Els sahrauís són els habitants autòctons del Sàhara occidental. La majoria dels components d’aquesta ètnia habiten en la part del Sàhara ocupat pel Marroc, mentre que altres viuen exiliats als campaments de refugiats prop de Tindouf, Algèria.
La resta es troben dispersos pel món, principalment emigrats a Espanya, França, Mauritània i Mali.
El seu idioma és el hassania.
El REINO DE ESPAÑA, fins aleshores DICTADURA FRANQUISTA, els abandonava el 26 de febrer de 1976 a mercè del Marroc que els bombardejava amb fòsfor blanc el mateix any 1976, molts sahrauís no van poder escapar i van morir o van quedar en la zona ocupada.
Des de llavors el govern del Marroc ha injectat ciutadans marroquins en la zona ocupada del Sàhara occidental fins a fer que els sahrauís siguin considerats minoria i tractats de forma discriminatòria en la seva pròpia terra.
El Mahmud havia vingut en la seva infantessa en varies ocasions a Castellar del Vallès, li havia costat entendre que Catalunya NO ÉS ESPAÑA, perquè com bona part dels sahrauís covava un odi infinit a tot el que tingués a veure amb el REINO DE ESPAÑA, al que considerava còmplice en l’anihilació del seu poble.
Aviat va aprendre la llengua catalana, i considerava essers inferiors als que procedents d’altres llocs no la parlaven.
Quan li van explicar allò de l’Autonomia, va copsar que es tractava d’una enganyifa del REINO DE ESPAÑA, al que li era un xic més difícil, recórrer ara als bombardejos periòdics, com havia anat fent en els darrers 300 anys.
Continuava mantenint la relació, ara en forma epistolar amb els seus amics catalans, i els explicava que s’havia allistat a les forces armades de la República Àrab Sahrauí Democràtica, representants legítims d’ una nació sense estat formada per l’antiga província espanyola del Sàhara, que fou annexada el 1976 pel Marroc i Mauritània i parcialment annexada pel Marroc a l’agost del 1979, en retirar-se Mauritània de la zona que ocupava.
Confiava en que els mateixos marroquins, extorquits també per la monarquia alauita, s’aixecarien i posarien fi al sistema corrupte en el que havia excel·lit Hasán II, i ho continuava fent el seu fill Mohamed VI
La cançó de l’Estaca traduïda a la llengua hassaní, era l’himne que cantaven les forces armades de la República Àrab Sahrauí Democràtica.
Els demanava que es fessin ressò de la seva lluita, i concloïa fent-se seu el lema Donec perficiam, ‘fins a reeixir’, ‘fins a aconseguir-ho’.