El blog del Josep Corbella

Aquesta ha estat la decisió presa per la sala contenciosa del TS en una recent sentència de 26 de març de 2026 (núm. 393/26), ratificant així l’acord de la Jutgessa Degana de Pontevedra sobre l’accés d’animals a l’edifici judicial, establint que només els hi es permès als gossos pigall d’assistència a persones discapacitades, als gossos ensinistrats de les forces de seguretat, i als animals de companyia de les persones vulnerables, sempre que no interfereixen les funcions judicials ni l’ordre públic.

També assenyala que a l’edifici judicial no hi ha un espai adient per a custodiar animals, després que hi hagin entrat.

El problema s’origina poc després de la promulgació de la llei 7/23, de 28 de març, de protecció dels drets i benestar dels animals, quan un advocat de Pontevedra demana autorització per acudir a la seu judicial, exercint les funcions pròpies d’advocat, acompanyat d’un petit gos “caniche bicho”, anomenat “Chili”, argumentant que “és un animal cívic que respecta les normes de convivència en qualsevol lloc que sigui”.

Aquesta petició, potser inesperada, va tenir la resposta transcrita mes amunt, que no va deixar satisfet l’advocat que l’havia presentat, i convençut com estava que la nova llei empara la presència dels animals de companyia a les oficines judicials, interposa el recurs corresponent que acaba amb la sentència dels TS esmentada, amb la qual, mes enllà de resoldre una petició concreta, estableix criteris d’abast general que es podran aplicar en el futur.

En primer lloc, el TS diu ben clar que la llei de 2023 no contempla una especie de drets fonamentals dels animals, malgrat ho pugui semblar pel seu nom, que, en aquest aspecte, crea confusió. La llei de 2023 regula el nostre comportament (el de les persones) vers el animals, per a que tinguin un bon tracte, respecte i protecció, inherent i derivats de llur naturalesa de ser que senten (“sintientes”), i la seva finalitat és definir un marc normatiu que permeti aconseguir la màxima protecció dels drets i el benestar animal. La llei modula els drets que les persones poden exercir sobre els animals en consideració del seu benestar.

També diu que els edificis judicials es destinen a l’exercici d’una funció jurisdiccional complexa, en la que es ventilen drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, que poden quedar afectats per la presència d’animals durant les activitats judicials. I, per aquest motiu, cal garantir un clima de seguretat, assossegament i tranquil·litat per a tots els ciutadans/nes que vagin a les seus judicials, mantenint sempre les dependències adequades per a l’exercici de la funció jurisdiccional.

El Consell General del Poder Judicial en l’informe previ a la sentència, diu que no sempre es pot garantir al 100 % el comportament cívic d’un gos en un entorn de tanta tensió, i, en aquest cas concret, considera que és difícil conciliar el 100% d’atenció en la vigilància de l’animal, amb el 100 % d’atenció a l’exercici de les funcions pròpies de la professió d’advocat.

En aquesta ocasió l’autoritat judicial ha tancat la porta dels jutjats per l’accés dels animals de companyia (també anomenats mascotes) que, cada dia que passa, s’integren mes en la societat i els veiem acompanyant les persones arreu, en el que podem interpretar com un canvi en els hàbits i comportament social de les persones, i per això cal agrair el contingut de sentències com la comentada que interpreten la llei, i posen límits a la presència dels animals en entorns d’actuacions humanes de la màxima importància i trascendència.

j.corbella i duch

advocat

21 d’abril de 2026

Es costum que, amb el bon temps, hom tingui ganes de sortir de casa, veure el paisatge primaveral i visitar amics i coneguts, encara que estiguin una mica lluny. I això és el que vam decidir fer alguns de la societat gastronòmica “Amics del bacallà, de Lleida”, dissabte passat, pujant fins a Torà per dinar al “Restaurant Jaumet”, fent així una visita al Jaume Marimon que, sempre que pots, baixa fins a Lleida per tal d’assistir als dinars reglamentaris de l’Associació, compartint la taula i animant la tertúlia posterior amb companys i convidats.

Posar-se a la carretera i travessar els sembrats, espigats i drets (tiessos, diuen alguns) que presenten tots els colors del verd i es mouen al ritme del vent talment com si fossin un mar, eixampla el cor, i porta l’esperança d’horitzons diferents, mentre albirem una bona collita després de les abundoses pluges d’hivern, que ja tocava.

Ha estat un goig que el mateix Jaume ens hagi guiat en la visita a Torà, que conserva una fusteria museïtzada, a cal Ventureta, com també el que havia estat forn de pa del poble, tombant pels carrers estrets, i pendents, que recorden temps passats, fins arribar a la que avui és, i sempre ha estat la plaça de la font, malgrat un temps va ser la plaça d’Alfons XIII, en record de la visita que hi va fer el rei quan van esdevenir les inundacions del 12 d’octubre de 1907 causant la mort d’algunes persones, i després, la plaça de la República. Però avui, com que ni un ni l’altra hi son, i la plaça, amb la seva monumental font de pedra, rodejada per les piques que servien d’abeuradors dels animals, i del safreig on, abans, tot el poble hi rentava la roba, ha recuperat el seu nom originari, però el passat no s’ha esborrat del tot, i a la part del darrera de la font hi ha un cartell que, per una cara diu: “Plaça de la República”, i, per l’altra “Plaza de Alfonso XIII”.

Diu que Torà ha estat un punt important en la transhumància dels ramats, mercant, punt d’intercanvi. Els pastors van portar l’advocació a Sant Gil, sota la qual s’ha posat l’església del poble, d’estil gòtic.

L’antic hospital de pobres, un edifici de línies clàssiques, és avui la seu de l’Ajuntament

Sembla que els ciutadans de Torà tenen un desig generalitzat de mesurar el temps, i ens trobem bastants rellotges de sol a les façanes de les cases. De tot ells, el mes singular es el que hi ha a la plaça de  l’església que, a part de ser molt gran, està orientat a sol ponent, cosa per a mi mai vista fins ara (reconeixo la meva ignorància en la matèria). El mateix rellotge ens adverteix de llur singularitat, amb una inscripció a la part de baix que diu “Al matí no em busqueu. A la tarda em trobareu”.

A dalt a l’esquerra, sota la imatge d’un sant, que pot ser Sant Gil, consta la xifra 1997, que pot ser l’any de la seva construcció, atès que el Jaume ens diu que aquest rellotge es va fer quan es va treure el que hi havia a la paret de l’església, orientat a migdia, on encara roman clavada el gnòmon (la vareta de ferro que projecta la seva sobra a la paret marcant les hores).

L’Hostal Jaumet és un establiment situat al peu de la carretera que va de Barcelona a Andorra, que funciona com a casa d’hostes i restaurant des de 1890, fa mes de cent anys, conservant els plats tradicionals, de tota la vida, que li han donat fama, com l’ofegat de la Segarra i la perdiu a la vinagreta, i s’ha adaptat a les noves corrents gastronòmiques. Ara que hi penso, després d’haver algunes estades al seu menjador en diversos moments, crec que és l’exemple viu d’una cuina impulsada per les dones, atès que de l’activitat de l’avia Ramona a la cuina, avui l’establiment està sota la direcció de la neta, la Laia, que està en tot.

L’Hostal és un establiment amb personalitat que transcendeix mes enllà del seu entorn natural. Representa alguna cosa mes que una fonda, o un restaurant, en tant, des de la seva fundació, és un punt de referència, i de parada, pels viatgers que han fet via per les comarques de l’interior de Catalunya. Avui, ens ha preparat un dinar amb bacallà cuinat de mil maneres: carpacció, bunyol, amb callós, amb arròs, i al pil pil. Magnífic. Tornarem.

j. corbella i duch

advocat

3 de maig de 2026

A la tardor de 2025 quan, sobtadament, van ser localitzats alguns senglars morts per efecte de la pesta porcina africana (PPA) entre els animals d’aquesta raça que habiten la Serra de Collserola, l’Administració pública, mitjançant el Departament d’Agricultura de la Generalitat, ha volgut transmetre un missatge tranquil·litzador, procurat evitar alarmes, anunciant que la malaltia dels animals no es tramet a les persones i, s’han endegat diverses actuacions les actuacions per a controlar i erradicar la pesta animal, entre les quals, potser les mes importants han estat les de senyalitzar i aïllar els indrets on s’han localitzats cadàvers d’animals infectats, prohibint-ne l’accés públic, i la de reduir la població de senglars obrint la porta a diversos procediments de caça.

En definitiva, la PPA s’ha etiquetat com un problema de sanitat animal, que es vol resoldre tancant i aïllant les zones on s’han localitzat animals infectats, ampliades progressivament segons han passat els dies, i han aparegut mes cadàvers infectats

I veient aquesta situació, des d’una posició personal totalment aliena al problema, des de la perspectiva de salut global, o d’una sola salut, potser mes conegut com a One Healt, un es planteja si realment som davant, només, d’un problema de sanitat animal.

Cal recordar que el Ministerio de Sanidad, aplicant la Llei General de Salut Pública de 2011, i les recomanacions de la OMS, ha aprovat un Pla Estratègic de Salut i Medi Ambient 2022-2026, amb un enfocament One Health per a tractar els problemes de salut, reduir l’exposició a riscs i protegir la població.

El plantejament és que els límits a la salut no son operatius, i que cal un plantejament global, interdepenent, que contempli, al mateix temps, la salut humana, la salut animal, i els ecosistemes, sense oblidar que els canvis (clima, medi ambient, orografia, urbanisme) comporten riscs que afecten la salut.

Avui som davant d’un mon global, i d’actuacions globals, que demanen, correlativament, l’aplicació de mesures globals per a conservar y millorar la salut, amb l’establiment de sistemes de vigilància epidemiològica integrats.

La interacció de la salut humana, animal i ambiental demana l’aplicació de polítiques ambientals globals, que tinguin en compte la salut, com a element primari, bàsic pel desenvolupament de la vida, i això demana canviar l’enfocament dels projectes i de les actuacions, actualment adreçades, principalment, a l’atenció de les malalties, i a la cura de les persones malaltes.

Cal mantenir l’atenció sanitària de les persones malaltes, però, al mateix temps, cal millorar i incrementar els pressupostos destinats a programes que tractin sobre la millora de la salut des d’una visió transversal: medi ambient, animals, persones, perque avui sabem que el 60% (seixanta per cent) de les malalties infecciones que pateixen les persones venen dels animals, i dels 30 nous agents patògens coneguts darrerament, el 75 % son d’origen animal.

Podem veure que el SARS-CoV2, la pesta porcina africana en senglars, la grip aviar, que obliga a tancar els corrals d’aviram, la dermatosi nodular bovina, com a exemples que posen de manifest els vincles en l’àmbit de la salut, y acrediten que no és un fenomen aïllat, per la qual cosa demana un enfocament unitari i global, al que hom ha etiquetat amb l’expressió forana d’One Health.

j.corbella i duch

advocat

18/febrer/2026

“Pestilència moral és canvi contra natura del sentiment i del pensament de les persones, pel qual vénen enemistats i rancors, guerres i robaments, ruïna de llocs i morts en algunes regions determinades, mes enllà d’alló que era habitual en elles”.

Aquesta és la definició que dona Jacme d’Agramont sobre allò que avui, podem qualificar com a comportament immoral, i que ell anomena com a pestilència moral, al final del seu tractat sobre “El regiment de preservació de la pestilència” adreçat als paers de Lleida l’abril de 1348, quan la Pesta Negra s’escampava mes enllà dels Pirineus portada als ports del Mediterrani per vaixells vinguts d’orient, deixant un reguer de morts, angoixa i desesperació als llocs per on passava.

He rellegit l’obra d’Agramont (professor de la Facultat de Medicina de l’Estudi General de Lleida) durant l’estiu passat, i sembla que el mestre Jacme no va quedar prou satisfet explicant les causes de l’epidèmia, la forma en que es manifestava la infecció i les mesures que li semblaven mes adients per a prevenir-la, i dedica els darrers paràgrafs de l’obra a definir i explicar allò que considera com a pestilència moral, fent una translació de les explicacions donades abans sobre la pestilència sanitària, naturalment entesa, definida prèviament, com a canvi contra natura de l’aire en les seves qualitats o en la seva substància.

D’Agramont veu en el canvi  contra natura del sentiment i del pensament de les persones la causa que engendra enemistats i guerres. En la rancúnia, entesa como a odi arrelat en el cor, el motiu que porta al desordre i al desgavell de la convivència social, a les enemistats, guerres i morts.

Ben cert és que no cal esperar d’un metge que publica una obra de divulgació sanitària, adreçada a tothom, per a prevenir la infecció i la pesta, que l’acabi amb un anàlisi sobre les causes del desordre i dels enfrontaments socials, però no hi ha dubte que la constatació de que la pestilència derivada del desordre moral engendra mals socials evitables, el va moure a posar aquesta reflexió al final de la seva obra.

I, després de llegir-la, gaire be sense voler, he projectat la definició d’Agramont sobre pestilència moral tant a la situació d’enfrontament permanent que viuen els nostres representants polítics, com també als conflictes armats que hi ha en diferents parts del mon, i crec que malgrat que les reflexions d’Agramont son molt adients, n’hem fet poc cas, y arreu s’han mantingut els rancors que porten els enfrontaments i les guerres, sense aprendre dels errors, ni manifestar una autentica voluntat d’esmena. Dura i perdura un apartament de la recta raó, del pensament i del sentiment de solidaritat i de respecte del demés, ofegats per l’egoisme i l’autocràcia, en alguns casos potenciat per les actuacions de liders polítics moguts per egoismes i ànsies de poder.

Per això avui ens lamentem que no hi ha voluntat per aturar la guerra a Ucraïna, ni a tants altres llocs, mentre contemplem, astorats i impotents, el sorgiment de l’autocràcia a l’altra banda de l’oceà, i, com en els temps del mestre Jacme, fracassem, col·lectivament, en la prevenció de la pestilència moral.

j. corbella i duch

advocat

25 de gener de 2026

La tardor, i, especialment el mes de novembre, quan s’escursen les tardes i s’allarguen les hores fosca, arribada la nit som mes propensos a la intimitat, a la introspecció i al record, especialment dels familiars i amics que han acabat el seu transit per aquest mon i la mort els hi ha obert la porta per a traspassar a una altra vida.

El calendari de festes que ve de la nostra tradició cristina ens ajuda a viure aquest sentiment íntim i familiar dels difunts començant el mes de nombre dedicat el dia a recordar tots els sants, i, l’endemà, el dia dos, a pregar pels difunts.

I és així com aquest dies, i els les seves vigiles, el cementiris s’omplen de visites que repassen, netegen i adecenten làpides i tombes, que hi porten flors fresques, que, tot revivint moments viscuts amb aquells que ja no hi son, resen una oració, mentre aguanten una llàgrima i/o amaguen una expressió de desencís.

A redós d’aquest ambient he trobat un llibre editat recentment per Cossetània Edicions, que porta per títol “Catalunya, 50 cementiris emblemàtics”, del que és autor, textos i fotografies, Joan Valls Bassa.

L’obra comença amb un text de presentació explicant que els cementiris, tal com els coneixem avui, separats de les poblacions, i tancats amb murs, sorgeixen per una ordre dictada el 3 d’abril del 1787 pel rei Carles III que, inicialment, va tenir poc seguiment, per la qual cosa fou reiterada mes tard per Carles IV, l’any 1804, marcant un punt d’inflexió a partir del qual es van tancar els cementiris que no complien amb la norma, i se n’obriren de nous.

Malgrat no hi hagi estadístiques fiables, sembla que a Catalunya hi ha, actualment, mes de dos mil cementiris, dels quals, uns 800 a la província de Lleida.

L’obra inclou una referencia als 50 cementiris que l’autor considera emblemàtics per diferents motius: historia, arquitectura, escultura, persones que hi son enterrades, tal com ho explica en la descripció que fa de cadascun d’ells, en dues pàgines: Una dedicada a explicar-ne llur historia i característiques, i l’altra, amb una fotografia del seu indret mes representatiu.

Impacte la fotografia, a dues pàgines, del cementiri Mariner de l’Escala, clausurat l’any 1970, amb les seves fileres de nínxols blancs, immaculats, sense cap inscripció, només diferenciats pel numero que tenen assignat, dibuixat en blau, sota una creu, en una petita rajola blanca octogonal.

En les pàgines dedicades al cementiri del Poble Nou de Barcelona, hi ha una fotografia de l’escultura de marbre de la tomba de Josep Llaudet, anomenada “El petó de la Mort”, que representa un esquelet alat fent un petó a la galta d’un noi jove, en el precisis moment que, ja sense vida, cau de genolls

En allò que ens és mes proper, cal dir que inclou una referencia al cementiri de Lleida, amb fotografia del panteó d’Enric Nuet, comte de Torregrossa. Una foto del “bosc” de creus del cementi Vell de Balaguer, com també una foto de la compilació de làpides que exhibeix el cementiri de Cervera, on hi ha un panteó gòtic de la vídua d’Antonio Viadé.

Entre els cementiris petits, inclou el de Palouet, amb nínxols resguardats per arcs. El de Montornés de Segarra, sufragat per Antoni Balcells i Cortada, que va fer fortuna a Cuba. Olius, amb diverses tombes excavades a la roca, i, el de la Teresa, que només té la seva tomba, feta pels veïns del poble de Bausen.

M’ha cridat especialment l’atenció el cementiri de la família Pallerols, al poble d’Aleny (Calonge de Segarra) que va fer construir Joan Pallerols i Prat, del Mas de les Quadres, el 1915, per a la seva família. Té una superfície de 36 metres quadrats, tancats per murs de pedra, que inclouen 12 nínxols i una capella dedicada a Sant Joan.

El llibre ens porta unes notes d’història, i un exquisit tast de l’art funerari que es conserva en els nostres cementiris.

j. corbella i duch

advocat

02/novembre/2025

Practicant aquest exercici tant estiuenc de tirar amunt i avall amb el comandament a distància del televisor, entre els diferents concursos que hom pot seguir, m’he aturat uns moments en un que comença lliurant a la parella concursant un maleta ho hi ha feixos de bitllets de 50 euros fins un total d’un milió en paper-moneda de curs legal emès pel Banc Central Europeu.

Els concursants aposten diferents quantitats per a resoldre les preguntes o enigmes que se’ls presenten, i així, amb l’esquer, o la possibilitat d’obtenir una bona recompensa amb metàl·lic, i l’habilitat del conductor del programa que formula les preguntes, es manté una tensió morbosa fins al desenllaç final.

La presencia i exhibició dels feixos de bitlles de 50 euros, així com la manipulació dels mateixos a la vista de tot hom, per a dipositar-los damunt les caselles que corresponen a la resposta de cada pregunta, es presenta com una imatge descarada i obscena de la vida fàcil, de la riquesa i del benestar. El desig que es palesa en les cares dels concursant m’ha recordat, d’alguna manera, la personificació de l’avarícia representada en els catecismes escolars de la infantesa.

Crec que no pot ser bona l’escenificació d’una manera tant fàcil d’aconseguir diners, amplificada arreu per les pantalles de la televisió. Es mes cert que no hi ha diner fàcil, ni riquesa i progrés sense esforç, per això l’exhibició de feixos de bitllet de 50 euros, i la seva manipulació en un plató televisiu abarrotat de públic que celebra i aplaudeix les respostes encertades dels concursants, i l’acumulació de diners, em sembla una d’una gran obscenitat.

Per altra banda, ens trobem que la normativa vigent, i mes concretament, la llei 7/2012, modificada per la llei 11/2021, de mesures de prevenció del frau fiscal, tampoc permet fer transaccions econòmiques amb pagaments en efectiu per import superior a mil euros, sempre que alguna de les parts tingui la qualitat d’empresari, i/o de professional. Només excepcionalment, quan el pagador sigui una persona física amb domicili a l’estranger, es permeten pagaments en efectiu fins a deu mil euros.

Per això, després de llegir i rellegir la norma legal, em queda el dubte de si, respectant la legalitat, en el programa televisiu esmentat els concursants comencen manipulant, realment, bitllets de 50 euros, i penso que tot queda en una representació fictícia, mitjançant estampes o fotocopies acolorides dels bitllets, per a evitar infringir la norma legal sobre prevenció del frau fiscal, atès que seria un gran escàndol tolerar a la televisió, i a la vista de tot hom, una clara infracció de les normes vigents, malgrat vingui disfressada amb el vestit d’un innocent joc amb preguntes i respostes que premia els encerts.

La moral social, no ho pot permetre.

j. corbella i duch

advocat

16/octubre/2025

Em poso a escriure la vigília del dia en que toca canviar l’hora, i abans de posar-me al llit, en tant que ciutadà complidor de les normes, faré avançar un hora als rellotges de casa, llevat d’un, un vell rellotge de butxaca que m’ha pervingut d’un oncle de la meva sogra, home amable i de poques paraules, que sempre s’havia guiat pel sol i mai havia canviat l’hora del rellotge. Per això considero que, si ara ho faig, seria com una traïció ignominiosa.  

Avui perdem una hora (cosa molt relativa dintre de la immensa relativitat del temps), que les Administracions públiques ens retornaran a la tardor. 

Aquests canvis d’hora també em traslladen als temps de la meva infantesa i joventut, quan, passada la guerra civil, els que manaven van decidir posar el rellotge al mateix fus horari que corresponia al centre d’Europa, reculant així l’hora la que se seguia fins llavors, que s’ajuntava mes a l’hora solar. 

Així, es va començar a parlar de l’hora vella, i/o hora del sol, i de l’hora nova, i/o l’hora oficial. La primera era l’hora dels pagesos, i de la gent del poble, i, la segona, l’hora oficial de l’Administració, dels bancs, les oficines i el menestrals. I era freqüent allò d’anomenar l’hora amb fent referència a les diferent computacions, dient allò, dinarem a les dues, que son les tres, la qual cosa es prestava  moltes confusions perque hom mai podia saber si el seu interlocutor es regia per l’hora vella o per l’hora nova. 

I, en aquest punt, els dels errors i confusions, millor dit, les estratègies per a evitar-los, casa nostra va esdevenir un punt de referència perque el pare era el conductor (xofer, que també se’n deia) del cotxe de línia que, cada dia, cap a les sis del matí, sortia de Guimerà, seguint el riu Corb, amunt, amunt, fins a Sta. Coloma de Queralt per a enllaçar amb els autocars que continuaven cap a Igualada i Barcelona, i els que anaven cap a Montblanch i Tarragona. Doncs molts dels que havien de viatjar l’endemà passaven per casa a preguntar-nos l’hora que marcava el nostre rellotge per tal d’acompassar-hi el seu, llevar-se a l’hora, i ser a la parada en el moment en que arrancava el cotxe i començava el viatge. 

Fins i tot, algú, per a estar mes tranquil, s’acomiadava demanant que li diguessim al pare que demà viatjaria, que no el deixés a terra, que tenien hora el metge i no podien perdre la visita, etc., etc. I el pare, sense faltar a l’horari, feia fins on podia per atendre tot hom, i, si no veia aquells que avien avisat, mes d’una vegada tocava el so greu de la botzina anunciat la imminent sortida als mes dormilegues, que recordo haver escoltat del llit estant, en les fosques i silencioses nits d’hivern. 

La historia que us he contat no té gaire relació amb el canvi d’hora, però té els rellotges per protagonistes, que, a casa nostra, bategaven donant sentit tant a les relacions socials i veïnals, com al compliment de la jornada laboral.  

Avui m’agradaria que saber que, d’una vegada per sempre, els governants es decideixin per un horari fix i estable, sense que mai mes ens calgui canviar d’hora. 

j. corbella i duch

advocat 

9/agost/2025 

Nota.- Revisió del comentari publicat al diari “Segre” de 03.04.25 

Aquells que hagin conegut la sentència dictada per un jutjat de Sevilla el passat 29 de gener passat, que condemna una clínica veterinària a indemnitzar un client pels danys morals causats per la pèrdua de les cendres del seu gat, al qual va aplicar un procediment eutanàsic després tenir coneixement de ser-li diagnosticada una malaltia greu i inguarible, ben segur que s’han preguntat que és això dels danys morals, i com els podem veure i avaluar.

Intentarem donar una resposta, però, abans permeteu-me que dedicar un petit comentari en relació a la consideració que tenen, actualment els animals. Mitjançant una llei de 15 de desembre de 2021, el legislador espanyol ha deixat de tractar els animals com a coses, i  els reconeix com a éssers vius dotats de sensibilitat, per la qual cosa obliga a llurs propietaris o posseïdors a tractar-los amb cura, respectant llur sensibilitat, i els hi reconeix el dret a ser indemnitzats (els propietaris) si hom causa lesions o la mort de l’animal.

Aquest canvi legislatiu el podem veure com el resultat de ua creixent integració social dels animals de companyia (també anomenats mascotes), com a conseqüència de l’evolució cap a una societat cada vegada mes sensible en el reconeixement i el respecte dels drets, que ha impulsat canvis legislatius, també en allò que fa al tractament dels animals.

En el cas que comentem, no es tractava pas d’una reclamació per lesions i/o mort del gat, sinó per la pèrdua de les cendres del mateix, que el seu propietari volia conservar en un lloc preferent del domicili per l’afecte que li tenia.

La reclamació no té pas el seu fonament en un dany físic, visible i mesurable, sinó en un dany al sentiments de la persona, a l’afecte que el propietari tenia ver el seu gat, i que, una vegada mort, volia focalitzar-lo en les seves cendres.

La pèrdua de les cendres va fer del tot impossible mantenir la relació afectiva amb l’animal de companyia, i es llavors quan el propietari, i la seva família, presenten la reclamació per danys morals contra el centre veterinari.

Des de fa temps que el dany moral es defineix com un dany o lesió als afectes i/o sentiments d’algú. Com un dany psicofísic a l’esperit, que cadascú el viu de manera diferent, i que, per això, no es pot avaluar amb regles rígides o barems. Cal que es determini en cada cas, segons les circumstàncies. En el que comentem, la indemnització atorgada ha estat de 753,20 €, limitada, només, al membre de la família titular de l’animal.

Avui, cada dia mes, i per mes motius, es presenten reclamacions per danys morals, que, com acabem de veure, abasten situacions diverses, des de la pèrdua de la imatge a causa de lesions i/o deformacions, fins a la pèrdua de persones estimades, coses, i, també per la pèrdua d’un animal de companyia.

Ja fa molt de temps, i segurament per primera vegada, es reconegueren danys morals, condemnant un dia a indemnitzar el pare d’una noia per una noticia falsa, en la sentència del TS de 6 de desembre de 2012, que condemna el diari “El Liberal” per la publicació, l’ú de desembre de 1910,  d’una noticia sota el rètol de “Fraile, raptor y suïcida”. En podem parlar un altre dia.

j. corbella i duch
advocat
20/març/2025

CUAL GRITAN ESTOS MALDITOS

PERO, ¡MAL RAYO ME PARTA,

SI EN CONCLUYENDO LA CARTA

NO PAGAN CAROS SUS GRITOS ¡

Amb aquestes paraules de queixa amenaçant comença l’obra dramàtica de Don Juan Tenorio, centrada en el personatge de Don Juan, un fatxenda, buscarraons, i faldiller, que era costum representar a la tardor, coincidint amb la festa de Tots Sants, atès el seu tràgic final.

Mozart va portar el personatge a l’opera amb el nom de “Don Giovanni”, accentuant-ne el caràcter masclista del personatge, i la seva condemna baixant a l’infern arrossegat per la mà del comanador, que, des de l’abisme, torna per un instant donant vida a llur estàtua i acceptant sopar amb l’home que li havia llevat.

Però avui no volem parlar pas de Tenorios, ni de comanadors, sinó dels sorolls, dels insuportables sorolls que estem forçats a suportar en molts, i molts, establiments hotelers. En cafeteries, bars, restaurant i sales de festa.

I ho dic perquè aquest darrer diumenge m’he sentit víctima del soroll i la cridòria d’una taula en la que s’havien ajuntat nou persones que compartien el dinar.

Potser els resultava difícil fer-se sentir per a tots, però es que, en parlar tots al mateix temps, també estaven obligats a cridar mes fort. I, d’aquesta manera estaven tancats en una espiral de crits i sorolls que perjudicava als mateixos protagonistes, i també a la gent del voltant.

Sembla que, després de passar un temps en que les mesures imposades per a contenir la pandèmia ens han obligat a no mantenir cap mena de relació personal, física, directa i propera, quan s’han desaparegut les prohibicions hem caigut a l’altre extrem, en un moviment pendular tant irreflexiu com inevitable.

Però en aquesta forma de comportament, manifestant-nos exageradament i amb cridòria, ens oblidem dels demés (dels que son aliens a les nostres relacions personals), de la seva intimat i salut, perquè els crits i el soroll afecten al sistema auditiu, i causen mal de cap, neguit i desassossec, fins al punt de limitar i impedir les comunicacions orals.

Cal, en primer lloc, una reflexió d’aquells que parlen a crits, dels que no tenen prou cura en el comportament, i cal també, que el propietaris i els responsables dels establiment que acullen clients sorollosos, posin límits, en nom del respecte al demés i de la millora de la convivència.

No vull acabar amb l’amenaça de fer pagar amb escreix la cridòria, però continuaré queixant-me i dient “Cual gritan estos malditos !”, i giraré cua per a sortir ràpidament del lloc,  amb una lleu mirada de despreci, tal com vaig fer l’altre dia.

dr.j. corbella i duch

advocat

26/octubre/2024