Mai a casa es parlava de la mort en cap dels seus aspectes. I això que es portava dol des de sempre perquè hi havia hagut familiars assassinats durant la guerra i finats ben joves per malaltia. Potser per això jo vaig conservar durant molts anys un autèntic pànic als difunts i als cementiris. De fet, quan morí la mare de càncer l’any 81, vaig mirar el cadàver sempre de lluny, sent incapaç d’apropar-me a menys de 2 metres.
Ja superada la dèria, he fet unes quantes passejades per diversos cementiris de la Comarca del Pallars Jussà. Tret d’escasses persones, no tenim morts universals als qui venerar després d’un llarg pelegrinatge. L’estructura és similar en tots, fora de la població i més o menys adornats. L’esclat de neteja i guarniment arriba l’última setmana d’octubre per a poder lluir el dia de Tots Sants, l’1 de novembre, però el 2, dia de difunts, al no ser festiu ja comencem, excepte casos comptats, a oblidar la mort.
Ara soc partidària de difondre el tema a les criatures. S’hi haurien de familiaritzar, d’entendre que un dia, allí estirats o en pura cendra hi serem nosaltres mateixos. A la vida, diuen, hi ha dos coses segures: una és que t’has de morir i l’altra que hem de pagar impostos.
La mort, no obstant, ha estat tema des de la més remota història de la humanitat fins avui dia. Molt s’ha parlat en articles, versos, cançons (com aquella tan esquinçadora de Juan Simón, que sent l’enterrador del poble li toca enterrar la seva pròpia filla), poemes, novel·les, pel·lícules, frases, etc., en qui cadascú la veu –sent tan igual i simple- diferent.
Un dels temes preocupants és què passa després de la mort. Sembla dur d’acceptar que no hi ha res, que s’ha acabat i prou el nostre pas per la terra. Inventem des del punt de vista de totes les cultures possibles, normalment lligat a una religió o filosofia, un sistema de “control del més enllà”. Haurem de donar comptes del que em fet en vida diuen filòsofs i sacerdots de tots els temps i àmbits mundials. ¿Què pensaria Tutankamon si pugues aixecar el cap i veure que tot l’or que tan gelosament va acumular en la seva tomba està intacte 3500 anys més tard?
Morts n’hi ha de tots colors i gustos. A internet hi ha una pàgina sobre execucions matusseres practicades en societats on era, o és encara, permesa la pena de mort. No es feia diferència entre homes i dones quan algú destorbava per algun motiu. A Thomas Cromwell, per exemple, ministre d’Enric VIII d’Anglaterra li van donar varis cops de destral abans de decapitar-lo al juliol de 1540. William Kemmler va ser la primera persona del món que va morir lligada a la cadira elèctrica per haver assassinat la seva dona. L’espantós espectacle va ser un duel entre el partidari de la corrent alterna George Westinghouse i el partidari de la corrent continua Thomas Alba Edison. A Estats Units, això sí.
Amb els avenços de la medicina, parlar de la mort o de que un s’ha de morir està mal vist, fa iuiu. I això que tots sabem que des del mateix moment del naixement serà inevitable. Podem parlar més obertament de sexe que de la forma o ganes de morir. S’accepta la mort d’una persona gran perquè “ja ha viscut lo seu”, però la d’una criatura sembla inadmissible.
No fa gaires anys, la gent moria jove i la mortalitat infantil assolava a les famílies, sent els pobres els més afectats. La manca de menjar, de medicines i d’altres necessitats no cobertes, afectava la població davant una pesta o malaltia no controlada. Un recorregut extens en aquest aspecte el fa Josep Lluis Santonja Cardona , en el llibre “Animetes Santes” en la Comunitat Valenciana, aquella que va heretar força costums lleidatanes. Llegint-lo, em va fer venir al cap el quadre que està en la Diputació d’Alacant titulat “Solos” (1899), de Heliodoro Guillén Pedemonti (Alicante, 12 de noviembre de 1863 – Alicante, 25 de marzo de 1940) , que tantes vegades havia anat a veure pel plaer de contemplar una obra mestra única i esfereïdora. Palplantada davant la gran pintura, recapacitava sobre la sort que tenia de tenir les dues filles petites vives.
Als pobles, explica, es guardava en les esglésies un taüt per a enterrar als que no tenien possibles per a pagar-se el sepeli. Allí posaven al mort embolicat d’una peça de roba blanca i el llançaven al clot comú. No feia molt, en una visita guiada que vaig fer a Estavill, ens en van ensenyar un, i van explicar que n’hi havia a tots els pobles de la Vall Fosca. En alguns, que he preguntat, no recorden d’haver-lo vist mai.
Fons MUBAG, Heliodoro Guillén Pedemonti (Alicante, 12 de noviembre de 1863 – Alicante, 25 de marzo de 1940), 1899.
Dels rics tots sabem que tenien un enterro de primera i el privilegi de poder-se enterrar bé dins del temple o ben pròxims a les parets per a rebre millor la vida eterna.
La representació de la mort sol ser una senyora (el perquè no està explicat) vestida de negre amb una dalla. De petita vaig llegir aquest conte que sembla formà part de les mil i una nit: hi havia un ric comerciant a Bagdad que com cada dia va enviar al seu servent al mercat. Allí es va trobar amb una estranya figura negra que se li atansà. Ple de por va preguntar-li: -Qui ets? -Soc la mort, va contestar. Aleshores, presa del pànic va tornar a casa corrent i li explicà a l’amo. Li demanà un cavall per anar a amagar-se a Samarra i despistar-la. Accedí l’home i el criat galopà en aquella direcció. L’amo, malhumorat perquè el mosso havia marxat precipitadament deixant feina per fer, va anar al mercat a buscar a la mort. Quan la troba li diu: Com és que has mirat al meu criat amb tan mala cara? L’has espantat! I la mort tranquil·la li respon: Amb mala cara no, amb estranyesa de veure’l aquí a aquesta hora, perquè a la nit tinc una cita amb ell a Samarra.