El tren està abarrotat i només queda un únic seient lliure al fons del vagó. L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial opta per quedar-se dempeus. Vesteix uns texans més aviat cenyits i una atrotinada samarreta negra. El color emmarca una calavera groguenca que fuma un caliquenyo i se’n fum de tot amb un rictus intrigant, picardiós i burlesc. El de qualsevol crani, ben mirat, opina la funcionària que se’l repassa d’un tros lluny, amb un passional desig baveja…, vull dir humitejant-li els ulls.

L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial no ha pas renunciat al seient vacant a canvi de res. Creua els dits perquè l’ocupi la professora de Dret Mercantil que acaba d’entrar. Se la veu cansada, pobra dona, i el generós escot de la brusa semitransparent que llueix prou val un angle de noranta graus.

De sobte, una nuvolada densa i fofa enterboleix tot d’una l’assolellada perspectiva. La senyora jubilada que carreteja el cabàs de la compra, voluminós com un bot salvavides, pren la davantera. Massa tard, ja: ha localitzat el seient. Afortunadament, la veu venir el manobre que treballa a la línia de l’AVE, ara de baixa per haver-se trencat un dit del peu. Educat i galant, li cedeix el lloc amb un somriure manifasser. La senyora jubilada, estarrufada com un paó, accepta tota cofoia l’oferiment. Per agraïr-li el gest, a més, li assenyala el lloc vacant que hi ha al fons del vagó.

L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial tem el pitjor, però exhala un sospir d’alleujament en comprovar que segueix gaudint de bona estrella. La noia dels cabells castanys i pell bronzejada, estudianta de tercer de Medicina, s’alça perquè el manobre de l’AVE amb el dit del peu lesionat no hagi de caminar fins al final del vagó.

Ha arribat el torn de la professora de Dret Mercantil. A ella li toca, per tant, fer el pas definitiu. Però li queda un insospitat i últim obstacle a vèncer: l’estudianta de tercer de Medicina que roman al bell mig del passadís. La noia apreta el cul contra el respatller del seient que ara ocupa el manobre de l’AVE. Com que és un tren amb cinc seients per fila, tres a una banda i dos a l’altra, el parell de melons de la professora de Dret Mercantil passen a frec dels flamets de l’estudianta de tercer de Medicina. La professora de Dret Mercantil s’excusa i somriu. Per un moment, l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial somia despert: i si fos lesbiana?

Reïx a refrenar els instints més viscerals o primitius i rumia, en fred, per veure què l’ha fet arribar a aquella carnal temptació. Perdó, banal conclusió. Visualitza mentalment el frec a frec entre les dues dones. Li sembla sentir, insidiosa, la lletra d’una cançó que no acaba d’identificar -Mujer contra mujer-. I s’adona, per fi, de la premissa que li havia passat per alt en primera instància. Es tracta de l’estudianta de tercer de Medicina. L’aguaita de reüll, bo i envejant el manobre de l’AVE: l’home no treu els ulls de la tireta del tanga, de color fúcsia fosforescent, que sobresurt ben bé dos dits per sobre de la cintura dels pantalons. En moments com aquest, fa ràbia no poder gaudir d’una visió més polièdrica de les corbes de la vida. Tanca el parèntesi amb una inqüestionable constatació: sense cap mena de dubte, l’estudianta de tercer de Medicina és l’amor de la seva vida.

Té a l’abast tres possibles opcions: declarar-li allà mateix amor etern. S’ho replanteja. Si aquest mètode ni tan sols no funciona -en realitat, la formulació correcta hauria de ser: “sobretot no funciona”- la matinada d’un triomfal i etílic dissabte qualsevol, difícilment pot funcionar un impersonal i frívol dimecres a mitja tarda. D’altra banda, fos quina fos la reacció de l’afortunada, sap que se n’acabaria penedint al cap de cinc minuts comptats. Segona via: seduir-la. Apropar-s’hi, preguntar-li quina hora és, què estudia, si treballa, on viu, l’adreça de correu electrònic, quan entra al messenger i el número del telèfon mòbil. Última i rotunda alternativa: oblidar-la. De fet, ¿què en faria ell, de l’amor, si amb el sexe ja en té prou?

No pot resistir-se, tanmateix, i elegeix la segona opció. S’hi acosta a despit de l’escot de la professora de Dret Mercantil i, quequejant com una lloca a punt de pondre l’ou, li demana si per favor li pot indicar l’hora. L’estudianta de tercer de Medicina pren la mà de l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial, l’estira cap a ella i li mira el canell. “Tres quarts de set”, respon la noia. L’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial es posa vermell com un alemany gratinant-se a la Costa Brava. La funcionària que de bon principi havia clissat l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial no pot reprimir-se l’orgasme. Se l’afigura despullat i agenollat de cul cap a ella, amb un collar de cuir i gemegant mentre ella l’assota amb les deixuplines que guarda, cobertes de mitges reixades i mocadors de setí, al fons del calaix del capdavall de tot de la tauleta de nit.

L’estudianta de tercer de Medicina decideix prendre la iniciativa. Li pregunta què estudia, si treballa, on viu, l’adreça de correu electrònic, quan entra al messenger i el número del telèfon mòbil. Acorden la primera cita. Al cap de cinc setmanes, l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial coneix els pares de l’estudianta de tercer de Medicina. Quinze dies més tard, l’estudianta de tercer de Medicina coneix els pares de l’estudiant de primer d’Enginyeria Industrial.

Deixen de banda les carreres i es posen a treballar: ell de comercial i ella d’ajudanta del dentista del poble. Decideixen casar-se i tenir molts fills. S’hipotequen i celebren amb cava la perspectiva dels propers cinquanta anys de felicitat. A partir del moment en què s’acabin, Déu dirà. Fins aleshores, l’euríbor serà el déu.

Inviten cent cinquanta-tres coma cinc persones al casament -el germà d’ella val ben bé per un i mig-. Confirmen l’assistència cent cinquanta-un convidats. Els dos patriarques al•leguen úlcera estomacal, arítmia cardíaca, aerofàgia i un principi d’angina de pit. Les esposes intenten calmar-los, els proposen vacances, murmuren que se’ls acaba la paciència, es fan les estretes i prenen possessió del telecomandament. Com que no n’hi ha prou, els amenacen amb el divorci, la casa, el cotxe, la meitat del sou, l’apartament de Torredembarra i amb fer-se sòcies del Reial Madrid. Ateses les possibles i nefastes conseqüències, assistiran i abonaran la meitat del casori. Imposen, això sí, una irrenunciable i viril condició: a partir de les set de la tarda, tindran via lliure per emborratxar-se.

Tres dies abans, però, l’ex-estudiant de primer d’Enginyeria Industrial i l’ex-estudianta de tercer de Medicina decideixen trencar la relació, anul•lar el casament, vendre’s el pis, deixar la feina, reprendre els estudis i, a partir d’aleshores, no viatjar mai més en tren.

Qui ho havia de dir que l’estudianta repetidora de tercer de Medicina s’adonaria al final que era lesbiana i que l’estudiant repetidor de primer d’Enginyeria Industrial s’excita tan sols a cops de fuet.

Ai vida, vida, quin pou de sorpreses estàs feta!

Vicenç Ambrós i Besa

Ostres! Un dolor al pit! Espero que no sigui res greu… Diuen que tots els infarts comencen així. Després ve la sensació de que et falta l’aire…Estic panteixant..A veure si encara…

No, és la ment que em juga una mala passada. Tranquil… Mira que m’he fet el propòsit un munt de vegades de no pensar que cada cop que tinc un dolor, o un ofec o qualsevol mena de molèstia ha d’ésser necessàriament un símptoma d’una malaltia greu, però no hi ha manera. L’ofec deu ésser conseqüència del mateix atac d’angoixa. Estic acollonit…Ja m’ho diu la meva dona: Viu la vida, home i no pensis que l’has de palmar demà mateix! I el meu sogre: Quan deixes de pensar en la mort, llavors comences a viure. Sàvies paraules, sí però…i aquest formigueig que sento en el braç dret? Mouré la mà repetidament a veure si em passa…Estic suant a mars…Si és en el braç dret, rai. El que seria preocupant és que fos l’esquerre…Bufa! El braç esquerre se’m comença a enrampar… Tranquil, Enric, tranquil. Deu ésser un atac d’angoixa. Ha d’ésser un atac d’angoixa! Però no puc anar a urgències una altra vegada. Seria ja… la vinticinquena? La vintisisena? Un trankimazin i avall que fa baixada i la cara de ridícul que et queda. I després, quan surts, és com si tinguessis la sensació de que tothom veu la por en les teves faccions i et ve ràbia, ràbia per no haver-te controlat, per haver-te deixat arrossegar pel pànic… Em fa mal al pit i em marejo…Estossega…sí, estossega. No recordes que ho havies llegit en alguna revista, d’aquestes tipus magazín de diumenge? Es veu que això provoca una arribada d’oxigen al cervell…o és la sang que arriba millor al cervell i aquesta senzilla explosió d’aire et fa guanyar uns minuts preciosos… bé, el cas és que encara que no sigui un atac de cor això em pot distreure d’aquesta ofensiva encadenada de símptomes…Me’n vaig. És com si tingués davant dels ulls un tamís o una mitja…Veig taques negres. Perdo l’equilibri….

Tom, tom…tom, tom…tom, tom…

Niiiiino, niiiiino, niiiiino, niiiiino…

Veig tota la meva vida en un instant, en color i sense publicitat. Un individu amb túnica blanca em pregunta si tinc res a declarar. Entro en un túnel llarg i estret (no deu ésser com la crisi econòmica perquè al final veig una llum)

Ostres! Doncs no era un atac d’angoixa…

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Enric Roca Perich

Ho reconec, tot, la preparació, el desenvolupament , la tornada de les excursions, tot això, té per a mi quelcom inefable, memorable. Hi ha amistat, descobriment, prova física i mental, incertesa i celebració final de la vida. No deixes de preguntar-te si ho resistiràs, si t’estàs fent gran, si tot sortirà bé. És una activitat que propicia la reflexió sobre tu mateix i sobre els altres.
 L’inesperat sorgeix: en la darrera excursió, el robust teix a la font, les espeltes de neu aquí i allà, els faigs, els pi -rojos, i no només això: mirar amb els prismàtics i descobrir que allà dalt, allà d’on véns, hi ha un paio singular, un ximple, corrent amb un gos. El goig de saber que encara tens corda i que has estat capaç de portar el teu cos a 1600 metres en línia recta cap amunt. I les confidències i tonteries havent sopat i la cervesa freda amb patates fregides tot mirant el cim al qual has pujat. Però per sobre de tot la companyonia que fas.
Tanmateix, allò memorable es la resolució dels problemes sobre la marxa: el company que s’ha esgotat a qui fem costat, li donem part de la nostra aigua ,  per sort avui n’hi ha abundància.  És el moment crític: falta molt i encara no hem encarat el camí de baixada. Les rampes no el deixen caminar i en un moment de ràbia i de defalliment llences la gorra a terra .
 Per sort sempre hi ha una dona, una mare de déu que porta analgèsics, barretes energètiques i administra l’aigua: et cuida realment com una mare: tingues mare ! penso mentre l’acompanyem.
I la mítica que es crea al voltant de passades excursions? De tant retocar i re explicar les històries acaben quedant relativament bé. Però aquest dia em tocarà desmuntar un mite: aquell que atribueix a determinat company avesat en la muntanya, la facultat d’orientar-se en la boira més espessa i sota la nevada. Tot sopant, em reconeix que aquell dia tenia por i va anar posant clandestinament unes marques sobre el terreny durant la pujada. Quan li van demanar si sabia tornar a la vall, va contestar que sí ,  però no gràcies a unes facultats miraculoses sinó a unes facultats previsores!
Veus aquell nuvolet allà al costat del pic ? els havien advertit , si?
Doncs, avui no arribareu a dalt, vaticinaren el vilatans!

T. Cargol

La mentida (la vida) començava a les sis i trenta-sis minuts de la tarda. El fabricant de bombolles de sabó es disfressava de jove alemany i començava a treballar. S’instal•lava al seu lloc particular, un racó al costat de la catedral, i començava a preparar la poció que ajudaria a fer sobreviure la seva esperança un dia més.

A les set i dos minuts acostumaven a arribar els primers malsons. Petits i entremaliats, no entenien que dins d’aquelles bombolles hi vivien les seves il•lusions, els petits contorns platejats que reflectien somnis de mil colors. No comprenien que elles havien de volar i enlairar-se per sobre dels edificis i la civilització per fer-se realitat, que havien de superar aquell món per arribar a un univers sense límits, sense regles…
(Al seu món no hi cabien conceptes com la pressió, vivia feliç fora de lògiques i raons.)

A les set i setze minuts la disfressa de felicitat i indiferència del (presumpte) jove alemany començava a transformar-se en subtils gestos de desesperació, però els nens continuaven corrent i saltant pel seu voltant, cridant frases sense sentit i jugant amb aquell “pallasso de carrer” que els divertia tant i tant i tant. I mentre mataven les bombolles amb aquells dits de quasi nadó, ell estava segur d’endevinar dissimulades espurnes de malícia en els seus ulls, una espècie de morbositat infantil que empenyia als petits grans monstres a destrossar-li cada una de les fantasies.

A les set i vint-i-nou, els pares, tant feliços i contents de tenir els nens entretinguts durant una estona, feien un petit discurs moralitzador als fills perquè deixessin que una bombolla pogués arribar a tocar el cel. Però no; els petits assassins innocents – jutges despietats amagats rere rostres de prínceps i princeses- no en salvaven una.

I a les vuit menys vint-i-tres, per compensar, els pares donaven cinquanta-set cèntims i un somriure de recompensa al jove alemany mentre una nena li regalava un sugus de color lila -a compartir amb ella, per suposat- i li xiuxiuejava a l’orella que gràcies, que aquella tarda no l’oblidaria mai, mai, mai…

Irene Pujadas

A casa tot era normalitat, feia fred i la “Sisi” estava molt bé jaient al costat del radiador de la calefacció.

De cop i volta, un dia de matinada, els amos van marxar de casa a corre cuita, amb un parell de maletes i sense arreglar el llit. Aquella nit l’Alícia, ja no havia dormit a casa. La gosseta  estava molt calentona a dintre de casa i no era l’hora de sortir a passejar, així que va continuar dormint.

Al matí, l’amo va tornar sol, la va treure a passejar i li va donar la seva ració de pinso. Sense perdre el temps, va tornar a marxar. Al capvespre, l’amo va tornar, li va fer unes festes, la va treure a passejar i en tornar a arribar a casa, li va donar l’altre ració de pinso; mentrestant la gosseta menjava , va fer el llit i va endreçar una miqueta la cuina. De la mateixa manera que ho havia fet al matí, va marxar.

Aquest enrenou va durar quatre dies, amb les seves tres nits…! però de cop i volta, la porta de casa es va obrir, i van arribar els amos i l’Alícia, que portaven un paquetet molt petit a dintre d’un cabàs, que de seguida van deixar que la “Sisi” olorés; ella si va recrear, i a mida que anava olorant i mirant, se’n va adonar que a dintre del cabàs, hi portaven una altra Alícia, però més petitona.

L’amo li va dir a la gosseta: – Aquesta petitona es diu Núria, i també viurà a casa amb nosaltres, veritat que en tindràs cura i l’estimaràs?

La gosseta va fer un “guau” molt suau, que volia dir que tot el que l’amo li havia demanat, ho compliria al peu de la lletra.

La primera nit, va ser desesperant, tant com plorava la petita ho feia la gosseta; es va instal·lar a sota del llitet tant bon punt va notar que la nou vinguda descansaria allà, i no la van poder fer sortir de cap de les maneres. Les quatre o cinc nits restants varen ser molt complicades, ni la petita ni la gosseta s’adaptaven a la nova vida, i en aquella casa no dormia ningú.

Després van començar a arribar les visites, i la pobre “Sisi” no donava l’abast a protegir a la “peque” intentant que ningú s’acostés al cabàs amb uns grinyols ensordidors, molt amenaçadors.

Al cap de vuit dies dels nous esdeveniments, la gosseta va tornar a agafar un ritme de vida normal i a la casa es respirava tranquil·litat.

La Núria va començar a caminar agafada de la cua de la “Sisi”, i la bestiola no la va fer caure mai.

La canalla aprenen dels grans, per això el primer tros de poma que va menjar la petita, va ser de dintre de la menjadora de la gosseta, i també va provar de beure aigua del abeurador, sense gaire èxit, perquè la mare no li treia la vista del damunt!

El pare, entre rialles deia: – el que no mata, engreixa!

Continuarà… 

Eulàlia Molins Aragall

            Ja feia dies que s’havien acabat les vacances de la gosseta “Sisi” i la vida anava passant sense cap novetat.

            L’Alícia tornava a marxar cada matí cap a l’escola, i la mare l’acompanyava, aprofitant per a treure a la gosseta a fer els pipis i les caques.

            Aquells dies la gosseta es portava bastant be, sobre tot quan sortia a passejar, si la portava la mestressa no feia cap estrebada amb la corretja i anava fent tot xino-xano.

            Per a la mestressa era molt important el comportament de la gosseta, perquè estava embarassada i ja anava bastant pesada. A la bestiola ningú li havia dit, però el seu sisè sentit li feia intuir que allà dintre de la panxa de la seva cuidadora hi passava alguna cosa.

            Però un dia “tonto” el deu tenir tothom, i un matí del més de gener, tot fent la passejadeta pel descampat on normalment la “Sisi” feia les seves necessitats, es va creuar pel seu davant un gat siamès, que tot estarrufant-se li va plantar cara a la gosseta, que sense poder-ho remeiar, va estibar la corretja amb tanta força, que la pobre mestressa va anar a parar de cul a terra, sent arrossegada uns quants metres per la voluminosa fera.

            Tota la gent que hi havia pels voltants, de seguida van anar a socórrer a la pobre dona, que sense deixar anar la corretja havia aconseguit de frenar a la peluda enrabiada.

            Uff! Quina vergonya i quina angunia de trobar-se en aquella situació. Per un moment li va semblar que la criatura naixeria allà mateix, però de cop se’n va adonar que el que tenia era només un disgust i unes ganes de plorar i de tornar a casa tremendes.

            Al migdia, a l’hora de dinar, tot parlant-ne amb el seu home, varen decidir que de moment la gosseta no sortiria més amb la mestressa i que fora l’amo que ho faria fos l’hora que fos. No podien arriscar-se de patir cap més ensurt si ho podien evitar.

            Els horaris de la “Sisi” varen canviar de cop, però s’hi va acostumar de seguida. Sort que tenien la terrassa per a casos d’urgència, i alguna vegada l’havia salvada de no ser castigada per embrutar a dintre de la casa.

            Per poder conviure amb un gos de mides gegants, només cal organització i moltes ganes de tenir-lo i estimar-lo.

            Continuarà…

Eulàlia Molins Aragall

Un matí del més d’agost, la gosseta “Sisi” en despertar-se de dormir, va notar que a la casa dels seus amos hi havia molt enrenou, i del que estava ben segura, es que ella no ho havia organitzat!

            Al passadís de  casa, hi havia una pila de maletes, entre elles, hi va reconèixer les seves pròpies pertinences. Els abeuradors, el llitet per dormir, les seves joguines i sobretot el collar i la cadena, tot semblava apunt per marxar… però on? 

            Quan tots els de casa varen estar preparats, varen col·locar tots els paquets al cotxe i tots plegats es varen instal·lar als seients, l’amo va dir amb una veu alegre: – comencem les vacances!

            Després d’una hora interminable de viatge, varen arribar al poblet vora mar, on hi passarien un més relaxat i tranquil en una caseta de dues plantes amb jardí, que compartirien amb uns veïns que també tenien una gosseta. “Sisi” va pensar que serien les millors vacances de la seva vida. També ho serien per als seus amos?

            Quan varen estar instal·lats, tota la família va anar a donar una volta per la platja, i la gosseta s’ho va passar molt bé, però en tornar a casa i deixar-la al jardí,  va sentir curiositat per conèixer  la seva veïna, i sense dubtar-ho va saltar la tanca que separava els dos jardins i es va posar a jugar amb l’altre gosseta, que essent molt més petita, va resultar ferida d’una orella. L’amo de la gosseta i veí, va avisar el amos de la “Sisi”, alertant-los de que no podia anar sola pel jardí, i que a partir d’aquell moment la tinguessin estacada o a dintre de casa. La “Sisi” va se castigada, lligant-la a la soca d’un arbre, i només movent-se pel jardí quan hi era tota la família per a vigilar-la.

            De totes les maneres, un migdia, mentre que els amos feien mandres, ella va sortir al jardí per la porta de la cuina que romania oberta, en sentir una oloreta molt bona que provenia del jardí veí; sense pensar-ho dos cops, va tornar a saltar la tanca i es va plantar davant d’una barbacoa, on els veïns i  rostien unes sardines que ja fumejaven i començaven a estar apunt. D’una revolada, es va cruspir sis o set sardines tot saltant altra vegada la tanca, però… el veí se’n va adonar de seguida i cridant com un boig, va alertar els seus amos, que la varen castigar de valent; per la resta de les vacances va fer vida al garatge, i només sortia per a passejar i menjar, però sempre estacada.

            Entre tant la gosseta pensava: – aquestes vacances no les oblidaré mai més! Ho faran els meus amos?

            Continuarà…

Eulàlia Molins Aragall