Quan penso en la meva infantesa, recordo les vetllades tant agradables viscudes amb els meus pares. En acabar el sopar, asseguts tots tres al voltant de la taula (jo era filla única), parlàvem de com ens havia anat el dia i comentàvem les diverses coses que ens havien anat succeint. No tenien preu aquelles estones de conversa. Tan li feia el tema que es toqués, el més important era aquell caliu que es respirava.
Malauradament, avui en dia qui més qui menys té connectat el televisor i mengem mig mirant el que anem buidant del plat, mig seguint el que estan dient amb tota atenció i en alguns casos, molt penosos però, tota la conversa que es desenvolupa és: “posem una mica d’aigua, sisplau” – “em passes un trosset de pa? – gràcies” (si és que ens recordem de donar-les sinó, ni això).
On ha quedat aquell caliu de llar? – tenim moltes comoditats, fins i tot potser massa, esperem que ens ho donin tot fet, aparells per això, per allò i per lo altre, és igual, la qüestió és treballar poc i viure bé però, certament i amb tota sinceritat, ara ja no som a la dècada dels cinquanta-seixanta, som al segle XXI i el que volem és viure com a reis. Som massa materialistes? – Aquesta valoració és pròpia d’uns i altres. Vet aquí la famosa frase “cada casa és un món i cada persona un misteri”.
Gemma Matas Gustems