Panòptic, o panopticon, és paraula formada per la integració de dues paraules gregues, pan = tot, i, optico = veure. Identifica aquell edifici construït de tal manera que, tot el seu interior, es pot veure des d’un sol punt, i així, amb poca despesa, hom pot controlar tot el que hi passa.
I és així com el panòptic ha esdevingut el paradigma del control. He decidit parlar-ne perque se’m representa cada vegada que passo al costat de les cameres connectades a una central llunyana, a una sala plena de pantalles o a un gran ordenador; i, especialment, sempre que viatjo per carretera i trobo un senyal avisant de la proximitat d’un radar; o be quan l’Administració comunica que disposa d’una base de dades on s’enregistra tot el que fem i tot el que tenim, perque tot això és el nostre pa de cada dia, i, si et pares a pensar, t’adones que l’espai individual d’intimitat i de llibertat s’ha reduït de tant, que, pràcticament, queda limitat a les parets de casa (si es dona el cas que tenim les finestres tancades), fent bona aquella expressió d’un jutge americà que deia “my house is my castle” (casa meva és el meu castell), on només hi entra aquell que nosaltres volem que ho faci.
El Panòptic és una invenció de l’anglès Jeremy Bentham (1748-1832), que és tingut per un del principals teòric de la filosofia de l’utilitarisme, expressada en un tractat sobre la ètica i legislació.Bentham defensa la idea de que els governants han de procurar la màxima felicitat per el major nombre possible de persones; que calia evitar el sofriment, i procurar gaudir de la vida.
Amb la idea de regenerar les persones, propugnava una reforma de les presons i de les cases de correcció, que en el seu temps eren llos foscos i bruts, i amb aquesta finalitat va inventar un nou model arquitectònic de presó (que també podia servir per a dissenyar una fabrica o un hospital) anomenat panòptic.Aquest projecte de presó tenia forma circular, sense finestres ni altres obertures a l’exterior, però les cel·les, que miraven totes a l’interior, no estaven tancades per parets, sinó amb barrots, que posaven a la vista tots els racons de l’espai cel·lular. En el centre del cercle, hi havia una torre, de la mateixa alçada que la resta de l’edifici, on se situaven els vigilants.
Des de la torre central, hom podia veure i controlar tots els ocupants de les cel·les sense que aquests poguessin veure mai el vigilant, el qual disposava, a mes, d’un sistema de tubs per a donar ordres i instruccions particulars a cada pres.La novetat del sistema resideix en el fet de veure i controlar sense ser vist. En crear un ambient de por i de submissió en els presos, el quals, en tot moment, se sentien controlats i subjectes a l’ull de guardià, però que mai sabien on era ni li podien veure la cara. Així es creava una situació de control total i de submissió aclaparadora Bentham, que admirava la revolució francesa de 1789, fins al punt que va ser declarat ciutadà honorari de França, desenganyat perque el rei d’Anglaterra no va acceptar el seu projecte, el va trametre als revolucionaris de Paris, però tampoc els hi va agradar, potser estaven enlluernats amb l’eficàcia de la guillotina i creien que no necessitaven construir presons.
Bentham va morir sense veure’l realitzat el seu projecte. Malgrat això, el pas del temps, que poc a poc, ho posa tot en el seu lloc, ens ha portat altres panòptics mes perfeccionats, sempre amb la mateixa idea de controlar i atemorir els demés. No son pas iguals al que va idear Jeremy Bentham, però naixen fills de la mateix concepte, vigilar i controlar sense ser vistos. Penseu en els cartells que avisen de l’existència de radars a les carreteres; en les caixes que tenen la forma d’un radar però que no ho son; en les cameres de filmació de qualsevol edifici, tant públic com privat; en les targes magnètiques que obren portes, lleven barreres, anoten l’entrada i la sortida a la feina; les que serveixen per a fer operacions en els caixers automàtics; les que posen en funcionament ordinadors, i en un llarg etcètera d’activitat controlades a distància, per un ull que és allí, però que mai podem veure, i que ens vigila, en nom d’una impossible seguretat total.
Crec que l’afany de control i de seguretat ens ha limitat l’alegria, i ens obliga a viure aclaparats pels panòptics moderns.Ens ha tocat viure així. Si li voleu donar les gràcies al Sr. Bentham pel seu invent, el podeu trobar al Col·legi Universitari de Londres, del que va ser-ne fundador, i va disposar que el seu cadàver s’havia de conservar en el Col·legi, on hi roman actualment, vestit i assegut, en un armari-expositor, excepte el cap, que no se sap si per les burles i juguesques del alumnes, o per altres causes, ha estat traslladat en un altre indret.Si mai passeu per Londres, i el podeu visitar, doneu-li records d’un amic, per a ell desconegut que, cada any el recorda, juntament amb el seu panòptic, mentre explica dret penitenciari, quan li toca parlar de la evolució de la presó.
J. Corbella i Duch
Advocat
29/març/2010