Contes

     Fa qüestió de pocs mesos, a un poble del nord de Catalunya, concretament a la província de Girona, va haver una reunió d’uns ases/rucs/burros dels pocs que queden de la raça autòctona catalana, per buscar solucions, posar fre, al que sembla  la desaparició de l’esmentada espècie.
       Van ser dies de llargs debats, cavil•lacions, propostes d’estudi,  per intentar esbrinar quin o quins eren el motius de la temuda malastrugança i no hi havia ningú que suggerís cap solució al problema.  Passaven els dies i els debats eren cada cop  més agres. Hi havia una corrent de pensament que defensava la idea  que el canvi climàtic els perjudicava, una altra argumentava que des de L’ordre Superior de Control (encarregada de donar el vist i plau a les unions entre els rucs) no s’havia controlat prou  bé el creuament entre parelles, en fi, tal era el desconcert que un dels assistents, ja desesperat, va suggerir demanar al govern central la creació d’una comissió parlamentària que debatés aquest tema, cosa que va ser rebutjada entre xiulets i algun que altre record  a la seva mare, la burra. Així de crispat estava l’ambient quan un dels rucs més vells de la reunió va demanar la paraula i va explicar el següent:
       El seu avi ja mort, havia viscut molts anys a Lladó (Girona) on va rebre la visita d’un cosí que havia arribat al poble portant sobre el seu auvardó i sàrria l’equipatge del seu amo, que  buscava l’origen del seu cognom, els Lleixà, (això és una altra història). Doncs bé, aquest parent li va fer esment que al poble on ell vivia, tothom (es referia als rucs) gaudien d’una salut de ferro, cosa que s’atribuïa a les qualitats d’una   herba que menjaven que s’anomenava Lliscó. Qualitats que havia descobert un avantpassat en un fet molt comentat per la comarca,(fet sobre el que no va voler donar massa explicacions) doncs per poder fer-se amb l’herba va haver de pujar al burro al campanar del poble, segons deien lligat a una corda tirada per  veïns,  i que un cop ja a dalt, a tret de poder agafar-la,  amb la boca molt oberta i els ulls fora d’òrbita   reia com un  boig (segur que estava  molt content).
         Al sentir aquesta història, els presents ja no van tenir cap dubte del què havien de fer: cercar l’herba i provar el remei. Però, On havien d’anar per trobar-la? L’avi recordava la comarca, el Montsià, però no el poble; això complicava  la seva recerca. Tant animats que es trobaven feia uns moments, creien que tenien la solució….., però trasbalsats, abatuts, van convenir  que o trobaven l’herba o la raça de rucs tan preuada desapareixeria.                       
          Ja estaven a punt de cloure la reunió i marxar cadascú a casa seva, quan un burro vell, molt corromput i amb fama de bruixot els va proposar la següent solució: – El problema rau en poder-se desplaçar en secret i ràpid per la comarca del Montsià, localitzar el poble del Lliscó, i agafar mostres de la famosa herba. Doncs bé, jo prepararé un beuratge per uns quants rucs escollits, que tindrà la màgia de convertir-los en enganxina  o adhesiu per un temps. Buscarem la complicitat dels nostres amos a fi que els fixin a la part posterior dels seus cotxes, i el sistema de desplaçament ja estarà solucionat. Després ja és qüestió de temps. Poc a poc ens anirem desplaçant per tot Catalunya fins arribar a l’objectiu, el Lliscó-.
       Suposo que la idea va ser acceptada, doncs primer a Girona i cada cop més baixant al sud es veuen cotxes amb l’enganxina del ruc català. Estan a prop de la seva salvació. Desitjo no obstant que  trobat el poble,  no es desfasi l’encanteri a tots els burros de cop, doncs això crearia un greu problema d’allotjament.  !       Ah, també pregaria que no donessin el nom del poble, doncs és un poble molt tranquil on es viu força bé. A tot cas si  volen fer-ho que siguin els seus habitants.
       Està escrit, que el poble que sap riure’s d’ell mateix, que no té massa complexes, és un poble sa,  amb bona salut.  Si  el ruc català amb tota la seva humilitat s’identifica amb Catalunya, jo també em sento ruc.

Fifo 

Aquest conte ha estat creat amb una finalitat ben clara i és que la meva filla mengi. La meva filla es diu Ariadna i no menja gaire, no és de vida. Ningú ho diria ja que està preciosa (ulls de pare, què voleu). Ara bé, per menjar costa déu i ajut. Podriem dir que menja per viure i quan diu prou és prou. A vegades desespera perque algun plat que un dia se´l menja prou bé, li tornes a fer dies després i no el vol, comença amb allò tant exasperant de “caca, caca”.

Per distreure-la, quan menja li explico un conte, que he anat moldejant amb el temps, l´he anat construint a mesura que gràcies a ell menjava durant més estona. El més curiós del cas és que quan acaba la història deixa de menjar i per això l´he hagut d´anar allargant i així ella menja més estona i arriba al postre. El conte ha substituït a la televisió completament i ara ha passat al cantó contrari i és que no menja sense el conte. Quan es a taula, amb el plat davant, ja comença amb el “papa, mama, papa, mama”, ja que és com així ella li diu al conte. Estic content que li agradi tant i que gràcies a això mengi. Mireu, és una petita victòria com a pares.

Amb la meva dona vam probar que si la distreiem amb la televisió, amb algun pel•lícula o dibuixos animats potser menjaria més estona i més o menys així va ser. Ara bé, no es pot passar la vida menjat davant de la tele i per això vam decidir que havia de menjar a la cuina, amb els seus pares i a la cuina no hi ha tele, com molt hi entren el Basses o el Clapés. Què podiem fer? doncs explicar-li contes, que la distreguéssin, la fésin rumiar una mica, li estimuléssin la imaginació i si podia aprendre alguna cosa, doncs millor però l´objectiu prioritari era menjar. I d´aquí el conte que us explicaré en poques linies, una vegada hagia acabat aquest plom d´introducció però que crec que havia d´explicar.

D´aquí a deu o vint anys vés a saber si el recordaré i per aquest motiu he preferit escriure´l i problema resolt. A més, potser a ella li agradarà tenir-lo. I si el puc aprofitar per al seu germà Aniol, doncs millor, tot i que aquest és una llima o no crec que tinguem problemes per que mengi.
Espero que us agradi.

“El conte que ara t´explicaré és de veritat, no me l´invento. Va passar en un lloc arran de platja, el mateix lloc que veus al calendari, aquí, en aquest parc tant verd i bonic que veus”. Obro un primer i darrer paréntesi. A la cuina tinc de fa anys un calendari de Bergen que m´envia cada any un proveïdor de la feina. Abans de morir-me (ja veus tu, quines coses de pensar) vull anar-hi, és el meu somni. Sobre la foto li senyalo els diferents llocs on passen els fets del conte.

“Aquest lloc arran de platja era molt bonic i estava ple de diferents arbres. Hi havia oliveres, com el teu cognom, alsines, pollancres, abets, tamarius i flors de tots els colors, de blaves, de grogues, de vermelles…Feien una olor boníssima i tots els animalons vivien feliços en aquest lloc. D´animalons hi havia gossets, gatets, cavalls, porquets, granotes com la qui hi ha a la botiga de plantes. Les granotes es menjaven les fulletes que els donaven els nens i bevien molta aigua, molta aigua. Ep! me n´oblidava, hi havia l´ornitorrinc, que tot el dia volia jugar.

També hi vivien el pare i la mare ocell. Un bon dia el pare i la mare ocell un bon dia van decidir tenir fillets. Van estar tant contents que van voler dir-ho als seus amics i al primer a qui li van dir va ser al sol. El sol, al saber-ho, es va posar tant content que els va a fer un petó gegant i va preparar una festa. Ell mateix va fer una pastís ben gran, de xocolata. Va agafar ous, farina, sucre i xocolata. Ho va coure tot i va posar-hi una espelma ben gran. La festa va ser molt bonica i tots van riure molt i van celebar que el pare i la mare ocells tindrien fillets.

Una vegada acabada la festa, la mare ocell volia posar els ous però no sabia on. El pare ocell li va dir que no es preocupés, que ell prepararia un niu. Per preparar el niu va juntar branquetes de roure, fulletes d´om i perque fes molt bona olor i la mare estigués ben còmode va posar-hi també trossets de romaní, farigola i maria lluïsa.

La mare ocell, al veure el niu, va estar tant contenta que li va fer un petó ben gran al pare ocell.
I tot seguit va posar els ous. Va posar quatre ous. Un, dos, tres i quatre. Els va cobar d´immediat. S´hi va asseure a sobre, delicadament i els anava escalfant amb el seu cos. El pare ocell anava a comprar i li preparava el àpats a la mare ocell. Li feia truita de patata, arròs bullit, croquetes i per postre sempre li portava el gelat de tres colors que tant li agradava, de nata, xocolata i maduixa.

Va arribar un dia i els pollets van trencar els ous. La mare ocell va sentit un croc, croc i eren els ocellets que picaven la closca per sortir. La van trencar i en van sortir quatre pollets molt petitons. Eren de color blau com el cel, amb una cresta de color groc com el sol i les potetes carbasses, com una la sopa que tant d´agrada i que et preparem.

Al principi no sabien caminar perque eren molt petitons. Es quedaven la niu i el pare i la mare ocell els hi portaven el menjar. Els hi feien macarrons, un trosset de peix arrebossat i per postre una poma o un platan. I com que eren molt bons minyons s´ho menjaven tot i deixaven el plat net, sense cap engruna. I tu has de fer igual, com els pollets.

Amb el temps el ocellets van anar creixen i ja sabien caminar. Un bon dia van fer una de ben grossa, una cosa molt dolenta. Van anar a la platja sense dir res al seus pares. Van posar-se les motxil•les a l´esquena, totes carregades d´aigua, galetes, patates fregides i també un para-sol, crema protectora, pales, galledes, rasclets…anaven ben carregats. I cap a la platja. Allà es van posar a jugar i no van pensar en res més.
Va arribar l´hora de sopar i el pare i la mare ocell van cridar als seus fillets, però no van contestar. Es van espantar molt i la mare ocell es va posar a plorar. El pare ocell va demanar ajut al seu amic el sol, que com que està molt amunt, dalt del cel, veu molt lluny i molt enllà. El sol es va posar a buscar-los ben de pressa i en un no res els va trobar. Va dir-ho al pare i a la mare ocell.

-“No us preocupeu, ja els he trobat. Són a la platja, jugant amb la pilota.”
Ben depressa van anar a buscar-los. Van desplegar les les ales, grans i plenes de plomes de color blanc i amb una volada ràpida van ser a la platja. El pare ocell va cridar als seus fills i molt seriós i enfadat els va renyar perque havien fet una cosa molt lletja i molt dolenta. El va dir que havien espantat als pares, que els havien fet patir. Que a la platja no s´hi pot anar sense avisar perque podrien prendre mal i no hauria ningú per ajudar-los.

-“Si voleu anar a la platja heu de dir-ho als pares. Ho hem de saber. I ara cap a casa a sopar.”
Els quatre ocellets es van posar molt tristos i van demanar perdó als seus pares per haver marxat sense dir res. No hi havia pensat i no ho havien fet expressament.
El pare i la mare ocell els van perdonar, els van fer un petó ben gran i van tornar a casa, a sopar.
Des d´aquell dia els ocellets van aprendre la lliçó i mai anaven enlloc sense dir res ni avisar prèviament.
Va anar passant el temps i els ocellets es van fer grans i van aprendre a volar. I un bon dia, el pare i la mare ocell els van donar als seus fillets una gran notícia.

-“Ara que ja sou grans us hem de dir una cosa. Anirem a viure a un altre poble que es diu La Garriga. Allà viu una nena molt guapa i bona minyona que es diu Ariadna i qui li agrada molt donar pa als ocellets. A més cada dia pel matí, el primer que fa és dir bon dia als ocellets que veu per la finestra.”

El ocellets es van posar molt contents i no van tenir temps ni de fer les maletes que ja estaven volant cap a La Garriga. El sol els va acompanyar tota l´estona perque no es perdéssin i per ajudar-lo en cas que algun ocellets es cansés de volar tanta estona.
El primer que van veure de La Garriga va ser el campanar. La família d´ocells van anar a parlar amb les campanes per preguntar on vivia l´Ariadna.

-“Voleu dir  l´Ariadna Oliver, la nena que cada dia passa per sota i ens saluda? És una nena molt bona i es porta molt bé. Sempre que travessa el carrer s´agafa de la mà del seu pare o la seva mare i sempre mira a banda i banda abans de fer-ho. Des d´aquí dalt, veiem com ho fa. Doncs l´Ariadna viu una mica enllà. Tireu tot recte i haureu arribat.
Els ocells van donar les gràcies a les campanes i així va ser com van venir a viure a la teulada de la casa del davant i són els ocells que cada dia pel matí els pots dir bon dia quan et lleves. Han fet un viatge molt llarg per poder viure a prop teu. Han deixat de viure a la platja, que a tu t´agrada tant, per poder ser a prop teu. Això vol dir que has de ser molt bona amb ells i no fer-los mai mal, al contrari, quan vegis un ocellet li dones una mica de pa, que els agrada molt.

I ja veus, aquí s´acaba aquest conte. I com acaben els contes en català? Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s´ha fos. Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s´ha acabat.”

I si, ja veieu, quan arribo aquí ja s´ha menjat el plat i el postre. I Ben contenta, cap a dormir, que l´endemà ja podem tornar-hi. Santa paciència.

Maurici Oliver

-Nena, la Maribel és aquí, diu que si vols anar a donar un tomb.
-Digues-li que no, que encara he d’acabar un treball.
-Au va, dona; que t’anirà bé sortir una estona al carrer!
-Ai mare, no siguis pesada! No hi vull anar i prou!
La mare feu un gest de desassossec, sabia que era inútil insistir i tancà suaument la porta de l’habitació deixant la filla estirada al llit.
La Gemma es refugiava en aquell petit espai on se sabia a redós de les mirades de tots, fins i tot de la mirada d’ella mateixa; havia “empaperat” literalment el mirall de l’armari amb pòsters de l’Àlex Ubago i d’en David Bisbal. Tot per no haver d’afrontar la cruel realitat que li escopia el reflex del mirall, i és que estava grassa… no, lo seu era més que estar grassa; estava “gorda”, directament, així tal com sona. Si ja era terrible haver d’aguantar aquella creu durant tot l’any, ara, quan s’acostava l’estiu, encara era molt més cruel. Les seves amigues aprofitaven el primer rajolí de bon temps per destapar-se, per posar-se tiretes i ensenyar el melic, semblava que ho fessin expressament per deixar-la més en evidència encara. Mentrestant ella continuava amb les bruses amples i fosques i els pantalons de pinces per dissimular al màxim els mitxelíns, aquells bonys que li sobresortien per tot arreu i la feien semblar un pallasso de fira.
Va cloure els ulls, estava a punt d’adormir-se quan va pensar en ell una altra vegada, amb un gest sobtat posà el cap sota el coixí i el va prémer amb força, intentant així fer-lo fora del seu cap. En David era el noi més atent i ben plantat de l’institut. Quan el veia el cor se li accelerava i envermellia fins als ulls. Temps enrere havia notat com en David la buscava i se li adreçava amb frases amables. Des de llavors que l’evitava i se n’amagava. No és que no valorés el seu gest de voler fer-la sentir bé, però la Gemma no volia la compassió de ningú. Fins i tot es va enfadar una mica amb les seves amigues, ja que era evident que s’havien posat d’acord per fer-li creure que anava per ella. Però què es pensaven, que era tonta? Quin noi es podia interessar per una bola de greix malforjada com ella? Ara ja feia temps que en David es mostrava passiu i més fred que abans, i ja no li feia cas, però ella continuava guardant-lo en un raconet del cor.
Uns trucs a la porta li trencaren els pensament
-Nena; a dinar.
-No tinc gana, mare.
La porta sobrí, la Gemma mirà al sostre amb gest de cansament: “ja hi tornem a ser!”-pensà.
-Nena, ja saps què va dir el metge…
-No comencem una altra vegada!-la tallà la Gemma- no veus que aquell metge us pren el pèl? Però què no em veus, eh? Mira’m, collons, mira’m bé!
La Gemma es posà dreta damunt del llit i s’obrí la bata amb ràbia perquè sa mare pogués veure-li el cos inflat i deforme pel greix.
La Mare se la mirà, el ulls se li humitejaren en veure l’aspecte gairebé cadavèric del cos de la seva filla. Només li quedava la pell i l’os. Finalment va renunciar a utilitzar els mateixos arguments de sempre en veure clarament que tot era inútil
A poc a poc s’aixecà i anà cap al telèfon, decidida a fer cas al metge. No quedava altre remei que ingressar-la si no volien comprometre seriosament la seva salut.

Ricard Bertran

-És l’hora Urc! Anem?
L’Urc fa un gest mandrós d’assentiment i es dirigeix cap a la porta. A fora, els acull una agradable nit de primavera. Un suau oratge els convida a omplir els pulmons d’aquell aire amarat de l’aroma de mil flors. Es dirigeixen a l’entrada de ponent del carrer Major i, lentament, inicien el mateix recorregut de cada nit, com  si es tractés  d’una processó.
-Escolta Urc!…. el sents? – de lluny els arriba el so entretallat d’un piano.
– Ja, ja! Suposo que això vol ser Xopin!
Quan passen per davant de l’hostal, fan la segona parada. Ensuma i diu:
– Botifarra amb seques, bon menú, si senyor!
A l’entrada de la Plaça Major, en Ton, el sereno, assegut al banc de l’Ajuntament, els dóna la bona nit sense ni tan sols aixecar la mirada de la cigarreta que s’està fent. Escull una de les cinc o sis frases de ritual i diu:
– Sembla que plourà
– Aniria bé pels sembrats, bona nit, Ton!
Després de recórrer els secrets, estrets i deserts carrerons del call, arriben a l’últim tram del seu passeig, el més important, aquell que dóna sentit a la seva vida.
Alenteixen el pas i, a poc a poc, amb un silenci quasi religiós, passen per davant la casa de la Mariona, la “seva” Mariona, amb qui va estar a punt de casar-se. Ja ho tenien tot a punt per la boda quan va tenir l’accident. Malgrat tot, la Mariona volia tirar endavant de totes totes, però ell no va voler. Quina vida podia construir amb ell?
Mentre passava per davant de casa seva, una llàgrima li llisca galta avall. L’Urc, conscient de la tensió del moment, deixa de remenar la cua i emet un lladruc sord.
A la finestra de la casa, una cortina es mou, darrere, uns ulls el segueixen amb mirada trista fins que es perd per la cantonada. Però ell no ho veu… no ho pot veure.
I tornen a casa en silenci. Fins l’endemà, a la nit, què és la seva millor aliada, quan els carrers són lliures d’entrebancs i no ha d’aguantar les expressions de compassió de la gent.

Ricard Bertran Puigpinós
Il•lustració: Rosa Marsà