Hi ha un lloc on no pot arribar tothom. Allà estan guardades les llàgrimes perdures que ningú ha volgut i tothom ha oblidat. És un petit oasis on reposen les tristors. En el centre hi ha un estany d’aigües maragdes. Rodejant l’estany gespa verda i tova. Una suau música es passeja per l’aire tocant cançons d’alegria. Tot està fet per acaronar les llàgrimes perdures i donar-les consol. Tanmateix per entrar en aquest paradís han de ser llàgrimes especials. Les del nadó que no va néixer. Les de l’avi que va morir sol i abandonat. Les de la dona que ningú va estimar. Les del jove que mai va tenir amics. O les del pare i la mare que no van poder alimentar els seus fills. No poden entrar les llàgrimes de l’egoista.
Aquest lloc va ser creat per disminuir el patiment de les llàgrimes que el dolor va derramar i ningú va consolar.
Cita de Svileta de Tessàlia: amb la teva imaginació pots crear un oasis per les teves tristors i disminuirà el dolor.
Francesc Estival Vilardell