LES CENDRES DEL GAT
(i el perjudici moral que pot causar la seva pèrdua)

Aquells que hagin conegut la sentència dictada per un jutjat de Sevilla el passat 29 de gener passat, que condemna una clínica veterinària a indemnitzar un client pels danys morals causats per la pèrdua de les cendres del seu gat, al qual va aplicar un procediment eutanàsic després tenir coneixement de ser-li diagnosticada una malaltia greu i inguarible, ben segur que s’han preguntat que és això dels danys morals, i com els podem veure i avaluar.

Intentarem donar una resposta, però, abans permeteu-me que dedicar un petit comentari en relació a la consideració que tenen, actualment els animals. Mitjançant una llei de 15 de desembre de 2021, el legislador espanyol ha deixat de tractar els animals com a coses, i  els reconeix com a éssers vius dotats de sensibilitat, per la qual cosa obliga a llurs propietaris o posseïdors a tractar-los amb cura, respectant llur sensibilitat, i els hi reconeix el dret a ser indemnitzats (els propietaris) si hom causa lesions o la mort de l’animal.

Aquest canvi legislatiu el podem veure com el resultat de ua creixent integració social dels animals de companyia (també anomenats mascotes), com a conseqüència de l’evolució cap a una societat cada vegada mes sensible en el reconeixement i el respecte dels drets, que ha impulsat canvis legislatius, també en allò que fa al tractament dels animals.

En el cas que comentem, no es tractava pas d’una reclamació per lesions i/o mort del gat, sinó per la pèrdua de les cendres del mateix, que el seu propietari volia conservar en un lloc preferent del domicili per l’afecte que li tenia.

La reclamació no té pas el seu fonament en un dany físic, visible i mesurable, sinó en un dany al sentiments de la persona, a l’afecte que el propietari tenia ver el seu gat, i que, una vegada mort, volia focalitzar-lo en les seves cendres.

La pèrdua de les cendres va fer del tot impossible mantenir la relació afectiva amb l’animal de companyia, i es llavors quan el propietari, i la seva família, presenten la reclamació per danys morals contra el centre veterinari.

Des de fa temps que el dany moral es defineix com un dany o lesió als afectes i/o sentiments d’algú. Com un dany psicofísic a l’esperit, que cadascú el viu de manera diferent, i que, per això, no es pot avaluar amb regles rígides o barems. Cal que es determini en cada cas, segons les circumstàncies. En el que comentem, la indemnització atorgada ha estat de 753,20 €, limitada, només, al membre de la família titular de l’animal.

Avui, cada dia mes, i per mes motius, es presenten reclamacions per danys morals, que, com acabem de veure, abasten situacions diverses, des de la pèrdua de la imatge a causa de lesions i/o deformacions, fins a la pèrdua de persones estimades, coses, i, també per la pèrdua d’un animal de companyia.

Ja fa molt de temps, i segurament per primera vegada, es reconegueren danys morals, condemnant un dia a indemnitzar el pare d’una noia per una noticia falsa, en la sentència del TS de 6 de desembre de 2012, que condemna el diari “El Liberal” per la publicació, l’ú de desembre de 1910,  d’una noticia sota el rètol de “Fraile, raptor y suïcida”. En podem parlar un altre dia.

j. corbella i duch
advocat
20/març/2025

Comparteix la publicació:

¡CUAL GRITAN ESTOS MALDITOS!

CUAL GRITAN ESTOS MALDITOS

PERO, ¡MAL RAYO ME PARTA,

SI EN CONCLUYENDO LA CARTA

NO PAGAN CAROS SUS GRITOS ¡

Amb aquestes paraules de queixa amenaçant comença l’obra dramàtica de Don Juan Tenorio, centrada en el personatge de Don Juan, un fatxenda, buscarraons, i faldiller, que era costum representar a la tardor, coincidint amb la festa de Tots Sants, atès el seu tràgic final.

Mozart va portar el personatge a l’opera amb el nom de “Don Giovanni”, accentuant-ne el caràcter masclista del personatge, i la seva condemna baixant a l’infern arrossegat per la mà del comanador, que, des de l’abisme, torna per un instant donant vida a llur estàtua i acceptant sopar amb l’home que li havia llevat.

Però avui no volem parlar pas de Tenorios, ni de comanadors, sinó dels sorolls, dels insuportables sorolls que estem forçats a suportar en molts, i molts, establiments hotelers. En cafeteries, bars, restaurant i sales de festa.

I ho dic perquè aquest darrer diumenge m’he sentit víctima del soroll i la cridòria d’una taula en la que s’havien ajuntat nou persones que compartien el dinar.

Potser els resultava difícil fer-se sentir per a tots, però es que, en parlar tots al mateix temps, també estaven obligats a cridar mes fort. I, d’aquesta manera estaven tancats en una espiral de crits i sorolls que perjudicava als mateixos protagonistes, i també a la gent del voltant.

Sembla que, després de passar un temps en que les mesures imposades per a contenir la pandèmia ens han obligat a no mantenir cap mena de relació personal, física, directa i propera, quan s’han desaparegut les prohibicions hem caigut a l’altre extrem, en un moviment pendular tant irreflexiu com inevitable.

Però en aquesta forma de comportament, manifestant-nos exageradament i amb cridòria, ens oblidem dels demés (dels que son aliens a les nostres relacions personals), de la seva intimat i salut, perquè els crits i el soroll afecten al sistema auditiu, i causen mal de cap, neguit i desassossec, fins al punt de limitar i impedir les comunicacions orals.

Cal, en primer lloc, una reflexió d’aquells que parlen a crits, dels que no tenen prou cura en el comportament, i cal també, que el propietaris i els responsables dels establiment que acullen clients sorollosos, posin límits, en nom del respecte al demés i de la millora de la convivència.

No vull acabar amb l’amenaça de fer pagar amb escreix la cridòria, però continuaré queixant-me i dient “Cual gritan estos malditos !”, i giraré cua per a sortir ràpidament del lloc,  amb una lleu mirada de despreci, tal com vaig fer l’altre dia.

dr.j. corbella i duch

advocat

26/octubre/2024

Comparteix la publicació:

Emmirallats en el passat

(Article publicat al Diari Segre el 26 d’agost de 2024)

Durant tot l’any, en pobles i ciutats, trobem festes i celebracions que commemoren, generalment de manera lúdica i participativa, fets i/o actuacions d’un passat mes o menys remots. Talment, sembla que no tinguem res en el present per commemorar i celebrar, i que només en el passat trobem una satisfacció col·lectiva que, al mateix temps, ens dona identitat i que actua com a element vital i vivificador.

Mirant aquestes festes, que se celebren en quasi tots els pobles, ja sigui per recordar  determinats fets històrics d’enfrontament amb el poder establert o recuperant costums ancestrals, perduts en la llunyania del temps, hom pot arribar a pensar que no tenim present, que només vivim del record del passat, més o menys idealitzat.

Però allò que pot ser més preocupant és arribar a la conclusió que no tenim futur, que  l’emmirallament en el passat no ens deixa espai per pensar en el futur i planificar actuacions que portin cap al progrés i benestar col·lectius. Potser ens sentim tan cofois recordant i reproduint el passat que hem perdut la capacitat de pensar que caminem cap al futur i que no ens podem aturar perquè aturar-se ens porta cap al camí de la regressió i a la pèrdua de tot  allò que hem aconseguit.

No vull pas dir que hàgim d’oblidar el passat, ni aquelles coses bones, profitoses, que han  arcat fites en el progrés col·lectiu. No, no és pas aquest el sentit de la reflexió que he deixat puntada més amunt.

Em preocupa més la generalització de festes reproduint fets antics, com si el present no ens hagués portat res que valgui la pena celebrar. Em preocupa que, col·lectivament, només sabem trobar una satisfacció emmirallats en el passat, i en un passat que no tornarà pas, per molt que ens disfressem amb els vestits d’abans i rellegim públicament les cròniques que han quedat escrites de fets anteriors.

Aquestes festes que comento tenen un sentit important, i positiu, per a la col·lectivitat que les celebra. D’alguna manera, el poble, per una estona, ocupa segons als telenotícies, i surt a les pàgines dels diaris. Generalment, són pobles petits (i disminuïts), que salten a la primera línia de l’actualitat, i la commemoració dona a conèixer l’indret, hi porta gent, tornen aquelles que un dia van sortir cercant millor fortuna, les famílies es reuneixen i, encara que sigui per un dia, per unes hores, les taules es vesteixen amb les millors estovalles, i la vaixella de les festes. En algunes cases, tornes a ser vuit, onze o dotze a taula, i conviuen diferents generacions.

Certament, el record del passat, per un dia, per una estona més o menys llarga, ens ha fet  donar que encara hi som, que el nostre poble és important, i que la família no s’ha desfet, i tot això és positiu.

Però la celebració del passat s’acaba en si mateixa si, entre tots, no som capaços de donar-li una projecció de futur, de progrés col·lectiu, de continuar aplegant deu o dotze persones a taula cada dia.

En altre cas, acabada la festa, torna la buidor i el silenci, i el soroll no ha servit per a res, ha estat només això, un miratge d’un passat que ja no existeix, malgrat les disfresses i les  músiques.I hem de fer allò que puguem per evitar-ho.

 

Josep Corbella i Duch
Advocat
26.08.2024

Comparteix la publicació:

MALTA. APUNTS D’UN VIATGE

Font del Tritó

La Valletta, carrer de Sant Pau

La primavera de 2004, impulsat per la incorporació de la República de Malta a la UE, vaig escriure un petit comentari sobre l’evolució històrica del nou Estat comunitari, sense altra pretensió que fer memòria del seu passat, i de la seva relació amb l’Ordre Militar i Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, que va quedar inèdit atès que no em consta que s’hagi publicat enlloc.

Passat els anys, al juliol d’aquest 2024 he tingut ocasió de viatjar fins a Malta, i conèixer, de manera personal i directa, encara que superficialment, el batec de la vida del que, sens dubte, és l’Estat mes petit dels que formen la UE.

Dades generals,

Diguem que la República de Malta agrupa una població de prop de 564.000 persones en un arxipèlag format per les illes de Malta, Gozzo, Comino, i dos illots despoblats, Cominotto i Filforta, que, en conjunt, tenen una extensió de 320 kilòmetres quadrats (una quarta part de la província de Lleida), situat al bell mig del Mediterrani, al sud de l’illa de Sicília, davant les costes de Tunísia. La densitat de població és altíssima, supera els 1.700 habitants per Km2, la qual cosa es fa evident només per la simple observació de la gent que hi ha als carrers i a les places, i també del trànsit de vehicles, que sembla inacabable.

I parlant del trànsit, no podem pas oblidar que a Malta els vehicles circulen per l’esquerra, mantenint així el model imposat durant la ocupació anglesa del territori. La circulació per l’esquerra desorienta una mica el viatger procedent del continent europeu, acostumat com està a fer-ho per la dreta, i trasbalsa especialment cada vegada que el vehicle entra en una rotonda, atès que ho fa per la banda esquerra, i hom pensa que així no podem acabar be, fins que recordem que estem en un altra lloc (i, com a mínim, així ho he viscut els dies que he estat a l’illa).

Els edificis mostren els balcons protegits, o coberts, per galeries de fusta, de diferents colors, però uniformes per a cadascuns d’ells, segurament amb la finalitat de mantenir la temperatura de l’habitatge, i d’evitar els efectes del vents que, diuen, és fort i constants, els mesos de gener i febrer.

Segurament també volen protegir del vent les parets de pedra que separen les finques arreu, tal com e ho tenim vist a les illes de Mallorca i de Menorca, i així les diferents propietats queden separades i diferenciades, dibuixant un manera de laberint infinit.

Massificació,

A la superpoblació del territori hi contribueixen, sens dubte, els immigrants, ocupats, majoritàriament, en el sector de l’hostelería. En tots els establiments als que hem anat hem estat atesos per persones procedents de l’Índia i/o del Pakistan, malgrat que, excepcionalment, també hem trobat una noia procedent del Nepal, i un noi de l’Argentina que, prèviament havia treballat a Andorra, i, per això era coneixedor del català i dels catalans. Però, segurament per una qüestió geogràfica i per l’idioma, atès que l’anglès és llengua cooficial amb el maltès, la ma d’obra majoritària del país és personal estranger, procedent de l’Àsia.

Però aquesta superpoblació s’ha de veure relacionada amb la promoció de la construcció i de les activitats turístiques. A una banda queden els edificis històrics i les ciutats emmurallades, i, a l’altra les noves construccions que segueixen la línia de la costa, i ho colonitzen gairebé tot. Es pot veure des de qualsevol punt de les muralles de La Vallette, i en el curt trajecte de vaixell que porta fins l’illa de Gozzo, on, malgrat la calor, els treballadors de la construcció continuaven la seva tasca a primera hora de la tarda.

Un altre exemple de la massificació és l’ocupació de places i carrers pels establiments d’hostelería, sense deixar espai ni separació entre uns i altres. El murmuri és constant, i es barreja amb els grups de música que volen animar les vetllades, i el zum-zum dels ventiladors que funcionen al màxim per moure una mica l’aire i portar sensacions de frescor als clients.

La imatge que hem tingut es de que, a Malta, la vida es desenvolupa al carrer, a les platges, i als recintes turístics on la gent circula identificada per un braçalet mes o menys acolorit.

Sembla que La Valletta, talment que les grans ciutats i capitals, es configura com un centre administratiu i de negocis al que es desplacen diàriament treballadors que tenen llur residència en altres ciutats. Ho veiem observant les anades i vingudes a l’entorn de l’estació d’autobusos, situada al costat de la Font de Tritó, a l’altre costat de la que havia estat la porta d’entrada a la ciutat, o comença el carrer de la República, que serveix de columna vertebral a la xarxa quadriculada de carrers que miren al mar des de qualsevol punt.

La gent, amb aspecte d’oficinistes, baixen dels autobús i, tant ells com elles, amb l’americana penjant del braç esquerra, es desplacen ràpidament per la quadricula dels carrers, sense parlar gaire, sense fer gaire cas dels pocs turistes tafaners que passegen a primera hora.

Particularment interessant va ser la imatge dels advocats i advocades (suposem) que entraven i sortien del Palau de Justícia (un edifici molt seriós, delimitats per robustes  columnes dòriques). Tots ells amb vestits foscos, la majoria negres, i camisa blanca, que, a la sortida de l’edifici, immediatament després de traspassar la porta, ells s’alliberaven ràpidament de l’americana i de la corbata, i elles, només de l’americana.

Com és costum, també a La Valletta, al costat de l’edifici judicial, hi ha un bar-gelateria, que fa funcions de punt de trobada, i/o de descans.

Hom pot donar aquests detalls, atès que la porta d’accés a la Concatedral de Sant Joan, se situa, justament, davant del Palau de Justícia, i el temps d’espera per entrar a l’edifici religiós, va permetre observar, detalladament, l’entorn judicial.

Manifestacions religioses

Malta te profundes arrels catòliques, des que Sant Pau va ser víctima d’un naufragi quan, empresonat, el traslladaven a Roma per a ser sotmès a judici, després d’invocar llur ciutadania romana, tal com s’explica detalladament en el capítol 27 dels Fets dels Apòstols.

A la Valletta hi trobem un important carrer que porta el nom de Sant Pau, i, prop d’ell, una estàtua recordant que un escurço li va mossegar a la mà quan, després del naufragi, preparava una foguera per eixugar-se.

Mes al nord, una badia, porta el nom de Sant Pau, recordant que, en aquell indret, hi trovà refugi després del naufragi. La catedral principal, a la ciutat de Medina, està posada sota la invocació de Sant Pau.

Podem dir que l’illa commemora amb festes i celebracions diverses, tots els fets relacionats amb Sant Pau.

Per altra banda, havent coincidit la meva estada amb el 16 de juliol, festivitat de la Mare de Deu del Carme, vaig tenir ocasió de veure la multitudinària processó organitzada a la nit, portant la imatge de la Verge pels carrers que, excepcionalment, estaven nets de qualsevol obstacle, acompanyada d’una nombrosa banda de música.

La festa del Carme inclou l’exposició al carrer de nombrosos imatges de sants, la majoria carmelitants, així com el guarniment amb arcs i garlandes acolorides que, l’endemà eren despenjades sistemàticament.

Però si parlem de la vinculació religiosa de l’illa de Malta, no podem passar per alt la que va tenir amb l’Ordre Militar i Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, després que l’emperador Carles V li feu cessió del territori l’any 1530, acabant així amb la seva diàspora després que els turs l’havien foragitat de Terra Santa i de les illes de Xipre i de Rodes.

La presencia dels cavallers hospitalaris de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem a l’arxipèlag maltès determina que aquest afegeixin el nom de Malta al seu, fins al punt que n’esdevé llur principal identificació. Però l’Ordre de Sant Joan no convertit pas l’illa de Malta en el seu domicili permanent, atès que l’any 1798 foren foragitats per Napoleó, que ocupa l’arxipèlag fins que en fou expulsat per l’imperi anglès que, es convertí així en el darrer dominador del territori.

L’Ordre de Sant Joan de Jerusalem construeix la concatedral de Sant Joan a La Valleta, edifici de formes austeres en llurs façanes exteriors, i adornat luxosament en el seu interior, especialment pel que fa a les làpides de les tombes corresponents als cavallers, grans mestres, de l’Ordre Hospitalària. La majoria amb epitafis escrits en llatí i representacions de la mort, i de la brevetat de la vida.

N’hem trobat una, però, escrita en català (potser la única ??) que correspon a un cavaller d’ascendència mallorquina, si fem cas a llur cognom, vinculat al poble de l’Espluga Calva, que diu així: “Aquí descansen les cendres de Fr. Nicolau Abri Dezcallar, Gr. Prior de Cataluña, Comanador de Espluga Calva y de Barcelona. Pecador miserable. Mori als 21,Novem.1794”

Desitjo que Deu l’hagi perdonat, malgrat em sembla una falsa modèstia el qualificatiu de “pecador miserable”.

Diria que avui ja no queda espai mes a mes tombes a la superfície interior de la concatedral de Sant Joan, i que el mateix passa en la de Sant Pau, de Mdina, on podem veure les làpides sepulcrals de bisbes i canonges que hi han tingut seient.

Però no podem sortir de la concatedral de Sant Joan sense mirar, remirafr i admirar l’obra que hi ha deixat el pintor Caravaggio. En una sagristia  lateral hi trobem “La decapitació de Sant Joan Batista”, que és el sant titular del temple, i també el patró de l’Ordre Hospitalària.

L’obra té una dimensió considerable, i ocupa tota la part frontal de la sala. Impressiona el realisme dels personatges, especialment la fredor que mostra el botxí executant el degollament del sant, que contrasta amb l’esglai d’uns presos que contemplen l¡escena des d’una finestra enreixada.

En una habitació annexa es projecta un audiovisual explicant la composició i estructura del quadre, que ajuda a la seva comprensió.

L’altra obra, mes clara i lluminosa, és un Sant Jeroni escrivint la bíblia poliglota, que mostra, directament, l’anatomia d’un home gran.

 La república.

Expulsats els cavallers de l’Ordre Hospitalària de San Joan, foragitats els francesos, i acabada la dominació anglesa, actualment, el poble de Malta decideix per ell mateix la seva destinació col·lectiva, organitzat en  forma de república. Ha costat, han passat anys i panys, però avui no hi ha dominadors romans, ni prínceps de la corona catalana-aragonesa, ni reis hispànics, ni cavallers de l’Ordre Hospitalària, ni dominadors francesos o anglesos. Aconseguida la independència l’any 1964, la referència als cavallers de Malta, només és un record històric, la història d’un temps passat, que han deixat un llegat en forma de fortificacions, castells i esglésies, però avui, ja no té altra virtualitat que el record, i l’atractiu turístic.

Tant a la bandera, com a l’escut de Malta hi podem veure la Creu de Sant Jordi atorgada per la corona anglesa l’any 1942 en reconeixement i al valor i al sofriment del poble maltès durant la darrera guerra mundial.

Un honor col·lectiu que fa palès la lapida clavada a la paret del Palau de Govern amb la transcripció de la disposició del rei anglès que atorga el guardó.

j. corbella i duch

Advocat

Agost/2024

Comparteix la publicació:

DIGITALITZANT L’ADMINISTRACIÓ DE JUTÍCIA

Amb la convocatòria d’eleccions generals de l’estiu passat s’aturava la producció
legislativa ordinària que, a hores d’ara, i per diversos motius, encara no s’ha recuperat,
però a mitjans de desembre el Govern de l’Estat, per via d’urgència, publicava tres
decrets-llei, amb extensos preàmbuls per a justificar-ne llur bondat i necessitat, un dels
quals, el que porta el número 6/23, modifica la regulació dels procediments judicials,
deixant enrere els expedients de paper, les màquines d’escriure, les plomes i bolígrafs,
per entrar en el mon digital i de les relacions telemàtiques.

Les reformes processals esmentades entraran en vigor el proper 20 de març de 2024, i
s’aplicaran en tots els processos judicial que s’obrin a partir de la data esmentada.
Les noves disposicions generalitzen els actes processals telemàtics, a distancia, sense
presencia física dels ciutadans, ni dels professionals jurídics, en les oficines judicials,
excepte en els interrogatoris dels acusats.

De la mateixa manera, les comunicacions judicials es faran, preferentment, de forma
telemàtica, això és, mitjançant per correu electrònic, que les parts i els professionals
hauran de comunicar als òrgans judicials, i caldrà estar ben atent al correu electrònic
atès que a partir del 20 de març hom pot rebre demandes, citacions i emplaçaments
dels diferents jutjats.

Amb la nova regulació s’instaura una denominada “Carpeta Justícia”, configurada com
una eina que l’Administració de justícia posa disposició dels professionals, i dels
ciutadans, per a tenir accés directe als expedients que els afecten i consultar-los, de
tal manera que, quan estigui en funcionament, els ciutadans podran consultar i tenir
coneixement personal i directe de la situació del procés, de les actuacions i tràmits,
sense la intermediació dels professionals (advocats i procuradors) que els
representen.

Preveu una oficina judicial digitalitzada, i expedients judicials electrònics
interoperables. Es a dir, passem del paper a la “dada” digital, i ens apropem a la IA,
amb tots els riscs que comporta l’automatització, que caldrà vigilar i controlar.
En aquest aspecte, el legislador a estat sensible i preveu l’adaptació de l’expedient
digital a les persones grans, sempre que tinguin mes de 80 anys, i, a petició del mateix
interessat, quan sigui major de 65 anys. En aquest cas, si l’interessat ha de
comparèixer a l’oficina judicial, o a la sala de vistes, serà citat a primera, o a darrera,
hora, i, en qualsevol cas, ha de tenir l’ajuda i el suport que calguin.

Per altra banda, i seguin l’exemple de les legislacions de l’entorn, atès que cada dia hi
ha mes actuacions massives i repetitives en l’àmbit contractual i del consum,
s’introdueix l’anomenat “procés testimoni” per a evitar la repetició d’infinitat de
processos idèntics, i d’aquesta manera, seguint unes determinades normes, la decisió
que s’hagi pres en un cas, s’aplicarà a tots el que siguin iguals, o tinguin les mateixes
coincidències.

La lectura del contingut del decret-llei que imposa la transformació digital dels
processos judicial feta des de la situació actual, veient les piles d’expedients en paper
que s’acumulen en les oficines judicials, ens porta a un entorn de voluntarisme, quasi
de somni, allunyat de la realitat, que només serà possible si ha prou dotació
econòmica, i de mitjans, per aconseguir-lo.

La nova disposició generalitza les compareixences telemàtiques que es van fer
necessàries durant la trista pandèmia de la COVID-19, i comença el camí per a
transformar l’oficina judicial en una adreça electrònica, com ho son ja les entitats
bancàries i d’assegurances.

Sembla que la mal anomenada intel·ligència artificial treu el cap en aquestes reformes,
que, si per una banda poden aportar seguretat i rapidesa en la tramitació del procés
judicial, per altra, tenen el perill d’allunyar-lo i mecanitzar-lo, que només la sensibilitat
personal dels operador jurídics podrà superar-los.

j. corbella i duch
advocat
12/març/2024

Comparteix la publicació:

ANIVERSARIS
(D’OBRES PUBLIQUES FETES A GUIMERÀ)

No recordo el dia, però en un dels meus habituals passeigs per la plaça, i carrers del voltant de casa, mentre remirava les façanes i les arcades dels Aubalsos, que l’emmarquen i li donen llur forma característica, quan poso la mirada mes avall, m’adono que sobre la font situada a la banda de dalt, al costat de l’aparador del forn de Cal Bessó, hi ha una llosa o làpida de pedra, amb una inscripció en baix relleu, que sembla feta ahir, on diu: “Dia 15 de Novembre de 1953”.

I em vaig dir: Caram !!, doncs aquest any en farà 70 de la posada en funcionament de les fonts en diversos indrets del poble, i resulta que, actualment, ningú en fa cas. Segurament han quedat oblidades perquè tot hom disposa d’aigua corrent a casa. Ningú les troba a faltar, fins al punt que ja no baixa aigua de les fonts que hi ha pels carrers del poble, tret de la del pont. La que hem tingut de sempre, i que podem anomenar històrica.

L’any 1953 es van posar fonts a la Plaça; al començament de l’Arrabal, a la paret de Cal Daua, passat l’arc de Ponent; al començament del carrer de la Bovera, prop de la carretera; a la placeta del Rosich, i, a les costetes, després de cal Quintana, on vivia el Sr. Rector. En cap d’aquestes fons hi he vist una indicació, llosa o placa, fent-ne constar l’any de construcció. De la font de la Plaça, també sortia l’aigua per l’abeurador pels animals que hi havia al costat, a la paret de l’escorxador, avui convertit en museu.

Torno a mirar la làpida, i tant el seu aspecte, net, sense cops ni senyals, com el fet de que la inscripció estigui redactada en català, em fan pensar que no va ser posada l’any 1953, sinó ans mes tard, atès que llavors, primers temps de postguerra, no es permetia l’ús del català, i tampoc l’empraven les administracions públiques

Si, han passat 70 anys d’una gran millora amb la portada de l’aigua a dintre del poble. Fins al 15 de novembre de 1953 només hi havia una font a Guimerà, la del pont, a l’altra banda del poble, i eren molt poques les cases que tenien aigua corrent.

D’aigua no en faltava, però l’abastament, sense ser difícil, era feixuc i carregós, atès que, cada dia, demanava a la gent fer un esforç suplementari per a tenir-la a l’abast a casa.

Tot hom, des del carrer dels Estudis i de la Trinitat, fins els que vivien a la carretera, estava obliga, en una o altra hora del dia, a prendre galledes, sillons i càntirs, i passar el pont per anar a buscar aigua. Una vegada omplerts els recipients, amb una galleda a cada ma, o be, portant la galleda en una mà i el canti al costat, subjectat pel braç i recolzat sobre el maluc, (hi havia algú que encara hi afegia mes pes, agafant un silló amb la mà) tornar cap a casa, pujant costa del Barri amunt (avui carrer Portal), seguint per la Goleta, i les Costetes, o pel carrer de la Cendra i el de l’Hospital, i, alguns, encara mes amunt, al carrer del Estudis, i al Castell, segons cadascú.

Servidor, que soc del carrer de la Capella, sortosament ho tenia mes a prop. Però les galledes pesaven igual, i l’ansa es clavava a la mà.

Era costum que nois, i nois, en tornar de l’estudi anessin a buscar aigua, però no era pas una feina exclusiva dels mes joves, tot hom s’hi dedicava perquè les cases no es podien quedar sense, atès que calia l’aigua per cuinar, per beure, per rentar-se, i també, per abeurar els animals, ja fossin gallines i conills que habitaven les golfes, com matxos, mules, rucs i cavalls, que sojornaven als estables, i també pels porcs que hom engreixava a les corraletes.

Amb els anys, algunes cases havien instal·lat un sistema d’aigua corrent a partir d’un dipòsit situat a sota teulada, per la qual cosa, aquells que en tenien, en arribar a casa els quedava encara pujar l’escala fins al dipòsit.

Segurament per tots aquests factors (una sola font a l’altra banda del pont), gairebé tot hom posava galledes i cossiols sota les canals els dies de pluja per tal de recollir-ne l’aigua, qualificada com “aigua dolça”, perquè no tenia la mineralització pròpia de la que brolla de les deus i les fonts, guardar-la per beure i/o rentar-se atès que tenia bon gust i deixava la pell i al cabell amb molta finor.

Segurament també per això hi havia un pou a la plaça, ja desaparegut, amb una gran maneta per a bombar l’aigua, que sortia sempre fresca, però crua, i que la canalla fèiem servir gronxador.

Les anades i vingudes a la font del pont propiciaven trobades “casuals” de joves i no tant joves; xerrades, festejos, i potser també negocis entre la gent que, sobre tot en dies de mal temps, s’aplegava al portal de la font, davant del pont, a la vorera de la taberna del Moretes.

No he trobat cap expedient a l’arxiu municipal sobre aquesta obra tant important, que representava un millora en la higiene i la salut de la gent. Només es troben algunes referències en els llibres d’actes de l’Ajuntament.

La primera, en la sessió de 27 de setembre de 1952, en que s’acorda tirar endavant el projecte de les fonts i abeurador, delegant en el regidor Francisco Prats Vila per a que es traslladi a Tàrrega i s’assessori sobre el materials.

Posteriorment, en l’acta de la sessió extraordinària de 12 de novembre de 1953, consta que el projecte aprovat el 27 de setembre de 1952 per a la instal·lació de noves fonts públiques “obtuvo el beneplacito unànime de los vecinos” i ara la Junta nomenada, presidida per l’alcalde, Marcos Aresté Busquets, manifesta tenir la satisfacció de comunicar l’acabament de les obres i de fer lliurament de les fonts a l’Ajuntament.

Aquesta Junta, a mes de l’alcalde abans esmentat, estava formada per: Francisco Barberà Vilaplana i José Rosich Berengué, en representació de l’Ajuntament; José Moñart Castellà i Isidro Salvador Esqué, en representació de la Germandant de Llauradors, i, Pablo Porta Armengol i José Castañé Mota, en representació dels contribuents, als qual s’agraeix la valuosa i desinteressada col·laboració.

En la mateixa sessió s’acorda que, si calgués restringir el subministrament, reduir-lo a la font del Pont.

Pocs dies abans de la recepció de l’obra de les fonts, a la sessió de l’Ajuntament de 31 d’octubre de 1953 es dona compte d’una averia en el tub que porta l’aigua des de la font de la Sangola, la qual cosa en acredita la urgent necessitat de tenir una nova per a la portada i subministrament de  l’aigua al poble, que ara es porta des de la font de la Salamona (que es davant del poble), fins un dipòsit que hi ha en un local del mateix ajuntament, a l’altra banda del carrer de la Goleta (que avui forma part del museu). La font de la Salamona i el dipòsit marquen el límit de l’altura on se situen les fonts, que deixen fora tots els carrers que queden per damunt del carrer de la Cendra. Malgrat tot, amb les fonts als carrers, es milloraven les condicions de vida dels guimeranencs.

Casualitats relacionades amb la modernització del país. Diuen les cròniques que, el mateix dia 15 de novembre de 1953 sortia de la fabrica de la SEAT el primer cotxe del model 1400, que tenia les formes molt arrodonides.

L’altre aniversari d’obra pública que cal recordar a Guimerà, és el de la construcció del pont, l’any 1943, ara fa 80 anys, després que l’anterior havia segut destruït, volat amb dinamita, durant la retirada de les tropes que intentaven frenar l’avanç de l’exercit franquista una vegada trencat el front del Segre.

Avui, ningú troba a falta l’aigua de les fonts, i nomes continua rajant la del Pont, però continua en peu i transitable el pont construït l’any 1943. Dues obres que marquen la vida i el progrés d’un poble.

j. corbella i duch

advocat

18/desembre/2023

Comparteix la publicació:

LA PAERIA DE LLEIDA i EL RECTOR DE VALLFOGONA

Amb la celebració d’aniversaris, i/o centenaris, de tota mena, ens reafirmem també com a societat, i tenim ocasió de recordar persones i fets que han deixat empenta, i ens serveix com a referent.

Aquest 2 de setembre de 2023, es complirà el quatre-centè aniversari del traspàs de Francesc Vicens Garcia, poeta barroc i rector de Vallfogona de Riucorb, esdevingut en la mateixa data de 1.623. Per a mi un personatge, i un indret, gens llunyans, atès que soc nascut a Guimerà i, des de ben petit he sentit contar històries sobre el rector que, ara semblen una llegenda inventada..

García avui es considerat un gran poeta del barroc català, però publicà poc en vida, malgrat deixà escrits molts poemes que, posteriorment hem pogut conèixer i fruir de la seva lectura. Tampoc té gaires obres en prosa.

En uns temps convulsos pel bandolerisme, sembla que tingué bones relacions amb Pere Rocaguinarda (Perot lo Lladre) i amb el famós bisbe de Vic, Francesc Robusté, vinculat al bàndol dels “cadells”.

El seu prestigi literari portà a que fos contractat per l’Estudi General i la Paeria de Lleida, per a fer l’oració panegírica per l’elecció de rector de la universitat de Felip de Berga i Aliaga (valencià), que llegí davant els paers, el veguer i el claustre de la universitat, l’any 1613. Es compleixen, per tant 410 anys del discurs pronunciat per Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona de Riucorb, a la Paeria de Lleida.

No es tracta pas d’un poema burles i/o satíric dels que acostumava a redactar el rector, sinó d’un discurs erudit i seriós, que elogia la persona del nou rector de la universitat lleidatana, seguint els cànons teòrics establerts per aquest tipus de composicions. Partint d’una petició de benevolència, fa un elogi de les muses i de l’auditori. Continua una lloança del lloc d’origen del cognom Berga, relaciona la genealogia del personatge, explica els fets d’armes en que ha intervingut, fet esment de la batalla de Lepanto, i dels serveis fets a l’Església.  La part final del discurs està dedicat a elogiar els coneixements del llatí i del dret del personatge, per la qual cosa, avala la seva elecció.

Es tracta d’un poema llarg, que inclou 736 versos, dividits en cinc parts, i distribuïts en 28 octaves reials, 18 silves, 36 quintets, 38 quartets, i, un sonet final.

El poema se singularitza per la seva seriositat i l’erudició que demostra l’autor, en el coneixement de la mitologia i dels clàssics, i fou reeditada per l’actual Universitat de Lleida, l’any 2019, amb un comentari del professor Albert Rossich, especialitzat en la literatura barroca catalana, i gran coneixedor de l’obra del rector de Vallfogona. També en podem trobar referències a internet.

Ara, quan va de baixa la calor de l’estiu, pot ser un bon moment per a retrobar l’obra del rector de Vallfogona de Riucorb, gaudir de la seva ironia, i superar les històries llegendàries sobre els personatge que hàgim pogut sentir, comprovant que també tenia una vesant seriosa, propera a la Universitat i als clàssics.

 

j.corbella i duch

advocat

16/agost/2023

Comparteix la publicació:

POEMES ARRAN DEL CAMI

Diumenge a la tarda, a Guimerà, i el sol no te cap pressa per amagar-se en les llunyanes terres de ponent. Però no podem estar tot el dia a casa, i sortim carretera avall, tornant pel que sempre havia estat el camí dels Diumenges, i que ara porta el nom de Raval de la Salut, potser per a deixar clar a tot hom que, passejar, i si pot ser en companyia, és una de les millors maneres de fer salut.

No entrarem ara en una estèril discussió sobre si el nom es “diumenges”, amb referència al dia de la setmana, o “domenges”, com a derivat de dominus-domine, i, en referència als senyors, als que, molt temps enrere, eren els amos del territori. Ni a considerar si el nom es només una forma vocal, una manera de parlar, de la gent d’aquest poble.

I dic que no entraré en aquestes consideracions perque avui m’he posat davant l’ordinador impressionat per la contemplació d’un conjunt de folis amb poesies penjats d’unes tanques al costat del camí, i prop de les escoles, envoltats de cintes de colors que el vent ondula suaument, i acompanyat de codis QR que ens ofereixen veus de nois i noies recitant poemes, palesant així una feina feta amb serietat i il·lusió.

La troballa es un motiu d’alegria, i hom pensa que s’ha de disculpar per no haver-la descobert abans, atès que, segurament, l’exposició de poemes al vent i a la vista de tots els que transiten pel camí, és el resultat de la celebració del dia de la poesia que es commemora el 21 de març, coincidint amb el començament de la primavera.

Apunto els títols dels poemes, tots ells alegres i de lectura fàcil, que es transcriuen amb indicació del seu autor/a: Brins d’herba; El silenci (de Miquel Desclot); Rata d’escala (del mateix autor); Follet; A la nit; L’Ànec i l’Oca; La gallina eixerida (de Joana Raspall); El Cuquet (de la mateixa autora); Paraules al vent (també de Joana Raspall); Cuca de llum (de Mercè Rodoreda); L’Alzina i el Roure (de Nuria Albó); Avui les fades i les bruixes s’estimen (de Maria Mercè Marsal); Els grills (d’Enric Larreula); Grill (Nuria Albó); On és el vent ??? (de la mateixa autora); Fulles seques; Els ocells, i, La fulla.

S’inclouen també poemes visuals, amb cal·ligrames que representen un hipopòtam, un ocell, o un cargol.

Ben segur que tenim a la vista el resultat d’una activitat escolar, o be d’un lleure formatiu seguit pels mes joves del poble. Llegeixo els texts, escolto els àudios, i m’entretinc especialment en la lectura de dos poemes. Primer, amb que ens parla d’un xerraire gat de cua blanca, procedent d’una cantarella anglesa, traduïda per Marià Manent, i que diu així:

Gat de cua blanca / No em diràs d’on vens ? / Ara vinc de Londres, del palau del Rei / Gat de cua blanca: que hi has vits allí ? / A sota la cadira, només un ratolí.

L’altre és el poema de Nadal escrit per Mn. Ramon Muntanyola, que havia estat vicari a Guimerà, i que porta per títol “Muntanyes de suro”. Amb gran senzillesa, i seguin un ritme fàcil que traspua fervor religiós, ens atansa a Nadal, dient: “Jo tinc un pessebre de suro i cartró, d’arena i de molsa, de boixos i arboç, d’estrelles pintades, …..”

Ha estat una troballa impensada, gratificant, d’aquelles que obren el cor i t’omplen la cara d’aire fresc, com el d’aquest cap vespre, després de tardes de núvols i pluja que no han pogut reviure el Corb.

Però aquestes poesies arran del camí ens mantenen en l’esperança de les noves generacions que, sens dubte, sabran construir un mon millor.

A la nit, mentre contemplava la calma des del mirador de casa, m’ha semblat que l’interès per l’exposició anava mes enllà, i he vist que la lluna nova, que aquests dies s’aixeca damunt de Passanant, parava un moment el seu caminar i llegia atentament el poemes posats arran del camí.

j. corbella i duch

advocat

05/juny/2023

 

Comparteix la publicació:

EL LLIBRE DEL BACALLÀ

Aquest senzill i al mateix temps omnicomprensiu títol és el del llibre que dijous passat presentava la seva autora, Fina Comas, a la llibreria Caselles, acompanyada pel Dr. Àngel Pedra, president de la Societat Cultural i Gastronòmica dels Amics del Bacallà de Lleida.

Hi vaig assistir amb una doble motivació. Per una banda, com a membre de la Societat Gastronòmica, i, per una altra, per afinitat amb l’autora de l’obra, advocada de professió.

No vaig quedar pas defraudat. Fina Comas va començar amb un bloc dedicat a la cuina. A partir d’aquí, ha ampliat coneixements assistint a cursos i jornades i viatjant a diferents llocs per conèixer les especialitats locals. L’obra, d’unes 200 pàgines, no és pas un simple recull de receptes de cuina amb el bacallà  com a protagonista, ja que té una extensa primera part dedicada a explicar l’etimologia del bacallà, la història de la pesca, les diferents formes de conservació i els camins que  ha seguit per arribar fins a les ribes del Mediterrani, dedicant unes pàgines per recordar-nos com i quan va entrar a Catalunya, que ho situa cap al 1574, quan es bescanvia per aiguardent amb comerciants anglesos i holandesos. Inclou unes pàgines dedicades a l’ofici de bacallaner, que les presses i la producción industrial i en massa dels nostres temps semblen portar a la desaparició per falta de relleu professional. I, parlant de bacallaners, explica el significat de l’expressió “tallar el bacallà”, tan lligada a l’ofici i a les funcions desenvolupades pels priors dels convents. En l’àmbit dels professionals del bacallà, explica gràficament els noms de les parts que s’aprofiten del bacallà i els passos que cal seguir per dessalar-lo.

La segona part, dedicada a les receptes, inclou diferents apartats que contemplen les variades possibilitats culinàries del producte, des dels aperitius passant per diverses combinacions i fins als plats en què és l’únic i suprem protagonista. Acaba amb una recepta de fra Sever d’Olot, monjo caputxí i autor del Llibre de l’art de cuinar, una edició manuscrita del 1787 avui recuperada gràcies a la dedicació d’un altre caputxí, fra Valentí Serra. El llibre que ens ofereix Fina Comas està escrit en un estil clar i directe que en facilita molt la lectura i inclou fotografies, fetes per la mateixa autora, de tots els plats que proposa i de la informació relacionada amb la pesca, la conservació i la venda del bacallà.

Estic segur que, per la qualitat del seu contingut, serà una obra de referència als prestatges de la cuina d’aquells que se senten especialment complaguts degustant un plat de bacallà.

Josep Corbella i Duch
Advocat

Comparteix la publicació:

ACABANT AMB RÈMORES DE LA HISTÒRIA (nova regulació de la redempció dels censos)

Darrerament ens arriba molt soroll mediàtic relacionat amb els tràmits de redacció, aprovació i promulgació de lleis, i altres disposicions de caràcter general, fins al punt que hom pot arribar a creure, erròniament, que el procés legislatiu segueix el seu camí entre diaris i tertúlies radiofòniques i televisives.

Però en mig de tant excitació mediàtica, també trobem lleis que s’aproven i es publiquen sense fer gens de soroll, i comencen a desplegar els seus efectes causant alguna sorpresa als afectats, que estaven desprevinguts.

Em refereixo a la llei de Catalunya 3/23, de 16 de març, de mesures fiscals, administratives, financeres i dels sector públic per al 2023, que, cap al final, inclou unes disposicions que modifiquen el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, i que no son pas de tipus fiscal, ni financeres, i que tampoc s’inclou en el sector públic, sinó a l’àmbit privat, això és, de les relacions entre particulars.

Les normes esmentades, es refereixen als censos, i al règim de la propietat horitzontal dels immobles, i, mes concretament, a la instal·lació d’energies renovables. Però deixem de banda aquest últim aspecte, sense que s’hagi d’entendre que tingui una importància menor, i ens ocupem de la modificació de les normes sobre redempció dels censos històrics, aquells constituïts d’acord amb la legislació anterior a la llei de  censos de 1990.

Per a centrar la qüestió, diguem que ha pervingut la figura medieval del cens emfitèutic (que tenia arrels romanes), amb algunes modificacions, i que consisteix en la cessió de terrenys, a perpetuïtat, i/o a llarg termini, per al seu cultiu i/o millora, a canvi del pagament d’un cànon o pensió anual, en diners o be amb una part dels fruits i productes de la finca.

D’aquesta manera es fraccionava i dividia la propietat de la finca. El cedent, anomenat també censalista, en tenia el domini directe, i l’emfiteuta o censatari, el domini útil. Aquest darrer, la conreava, en treia els fruits, i la podia transmetre pagant un percentatge del preu al censalista, titular del domini directe, anomenat lluïsme

El censalista, titular del domini útil, tenia el dret d’adquisició preferent cas que el censatari transmeti el domini útil a un tercer, anomenat fadiga.

Els censos emfitèutics han estat molt nombrosos a Catalunya, especialment a l’àrea de Barcelona, fins al punt d’incidir negativament en la seva expansió urbanística i en la transformació industrial. Per això, en els primers temps de la dictadura franquista fou promulgada la Llei de 31 de desembre de 1945 sobre inscripció, divisió i redempció de censos, que només afecta Catalunya (malgrat no ho digui expressament), que trenca amb el sistema anterior disposant la redimibilitat i la divisió dels censos existents, instaurant un Tribunal Arbitral de Censos a cadascuna les quatre capitals de província, format per un magistrat, un notari, i un registrador de la propietat, amb la finalitat de decidir en les controvèrsies sobre redempció i divisió de censos en el seu àmbit territorial. Aquets tribunals especials van estar en funcionament fins l’any 1985, en ser suprimits per la vigent llei orgànica del poder judicial.

Posteriorment, la Llei de la Generalitat 6/90, de 16 de març, modifica la regulació dels censos a Catalunya i en fixa el preu de la redempció, que pel que fa a les pensions, l’estableix en la capitalització del tipus acordat al 3%, i quan al lluïsme i la fadiga, al 2% del valor cadastral de la finca, mes l’1/40 part d’un segon lluïsme per cada any passat des de la darrera transmissió de la finca, amb un límit total de dos lluïsmes. Però respecte de l’antic territori emfitèutic de Barcelona la redempció del lluïsme s’estableix en un 10% del valor cadastral de la finca (tot plegat una mica complex).

La nova llei de 16 de març d’enguany, canvi radicalment les normes sobre redempció dels censos, deixant enrere les normes anteriors, i fixant-ne el preu en l’ú per cent del valor cadastral de la finca, mes un altre ú per cent si el dret de lluïsme consta inscrit en el Registre. Total avui els censos es poden redimir (extingir traient la càrrega que grava la finca), pagant al titular del domini útil el 2% del seu valor cadastral de la finca.

I allò mes important, correspon al censatari, titular del domini útil, el dret a procedir de forma unilateral a la redempció del cens, mitjançant compareixença davant notari, consignant la quantitat que correspongui en concepte d’indemnització a favor del censalista.

La nova disposició és el darrer embat legal contra els cens històrics, deixant en gaire be res les expectatives dels titulars d’aquests antics censos emfitèutics.

El temps passa, canvien les necessitats socials, i així s’impulsen els canvies i les modificacions en el sistema jurídic, malgrat que sigui molt lentament i a batzacades, com veiem en el cas que comentem.

I, per acabar, cal dir que el vigent Codi Civil de Catalunya, en els arts. 565-1 a 33, regula l’actual institució dels drets de cens, com a prestació periòdica vinculada a la propietat d’una finca, i, mes endavant, en l’art. 626-1 a 7, el contracte de censal, i que la nova norma que comentem no afecta aquestes disposicions, atès que els seu objecte es limita als censos que podem qualificar com a històrics.

j. corbella i duch

advocat

27 d’abril de 2023

Comparteix la publicació: