L’estiu, no se pas si per efecte de la calor, o per la buidor que omple l’atmosfera a les hores del migdia, és una època propicia per a encontres inesperats, visions sorprenents, i disbauxa de la imaginació.
Atès que fa poc dies que ha viscut una d’aquestes situacions en una ciutat propera, de la que no direm el nom, ho voldria explicar, i així, al mateix temps que em trec de sobre les pors i desconfiances, la història també pot servir com a prevenció per aquells que tinguin la bondat de llegir-la.
Vejam. Serien prop de les quatre de la tarda d’un dia calorós de primers d’agost. Les terrasses dels cafès estaven buides de gent; transitaven poc vianants, i els inconscients, com jo, que ho feien, anaven amb els ulls mig tancats, i amb cara de cansament. El sol queia ardent i somort sobre les rajoles del carrer, i de tant en tant se sentien els roncs acompassats d’alguna moto que baixava pel carrer.
Pensava que podia haver allargat una mica la migdiada; que no calia sortir de casa tant aviat perque la feina que em portava al carrer també la podia fer igualment una hora mes tarda. Però ja era fora, i ara ja no tenia sentit tornar enrere.
Perdut en aquesta discussió interior, m’adono què el semàfor del vianants te el llum vermell, i, malgrat no es veu trànsit de vehicles, decideixo ser un bon ciutadà i m’aturo just al límit de la vorera.
En aquest punt, quan torno la vista des del carrer i miro a la vorera de davant, del no res de l’estiu sorgeix la figura d’una noia jove, rossa, ben proporcionada, que s’atansa sense pressa per l’altra banda del carrer. Camina lleugera, i també s’atura davant el semàfor. És llavors quan puc veure la seva figura, i m’adono del seu posat angelical, com sortit del retaule de l’església de Guimerà (obra de Jujol, que tantes vegades he contemplat i admirat).
La noia porta camiseta de tirants i pantalons curts. I en aquesta visió propera, ho sorpresa !!, m’adono que a la cuixa dreta, dibuixada amb tinta negra, mostra el tatuatge d’una calavera. La testa calba, dues files de dents negres a la boca, buits els forats dels ulls. En conjunt, una ganyota trista i amenaçadora.
En un moment he perdut de vista la noia i nomes he vist la calavera negra. Em recupero de l’ensurt i comprovo que no porta cap altre tatuatge visible. No puc deixar de pensar amb els motius que una noia, jove i guapa, d’esvelta figura i cabellera rossa, té per a passejar arreu una calavera negra i trista.
Serà que, malgrat la seva joventut, no espera res de la vida ???. Serà que la mort va passar un dia prop seu i la va deixar marcada per sempre ???, o potser és una profetissa que ens recorda la mort i ens crida a la conversió ???
No vull creure que una noia jove ja no espera res de la vida i només viu en un pou fosc, sense esperança, rodejada de mort.
En aquestes el semàfor canvia de color, i torna al verd. Em faig el distret esperant que la noia, que ara veig com si fos l’àngel de la mort a qui invocava el poeta, travessi el carrer i s’apropi, per poder veure millor el tatuatge. Si, la calavera és lletja i negra.
Hauria escaigut millor el dibuix d’una rosa, o d’un sol, o d’una lluna riallera, o d’una cascada d’aigua fresca. Llàstima !!!. Em sap greu que, en una tarda assolellada d’estiu, vagi pregonant la mort pel carrer.
Continuo el meu camí sense girar el cap. Aquesta vegada he tingut l’àngel de la mort molt prop, però no m’ha dit res. En endavant, desconfiaré de les noies joves, rosses i amb cara d’àngel. Encara queda estiu per a viure altres encontres que parlin d’il·lusions i d’esperança.
j. corbella i duch
advocat
17/agost/2016