prové de l’estèreo del cotxe.
—¡Mira està vessant benzina! —diu un altre dels assistents quan contempla el degoteig que es va convertint en una reguera.
—¡Está penjat pel cinturó! -afegeix un individu grassonet que té cara d’haver-se begut alguns litres de aguardent i que fuma un cigar.
—¡On vas amb això! No veus que portes un puro! Que explotarem tots! —li etziba el primer, com si fos ja el pastor del ramat.
Un fil de sang es desplaça des del cap del conductor fins a barrejar-se amb el bassal de gasolina del terra. La gentada no s’immuta.

Dani, un noi solitari i sorrut que havia estat bevent bona estona surt del bar i s’apropa fins al vehicle. Mira el cotxe amb les rodes cap al cel i al conductor que està  sense senyals aparents de consciència. La intensa olor a gasolinera l’impregna tot. Treu de la butxaca el seu telèfon mòbil i comença a recórrer la guia. Es deté i extreu una cigarreta del paquet que porta a la butxaca superior de la camisa. Se’l posa als llavis. De la butxaca dreta del pantaló treu l’encenedor. L’encén i amb lenta precisió aproxima la flama al cigarret. En dóna una primera i profunda fumada. Prossegueix la recerca de direccions|adreces en el guia del cel•lular.
—¡Encara sort que algú cridarà a una ambulància! —exclama algú.
Dani en dóna una altra fumada.
—¡Haurien de ser els mossos! —replica un altre.
La recerca es fa lenta, ara Dani va a poc a poc, i el bip bip de cada nova fitxa contrasta amb el murmuri de la multitud amuntegada davant de l’accident.
—¡O, o a emergències-urgències o com es digui! —diu un quelcom tartamut que sembla que ha sentit alguna cosa en les notícies.
Dóna una altra pipada al seu cigarret i prossegueix amb el bip bip del cel•lular.
L’última xuclada. Extreu la ja és gairebé burilla dels seus llavis i se la mira. Se la torna a posar a la boca i prossegueix la seva infructuosa recerca en la guia. En arribar al final de la tercera tornada es dóna per vençut. Es guarda el telèfon a la butxaca d’on el va treure. Es gira i s’allunya de la multitud expectant. Abans de tombar per la cantonada es treu la burilla dels llavis i la llança amb força cap a enrere. Se sent un gran esclat seguit d’una infinitat de crits i queixes de dolor. Impassible el nostre home segueix caminant. Se sent que algú més gran que estava a resguard en balcó que diu:
—¡Si és que van com bojos!

© Manel Aljama (maljama) juliol 2008

“[…] Si us soc avorrit, no em llegiu.”

Dostoievski

Viel M. remou el cafè que té al davant. Es troba a una cafeteria cèntrica de B***, a la taula hi ha un diari obert, només fullejat, que denota cert temps d’espera. En efecte, Viel espera a algú des de fa una estona. No s’estranya de l’impuntualitat de la seva cita. Capta les converses dels altres clients, algunes animades, d’altres avorrides, cap d’elles aconsegueix atreure la seva atenció i, per tant, només es conscient del totum revolutum de veus anònimes. Espera al seu germà, Joel M., cinc anys major que ell, professional de l’esport ja al seus últims dies, per l’edat. S’acaba el cafè i mira l’hora al seu rellotge. Ja porta allà mes de trenta minuts. Sospira. I recorda. Recorda un jardí, el jardí de casa dels pares, allà al poblet de P***, on va passar la seva infància. Te gravat un record en especial. Ell al jardí, els genolls a la gespa verda i mullada, plorant, inconsolable i agafant-se amb els bracets les costelles. Assegut a un banc vell de fusta hi és el seu germà, que se’l mira amb un mig somriure satisfet. “Plora, plora…” L’hi diu. Ell ho fa, plora. Arriba la seva mare que, acostumada a aquestes escenes, agafa d’una orella a en Joel i l’hi crida que “passi cap a casa, que ja s’assabentarà el pare” La mare tracta de calmar els plors, primer infructuosament, desprès amb més èxit. Deixa de plorar al nen, eixugant-se, i s’aixeca del terra moll, encara agafant-se les costelles. Ella l’hi pregunta perquè camina així, amb les mans creuades a l’estomac. Ell diu que l’hi fa mal. S’aixeca la camisa i es veuen marcats els terribles artells del bàrbar Joel. Ella crida i el deixa sol al jardí, s’escolten crits provinents de la casa, tota pintada de blanc, com un trosset de sucre immens. Després, el seu germà surt corre’ns i se’l mira fugaçment, amb una mirada d’odi profund, ell abaixa la vista a la gespa. Finalment la seva mare l’agafa i el porta davant del pare. Ja no recorda més. D’altra banda, Viel es interromput per la pregunta d’una noia, que inquireix sobre el seient buit. Ell respon que espera a algú. La noia es perd entre la munió de gent de la cafeteria. En pocs minuts, una figura alta, robusta, de cabell ros, amb una samarreta arrapada de color blau, va travessant el mar de gent. La seva alçada es inconfusible, es en Joel. Ell el mira, assegut, ja sense cafè que s’ha begut d’una glopada, fa un gest amb la mà per cridar la seva atenció. La torre d’home somriu, deixant veure les perles que te per dents i s’apropa. Alguns dels clients l’han reconegut per la premsa esportiva i se’l miren. Es donen la mà i s’asseu a la cadira buida. Intercanvien frases cordials. Ningú dirien que son germans:  ell escarransit i malaltís, sempre dedicat als seus estudis, corbat; ell un Hèrcules, un Adonis del nostre segle, fort i immens. En Joel havia començat a parlar inquirint-l’hi sobre les seves oposicions, que tenien l’objectiu últim en el càrrec de Jutge d’Instrucció. Creia que encara no havia fet l’examen, quan en realitat feia ja una setmana que havia passat el calvari. L’informació no l’hi va sobtar. En Viel afirmava que tenia gairebé la seguretat d’haver brodat la seva actuació front el tribunal. “Esta bé, esta bé…” Deia l’altre, amb indiferència evident. Després va començar a parlar del seu tema predilecte, l’esport –que l’hi reportava una portentosa quantitat de diners- i les dones. Reia i l’hi picava l’ullet. L’altre responia lànguidament. Finalment en Joel l’hi donava un brutal cop al muscle tot dient “Vinga home!!” Havien quedat perquè tenien un sopar familiar, aquella mateixa nit. Feia temps que no es veien, però tots dos romanien igual. En Joel, desprès de les protocol•làries qüestions sobre la carrera del seu germà, com sempre, va recaure en el monòleg auto-admiratiu. En Viel deia que si amb el cap, perdent el fil i reprenent-lo per moments. Va arribar l’hora del sopar. Ell, el gegant, es va alçar donant copets al seu germà i dient “Tu pagues, vaig a agafar un taxi” Ell va callar deixant els diners i seguint entre la gent al gegant. Afora, el tràfic nocturn, amb les seves llums com lluernes de colors  i la gent amb abric donaven un aspecte melancòlic a la ciutat. El fred se l’hi ficava dins. En Joel, palplantat, esperava al costat de la porta oberta del taxi, amb un somriure. Ell va avançar, abraçant-se a l’abric pel fred. L’hi va dir “No tens fred?” “No” va respondre l’altre i, quan en Viel s’ajupia per a ficar-se al cotxe aquell l’hi va donar un cop fort al cap rient i exclamant “Vigila amb el sostre!!! Babau!!” Immediatament desprès de l’hilarant broma tots dos ja eren a dins del vehicle camí a casa dels pares, que feia temps es varen traslladar del poble de P*** a un pis benestant de la ciutat.

El sopar va ser força tediós. A banda dels pares i els dos germans hi havia una cosina amb el seu marit. Quan ja eren al segon plat el pare va preguntar a en Viel sobre la data de sortida de les qualificacions de les seves oposicions. Ell va dir que s’esperaven per d’aquí a dues setmanes justes. El pare va assentir satisfet i la mare va somriure. Van continuar parlant, sobre el recent matrimoni de la cosina i, finalment, a instancies d’en Joel, sobre la pertinaç solteria d’en Viel. Finalment, quan la conversa llanguidia, ja als postres, en Joel va treure del calaix les tortures de l’infància al seu “estimat germanet” i reia –la seva ocupació predilecte en qualsevol reunió social era, en última instancia, ridiculitzar al germà- Sobre la solteria, en Viel no va descobrir que ja des de feia mesos havia iniciat una relació amb una noia que va conèixer estudiant. Ella aspirava a un cos funcionarial diferent però ben aviat van fer amistat i, desprès de les primeres trobades, ella va  convidar-lo a viure junts. Ell, per tant, sense encara haver-se decidit a fer el pas, vivia entre el seu piset d’estudiant i el d’ella. Tot això ho va mantenir amagat a la seva família, especialment, al seu germà. Si bé ella es mostrava estranyada per aquest “misteri” va decidir no insistir-hi. En Viel es representava escenes desagradables o coses encara pitjors. El sopar va acabar i, després del comiat als pares, en Joel i en Viel marxaven pel carrer. Després d’uns moments de silenci l’esportista va proferir, agafant per el coll al seu germà i parlant-li a la vora “Tu m’amagues alguna cosa…”  Ell va intentar desfer-se d’aquella abraçada fraternal però finalment va desistir. Aquell continuava insistint fins a arribar a exasperar a en Viel que, cridant i vermell escarlata va dir “Deixa’m!! Jo no em foto en la teva vida!!” En Joel va apartar el seu braç musculós que semblava una immensa boa al voltant del coll de l’altre i se’l va mirar amb un posat seriós, inusual en ell. En Viel no sabia que dir després d’aquella sortida i també se’l mirava, tocant-se el coll irritat. Per sorpresa d’aquest, l’Ulises digué “Sembla que de vegades m’odies germanet” i, després de llençar aquesta bomba, va donar mitja volta i va marxar capcot. En Viel no sabia que fer, va tenir l’impuls de córrer al seu darrera i cercar la reconciliació, ja s’imaginava una abraçada entre llàgrimes. Ell es disculparia de la seva fredor i l’altre de tants anys d’humiliació que no van acabar amb l’infància i marxarien joiosos. Res d’això va ocórrer. En Viel va girar cua i s’encaminà a casa seva, perdent l’alta figura del germà entre la negror densa de la nit hivernal. Quan ja era davant del portal del seu edifici va decidir anar a visitar a l’Emma –la noia de que em parlat- Deuria ser a casa amb tota probabilitat ja que ella, en principi, no va dir-li que sortís amb ningú aquella nit i l’hi havia desitjat un bon sopar el dia anterior. Va decidir agafar el metro, no obstant i que coneixia el camí cap a casa d’ella a la perfecció: tantes vegades l’havia fet. A aquelles hores el metro tenia un aspecte lúgubre i tètric. Quatre figures estranyes, un borratxo dormint a una bancada i una desagradable sensació de caliu malsà, en contrast amb el fred exterior. Assegut al seient, entre sotracs i sota la llum dels florescents va treure’s el telèfon de la butxaca de l’abric i va decidir trucar a l’Emma, només perquè sabés que hi anava. Ella sabia que les estades amb la família el deixaven exhaust i potser ja seria dormint així que millor trucar-la. Quan ja tenia el mòbil a les mans i el tren es parava a una de les paredes precedents al seu destí s’ho va repensar. Va decidir comprar una ampolla de champagne i donar una sorpresa. Alegre amb l’idea, l’efecte del sopar i el comiat amb en Joel es va veure alleugerit. Coneixia una tenda que no tancava per les nits, allà va aconseguir una ampolla decent del daurat líquid i es va encaminar a l’edifici de l’Emma, proper a l’establiment. El pis d’aquesta donava al carrer i, així que ell avançava va veure, primer amb joia i després amb estranyesa, llum al lloc. “Potser esperava a algú… Però m’ho hagués dit…” Es disposava a picar el botó quan, de sobte, la porta del carrer es va obrir i va xocar amb algú, caient-li l’ampolla de champagne al terra, fent una trencadissa i deixant tot el terra humit d’alcohol.  En Viel va proferir un “Merda!” I, quan pujava el cap per encarar amb els ulls a l’anònim va quedar glaçat. Va empal•lidir de forma immediata. Era en Joel, tal com l’havia deixat ja feia una bona estona. Ell, que ja l’havia vist en xocar, es mantenia, ocupant amb la seva figura tota la porta, erecte i amb el front frunzit. En Viel va aconseguir, amb esforç, dir “Tu…?” En Joel va fer un gest amb el cap i se’l va mirar i, per últim, per horror d’en Viel, va esbossar un somriure, un somriure insidiós que l’hi va fer venir un calfred. L’homenot va deixar la porta lliure i va marxar carrer amunt sense girar-se. Ell no se’n sabia avenir. “Però que fotia aquest aquí? I perquè m’ha mirat així!!” Va recordar a l’Emma i va alçar el cap, veient com la llum del saló s’havia apagat. Se l’hi van treure les ganes de prémer el boto. Va marxar, amb el pantaló tacat, a casa seva.

Al dia següent, un dia esplendorós que semblava d’estiu i feia molesta la roba d’hivern, amb un cel blau clar motejat de blanc, en Viel es dirigia de bon matí a veure al seu preparador per a les oposicions. Aquest, un home d’edat, afable i cordial, conegut del seu pare, va acceptar ocupar al fill a la seva oficina, essent convençut de que aquell jove tenaç no tardaria gaire en assolir la seva fita d’introduir-se a la judicatura. L’aspecte d’ell era lamentable, la nit l’havia passat entre malsons horrorosos presidits per la figura d’en Joel, ampolles trencades i parades de metro infectes. Només veure’l, Gregori –el preparador-, que l’esperava per fer l’esmorzar ineludible l’hi va preguntar sobre la seva salut. En Viel va defugir les preguntes amb evasives més o menys convincents i van esmorzar a un luxós restaurant. Van comentar certes noticies de premsa i en Viel es va excusar, dient que certament no es trobava gaire bé i que s’aniria a casa seva. Gregori l’hi va desitjar una prompta recuperació i que esperava veure’l aviat. El jove no va dirigir-se al seu pis, va romandre com ànima penitent per els voltants de la llar de l’Emma, esperant l’hora en que aquesta tornava del seu treball a una gestoria. Quan la va veure enfilar el carrer, ell era assegut a uns bancs del davant del portal de l’edifici, sota l’aixoplug d’un arbre. Ella no va semblar veure’l i, quan es disposava a treure del bosso les claus ell es va dirigir per l’esquena a ella, amb passes vacil•lants. “Emma…” Ella es va esglaiar, caient les claus al terra i va girar el cap. “Oh!! Ets tu!!” Immediatament va arrapar-se al seu coll en una efusiva abraçada. “Clar que soc jo…” Ella, després d’abraçar-lo va obrir les portes, un cop recuperades les claus i el va convidar a pujar. Menjarien allà mateix. Ell es va anar calmant. La casa era impecable, cap indici que alimentés les seves estúpides sospités. Després d’uns riures, uns petons, ja menjant, ell va decidir treure’s de dintre allò. “Saps… Ahir em va passar quelcom curiosíssim… –ella va fer cara d’interès mentre engolia un tros de verdura- Doncs mira, quan sortia del sopar amb els pares em vaig acomiadar d’en Joel, ja saps, el meu germà, de forma una mica violenta. Així que, en comptes de tornar a casa meva vaig decidir donar-te una sorpresa –en realitat volia dir “cercar el teu consol”- Quina seria la meva meravella quan, estant just aquí, al portal, disposat a trucar, un home que sortia xoca amb mi i fa caure el champagne que et portava al terra… Miro a l’home i…era en Joel!!!” Ella havia engolit l’últim tros amb visible esforç, com si se l’hi resistís. Només va dir “Que curiós!!” “Si…certament, molt curiós –va respondre ell-” Es va fer el silenci. Ella va dir, finalment, després de donar un glop de vi “No sabia que el teu germà coneixes a algú de per a la vora…” “Jo tampoc…” Ella continuava blanca com el marbre i va excusar-se per anar al lavabo. Ell es va aixecar de taula, deixant el seu plat a mig acabar i va marxar, donant un cop a la porta. Havia de veure a en Joel.

Aquell dia en Joel no era al gimnàs on sabia que es preparava. L’hi van dir que probablement era a casa seva, entre riure’s, deixant entreveure certa “aventura agradable” Ell va marxar directe a casa d’ell, a les afores de B***, una casa immensa, ben proveïda que pagava amb el seu sou estratosfèric. Va picar un parell de cops, suant. Ningú va respondre. Quan ja havia desistit, donant l’esquena a les dobles portes de ferro negres, una veu es va escoltar per la porta mig oberta. “Viel!!” Era ell, només amb una camisa i amb calçotets. “Passa home, passa! Quina sorpresa…Tu aquí, només vas venir quan me la vaig comprar i perquè venies amb els pares…” Ell va dubtar, sense dir res, suant de nerviosisme, arremangat i amb l’abric entre els braços. Finalment va introduir-se a la casa. En Joel el va conduir per un jardí fins a un saló molt gran i luxosament proveït. “Asseu-te, deixa l’abric a on vulguis, com si fossis a casa, ara vinc…” I es va perdre per les escales que conduïen al pis superior. Ell va deixar l’abric a un sofà de pell i es va asseure a una cadira, contemplant tot allò amb disgust. Després d’una estona en Joel va baixar, dutxat i perfumat, amb un barnús i, seient al sofà va dir “Home!! Tens mala cara!!” En Viel ja no aguantava, es va aixecar de sobte i, cridant, va començar  “Que coi foties!! Que collons!! Que hi feies tu allà!!” “Calmat, calmat, -va dir l’altre, estès tant llarg com era- Visitava a una amiga…” “Oh es clar!!! Ja et conec a tu!! I com es deia aquesta amiga!! Parla!!” “Doncs…-es va aixecar, imponent, entreveient-se els músculs lluents- Emma”  Viel, primer, va quedar parat, no esperava sinceritat, sinó mentida. Finalment, un cuc que va començar a créixer des de la nit anterior, va mossegar-li amb avidesa l’anima i es va llençar, embogit, a aquella torre humana, donant cops a tord i a dret, boig d’ira i ràbia.

Després d’aquell infortunat episodi en Viel va acabar a l’hospital, fet un nyap de carn vermellenca. El seu germanet l’hi havia donat una pallissa bestial, trencant-li un braç. Ell, no obstant, tenia la satisfacció masculina, de mico ofès, d’haver-li donat també uns bons cops. Amb el pas dels mesos, i després de l’any, tones de silenci van ser llençades sobre aquella situació i, no només això, sinó sobre en Joel i l’Emma –la seva relació no va durar gaire, d’altre banda-. A les reunions de família, que ara es celebraven per separat, uns cops amb un germà i d’altres amb l’altre no es citaven els respectius noms dels contraris. La ferida d’en Viel no va cicatritzar mai i, només al seu cap malalt, va maquinar una venjança, una venjança maquiavèl•lica i horrible. Però no avancem fets. Les qualificacions de les oposicions van sortir, essent en Viel un dels primers de la llista. En un temps, amb esforç i tenacitat, va assolir el càrrec a que aspirava al Jutjat d’Instrucció número 19 de B*** En ell s’instruïen causes criminals de tot tipus i caire i en Viel destacava per la seva precisió i els seus informes immaculats, joia dels Jutges que després havien de jutjar els casos i rebien aquets. Era apreciat entre els companys i mantenia relació també amb càrrecs de la policia. L’affair de l’Emma es va perdre en el temps, no obstant, en Viel mai va reprendre cap relació seriosa coneguda. Per els volts de Març, transcorreguts cinc anys des d’allò, a en Viel va tocar-li instruir un cas on es mesclava un assassinat i un robatori, un fosc incident ocorregut a una gasolinera, a altes hores de la nit on una jove que treballava en aquell horari va ser morta per dos trets d’una arma de foc. El sospitós, un home de vint-i-set anys amb un currículum llarg de petits delictes, en la majoria furts, es va veure sorprès a la seva cel•la, on hi era en presó preventiva, per l’entrada d’un home vestit impecablement, amb ulleres, que, sense dir res va tancar la porta al seu darrera i es va asseure al petit matalàs al costat d’ell. L’home va pensar immediatament que seria el seu advocat d’ofici però es va estranyar per l’ inversemblança de que el visités a la seva cel•la –d’altra banda sense haver estat conduït per cap agent- El nouvingut va creuar les cames i se’l mirava amb un somriure i l’altre no sabia que dir. El que creia el seu advocat finalment va començar a parlar “Escolta…Hum…Antoni no es així? –el detingut va assentir- T’he de dir que la teva situació es força complicada… S’ha trobat l’arma a un descampat a la vora de la gasolinera, amb les teves emprentes en ella. Tens poques oportunitats. Els diners, on sia que els tinguis, eventualment romandran en possessió de la policia –l’altre home començava a enfadar-se visiblement- ” “Si!! Ja ho sé tot això!! –va esclatar finalment- Però vostè m’ha de defensar i no enfonsar-me!!” L’altre home continuava impertorbable al llit i se’l mirava per sobre de les ulleres, encara amb un somriure altiu. “Doncs resulta que no soc el teu advocat” Abans de que l’altre esclatés va continuar “Espera Antoni. M’he informat, tens família, es evident que la teva situació econòmica era desesperada… Jo estic aquí com amic. No et puc garantir que no trepitjaràs la presó, però si que la teva família mai passi gana i el teu fill rebi educació. Només necessito un favor teu.” El delinqüent no va reaccionar, sorprès per aquella aparició irreal, finalment va asseure’s al llit i, amb el cap entre les mans, va començar a plorar. Va notar la mà de l’home a l’esquena i, amb un calfred, se la va treure. “Que vol, faré el que sigui” L’altre va esclatar en un riure fastigós, fins i tot per al criminal, i l’hi va exposar les condicions del “contracte” com ell el definia amb cinisme. Pocs dies després els diners robats van ser trobats a un lloc que no quadrava amb la sordidesa del delicte, cert barri de cases riques a la perifèria de B*** De fet va ser un escàndol. Era la llar d’un conegut esportista nacional vingut a menys, ple de deutes, un tal Joel M. El Jutge que instruïa, Viel M., va cedir el cas a un company, ja que no podia participar-hi per la seva implicació emocional amb l’acusat. Compungit, deia a la premsa que mai hagués esperat allò d’ algú de la seva sang, mentre es confirmaven les proves que, de mica en mica, juntament amb l’afirmació rotunda de l’altre acusat de la coautoria del delicte, semblaven condemnar a aquella cel.lebritat a un pou encara més fons i fosc.

Xavi NP