Shao Bai té fusta d’escriptor, però encara no ha escrit cap novel·la. Més que res perquè no té temps. Es passa la major part del dia a l’oficina de Correus, i quan és a casa només té ganes de mirar la tele i dormir. És clar que també li agrada contemplar Xinran, la seva dona. El primer cop que la va veure, set anys enrere, no es va fixar massa en els seus ulls. L’atreia més el coll esvelt, el cap decantat dolçament i, sobretot, l’actitud dòcil i resignada, amb les mans sempre a la falda i el cabell pentinat enrere. Però poc a poc va advertir que li encantava perdre’s en aquells ulls del color de l’antracita i ara, quan ja fa cinc anys que es van casar, està convençut que Xinran té els ulls més bonics de la Xina.
Potser li ho semblen perquè aquests dos pous foscos sempre estan pendents dels d’ell, quasi com el gos observa els de l’amo. I si algun cop Shao Bai es mostra disgustat però no li diu res, ella pateix un turment i s’ofereix amb insistència per desfer una sensació tan penosa i aconseguir que els ulls d’ell somriguin de nou. I és que malgrat tenir – igual que ell- cor, bellesa i esperit, Xinran ho subjuga tot per fondre’s i anul·lar-se en el seu amo i senyor.
Aquest matí Shao Bai esmorza en silenci i contempla els ulls d’ella, els ulls més bonics i obedients del país. Xinran s’ha llevat fa un parell d’hores per netejar la casa i el pati, i ara també gaudeix del primer menjar del dia en companyia del seu únic i estimat fill, que malgrat ser molt petit ja comença a ajudar en les tasques del camp. De fet, més que ajudar-la li fa companyia, però ella ho agraeix perquè Zhao té els mateixos ulls del seu pare, aquells ulls de mel tan profunds i serens.
Després d’esmorzar, Shao Bai s’acomiada d’ella amb una lleu abraçada i agafa la bicicleta per anar a la ciutat. Quan ha recorregut uns cent metres gira el cap per observar Xinran, que li diu adéu amb la mà. El gest és tan poètic, tan ple d’amor i tendresa, que quasi fa passar desapercebudes una cinquantena de gavines que avancen, blanques i grises, poderoses i destacades, contra la placidesa del crepuscle.
Xinran i Shao Bai viuen als afores d’Urumxi, una ciutat de prop d’un milió d’habitants situada al vessant septentrional de la serralada de Tian Shan.
Tot i això, la zona perifèrica on resideixen, allunyada uns vuit quilòmetres del centre, podria confondre’s sense forçar la imaginació amb qualsevol dels immensos paratges rurals de la Xina. Quan el seu marit se n’ha anat , Xinran es disposa a munyir les tres vaques de la família i després s’encarrega de l’hort, prepara l’adob, neteja l’estable i hi posa més palla. Són treballs rutinaris, potser poc apropiats per a una noia amb cos de porcellana, pero Shao Bai no vol ni sentir parlar de la possibilitat que ella estudiï infermeria, la seva gran vocació. Per aquest motiu, canta resignada mentre prepara el dinar i pela mongetes. Després, sense deixar de taral.lalejar cançons més aviat tristes, apreses dels seus avantpassats, s’entreté una bona estona amb l’arròs, llençant els grans dolents. A continuació cou una sopa de menta, renta la roba, es renta ella, va a buscar aigua al pou comunitari i alimenta els xais i les gallines. A l’hora de dinar, Shao Bai arriba amb tan poques ganes de xerrar com de costum. Encén la televisió i mira les notícies. Ara mengen ell i Zhao. Ella ho farà més tard. Shao Bai menja molt ràpid: devora amb avidesa tot el que troba al plat i, quan acaba, se’n va sense badar boca. Només la petoneja fugaçment als llavis.
Després de dinar, Xinran es dedica a fabricar mantes i cistells. Algunes seran per a la casa, i les altres intentarà vendre-les al mercat d’Urumxi. És un treball molt laboriós, completament artesanal. Per acabar un cistell pot estar-s’hi perfectament una setmana. Però comença a fer-se tard i és hora de preparar el sopar. Abans crida al nen, que està jugant al carrer sense asfaltar, perquè entri a la casa i l’acompanyi mentre fa els llits i tanca els xais i les gallines. Quan torna Shao Bai, els seus iris fosquíssims projecten espurnes d’abatiment. Li explica que els responsables de l’oficina de Correus s’estan plantejant dur a terme una reducció de personal. Potser es quedarà sense treball abans de dos mesos. – Si les coses van malament hauràs de donar-me un cop de mà i fabricar més mantes i cistells. No pot ser que jo tot sol hagi de carregar-me a l’espatlla tota la família- comenta, molt seriós.
Més tard sopa amb el nen mentre ella acaba de netejar la casa. Quan Shao Bai ja ha sopat, Xinran porta Zhao al llit. Després sopa sola a la cuina. Quan ja ha rentat els plats, poc abans d’anar-se’n al llit, xerren una estona i fumen a la saleta. Com sempre, ell li pregunta si l’estima (ella, invariablement, respon que sí, que moltíssim) i contempla sense cap rastre de fatiga els seus ulls del color de l’antracita. També li diu que algun dia, potser quan faci els quaranta anys i estigui en condicions d’iniciar una sòlida carrera literària, escriurà una novel·la que parlarà d’ella, la dona amb els ulls més bonics del país. I després, com quasi sempre a aquella hora, fan l’amor en silenci, mecànicament. En acabar, Shao Bai es queda al llit i Xinran murmura una excusa i se’n va. Dins del rebost, agafa una capseta que té amagada rere un sac de patates i compta en veu molt baixa els bitllets que hi ha anat col·locant durant els últims quatre anys. Si tot va bé i la venda de mantes i cistells continua al mateix ritme, d’aquí a sis anys haurà reunit els diners suficients per agafar un avió fins a Londres i reunir-se amb la seva amiga Soon Lifu. Li han dit que a Europa les dones tenen quasi tantes oportunitats com els homes, i qui sap si encara tindrà temps d’estudiar infermeria i treballar a un hospital. Així, potser Shao Bai escriurà d’una vegada la maleïda novel·la, i segur que més d’un malalt estarà content de tenir tan a prop els ulls més bonics de la Xina.
JOSEP PASTELLS