Per començar cal dir que els jardins i el seu entorn ha estat idealitzats des que l’home és al mon, i la mitologia clàssica n’és un bon exemple. Recordeu, sinó, el Jardí de les Hespèrides, propietat de la desa Hera, guardat per belles nimfes, que els grecs situaven en un lloc indeterminat, mes enllà del mon llavors conegut, on hi creixia l’arbre de la vida, que donava formoses pomes daurades, i el no menys famosos jardins penjats de Babilònia, que els antics van catalogar entre les set meravelles del mon.
Segurament aquestes imatges ancestrals han arrelat en la cultura popular, i des de sempre hem vist grans palaus amb grans jardins, un frondosos, altres de capritxosa geometria, palesant tots ells el poder i la riquesa de reis i aristòcrates, que avui son història d’un passat.Els temps han canviat, però s’han continuat bastint cases voltades d’horts i jardins, fins que la societat industrial ha generalitzat les segones residències, cases als afores dels pobles, mes o menys aïllades, o bé en grups uniformes, rodejades de jardins, com si els seus estadans volguessin recuperar una miqueta d’aquell Paradís perdut.
I en d’un jardí d’avui, dibuixat en un prat del Pirineu, parla la història que he trobat tot fullejant una revista de jurisprudència. Una revista de les que porten moltes lletres i cap fotografia, on es transcriu una sentència recent, d’11 de setembre de 2009, de l’Audiència d’Osca, que tracta d’un problema sorgit entre els propietaris d’un edifici, amb jardí, i el propietari de les vaques que, seguint la tradició, els pasturen a la dula.Resulta que les vaques no entenen gaire d’arquitectura, ni saben distingir entre l’herba del prat i les flors d’un jardí, i, seguin l’atzar de la pastura, tal com feia la vaca cega descrita magistralment per Maragall, es van menjar, una rera l’altra, totes les plantes del jardí de la urbanització de la muntanya, sense deixar-ne ni una.
Com era d’esperar, els propietaris de l’edifici amb el jardí pasturat, acostumats com estaven a viure en ciutats de carrers asfaltats, transitat per petits jardins geomètrics que envolten edificis lluents d’obra nova, i caminar al ritme que marquen els semàfors, quan s’adonen de que han perdut el seu petit Paradís voltat de muntanyes, s’enfaden molt i molt, i presenten una reclamació de danys i perjudicis en el Jutjat de Jaca contra el ramader propietari de les vaques.
La demanda és desestimada, com també ho és el posterior recurs a l’Audiència que, després de distingir entre causalitat física i causalitat jurídica (qüestió sobre la que ara no parlarem), no veu cap mena de responsabilitat en el ramader, atès que els animals no han tingut cap comportament anormal, perque, segons diu la sentència que comentem, les vaques “se limitaron a pastar donde siempre lo han hecho, en el monte, por más que, enclavado en él, en pleno Pirineo, se haya construido una aurbanización, que es muy libre de tener todos los jardines que desee pero, estando éstos dentro de la zona natural de inmemorial evolución de los animales cuando pastan en libertad en régimen de ganaderia extensiva, si desea que los mismos no sean invadidos por los animales que pastan en libertad, debe protegerlos para impedir que los animales los pasten y los pisen al hacerlo, pues a nadie se le escapa que una vaca no va a poder discriminar entre el prado público y el jardín enclavado en él”.
El Tribunal d’Osca arriba al convenciment de que és la urbanització, amb els edificis i els seus jardins, qui ha envaït l’espai natural ocupat tradicionalment per les vaques, i no a l’inrevés.I és així com aquesta vegada el conflicte entre allò que queda del mon rural i la indiscriminada urbanització d’espais naturals, intentant configurar un irrealitzable mon ideal, s’ha decidit a favor del de la pastura en llibertat, reconeixent el dret de les vaques a fer dringar l’esquella mentre gaudeixen dels espais verds oberts al sol, al vent i a la pluja, perque el prat, amb jardí o sense, és de les vaques.Que sigui per molts anys.
J. Corbella i Duch
Advocat
09/02/10