Mes: juny de 2012

Retratava de lluny la Capella de Sant Sebastià integrada avui en el conjunt del cementiri de Sitges.

Diuen les cròniques que l’any 680, el papa Agató erigí un altar a la catacumba que du el nom del sant, a Roma, per detenir una terrible epidèmia de pesta. El remei resultà eficaç, i el màrtir fou considerat advocat contra la pesta.

Podem pensar que com en molts altres llocs, s’aixequés en algun moment de la història de Sitges, una Capella votiva a aquest Sant. És un edifici de planta quadrada amb una única nau, creuer i capelles laterals. La composició de la façana destaca per la seva simetria, i en ella es tradueixen els límits de la nau central mitjançant dues bandes verticals que recorren el frontis. Pel que fa a les obertures existents, cal mencionar únicament la porta d’accés, d’arc de mig punt de pedra i una rosassa situada a la part superior del mur. Disposa també d’un sòcol de pedra, i del ràfec de la coberta a doble vessant de teules. En el coronament s’identifica una mena d’espadanya, realitzada en maó massís, coronada per una creu metàl•lica i amb un pom a cada extrem. Aquesta estructura emmarca una fornícula en la que s’identifica un plafó de rajoles policromes en què es representa a sant Sebastià. Pel que fa al campanar, de planta octogonal i realitzat amb maons, disposa d’una coberta piramidal, coberta de rajoles vidrades de color verd, col•locades en forma d’escates de peix.

La referència tot i ser anterior al PP, és d’absoluta aplicació en el terreny de la seva política pràctica :

Els emigrants ( que viuen majoritàriament a les Comunitats Autònomes ‘desafectes` no rebran assistència mèdica ), amb això ultrà l’estalvi econòmic es potencia la possibilitat de que es generalitzin les infeccions i/o contagis de malalties que com la tuberculosi es pensaven superades. D’això se’n diu ‘matar dos ocells d’un tret’.

Els fills dels obrers – per estalviar-los maldecaps – no hauran d’anar a l’escola, que deixarà de ser obligatòria ben aviat.

Els avis que tinguin malalties cròniques, tindran el goig de veure com se’ls anticipa el seu viatge a la Casa del Pare.

….

Em venien tot aquests pensament al cap, mentre m’explicaven que en algun moment a la Catalunya interior els homes havien inventat un collar – que retratava amb fruïció – que evitava la mort dels gossos quan eren atacats pels llops.

Com això no té © suggereixo fer-ne una versió – ara per als colls de les persones – així ens estalviaríem de ben segur alguna queixalada.

Una vegada el gat Amadeu anava perseguint una mosca, afició prou entretinguda entre els membres de la família dels fèlids, i va ensopegar-se cara a cara amb un ratolí. Aquest animaló, l’Innocenci havia sortit de casa seva seguint el rastre olorós d’un formatge, sabeu aquells formatges una mica tous, sucosos i que fan aquella olor, quasi pudor, forta, espessa i que s’endinsa als narius amb una sensació agre i picant. Doncs aquest era el formatge que treia de polleguera a l’ Innocenci.

El gat Amadeu es mira a l’espaordit Innocenci que era encongit en un racó i amb la veu dolça i ensucrada dels gats quan volen engalipar al pròxim i a més amb un somriure afalagador va dir-li:

–    Hola amic Innocenci, t’estava cercant per jugar a tennis.

El ratolí  empassant-se la salivera i veient tots el camins obstruïts pel cos del gat respongué:

–     A sí, jo venia amb la mateixa idea però ves per on jo volia jugar demà. M’he deixat la raqueta a casa.

–    No et preocupis en trobarem una altra. Suposo que no t’importa la marca.

–   La marca m’és igual.– Mentrestant mirava dissimuladament per on fugir- Però no em veig cap per aquí.

–   Mira jo en tinc una- contesta el gat i girant-se pren una forquilla gran i lluent. De sobte fa el gest d’enforquillar al ratolí. Aquest veient-se perdut corre desesperat sense trobar cap cau per amagar-se.

Només veu un foradet petit rere una ratonera i s’amaga darrere del parany del gat Amadeu. El gat de primer no el veu. L’Innocenci sap que els ulls del gat no trigaran a tenir la nineta rodona i el veurà malgrat la foscor.

Ràpidament mou la ratonera encarant-la a la llarga cua del gat que la mou neguitosament mentre regira en les ombres. Passa la cua una vegada i res, en una segona ocasió quasi pica a sobre i res,  finalment al tercer cop quan el gat va a girar-se a on és el ratolí, salta la trampa i prem la cua felina.

Quin marrameu més esgarrifós trenca el silenci del patí !!!!.

La forquilla desnonada de la pressió de la mà del gat voleia pels aires i cap prop del ratolí. Aquest l’agafa fortament i comença a burxar l’esquena de l’Amadeu. Aquest miola buscant auxili fins que una de les voltes el parany salta, no sense quedar-se enganxats uns quants pèls de la cua del gat.

Pobre Amadeu com corre perseguit per l’Innocenci que quan aconsegueix punxar-lo ho remata dient :

–   Toma ace, toma ace- mentre entremig fa la cantarella de 0-15, 0-30, 0-40, set i joc 0-6.

No us fieu mai dels que en bones paraules i somriures afalagadors us volen ensarronar.

Miquel Pujol Mur.

Aquest cop sí.

Havíem pujat en altres ocasions i ens havia fallat però aquest cop després de les pluges caigudes darrerament si que brollava esplendorós el Bullidor de la Llet.

La nostra petita colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam pujar en cotxe fins l’aparcament de la casa de Colònies de cal Cerdanyola al veïnat de l’Hostalet. Després de prendre el nostre estris habituals vam començar el camí que porta de Bagà al Refugi de Sant Jordi.

El camí és ample i agradable, molt apropiat per l’època primaveral i estiuenca perquè els arbres protegeixen del sol. El nostre camí segueix el Torrent del Forat que amb el seu cabdal no desmentia les nostre benaurades suposicions.

Poc després de creuar el pont trobem el rètol que ens indica Bullidor de la Llet i Els Empedrats. Seguim la nostra ruta marxem per viarany de l’esquerra. Passem per una palanca de fusta bastant recent ja què anteriorment s’havia de passar fent equilibris damunt de les pedres, sort que no és gaire ampla ni profunda la llera del rierol.

La canal que baixa valenta i ràpida ens confirma que finalment tindrem una bona visió del Bullidor. La rampa es empinada i bastant costeruda però en pocs minuts ens porta davant del brollador.

El Bullidor de la llet és una surgència natural que quan ha plogut força per les contrades properes brolla majestuosa i amb tanta força que l’aigua surt blanca com si fos llet. Només quan l’aigua baixa abundosa es produeix aquest fenomen.

Seguidament retornar al nostre punt de continuació de ruta.

Fotografia: Rosa Planell Grau

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.