Senyoria,

La sotasignant, Maria Peralta i Fresno, acusada d’haver tacat amb tinta les bates dels seus trenta alumnes, es dirigeix a V.I. per tal que tingui a bé d’escoltar les raons que la van portar a cometre tan reprovable acte i serveixin, si així ho considera oportú, d’atenuant a l’hora de dictar sentència.
Veurà, senyoria,
fa vint anys que em dedico a l’ensenyament i em semblava que hi tenia força traça, però darrerament cada classe em trobo sola batallant en contra de la insubmissió dels alumnes.
 En una d’aquestes batalles, uns alumnes anònims van posar tinta vermella a la meva cadira per tal que se’m taqués la bata. Vaig intentar raonar amb ells dient-los que jo no era l’enemic, només el representant de la disciplina acadèmica necessària per a que ells poguessin avançar en el camí de la cultura. No en van voler saber res. I els autors van quedar impunes i a l’anonimat.
 El dia següent, sí amb premeditació i traïdoria, vaig vessar tinta a les trenta cadires dels meus alumnes i tots van sortir de classe amb la bata tacada.
No va passar ni un quart des que va acabar la classe i ja hi havia un allau de pares d’alumnes denunciant la meva incompetència i crueltat, primer a la directora, després, a inspecció i posteriorment per la via judicial.
 L’endemà, a tota la premsa va aparèixer un titular semblant :”Els pares de trenta alumnes denuncien una professora per haver-los tacat la bata de tinta.  Segur que la resposta de la majoria dels lectors degué ser:
 —s’ha tornat boja!
 Seria fàcil dir-li que vaig perdre els nervis, que l’estrès em va fer actuar de manera poc professional, però la veritat és que no me’n penedeixo.
Estarà d’acord amb mi que un dels pitjors mals que patim a les aules és la indisciplina, però ningú no en parla. Entre nosaltres els professors, cal dissimular-ho, ja que hi ha la creença que qui no domina la classe és un mal professional. Cadascú pel seu costat prova de trobar un remei per al seu cas en concret. S’aplica en la majoria de les ocasions la disciplina militar que tan poc propicia el creixement dels alumnes. A casa, amb els amics, en les relacions socials, mai un professor admet que és víctima de falta de respecte per part dels alumnes; és absurd que un adult pateixi insubmissió per part de la població juvenil. Això sí, una conversa recurrent dels docents és la constant queixa del seu treball: quina mandra! Aquests alumnes cada cop saben menys!, cada vegada parlen més fort! A veure si ens jubilen d’una vegada!
 Penso que l’única manera que es parli del tema és que algú faci una atzagaiada. Doncs, l’he feta; però tinguem la valentia de parlar del tema no de l’atzagaiada.
 Li explico com ho veig jo. Aquests pares, que no han sabut inculcar als seus fills el respecte al professor, que els han pujat entre cotons i per tant no els han preparat per assumir l’esforç d’aprendre, m’han denunciat sense el menor diàleg, sense preguntar-se ni un minut ni com em sento ni per què ho he fet. La direcció, que no ha estat capaç de trobar els mitjans perquè no quedés impune l’agressió dels alumnes cap a la meva persona, s’afanya a cursar la denúncia per tranquil•litzar a la societat. La inspecció, que no té proves per escrit sobre la indisciplina, considera que aquest és un cas aïllat i mort el gos fora la ràbia.  Els mitjans de comunicació, ocupats en descobrir el morbo perquè les cotes d’audiència pugin, donaran la notícia però no entonaran “el mea culpa” per posar pals a les rodes al carro de l’educació i a la tasca dels professors.
 En fi, em sembla que enlloc d’un plec de descàrrega he escrit una acusació a aquesta societat que no vol debatre un tema tan greu com és la indisciplina i violència juvenil.
 Com pot veure la taca de tinta no és més que una manera de cridar l’atenció, un símptoma d’alguna malaltia que vivim a les aules i a la societat.
 Odio els meus alumnes? No. La feina d’ensenyar és un acte d’estimació, i a mi m’agrada ser un esglaó sense nom en l’escala que va del saber d’ahir a l’invent del demà.
 Els meus alumnes m’odien? Tampoc. S’han girat contra mi com a representant de l’ordre dels adults. Jo els he tacat a ells en un intent desesperat de demanar a pares i a la societat en general que intentem donar una resposta a aquestes tres preguntes:
 Tenen els joves a la societat el lloc que els correspon o el valor de la joventut es preua massa?
 No serà que s’ha deixat tota la responsabilitat d’integrar els nostres joves a la cultura i a la societat a les escoles i per això es reboten en contra d’ella?
 Pot ser que en una societat del benestar tot s’aconsegueix amb massa facilitat i per tant és una agressió el que demana l’escola: esforç per aprendre?
 No tinc res més per afegir, senyoria. Sí, sóc culpable d’haver tacat la bata dels meus alumnes i m’ofereixo a reparar la meva falta amb la condició que, no només la netegem, sinó que detectem les causes que l’han provocada per tal que incidents com aquests no es tornin a repetir.
 Un cop escoltada la meva versió dels fets, procedeixi com li sembli més just.
 Atentament.

Maria Peralta i Fresno

Arraulit contra la paret, assegut a terra, mirada absorta en els seus pensaments el pidolaire espera l’almoina que li permet subsistir. Un parell de bosses al seu costat són tot el seu equipatge.

Una caixeta de cartró amb unes quantes monedes i un rètol que anuncia la seva situació i clama caritat.

La pell renegrida no se sap si pel sol o per la ronya. Cabells llargs, enredats. Barba d’uns quants dies, quasi blanca. Ungles llargues, mans resseques, esquerdades. Ulls marrons, mirada profunda, sàvia. Boca petita, amb llavis callats i amb tantes coses per dir. La roba reciclada de qui sap on, llustrosa.

Tothom li passava pel davant volent-lo ignorar. Pocs s’hi fixaven. Menys encara es compadien i li deixaven unes monedes.

Per a la majoria de gent ell era una persona incòmode. No perquè fes res que els incomodés, sinó per la seva presència, simplement per la seva existència. A ningú li agrada veure les misèries dels altres.

Però què hi ha darrera aquella imatge desolada i fins i tot un punt repugnant? Quin misteri i a la vegada quanta indiferència.

Aproximadament a l’hora que a ell li sembla, recull tots els estris, s’aixeca i camina rumb a un altre indret de la ciutat més fructífer. Ho té ben après. Depèn del dia, depèn de l’hora, aconsegueix fer més calaix en un lloc o en un altre.

Caminar pausat. Esquena una mica corba. Balanceig acompassat.

Es coneix tots els racons de la ciutat, tots els topants d’interès. No hi ha com tenir temps i posar atenció a les coses. Li agrada observar, li agrada analitzar. Des de la seva posició veu centenars de persones diferents. Mares atrafegades amb els fills petits que no paren de reclamar atenció amb insolència. Grups d’estudiants immersos dins la xerrameca, aliens a l’entorn. Joves acabats de sortir de la universitat, encara amb tota la vida per endavant per aprendre tot allò que no s’aprèn en els llibres. Persones ben vestides que passen amb pressa. Persones grans, sense pressa, de tornada de la vida, desbordant tendresa.

Fa forces mesos, o ja fa un any?, és igual, el temps no importa, en tot cas ja fa molt de temps, quan encara feia poc que feia l’ofici de pidolaire i la roba encara semblava neta, escoltava una conversa entre dos joves ben vestits i ben enclanxinats. Un li donava lliçons d’economia a l’altre, mentre esperaven l’autobús, tot fent aflorar brots subliminars de supèrbia. Que si has d’invertir amb intel•ligència, que si jo els meus estalvis els tinc en accions de Químiques Llorensí, que si has de saber esperar dividends, que si aquesta empresa és tan important…

Quanta ignorància. No va poder suportar més tantes paraules buides. S’acostà a ells i va deixar anar un sec “Vengui!”.

Els dos joves se’l quedaren mirant, entre sorpresos i incrèduls.

-Faci cas. Vengui. Aquestes accions no trigaran gaire temps a caure.

Els dos joves no aconseguien articular paraula. L’autobús va arribar en aquell moment. Com fuetejats pel diable hi pujaren i allà va quedar aquell conseller circumstancial, seriós i amb uns trets de tristor que el delataven. Era un consell gratuït a una persona que ni la coneixia. Era un consell amb molta càrrega de coneixement.

Durant els propers dies aquella parada d’autobús li va servir d’aixopluc de la pluja persistent. Era l’abric distret d’una persona amb tot el temps del mon que s’entretenia veient com corrien els demés.

Renoi quin temps! No plou mai i quan plou encara molesta.

La gent no sap anar pel carrer quan plou. No sap caminar amb paraigües sense mullar-se els peus. No sap deixar de fer ganyotes quan les gotes cauen a la cara. No sap quedar-se a casa i esperar que passi l’aiguat. Les obligacions imperen, i faci el temps que faci s’ha de sortir de casa i fer front als contratemps desagradables i molestos.

Corredisses per evitar de mullar-se el cap i entomar la pluja al pit. Encongir les espatlles per oferir menys superfície a l’impacte de les gotes. Sabates molles, roba enganxosa, ulleres molles que maregen, trànsit intens, taxis plens, bassals inoportuns, paraigües girats, gossos que s’espolsen, façanes que regalimen, semàfors parats, botiguers en calma, gent nerviosa. I ell assegut a la parada de l’autobús observant pacientment.

La pluja a la nit és incòmode. Per això va decidir d’anar a dormir a l’alberg. Va aprofitar per afaitar-se i polir-se tot el que va poder. Però quan va ser de dia, altre vegada a aixoplugar-se a la parada de l’autobús.

Un jove ben vestit se li acostà. Era aquell jove que rebia lliçons d’economia del seu amic. Se li quedà plantat al davant i durant una estona va dubtar. Finalment, tot mirant-lo als ulls i sense preàmbuls esclatà.

-I vostè com ho sabia?

Silenci. Tots dos es miraven als ulls esperant resposta. El jove impacient, el pidolaire, amb un somriure interior no demostrat, serè, amb la satisfacció de notar-se protagonista.

-El meu amic ha perdut tot el que tenia. Vostè li va dir que vengués les accions de Químiques Llorensí i no ho va fer.

-Ho sento molt.

-Com ho sabia?

-Informació privilegiada.

Però què diu aquest home! Està tocat de l’ala. Informació privilegiada diu. Clar, ja se li veu que és corredor de borsa, està ben boig. O serà que li passen informació els seus amics, els altres pidolaires…

Incrèdul, el jove acomodat, balancejava el cap. Incapaç de creure’s al pidolaire, incapaç de veure més enllà del seu nas bronzejat artificialment i ben hidratat per cosmètics cars.

El pidolaire, impassible, tranquil. Tant li feia que se’l cregués o no. No tenia res a perdre ni res a guanyar. O si? Sense mostrar cap tipus d’alteració emocional observava com aquell jove s’anava fent castells, com s’anava imaginant com podia saber la direcció que emprendrien les acciones de Químiques Llorensí. I com a bon negociant estava a punt de treure profit d’aquella situació. Tenia que ser subtil, tenia que atrapar la seva presa amb la seva pròpia curiositat.

-Vol saber d’on bé la meva informació?

-I tant!

-Li costarà un esmorzar. Un bon esmorzar. Tinc gana. Jo no li diré pas res, però vostè podrà descobrir-ho.

-Fet. Anem a esmorzar.

-Però on jo li digui.

El jove s’hi avení. La curiositat el picava. Pararen un taxi. Hi pujaren i el pidolaire li demanà al taxista que els portés a una certa adreça.

Mentre el taxi els portava, aquell jove no va parar de xerrar, donant mil explicacions sobre la seva vida, els seus estudis a la facultat d’economia, la feina que va aconseguir en aquella gestoria i on va aprendre tant, la seva feina actual en una multinacional, que si estava tan ben considerat, que si tenia molt futur en aquella empresa, que si la feina això i allò. Moltes paraules, moltes il•lusions, tot molt bonic, tot molt eteri.

Les arrugues del pidolaire que se li havien incrustat a la pell a cops de l’experiència que va donant el temps, feien lliscar aquelles paraules sense donar cap importància a aquella situació. El pidolaire, aliè a tantes explicacions, només pensava en aquell esmorzar copiós que l’estava esperant.

Baixaren del taxi i entraren en un bar. Un local ampli, ben decorat. A la barra uns expositors de vidre amb tot de safates dins, exhibint tot tipus de menjar de caprici.

Varen seure en una taula al costat de l’entrada. Darrera els vidres la gent continuava atrafegada per la pluja. Just a l’acera del davant un edifici luxós, amb la façana de marbre i una porta imponent. Sobre la porta unes lletres daurades anunciaven l’empresa allotjada en aquell edifici: Químiques Llorensí.

-Ara ho entenc –exclamà el jove-. Els empleats de Químiques Llorensí venen a aquest bar, i entre cervesa i cervesa i entre cafè i cafè vostè ha sentit algun comentari sobre les accions de l’empresa.

El pidolaire, avui net i polit somreia. Sabia que avui esmorzaria bé a càrrec d’aquell jove que la vanitat el feia mostrar estúpid. Tot i el somriure amable, les celles no podien amagar aquell sentiment envers aquell jove que expressava aquell “pobre noi, no en tens ni idea de la vida”.

El jove, complagut amb la seva deducció, es girà i feu un gest al cambrer.

El cambrer, servicial, s’atansà a la taula on eren asseguts els dos homes i, amb total discreció, educat, i amb un respecte extrem li digué al pidolaire:

-Caram, quan de temps sense veure’l!  L’esmorzar de sempre senyor Llorensí?

Jordi Butxaca

Relaxat i còmode; era de la manera que em trobava assegut a la taula del cafè. Davant dels meus ulls, obert per la pàgina d’esports, hi tenia el diari, i just a la meva dreta una tassa de cafè fumejant i olorosa. Era la meva hora d’esbarjo, després tornaria a la feina i començarien els nervis i l’estrès.

De cop i volta, tot el cafè es va revolucionar. Una veu estrident, amb un toc de mal humor li va dir a la cambrera: — Mata’l!

Mig cafè va dirigir les mirades cap a la barra, i dos mossos d’esquadra, que es trobaven allà al mig, vestits de paisà, es varen aixecar de cop traient les pistoles de les cartutxeres i enfocant els canons cap a l’home de la barra.

D’es d’una taula allunyada de l’entrada del cafè, gairebé al mateix temps, també es va sentir una veu ferma dient: — Marxem!

Un dels mossos va dir: — d’aquí no marxa ningú! i mentre un apuntava amb l’arma l’home de la barra, l’altre es va dirigir a la taula llunyana per impedir que el que semblava còmplice d’aquell altercat no es fes escàpol.

El tremolor que vaig sentir a les cames, no hem permetia d’aixecar-me de la cadira, encara que m’ho haguessin demanat apuntant l’arma cap a mi.

La gent que es trobava allà asseguda, romania immòbil, sense pronunciar ni una sola paraula. La tensió es podia tallar amb unes tisores.

L’home de la barra, en veure la moguda que s’havia organitzat, amb una rialla de galta a galta va dir, dirigint-se als mossos:  —La butlleta de la 6/49 no m’ha tocat i el que vull, es que la cambrera l’estripi …

Per l’altra costat, l’home de la taula allunyada de l’entrada del cafè, també es va pronunciar tot dient: — Estem jugant al “truc” i “marxem” forma part del joc…

Tot plegat una coincidència, i un cúmul de mal entesos.

Els mossos varen desar les armes a les cartutxeres, i capbaixos varen dir: — Senyors, ens tenen a la seva disposició per a tot el que necessitin…

 

Eulàlia Molins Aragall

 

Després de viatjar en metro durant anys i panys, de recórrer el passadís per fer transbord de línia,  i de baixar les escales que et porten a l’andana que et dura al teu destí a una velocitat de vertigen,  un bon dia,  coincidint amb el novè més d’embaràs, tot fent el passadís a marxa de tortuga perquè la panxa no et deixa córrer mes, just quan aconsegueixes arribar a l’escala per canviar de línia, et trobes baixant les empinades escales més de pressa que mai, però de cul…!

 En arribar a baix, ets el centre d’atenció, les persones que se t’apropen, totes elles anònimes, fan una rotllana al teu voltant,  i s’interessen pel que t’ha passat.

 Totes elles, amb molt bones intencions,  t’ajuden a aixecar-te i et porten en volanders fins el banc mes proper, on primer has d’esperar que s’aixequin un parell de nois, de ben segur estudiants, per a poder deixar-te caure amb tot el teu pes a sobre del cul masegat pel “truc, truc” que has fet baixant  les escales.

Et sents agraïda pels ajuts, fins hi tot trobes que tothom esta massa pendent de tu, tot hi el teu estat, et sents tant avergonyida…! Voldries tancar els ulls i fondre’t.

Tens ganes de plorar, per la caiguda tant desafortunada, per la carrera que t’has fet a les mitges i perquè el taló de la sabata t’ha saltat i notes els claus que se’t claven en el peu.

 Voldries agrair a tothom l’ajuda rebuda, però no ho pots fer perquè tots parlen entre ells i ni tant sols et sentirien, tu escoltes les converses i sents a dir:  –Aquesta noia necessita que vingui a buscar-la una ambulància – També diuen… – Hauríem de sortir al carrer,  aquesta senyora necessitaria agafar un  taxi, anirà més còmode.

Trobes una noia que porta una ampolla d’aigua i te’n ofereix un glop. De cop i volta te’n adones que has trencat aigües i que no et pots moure d’allà si no t’ajuden.

Ho dius a la noia que t’ha donat l’aigua i comença a cridar… – que algú avisi una ambulància, aquesta senyora va de part! – En un tres i no rés arriben els camillaires i et porten escales amunt, a cel obert, on segueixes rodejada d’un munt de gent sortida de no se sap on.

 Arribes a l’hospital, trobant-te el teu home i els teus pares a la porta d’urgències, sense saber qui ha estat el benefactor que els ha avisat, entres cridant com una boja, perquè la criatura ja demana per sortir, mentre que la infermera que t’ha acompanyat tot el viatge et va dient: – Senyora, no faci cap força, que la criatura ens naixerà aquí al carrer, esperi una miqueta, si us plau.

Tu no pots mes i li dius: – Senyoreta, que no se’n adona que ara ja no soc jo qui controla aquest part? La criatura fa força i no hi ha qui la pari, vol sortir…!

 Al cap de quatre mesos, quan et tornes a incorporar a la feina i tornes a fer el mateix recorregut que abans de ser mare, no reconeixes ningú, malgrat que portes el mateix horari i fas la mateixa ruta.  Tampoc ningú et reconeix!

Tu et sents molt important, i procures fer les passes segures i fermes, a casa hi tens molta responsabilitat, i vols sortir del metro pel teu propi peu.

FI

 

Eulàlia Molins Aragall

 

      Ara que fem el canvi d’estació de l’estiu a la tardor, seria convenient i adequat prendre unes mesures perquè el nostre organisme no li resulti massa feixuc. El canvi que comporta també les vacacions a tornar iniciar el ritme, ens afecta a tots i principalment als infants i adolescents.
      Crec que si ens acostéssim una miqueta més a la naturalesa i al seu llenguatge cíclic de les estacions, la nostra salut física, mental i emocional es milloraria molt.. És una autèntica llàstima que a les grans ciutats amb pocs espais verds, parcs, jardins, arbredes, els anul•lin la possibilitat de gaudir d’aquests canvis.
       La natura ens proveeix del que necessitem per tenir un organisme sa. I no em refereix a seure’ns a taula a omplir la panxa o a qualsevol lloc de menjar fems a pegar quatre bocinades sense adonar-nos que  estem menjant. La nutrició és una altra cosa. A l’hora dels menjars, ara és difícil, hi havia un component de comunicació importantíssima. Jo encara ho he viscut i  malgrat una temporada a l’hora de dinar era complicat, a l’hora de sopar si que ens reuníem tota la família.
      Que surtin establiments de menjar lent, per gaudir del moment de menjar, ja és molt significatiu, en contra del “fast food”.
      No fa gaire estona, encara es menjava el que donava l’estació. Avui en dia es pot trobar qualsevol tipus de menjar en qualsevol moment de l’any. S’ha perdut una part important del procés natural. Els aliments  s’agafen verds i es deixen madurar en càmeres com la fruita que llavors no té gust de res. Es posen les gallines a fer mils d’ous per hora, que llavors són succedanis d’ous que no ens reporten res. La carn  es menjava dosificada i els animals engreixaven al seu ritme sense antibiòtics. Els peixos eren de la mar, no de piscifactoria alimentats amb pinsos i no hi havia “vaques folles”.
      I la dieta mediterrània que ara tant és parla, era un fet natural. I que ha passat a partir d’aquí?. Doncs una problemàtica gran d’obesitat i sobrepès, en la que comença i ben prest la població infantil dels països més “desenvolupats”: Progrés. La pastisseria industrial, els menjars ràpids on pràcticament tot el que es menja ha perdut la seva essència i són uns succedanis plens de químics.
Menjars precuinats que llavors paren al microones per acabar-los d’esvair les vitamines i minerals que els hi quedaven.
      Malalties?. Moltes i de cada vegada més. Vivim contra natura i nosaltres- malgrat hi hagi interessos, perquè ho oblidem – som natura i formam part d’ella.
      Silenci?,  i que vols dir, no el podem pair, necessitam trui, molt de trui, renou, que serveix, únicament per emmascarar el nostre descontent amb la manera de viure malgrat ni ens adonem.
      Informació esbiaixada, manipulada i a l’estil Gran Hermano de la novel•la “Un mundo feliz d’Aldous Huxley.
      L’altre dia vaig veure un anunci que em va posar els pels de punta:
Dos nins, que havien segrestat un ca, telefonaven a un senyor, que ells creien ric, perquè havien vist el seu cotxe (no posaré el nom, era un 4×4), per negociar els doblers que els hi havia de pagar. Que vos sembla el missatge?.
      El principi que ho regeix tot és: “Jo faig el que vull i el que em dóna la gana, i empri qualsevol mètode, per estar al cent per cent”.
      I a més això és el que retransmet pràcticament tota la publicitat, inclusiu la dels medicaments. Com l’anunci de l’aspirina que se’n porta el blister a l’estadi,  perquè no deixaria per res de veure el partit de futbol, es trobi com es trobi.
      Tot es troba programat i la llibertat per  decidir de cada vegada és més minsa. Tenim vacances quan diu l’empresa, no quan ens trobem fet pols. No som propietaris del nostre temps i això és el tresor, per a mi, més preuat. Ara bé, fer això significa establir una escala de prioritats distintes de les que en ven el  sistema i no dic que la meva sigui la millor, però m’hi sent molt feliç.
      El secret: Fer la feina que m’agrada, viure en un lloc que estim, haver aconseguit una llar harmònica i fer les coses una darrera l’altra, sense estrès. I jo dic si jo ho he aconseguit (durant un temps de la meva vida feia tota el contrari, però he triat); ho poden aconseguir altres persones, i aquesta afirmació reafirma el que vaig escriure en el darrer article respecte a l’anècdota del meu amic. Sinó vos recordeu, rellegiu-lo si us sembla.
      De tant en tant és molt bo i ho aconsell (malgrat no m’agrada de donar-ne sinó en demanen), fer una aturada en el camí i plantejar-nos si el que fem ens aporta cap a la felicitat i cap a la pau interna. Si fem “un camí amb cor” o simplement ens resignem al que tenim assignat. Si hauríem de fer un replantejament seriós i rigorós de la nostra escala de prioritats. Podem canviar en qualsevol moment, aquesta és la gran oportunitat de la Vida, però cal posar-hi per feines i escoltar el llenguatge del cor, perquè la ment no ho embulli amb excuses. Ningú més que nosaltres som els creadors del que estem vivint; cert que hi poden haver circumstàncies complicades,  però gràcies a Déu, com tot, tenen un principi i un final.
      Concloc i fins la propera.

      Josep Bonnín

Cada mati surto amb el Marc a passejar, es tant petit…! encara no se el que pensa, però només hem manca mirar-li la seva careta rosada, per poder descobrir que aquests ulls oberts com dues taronges, no donen a l’abast per poder acumular tota la informació que el mon li ofereix.
Aviat anirà a l’escola, li portarem quan fem desaparèixer els bolquers. Mentrestant anem a l’escola només de visita, quan portem el seu germà gran, en Pau.
Ell es mira tota la canalla, els vol tocar, els somriu, els hi fa mil moneries; te molt ganxo amb les noies! ni ha una de pèl-roja que li te el cor robat. Es tant maca…! tant pigadeta…! i el cabell diferent a la resta de la canalla. Noto que en Marc ho veu i això li crida l’atenció.
De tornada cap a casa, el deixo caminar, que es cansi, que gaudeixi de l’asfalt…!
Però avui m’ha sorprès. Deixant-me anar de la ma, ha caminat en línia recta, quan s’ha separat de mi uns deu metres, s’ha girat i m’ha dit: – Maria, aquest nen no si veu! Sense donar-me temps per reaccionar, s’ha plantat davant del seu objectiu, a estirat una miqueta el seu dit índex i ha dit: – Nen, obre els ulls!
En Marc ha conegut el primer xinet de la seva vida, l’ha vist nen com ell, però tant diferent…!
 
Eulàlia Molins Aragall

 Des de que s’han llevat, a casa del Jaume tot son corredisses…
 L’avia i la Mare a primera hora del mati han marxat plegades, i quan han tornat ho han fet amb uns pentinats molt macos, i molt ben maquillades.
Mentrestant,  el pare i l’avi han procurat que la canalla esmorzessin. Dos noiets i una nena, tots tres germans no han entès res de res, però la “teca” que els hi han donat era ben bona i ningú a gosat demanar per les dones.
 Pels vols de migdia, la Mare els ha banyat a tots tres i de seguida els ha vestit, l’avia ha col•laborat pentinant a la canalla.
 Tot seguit els grans també s’han mudat molt, i  la mare els hi ha dit que anaven al casament del tiet.
 Ostres, potser serà força divertit!  – els hi ha dit el Pep fent de germà gran – La Pilar en ser la més petitona s’ha apartat els cabells de la cara i ha dit: – si,  vols dir?
 Tots plegats han marxat cap a l’església i la canalla a estat pendent tota l’estona del que feia el capellà i dels nuvis. De seguida han notat que tothom anava mudat com ells, i han estat molt contents de trobar-se entremig de tota la colla.
 En arribar al restaurant, han trobat unes tauletes plenes de menjar al mig d’un jardí, i el Jaume que ja començava a tenir una miqueta de gana s’ha plantat davant d’una d’aquelles taules i davant d’un plat de mandonguilles. Els seus ulls tot just abrivaven a veure que hi havia al seu davant, però ha trobat una forquilla petita i ha començat a menjar mandonguilles sense parar. La mare anava xerrant amb la família i anava veien com el nen menjava. Els cambrers que estaven pendents de tot, en veure que el xicotet s’havia acabat les mandonguilles, ni han portat un altre plat i ell ha començat a menjar-ne novament.
 De cop i volta s’ha apropat a la mare i li ha preguntat: – Tota l’estona hem de dinar drets? – la mare li ha dit que tenia que voltar per tota la taula i anar picant d’aquí i d’allà. Tota la colla que estava present s’han posat a riure i el Jaume no ha entès res.
 Anar de casament era molt cansat. Si un altre dia no li posaven una cadira es quedaria a casa. I per descomptat, que ell no es casaria, menjar dret era molt incòmode.

 

Eulàlia Molins Aragall