Va ser el 5 de febrer, dia de Santa Àgueda, a la gran ciutat. Resulta que allí has de caminar amb pressa, córrer, i, a primera hora del matí perdre’t entre una riuada de gent per entrar al metro, i allí quedes tancat, enllaunat i comprimit, amb gent per tot arreu que, amb cara de son, miren sense mirar, i sobre tot aquells que semblen dirigits a distància segons les instruccions que els arriben pels fils dels auriculars.
Al matí el reduït espai d’un vagó de metro és una simfonia de mil olors de perfums refinats i de colònies diverses, que intenten marcar l’espai propi de cadascú i fan encara mes ample i mes fort el mur del silenci i d’aïllament amb que tot hom sembla marxar cap a la feina, a l’escola o a la universitat. Son pocs son els que parlen.
I, quan finalment m’allibero i torno a veure el cel damunt dels carrers i de les cases, i sento l’aire fresc del hivern a la cara, resulta que no tinc el mòbil. No és a la butxaca, ni a l’altra, ni a la ma, ni enlloc.
En aquest moment et quedes una mica parat, i és que tot d’una, de sobte i sense pensar-ho, t’adones que s’ha trencat el cordó umbilical amb el mon.
Desapareix el mòbil i ara no saps com fer-ho per a dir-li a la dona que no et truqui, que no li respondràs, i tampoc pots avisar la gent del despatx, ni l’amic que t’espera a les dotze. Et quedes sol i aïllat, com aquell que viu fora del mon, mirant envejosament als que, alegrement, parlen aprofiten l’aturada del semàfor per a fer una trucada amb el seu mòbil. Però no està tot perdut, de cop i volta t’adones que encara queden cabines amb telèfons, i recuperes mig somriure.
I ara ve l’hora de les reflexions. Sembla estrany i mentida que un objecte tant petit, que s’amaga al palmell de la mà, sigui de tanta utilitat i hagi canviat el mon. Les coses han canviat molt de pressa, en pocs anys les comunicacions han donat un salt tant important que se’ns fa molt difícil d’imaginar la manera de viure dels nostres avant passats, i malgrat això han passat anys i anys que ningú tenia telèfons ni mòbils, i les comunicacions es feien mitjançant recaders que anaven amunt i avall portant noves de tota mena.
Avui el progrés és a Internet, als mòbils, a les autopistes i als trens d’alta velocitat. És l’anomenada societat de la informació que es mou frenèticament, i no deixa temps per a pensar i mirar assossegadament les coses.
I també és el temps de la por i de la inseguretat que generen desconfiances i imposen controls, molts d’ells invisibles, però reals. Les noves tecnologies permeten que les nostres dades, les nostres rutines, les nostres aficions, els nostres gustos, i àdhuc els nostres desigs estiguin anotats en mil registres.
Passats els primers moments e frustració per la pèrdua del mòbil, després m’he sentit com alliberat d’aquest neguit que sempre porta sentir un ring ring telefònic a la butxaca quan menys l’esperes i en el moment mes inoportú, i he volgut viure uns dies relaxat, tranquil, sense cap pes a les butxaques, pendent només de mi mateix. M’ha semblat que recuperava la llibertat interna, i he pogut mirar amb ironia els tràfecs d’aquells que busca nerviosament el mòbil quan es posa a tocar mentre seuen a la butaca de la barberia, a la consulta del metge, en el moment mes solemne de la missa del diumenge, i quan l’orquestra transita pel moment amb lirisme i harmonia de la partitura.
Però tot plegat ha estat com un miratge, talment com unes vacances d’hivern. No ens podem posar d’esquena al mon, i ja tinc un altre mòbil.
J. Corbella i DuchAdvocat