la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens envien una crònica de la seva visita a Sant Llorenç de Morunys ( Vall de Lord), on els portava el seu desig d’esbrinar que son això dels Ous d’Euga, dels que anunciava un cartell se’n duria a terme la 3a. Fira.
Mossèn Jacint Verdaguer , en la rondalla titulada “Los savis prudents del Piteus” ens parla de com va ser ensarronats per un hostaler i la seva muller, tres piteus (*) que van anar a comprar una euga a Manresa, i els encolomar una carabassa dient-los que era un ou d’euga.
En el camí de tornada – aleshores més enrevessat i tortuós que ara – els va caure la carrega que per la gravetat rodolava muntanya avall, la carabassa en topar contra una gran pedra es va esberlar en mil trossos,el rebombori va fer córrer una llebre que dormia plàcidament, i en la seva bona fe cregueren que era una euga petita.
Amb sentides paraules de desconsol, acaba la rondalla :
Malaguanyada eugueta!- anàvem dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem d’anar a peu a la fira de Manresa.
El nom popular de la població, és Sant Llorenç dels Piteus i els seus habitants són coneguts com a piteus. Si observeu la pàgina d’internet veure que aquest nom serveix per denominació de molts del negocis del poble.
Per què Piteus?[*] Aquest nom, segons sembla, prové dels soldats de Poitiers que sota les ordres del comte d’Armagnac , foren vençuts pel Rei Pere el Cerimoniós, i es refugiaren en aquesta vil·la que els donà acolliment, molts d’ells captivitats per la bonhomia de la seva fent s’hi quedaren, i com la majoria eren gent d’ofici , van ensenyar a la gent del poble a teixir. El producte un drap de llana força atapeït, va ser anomenat drap piteu. D’aquest drap se’n feien capes, mantells, flassades, tapaboques, faldilles, mantes, cobertors…i com tot ja sap , foren distribuïts exitosament per tot arreu.
Les cròniques expliquen que hi hagué unes 80 cases amb telers, que produïen més de 600 peces al any, quasi totes per exportar. El drap piteu el van deixar de teixir per la competència del cotó, a la segona meitat del segle XIX.
Va ser una visita molt agradable, passejar pels carrers i carrerons, mirant i xafardejant parades d’oficis, menjars de la terra, ous d’euga i altres estris habituals en aquestes fires ens va fer passar un matí plaent, malgrat la pluja que va fer acte de presència a desgrat de tothom.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur