La primera visió, allò que ara se’n diu contacte visual, va ser a la notaria. Només entrar, encara en el llinda de la porta, i vaig quedar impressionat.
No ho podia creure, així, a primer cop d’ull, em resultava difícil entendre algú amb flors de colors tatuades en les dues cames. Superat el primer impacte, m’hi fixo millor, i resulta que no, que no son tatuatges, sinó unes mitges. Unes mitges amb flors d’un intens vermell, al costat d’altres d’un verd esperançat i lluminós, combinades amb fulles, rames, tiges i poncelles a punt d’esclatar.
Fantàstic !!. Ha estat una impensada pinzellada de color i d’alegria. Aquella noia havia decidit avançar la primavera i alegrar tot hom passejant el color mentre trencava la fredor grisa dels dies de gener.
Ben segur que unes mitges florejades no son res de l’altre mon, ni canvien res, però son realment una peça diferent a la dels models que hem pogut veure fins ara, inclús d’aquelles que, des de fa un temps, incorporen formes geomètriques en colors foscos. Son totalment diferent d’aquelles mitges de llana, gruixudes, que a l’hivern portaven les dones pageses per anar a collir olives, i radicalment oposades a les anomenades mitges de cristall, que es passejaven per carrers, cases i salons els dies de festa grossa. Però, per damunt de tot, tenen la gràcia de comunicar l’alegria en un mon cada vegada mes trist i tancat. Les he vist com una expressió de llenguatge no verbal que ens diu molt sense fer soroll.
No se pas que pensaria, ni que sentiria en la Venècia cortesana i religiosa, entre la humitat dels canals, l’olor de mar i les ganyotes de les mascares, el músic Antonio Vivaldi mentre escrivia les notes de la seva “primavera”tantes vegades interpretada arreu. Ni els sentiments que ens volia trametre Igor Stravinski (que després d’una llarga vida ara descansa en el cementiri de l’illa de Sant Michele, de Venècia) de la seva terra russa amb les notes de“la consagració de la primavera”. Tant se val, la visió de flors de colors caminant harmoniosament pel per la sala d’espera d’una notaria m’han portat inesperats moments de color, d’alegria, d’esperança que cal valorar en un temps d’incerteses, inseguretats i de retallades en tots els àmbits.
Em pregunto si la moda tirarà endavant i arribarà també fins a les teles amb que es confecciona la roba d’home, i si dintre de poc podrem veure executius de cara seriosa, telèfon mòbil a la ma esquerra, bandolera amb ordenador portàtil i cartera de pell, amb pantalons adornats amb grans roses vermelles, flors blanques de cirerer, clavells rosats, hortènsies blavoses i/o nenúfars, però seria un gran pas endavant cap a la igualtat de sexes.
Mentre esperem aquest moment, recordo els versos de Joan Maragall en contemplar un ametller florit, que els tanca dient “No ets encara el millor temps/però en tens tota l’alegria”. I sense sortir de la poesia, aquella profunda reflexió que feia Antonio Machado veient les rames verdes que brotaven de la soca d’un om sec, que li fan dir “Mi corazón espera/también hacia la luz y hacia la vida/otro milagro de la primavera”.
Seran aquelles mitges el miracle que esperava Machado ???
.
J. Corbella i Duch
Advocat,
2 d’abril de 2014