Potser és un somni el que guia
els meus versos adormits,
són les dotze, són les nits
de nostàlgia i alegria.
L’albada que ja es destria
m’altera tots els sentits:
demà amb la punta dels dits
podreu tocar la utopia
i quan la nit besi el dia
i us aixequeu deixondits
sabreu que els somnis complits
no són una fantasia!