El blog del Josep Corbella

(I la publicació de la sentencia del Tribunal de la UE de 14.04.13)

En la meva ignorància, vaig creure, durant molt de temps, que els idus de març eren una cosa molt dolenta, una espècie de fat, molt dolent, associat a la mort i les mes terribles desgràcies, contra el qual calia estar previngut.

Després, uns pocs coneixements sobre la organització, les normes i els costums de l’antic imperi romà, em van fer adonar que els idus no tenen res de dolent, i que corresponen a la manera que tenien els romans de comptar i identificar els dies dels mesos, que, residualment, encara emprem nosaltres.

Els mesos romans començaven amb les calendes (Kalendae-adarum), d’on deriva el nom calendari, com a data fixa i estable. Dintre del mateix mes hi havia dues altres dates fixes, les nonae (nones), que coincidien amb dia el 5, o bé el dia 7, segons els mesos, i els idus, que corresponien al dia 13, excepte en els mesos de març, maig, juliol i octubre, en que s’esqueien amb el dia 15. En qualsevol cas, les nones s’esqueien 7 dies abans dels idus.

Amb aquestes tres dates fixes, els dies es comptaven abans de (calendes, nones o idus), o bé, després de (3 dies abans de les calendes de març, correspon al dia 12, i tres dies després, és el dia 18 de març). No és gens difícil d’entendre, i molta gent, encara avui, quan explica algun esdeveniment, ho referència a determinades dates assenyalades en el calendari, com ara la Pasqua, o la Festa Major, o la fira, i diu, tres dies després de la Festa Major, vam començar segar.

Tornem al principi. Els idus de març han quedat com un dels dies mes tristos perquè l’any 44 aC., Juli Cèsar moria assassinat a la porta del senat de Roma, i, des de llavors hom contempla els idus de març com aquella data en que es presenten els mes diversos mal averanys.

Aquest any, però, els idus de març, el dies que els envolten, que jo sàpiga, no ens han estat pas nefastos. D’una banda, tenim la elecció d’un nou Papa, fill d’emigrants italians a l’Argentina, i jesuïta. Un fet singular i novedòs que obre un horitzó nou. D’altra banda, el dia 14 es feia publica una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, declarant que la normativa espanyola sobre execucions hipotecàries és contraria (el llenguatge oficial diu, s’oposa) a la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb els consumidors, que obre la possibilitat de que siguin declarats nuls, i quedin sense efecte molts dels préstecs garantits amb hipoteques que ha estat atorgats per les entitats financeres espanyoles aquests darrers anys.

El Tribunal de la U.E. considera que aquests préstecs garantits amb hipoteca tenen clàusules abusives perquè imposen una situació de desequilibri important, que perjudica als consumidors, prestataris, que no van poder negociar les condicions en que rebien el préstec. Dit d’una altra manera, se’ls posava un contracte imprès davant que no podien negociar.

Avui al mateix temps que ens alegrem que un tribunal empari els mes dèbils en les relacions socials, comercials i financeres, ens sorprenem que, en tant de temps, cap dels operadors jurídics que intervenen en els préstecs hipotecaris (assessories jurídiques d’entitats i particulars, notaris, registradors de la propietat, jutges) no s’haguessin adonat de la discordança d’aquests contractes amb les normes de la U.E. (que tenen efecte directe i obliguen tots els Estats de la Unió), i fins al moment en que gràcies a la coincidència d’una demanda presentada per un advocat coneixedor de les normes de protecció de consumidors, actuant en defensa dels interessos d’un immigrant afectat per un procediment d’execució hipotecària, amb la inquietud d’un jutge que entén el Dret amb majúscula, com a sistema per a fer possible una convivència justa i pacifica, hagi fet possible posar el problema a la consideració del Tribunal de la U.E. per tal que determini si les disposicions del país, especialment, la Llei de Procediment Civil, en allò que regula el procediment d’execució hipotecaria, respecta els drets dels consumidors, o el que és el mateix, si dona als ciutadans possibilitat de defensa contra els abusos dels mes forts.

La resposta ha estat clara i contundent, malgrat que la Llei d’Enjudiciament Espanyola sigui de l’any 2.000, en aquest punt, no respecta els drets dels consumidors, i cal modificar-la per ajustar-la als paràmetres d’Europa, que, aquesta vegada, s’ha mostrat propera i amiga.

De l’esforç, la perseverança i els coneixements jurídics de pocs, en gaudiran molts ciutadans. Des d’aquí hem d’aplaudir i agrair la feina de l’advocat que, amb la seva demanda, amb el seu plantejament jurídic en defensa dels interessos del client, ha fet possible la sentència que comentem, que marca un punt d’inflexió en aquesta matèria.

El passat 15, pel idus de març, en una jornada organitzada per l’IEI i el Departament de Dret privat de la UdL, amb catedràtics, professors, jutges, registradors, advocats i estudiants, hem tingut ocasió de comentar, estudiar i aprendre una lliçó de dret en defensa dels drets dels consumidors, impartida “urbi et orbi”, des de Luxemburg. Potser hem estat els primers a fer-ho. Potser és la oportunitat que ens va deixar amagada Juli Cèsar quan mentre desenvolupava la seva estratègia militar contra Pompeu a la riba del Segre.

Avui ha canviat el signe dels idus de març, del cel estrellat de la bandera d’Europa, n’ha sortit un llum en defensa de la persona, i hem d’estar atents perquè no s’apagui.

J. Corbella i Duch, advocat

15/març/2013

En aquest temps que son s’han acabat les disbauxes i les ostentacions, per a la majoria de la gent, perquè diuen que els rics cada vegada ho son mes.

Fins fa relativament poc ens creiem instal·lats en un territori lliure de problemes materials, on tot era bonic (mes o menys, i a gust de cadascú), hi havia facilitats per a tots, es trobava feina amb facilitats, els sous eren bons, mes que suficients per a viure i esbargir-nos de mil maneres. Però de sobte s’ha trencat l’encanteri, i aquesta ja no és la terra feliç que havia estat.

Ja no tenim alegries, ni diners, ni feina, ni sous, ni ……. Com si un tità o un deu desconegut hagués tallat tots els circuits, resulta que ara no tenim de res, i fins i tot l’Estat que feia el paper de gran benefactor, es veu impossibilitat de mantenir els serveis, les ajudes i les atencions com fins ara.

Amb tot això hem passat d’una societat que rebia prestacions gratuïtes dels poders públics, a una altra en la que s’ha de pagar per tot. Han tornat les taxes com a requisit imprescindible per accedir als serveis públics (al Jutjats, a les Administracions, per a qualsevol certificat, informació, servei, inclosos els sanitaris), i alguns diuen que, a no tardar gaire, tornarem a posar pòlisses i timbres als escrits, instancies i peticions que adrecem a qualsevol Administració pública (Deu no ho vulgui !!)

Avui parlava d’aquest tema perquè no fa pas massa dies vaig ser mig protagonista d’un seguit d’actuacions que ens palesen la forma en que materialitzem l’estalvi i la contenció de les despeses.

Resulta que una trista tarda del gener d’aquest any, a l’andana de l’estació del ferrocarril de Lleida mentre esperava el tren per anar a Barcelona, entretenia l’espera passejant en un espai que ara s’ha convertit en un lloc aïllat i asèptic, que no dona gaires oportunitats per a la distracció. Esbarrio la vista amunt i avall m’adono que d’una d’aquestes papereres multifuncionals sobresurt un exemplar del diari “La Vanguardia”. Es veu net i sencer, i l’agafo. És del mateix dia, i penso, que ara farà el viatge de tornada al lloc d’on va sortir.

Quan pujo al tren obro el diari, i al seu interior hi ha el bitllet-abonament de la persona que ha viatjat de Barcelona a Lleida, amb el diari, i després de llegit, quan ha baixat del tren l’ha deixat a la paperera. El full porta el seu nom sencer, i els quatre primer números del DNI, a mes de les indicacions del dia i de les hores de sortida i d’arribada. És una persona coneguda, que ha ocupat càrrecs de representació política, però no en direm pas el nom.

La identificació d’aquesta persona pel bitllet de tren llençat amb el diari, em fa pensar amb les contradiccions del sistema de protecció de dades personals, i plantejar-me fins a quin punt podem exigir als demés un comportament de discreció i de reserva que nosaltres mateixos no seguim.

Deixem-ho. Continuem amb el reciclatge. Assegut al tren, llegeixo el diari, i quan acabo, el deixo abandonat damunt la taula que hi ha entre quatre seients (penso que trista és la vida del diari. Llegit i llençat sense una gota d’amor, ni de sentiment). Passen uns poc segons, s’obre la porta del vagó, entra un home de mitjana edat, mira el diari que roman sol damunt la tauleta, i se l’enduu.

En resum, tres persones hem llegit el mateix diari. És un bon exemple d’estalvi i de reutilització.

Però la cosa no acaba aquí. El bitllet de la persona que va viatjar de Barcelona a Lleida, està imprès damunt una segona cara d’un full del “tercer esborrany” d’un informe d’auditoria d’una empresa (no direm el nom) sobre el que s’hi ha fet algunes anotacions a mà. Aquest full devia estar enquadernat perque a la banda esquerra té un seguit de forats.

Per a omplir el bitllet s’ha reciclat un paper que, originàriament, tenia una altra finalitat.

Crec que reciclar i reutilitzar les coses és molt convenient, i no només ara, que tots passem dificultat. Reciclar i estalviar és un valor que cal fomentar per a que els individus siguin autosuficients, i per a evitar el malbaratament de les coses.

D’aquesta anècdota només hem de lamentar la poca sensibilitat vers les pròpies dades personals i les de l’empresa on treballa, del titular del bitllet. Aprofito per a dir-li al Sr. X que ja està bé que fomenti compartir la lectura de la premsa, però que no cal que ens expliqui a les hores que va i ve, ni l’endeutament financer de l’empresa a curt i a llarg termini.

Es esquincem les vestidures quan sentim parlar d’espionatges i de revelació de dades personals, i no ens adonem de les facilitats que donem per a que donem explicant la nostra vida a qualsevol que passis pel carrer. Pari compte Sr. X, després ens queixem si els altres expliquen coses de nosaltres. No tot son jocs d’espies, ni llengües xafarderes.

Reciclar, estalviar, reutilitzar, i, per damunt de tot, discreció.

J. Corbella i Duch

Advocat

24/02/13

A mig octubre vaig ser Madrid per a participar en un congrés d’àmbit jurídic, i, a les acaballes, em va quedar temps suficient per a visitar el Museu Reina Sofia on, sota el títol d’”Encuentros con los años 30”, es mostra una àmplia exposició sobre els moviments culturals, socials i polítics que transitaven per Europa durant els anys 30 del segle passat que, en algunes coses, sembla present.

L’exposició, que ocupa dos espais del Museu, en nivells diferents (planta baixa i segon pis), i comença mostrant els models culturals imposats pels totalitarismes polítics i la radicalització de les idees, fins a l’esclat de la segona gran guerra. A les sales s’exhibeixen cartells que mostres la grandiositat i contundència de les edificacions i els missatges de de victòria i de dominació que transmetien als ciutadans.

En una sala petita de l’espai dedicat al surrealisme, amaga una sorpresa, a la paret hi ha dos quadres de dos artistes lleidatans. Un d’en Leandre Cristòfol, de 1935, “relleu. Plàstic, cuiro, cartró i fusta”, integrat per quatre objectes, de les matèries esmentades en el títol, ordenades en diagonal, i d’esquerra a dreta, sobre un fons fosc. L’altre, d’Antoni García Lamolla, “sense títol”, de 1936, propietat del Museu Morera. Un oli sobre cartró, amb el fons d’un blau cobalt, que sembla aixecar-se damunt un terra gris, a l’esquerra del qual sembla volar una lleugera cometa, damunt d’un fil, i mes a la dreta, un seguit de punts, que units per ratlles, configuren un espai irregular al mig del qual hi ha una taca oval acolorida.

La contemplació dels quadres m’omple la cara d’alegria, atès que ambdós artistes em sol molt propers, especialment Antoni G. Lamolla, a qui vaig conèixer personalment, que durant uns anys va tenir l’estudi a Guimerà, l’obra de qual vam exposar al museu de Guimerà, gràcies a la col·laboració de les seves filles, l’estiu de 2011.

D’alguna manera, em sembla que s’exposa alguna cosa meva.

En una paret lateral de la sala, hi ha la fotocòpia del manifest i catàleg de l’Exposició Logicofobista feta a les Galeries Catalonia, de Barcelona, el maig de 1936, signat per M.A. Cassanyes i J. Viola Gamón, que inclou també una explicació del moviment artístic, d’ADLAN (Amics de l’Art Nou), i de la participació dels artistes lleidatans que, llavors, tenien una gran projecció, frustrada poc temps després amb l’esclat de la guerra civil.

En una sala gran, plena de grisos cartells bèl·lic, alguns amb missatges escrits en alemany, i altres en rus, salta una segona sorpresa. Un gran cartell, que sobre un fons de cartons d’ous, te dibuixat el contorn d’una gallina ufanosa, amb la cresta i les parpelles vermelles que sobresurten. En la part superior del cartell, unes grans lletres vermelles, on es llegeix, “LA BATALLA DE L’OU”, al peu, també en lletres vermelles, “DINTRE DE QUATRE ANYS CATALUNYA PRODUIRÀ TOTS ELS OUS QUE CONSUMEIX”.

aram !!!. No en sabia pas res d’això. Atès els temps que vivim, no se pas si els ous es necessiten per d’aquí a quatre anys, o bé es tracta d’una singular batalla del passat. Sigui com sigui, el cartell dona peu a moltes interpretacions.

No tenia noticies de que Catalunya anava escassa d’ous. Però sembla que ara ja hem superat aquest dèficit, i que, col·lectivament, estem en condicions d’emprendre projectes que necessiten molt ous.

Pregunto a un vigilant si és permès i amb el mòbil faig una foto al cartell.

Reconfortat amb els ous, i la tranquil·litat de saber que som autosuficients en una matèria tant important, pujo al segon pis. En la penombra de la primera sala que trobo es projecta una pel·lícula de cinc minuts sobre l’enterrament de Bonaventura Durriti, narrat, apassionadament, per Jaume Miravitlles. Es veu gent amb cares de tristesa, fusells i punys tancats a l’aire.

És el passat. Un passat trist, en blanc i negre, mes negre que blanc.

Continuo per altres sales, i mentre miro i remiro el “Guernica” de Picasso, també en grisos, blancs, i negres. Miro el rellotge i m’adono que només em queda mitja hora pel tren, i malgrat que encara queda molt museu per a veure, surto corrent. L’estació d’Atocha és a tocar, i arribo amb temps suficient.

Mentre deixo un Madrid gris banyat per la primera pluja de tardor, em preparo per a participar en totes les batalles d’ous que reservi el futur.

J. Corbella i Duch
Advocat
23/10/12

No fa gaires dies pujava als jutjats del Canyeret pel carrer de la Parra, i, com altres vegades, passava pel pati que queda en mig de dos blocs perque tinc la sensació que el camí és mes planer. En un dels bancs que hi ha al patí, aprofitant l’ombra fresca d’un matí d’estiu, un home llegia el diari. Ens vam mirar en la distància, i així que arribo davant seu, de manera natural, i amb veu clara i forta, com si ens haguéssim conegut de tota la vida, em diu “Bon dia”.

Giro lleugerament la cara, procuro agafar el to mes natural, li torno el “Bon dia”, i continuo el camí.

Ben segur que l’anècdota no té cap interès, però per poc observadors que sigueu haureu comprovat que a les ciutats la gent no acostuma a saludar-se al carrer, llevat que siguin amics de temps, coneguts o veïns. Per contra, als pobles i a les comunitats petites, tot hom se saluda. Surts al carrer i li dius bon dia al veí que descarrega el tractor, i al que rega les flors, i a la senyora del carrer de baix que s’adreça cap al forn a comprar el pa, i al padrí que tranquil·lament repassa la vida assegut al pedrís mentre espera l’hora de dinar.

Si, és diferent. Si voleu cridar l’atenció i analitzar la sorpresa dels altres, només cal que digueu “bon dia” quan arribeu a la parada de l’autobús. Crec que un mon industrial, impersonal, individualista i competitiu no hi ha res mes revolucionari que la paraula i la relació personal i directa. Allò de “sentir” que hi ha algú al costat, que pensa, que parla, que té coses a dir, que intercanvi vivències i opinions sobre les coses mes diverses, establint llaços d’amistat i de solidaritat.

Fa pocs anys, potser perque els viatges eren llargs i feixucs, ja fos al tren o en el cotxe de línia, la gent trenava grans converses amb la persona que ocupava el seient del costat. S’explicaven d’on eren, a on anaven, els motius del viatge, els estudis de la canalla, l’escassedat de la collita de l’any, el casori de la noia de Cal Sort, etc., etc., etc.

Però avui, al tren, a l’autobús, i al carrer veus la gent absent i mig endormiscada, amb la mirada perduda i les orelles tapades per altaveus de coloraines, com si estigués traspassada a un altre mon, i, aquells que no s’aïllen d’aquesta manera, viuen pendent de la pantalla de l’ordenador portàtil o del telèfon mòbil.

I tothom callat, sense dir res, ni al veí del seient del costat, talment com si tots ens haguéssim tornat muts de repent. Ni una mirada, ni un gest. Tots tancats en el petit mon interior sense colors, i, potser, sense horitzons.

I segurament és quan anem amb algú mes a l’ascensor quan aquest aïllament personal es fa mes evident. En l’estretor de la cabina, no sabem on posar la mirada, ni el cos, ni els braços, ni la cartera, ni la senalla de la compra, ni …… I ens quedem muts, com petrificats, suant, contant els segons que falten per arribar al replà i sortir, deixar enrere els companys de viatge i continuar amb la nostra soledat.

Preferim anar sols a l’ascensor, i accelerem el pas per a evitar que se’ns ajunti altra gent, perque no sabem que dir-los-hi, ni quina cara posar. I, si no tenim altre remei que compartir-lo, parlem del temps, de la calor a l’estiu i del fred a l’hivern. Encara tenim sort que, de tant en tant, hi ha algun dia de pluja i podem canviar de tema.

Tot i això, continuem dient que l’home és un ésser social per naturalesa. Segurament si, però sembla que ens esforcem per a no demostrar-ho.

J. Corbella i Duch

Advocat

24/07/12 (publicat en el diari “Segre” de 28-07-12)

Quan el tràfec diari no ens deixa massa temps per a llegir, aprendre i recordar, els programes de radio es poden convertir en una ajuda per a superar aquest dèficit cultural. Escoltar la radio és fàcil. No demana tenir la vista fixa enlloc, i com que no ens cal tenir la vista fixa enlloc, podem continuar sense entrebanc les activitats ordinàries. Pera mi la radio es una companya atractiva i discreta en tots els viatges en cotxe, que al mateix temps que et porta informació dels darrers esdeveniments, et permet compartir un concert al Met, una opera al Liceu, o una sessió del parlament.

No fa pas massa dies que viatjava amb el meu fill, ell s’encarregava de la radio mentre jo vigilava semàfors i carrers, i es va quedar en una emissora, de la qual ara no recordo el nom, que feien una mena d’inventari de noms de carrers curiosos per la seva raresa o singularitat, amb la participació dels oients.

Algú va dir que a Saragossa hi ha un barri sencer, de no nova construcció que han batejat els carrers amb títols de pel·lícules. I és així com el barri s’ha convertit en un diccionari del cinema clàssic.

Malgrat que tinc família a Saragossa, no en sabia res d’aquesta particularitat, que parla molt bé de la sensibilitat cultural del seu Ajuntament, i via internet, que avui sembla guardar la millor solució per a tots els dubtes, me afanyat per a confirmar a notícia i conèixer millor aquest barri.

Es tracta de Valdespartera, situat al sud de la ciutat, dintre del districte de la Universitat, que es va urbanitzar a començaments d’aquest segle, després de la desafecció d’uns terrenys militars.

El barri s’ha bastit amb criteris ecològics, procurant aprofitar els recursos energètics naturals i evitant grans aglomeracions urbanes, prop del “Parque de Atracciones” i sota els anomenats “Pinares de Venecia”, mes enllà de l’anomenat quart cinturó, que es vertebra a l’entorn de l’anomena avinguda del Septimo Arte.

Presenta un urbanisme nou, que també incorpora una referència nova, diferent i simpàtica, per a la identificació dels seus carrers i places.

El carrer que tanca un dels extrem del barri, paral·lel al ferrocarril de València, porta el nom de la inoblidable cinta de Buster Keaton, “El maquinista de la General”, que explica les peripècies d’un maquinista de tren enamorat en temps de la guerra civil americana. Estic segur que, els veïns d’aquest carrer, algun dia de boira espessa, veuran pujar un tren de carbó comandat per Buster Keaton després d’alliberar la seva novia, presonera de l’exèrcit yanki.

La banda dreta del barri, s’articula a l’entorn del passeig de “Los Olvidados”, que talla i s’encreua amb els carrers de “Volver a empezasr”, “Todo sobre mi madre”, “Calabuig”,
“luces de la ciudad”, “la quimera del oro”, “la ventana indiscreta”, “Los pájaros”, i, mes avall, amb l’avinguda de Casablanca.

Quantes vegades hem vist Casablanca, i ens hem emocionat amb el cant de “La Marsellesa” com a expressió de sentiment de llibertat davant el feixisme !!, i quantes vegades hem repetit que “sempre ens quedarà Paris”, quan, davant les adversitats de la vida, recordem temps aquells temps nostres que mai mes tornaran ….

“Un perro andaluz” i “Viridina”, recorden a Buñuel, “La caza” a Saura.

“Cantando bajo la lluvia”, “El mago de Oz”, “Mery Poppins”, “Robin de los boques”, “Salomon y la reina de Saba”, “Mi tio”, també hi tenen un carrer, i una de les meves preferides, “La reina d’Africa”, s’ha de conformar amb un carrer estret i una mica tortuós, una mica com aquell mític viatge que va fer amb el gran Bogart i la Katarine Hepburn, per a recordar-nos que després de passar les penalitats mes grans, podem trobar l’amor.

M’agradaria conèixer veins de Valdespartera que se citen a l’encrument del carrer del Titànic amb el carrer de “Cantando bajo la lluvia”, o al bé al carrer del “Gatopardo” amb el de “La linterna roja”, i estic segur que els nen que juguen i somien al pàrc de “Robin de los boques”, o bé al parc del “Libro de la Selva”, son mes feliços que aquells altres que s’han de conformar amb la tele o la videoconsola.

Potser aquest reconeixement explícit a la transcendència i als valors del cinema, s’obri una porta i altres ajuntaments ens donaran la oportunitat de passejar per carrers i places i de fer-nos sentir herois de pel·licula. De moment, gràcies, Saragossa.

J. Corbella i Duch

Advocat

25/02/12

(Publicat a “Diari Segre” de 23-05-09)

El 7 de desembre, s’escaurà l’aniversari de la mort de Marc Tul·li Ciceró, que va tenir lloc a la Vila de Fórmia el 43 aC, assassinat per uns sicaris de Marc Antoni, i atès que el recordem com un dels primers advocats de prestigi, volia dedicar-li unes ratlles de record.

Qui no ha sentit parlar alguna vegada de Ciceró, i dels seus famosos discursos, que han estat matèria d’estudi i punt de referència per a literats, filòlegs i advocats des de fa segles ??

En un temps en que estem mancats de referents. Quan Europa intenta trobar el camí de la refundació, crec que aquest aniversari és un bon moment per a recordar algunes de les virtuts de la polièdrica personalitat de Ciceró. El polític, l’advocat, l’escriptor, el defensor del sistema republicà en una societat que evolucionava cap a l’imperi i la concentració del poder en una sola persona, que avui encara son vigents.

Crec que en primer lloc, i per damunt de tot, Ciceró era un orador, que posava la paraula al servei dels altres, així va esdevenir un dels advocats mes famosos i exitosos de la Roma del seu temps, malgrat que no exercia pròpiament com a jurista o jurisconsult.

Però aquest reconeixement no li va venir sol, el va buscar i va treballar a consciència durant tota la vida per aconseguir-lo. Des del moment en que va decideix orientar la seva activitat cap a l’exercici de l’advocacia, i com sigui que llavors era imprescindible tenir un bon coneixement de la llengua grega tant per a exercir la defensa en el foro, com per a fer carrera entre les classes dirigents, se’n va cap a Grècia per a rebre lliçons dels mestres d’oratòria i de retòrica mes reputats.

Han passat molts anys des d’aquell viatge d’estudis de Ciceró a Grècia, però el concepte en que es fonamenta, no ha canviat gens, i diria que s’ha fet mes universal.

Si llavors la llengua de cultura era el grec, resulta que avui necessitem l’anglès per a tot. Si en un temps els millors mestres d’oratòria eren a Atenes i a Rodes, avui els estudiants saben que si volen perfeccionar els estudis en medicina, els cal anar a Montepller, a Pàdua, o bé a les universitats dels USA; si hom vol progressar en l’estudi del dret penal, li cal anar a una universitat d’Alemanya; i aquells que vol fer carrera en l’àmbit aeroespacial, els cal anar a Toulouse, i, així podem seguir en un llarg etcètera posant exemples dels llocs que avui ofereixen mes garanties i recursos per a l’especialització.

Cicerò és un exemple de formació acurada per a l’exercici de la professió escollida. No hi ha dubte que tenia condicions naturals per a exercir l’advocacia, però no se’n va refiar, i va buscar la millor formació. Després la seva vida professional va ser una mena de formació continuada permanent, d’esforç per a millorar la tècnica i per aprendre de les actuacions dels altres. Ho podem veure en l’obra que ens ha deixat. Llegiu sinó el seu “de Oratore” i el “Brutus”.

En els discursos forenses d’aquell temps es tractava d’impactar i de commoure tant al tribunal com al poble que s’aplegava a l’auditori, i els oradors lligaven paraules sonores i brillants, acompanyades d’expressions contundents, i de frases iròniques. En tenim un exemple admirable en el ritme dels primers paràgrafs del primer discurs contra Luci Sergi Catilina, mes conegut com a primera catilinaria, que tanta gent, encara avui, repeteix de memòria, en la successió d’interrogants que no tenen resposta:
Quo usque tandem abutare, Catilina, patienta nostra ?
Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet ?
Quem ad finem sese affrenata iactabit audatia?

Tanqueu els ulls, i imagineu-vos per un moment els senadors de Roma, vestits amb la toga blanca, asseguts en el temple de Júpiter, escoltant Ciceró dret davant d’ells, que, dirigeix la mirada i el gest vers Catilina, i desgranant amb pausa i amb força les paraules que conformen les interrogacions, que ressonen en el marbre de les parets del temple (fins quan …. quan de temps …. fins a quin límit …..).

Son preguntes acusadores que, de bell antuvi, posen l’adversari en inferioritat.
No és l’estil dels nostres polítics d’ara, i no podrem tenir el gust d’escoltar discursos similars. Tampoc son els discursos que sentim en les estrades dels nostres tribunals. I en lamentem de la pobresa dels nostres temps amb les mateixes paraules que empresa Ciceró contra Catilina, dient, una i altra vegada :  “O tempora, o mores!” (Quin temps, quins costums!).

Un segon tret característic de la vida de Ciceró és la promoció personal d’ell mateix, i dels seus èxits, la qual cosa li va permetre viure amb les retribucions que, en concepte honoraris, rebia dels seus clients. No s’havia inventat encara el marketing, però Cicerò es va saber “vendre” com el millor advocat de Roma, i encara avui el considerem com a tal.

Aquesta promoció personal anava lligada a la feina d’escriure, de recopilar, i de difondre còpies de llurs discursos forenses, en un temps en que no existia la impremta, ni la màquina d’escriure, ni l’ordenador, ni la fotocopiadora, per no parlar d’internet.

És cert que va escriure els discursos contra Catilina uns anys després del procés, però també ho és que va redactar els discursos contra Gai Verres, que havia estat un governador de Sicilia molt corrupte, abans de la celebració del judici, la qual cosa és un exemple d’acurada preparació del judici, que els professionals hem de tenir en compte. I a aquests discursos forenses cal sumar-hi els de la defensa d’Archia, de Murena, i de molts altres.

La capacitat de treball, i l’habilitat oratòria de Cicerò es palesen especialment en el procés contra Gai Verres, que va començar amb un seguit d’obstacles processals. Per a evitar la dissolució del tribunal amb la convocatòria d’eleccions a final de l’any, ell mateix es trasllada des de Roma fins a Sicília per a localitzar documents i testimonis, i torna altra vegada a la capital amb temps suficient per a celebrar el judici. En aquest cas exercia com acusador, cosa que estava mal vista, i per a salvar llur concepte moral davant el poble i del tribunal, a la primera sessió del judici es presenta dient que no actua pas com acusador, sinó com a defensor dels sicilians davant els abusos de Verres, demostrant així una tècnica jurídica de gran altura.

La gran quantitat de discursos i d’obres filosòfiques i morals escrites per Ciceró ens avisen de que no treballava sol. Hem de pensar que tenia un equip d’auxiliars eficaç i ben organitzat. Sabem que el seu escriba era un llibert anomenat Tiró, però estic convençut que Tiró era el cap d’un equip mes nombrós, atès que, tot sol, no podia donar l’abast per a redactar tots els escrits i a fer-ne còpies.

Deixant a banda els defectes de tota obra humana, en Ciceró hi trobem l’estudi, el treball, l’autoestima, l’organització de la feina, la responsabilitat. Valors que continuen tant vius avui com dos mil anys enrera.

J.Corbella i Duch
Advocat

04/12/11

Aquests dies es desperta a l’interior del meu imaginari personal el record de la rubina del dia Santa Tecla, de 1874, tantes vegades explicada a casa pels padrins, que va afectar tota la vall del riu Corb, com també els rius Sió, Ondarra i Set, a Lleida, i el Francolí a Tarragona, deixant un rastre de mort i de destrucció al seu pas (hom calcula que van morir 370 persones i que van quedar malmeses 700 cases).

Les fortes pluges van començar cap a la una de la nit del 22 al 23 de setembre de 1874. Van durar fins les 6 del matí. Els núvols deixaven caure 350 litres/metre quadrat, i els rius van créixer desmesuradament, sortint de mare i arrossegant tot allò que se’ls posava al seu pas, ponts, conreus, cases, bestiar i persones.

A Guimerà, el meu poble, la rubina causava 33 mort i enderrocava 96 cases. A Tàrrega, la crescuda de l’Ondarra deixava 150 morts, i 250 edificis malmesos. A les Borges Blanques van morir 14 persones. Aquestes xifres, per si soles, expliquen que encara avui es mantingui molt viva en la memòria de la gent.

Abans de seguir endavant potser cal aclarir que el mot “rubina” no és pas d’ús general, i segons on el pronunciem ens caldrà donar explicacions suplementàries per a fer-nos entendre. Malgrat això, el trobem definit a la Gran Enciclopèdia Catalana, edició de novembre de 1978, com a “fang, brossa que deixa una riuada a les voreres del riu. I, seguidament, hi figura “rubinada”, definit com a “riuada sobtada produïda per una forta pluja”.

Per això penso que seria mes correcte parlar de la Rubinada de Santa Tecla, però el poble l’ha batejat com a “Rubina”, i crec que no és bo anar contra el llenguatge popular, que, al capdavall, és el que val.

Diuen que el riu s’endù sempre allò que li han pres, i el Corb, amb el seu posat quiet i tranquil portava molts anys esperant per a recuperar l’espai que Guimerà li havia pres urbanitzant el seu marge dret. La pluja de la nit de Sant Tecla és el motiu extern i aparent que tenim els mortals per a explicar la rubina. La veritat només la sap el riu, i va marxar aigües avall voltada de fang, de troncs, i de mil objectes diversos convertits en joguines de l’aigua.

Sigui com sigui, a Guimerà, la rubina, que es va endur les cases del carrer de les Piques i el Portal de la Font, modificava per sempre la fisonomia urbana del poble. L’embranzida de la massa d’aigua va tirar pel dret a l’hora de passar l’ample revolt dibuixat des del Molí de l’Ermengol fins al pont, i el riu, incapaç de subjectar-se a la llera, com quan els moderns pilots de formula u no poden seguir el traçat del circuit, salta la riba i entra impetuosament a la placeta del Rossich, que es converteix en una bassa, i tot seguit, empenyent les cases del costat, i tira avall, cap al Raval, per a tornar amb força el camí de sempre, passant al costat de les restes del convent de Vallsanta i per sota de Ciutadilla, que s’ho mira des del seu castell. I avall, avall, fent sentir la singular remor sorda de les aigües prenyades de fúria rabiosa que s’ho empassen com la gola d’un monstre mitològic, mentre la gent fuig esfereïda.

Avui podem imaginar-ho tot contemplant la petita làpida de pedra posada en la paret, damunt de la font de la placeta del Rossich, per a deixar constància de l’alçada fins a la que van arribar les aigües.

Les rubines sempre m’han impressionat. La remor de l’aigua, els remolins que forma, la força que manifesta arrossegant arbres, animals i pedres, i el color terròs, rogenc, només trencat per petites onades d’escuma, son una d’aquelles imatges que porto en mi des de la infantesa, de quantes vegades he baixat a la carretera per a veure un riu desconegut que comença per endur-se la palanca, i, poc a poc, omple tots els arcs del pont. Els dies de rubina la mare ens parlava de la de Santa Tecla, i recordava que l’aigua va arriba fins l’estable de casa, i que un dels nostres repadrins va aconseguir treure el ruc nedant.

Qui sap si aquesta tardor es tornaran a concentrar núvols per a despertar el riu ??, i tornarà a recuperar allò que els agosarats humans li han pres ???

 

 

J. Corbella i Duch

23/setembre/2011, dia de Santa Tecla

El divendres u de juliol, em tocava funció al Liceu de Barcelona. Amb això dels abonaments vas al teatre o a l’opera quan et toca, i no quan vols, però no ens queixarem, si no et va be pots canviar de dia. Però no volia parlar pas d’aquestes petites coses que a un l’acompanyen cada dia, sinó d’un fet anecdòtic que ens pot servir per analitzar una manera de veure el país.

Tornem a agafar el fil, el divendres a la tarda em sobrava una mica de temps i vaig entrar a “La Llar del Llibre” per a preguntar si tenien una obra de Carme Batet anomenada “L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta”, editada per la UAB i la Universitat de València, que havia vist navegant per internet, i m’interessa perque dedica un capítol sencer a la Vall del Corb.

Mentre preguntava al taulell d’informació, un polític, que ocupa un escó al Parlament de Catalunya, i a qui conec de fa temps, es va adonar de la meva presència i em va saludar amablement, i quan li comento el llibre que cercava i el per qué, amb gest de sinceritat que cal admirar, em diu francament, la Vall de Corb ??, i on és la Vall de Corb?.

Li comento que soc de Guimerà, i si, coneix Guimerà, però el Corb ??. Si, des de Raurich i fins Belianes, i una mica mes avall, el riu que hi passa és el Corb. La Vall, és, avui encara, un dels indrets verges de Catalunya, han passat anys i gent, però l’estructura de la Vall ha tingut mol poques modificacions, els pobles és mantenen mes o menys igual. Les cases s’han renovat, els carrers s’han empedrat, encimentat o asfaltat, però no han aparegut conjunts de cases aparellades, ni illes urbanes de nova construcció al costat dels nuclis històrics. La Vall és la mateixa que transitaven els romans, i el riu es manté fidel en el seu recorregut, amb poc cabal és cert, però roman viu i dona nom a tot el conjunt.

I llavors, si, el meu amic parlamentari identifica i reconeix l’indret. S’excusa explicant que, en un primer moment, la migradesa del riu li va semblar insuficient per a donar nom a tota la Vall.

Que hi farem, els de terra endins, que vivim rodejats amb la quotidianitat de les coses petites, ens hem d’acostumar a passar desapercebuts en el mon global de les grans xifres, i de les grans obres. Però hi som, i ens mantenim fidels a la nostra terra, i l’estimem.

Continuem en aquesta Vall que guarda els antics molins i les sèquies dels regs de que ens parla Carolina Batet en el seu treball, establerts a partir de la reconquesta cristiana, que han perdurat mentre s’ha mantingut l’agricultura de subsistència, i avui es mantenen com a muts testimonis d’un passat proper i viu.

L’endemà, de tornada a Guimerà, tal com faig sempre, a la Panadella agafo la carretera de Santa Coloma de Queralt, i, després, cap a Raurich, i transito per la Vall del Corb des del seu naixement. I si, és diferent, encara queden molt sembrats per segar. No hi passen cap de les anomenades autopistes elèctiques; el turons, per alguns anomenats “comalats”, es mantenen coberts de boscos que, que a la tardor, quan prenen tots els colors de la paleta, fan goig de veure. La carretera serpenteja a mitja altura. Només el Balneari de Vallfogona ens recorda uns temps mes propers, la resta, sol i pedra, i Guimerà, al bell mig de la Vall, manté aixecada la torre del castell que un dia van enrunar els trets de l’artilleria lliberal que assetjava els carlins refugiats al seu interior, des de la qual sembla mantenir-se viu l’esperit vigilant dels conqueridors.

El Corb és, certament, un rierol, peró de tant en tant s’enfada, canvia la fesomia i pren un color groguenc, tirant a roig, ronca, creix, i s’eixampla. S’endu xops, i altres arbres de ribera; canyissars i passeres; salta les parets dels horts, envaeix les eres d’enciams i de cols; trenca les peixeres, embussa els ulls dels ponts, i, segons com entra els estables i a les cases com va passar la trista nit de Santa Tecla de 1874. Son les temudes rubinades (rubina, una paraula gairebé desconeguda fora de la Vall del Corb. Segurament és la manera d’explicar el color de fang, rogenc, que pren l’aigua del Riu quan plou intensament a la comarca. Per a mi és una paraula molt expressiva).

Si abans de donar un passeig per la Vall del Corb en voleu saber una mica mes, podeu consultar el bloc d’en Lluis Foix, hi dedica un comentari molt interessant, i molt documentat, el 26 de gener de 2010. Us hi esperem, no quedareu defraudats. Hi trobareu romànic, gòtic, modernisme, castells, molins, fonts, balnearis, restaurants, i gent, gent sincera i amable, sabedors de viure en un indret únic i irrepetible. Podeu mirar i preguntar, però deixeu-nos fer, sempre ens em sabut arreglar amb lo que tenim.

J. Corbella i Duch

Advocat

03/07/2011

 

Sense arribar a una situació d’esquizofrènia, en moltes representacions d’opera noto que tinc sentiments ambivalents. Mentre a l’escenari una història de crims i de maldat que, difícilment, es pot suportar, al mateix temps, la música, i el cant, et fan viure en un núvol d’harmonia, en el que les sensacions estètiques arriben al màxim nivell. I en aquesta ambivalència un va seguint els diàlegs cantats, i contempla els moviments dels personatges a l’escenari.

Intentaré explicar-ho millor. Per una banda tenim la consideració de l’espectacle operístic, que cal veure com un espectacle total : la representació teatral dels actors, la creació, o recreació, del personatge a l’escenari, l’ambientació escènica, el moviment, la llum, la música, les diferents tonalitats i registres del cant, i també, l’acte social d’anar al teatre, amb les relacions humanes que comporta, i l’intercanvi de comunicacions.

Per altra banda, i aquí és on pateixo, tenim histories terribles que es representen a l’escenari. Els drames, o mes ben dit, les tragèdies que, gairebé sempre s’ofereixen en format musical als teatres d’opera.

I és així com un dia i un altre penso si, al final d’una representació, quan el públic aplaudeix amb entusiasme, manifesta la seva conformitat amb la perversitat de certs personatges que han desfilat per l’escenari. Si els prenen com a model de vida, o bé expressen un reconeixement al treball de l’artista.

Per a dir-ho d’una altra manera, penso si una societat que vol potenciar el valor de la honradesa i de la lleialtat fa be de presentar i aplaudir el personatge de Iago, a l’Otelo de Verdi, que canta orgullós el seu credo de maldat; o un personatge com el Duc de Màntua, al Rigolletto, també de Verdi, que desprècia i es mofa de les dones amb total impunitat; amb l’ajuda dels amics segresta i viola la filla del bufó, mentre tracta desconsideradament el pare, amb total impunitat.

I contemplant el mateix personatge, he de dir que no acabo d’entendre com fins ara no s’ha fet sentir la veu de cap ministeri, ni de cap associació manifestant el seu rebuig i la seva mes enèrgica condemna de l’aria que comença dient que la dona és variable i canviant; com la ploma que mou el vent, canvia la paraula i el pensament.

Per no parlar de la inducció criminal d’Elecktra que impulsa el seu germà, Orestes, a matar la mare, i no para fins aconseguir-ho.

Aquests sentiments se m’han revifat en veure els cartells que anuncien la representació de “Tosca” a la Llotja el 13 d’abril. Al meu entendre “Tosca” és la dramatització de la tortura.

Els acord suaus, harmònics i alegres que acompanyen els diàlegs del pintor Cavaradossi i la cantant Floria Tosca, en una atmosfera d’apassionat amor juvenil durant el primer acte, contrasten amb les tonalitats greus, fosques i barroques que envolten els cants d’Scarpia, el prefecte de la policia de Roma. Un personatge sinistre que només té dos objectius : aconseguir els favors sexuals de Tosca, i eliminar els opositors al règim.

Els acord musical que acompanyen la tortura física de Cavaradossi ens fan sentir la impotència i l’angoixa de qui la pateix com de qui l’escolta, però el malaurat pintor no perd ni el valor ni l’esperança, en mig de la tortura que acompanya l’interrogatori del pintor detingut, quan la música és mes densa; quan s’imposa el pes sord del metall, tot d’una, sembla que es trenca el malefici, i de cop s’albira un raig d’esperança, en arribar la notícia de que l’exèrcit de Napoleó ha obtingut una victòria i ja és a les portes de Roma. Llavors, en mig de la gran desgràcia, quan la dignitat humana sembla ja perduda per sempre, de la boca del tenor brolla un cant de llibertat, que s’imposa per damunt de la fosca tenebra.

I d’aquesta manera Tosca també ens recorda que els soldats de Napoleó van escampar per tot Europa una esperança de canvi basada en la llibertat i el respecte de l’home, enfront de la tirania i l’oscurantisme dels règims absolutistes.

No us contaré el final. Hi ha enganys, traïcions i venjances, I música, molta música. Però si que us diré que “Tosca” és una opera que cal veure i recordar per a tenir present allò que no volem. Aplaudirem el cantant que representa el malvat Scarpia, el seu esforç, la seva tècnica vocal, la força expressiva de la seva representació, i rebutjarem el personatge. Al seu costat, només hi trobem odi, destrucció i mort.

Ens veurem a la Llotja, i, quan encenguin els llums, en continuarem parlant.

J. Corbella i Duch
Advocat
10/04/11

 

No hi ha dubte que la configuració física de l’espai, d’alguna manera, “marca” les persones i en condiciona la manera d’ésser i llurs relacions.Guimerà és un poble recolzat en un turó que puja des del riu fins l’església i el castell, malgrat que, pel que sembla, el poble s’ha anat bastint seguint el camí invers, això és, baixant des del castell cap al riu, travessant-lo i tornant a remuntar la vall del Corb pujant pel carrer de Sant Jordi cap a la Font Cirera.

I és així com la fotografia que mes s’ha repetit del poble és la de les cases mirant el sol de migdia cavalcant unes sobre les altres, amb els finestrals de les esgolfes com a grans ulls que vigilen l’espectador encuriosit.

La construcció en desnivell de les cases que acullen les diferents famílies del poble, comporta, en algunes ocasions, que inevitablement hagin de compartir elements constructius, i que els espais, habitacions i estances d’una casa, se superposin damunt les habitacions i cambres d’una altra, i així allò que en una casa és tingut com a paviment del menjador, per a la veïna és el sostre de l’entrada.

Aquesta forma de construcció fa que les relacions de veïnatge siguin mes complexes i mes riques, atès que si habitualment compartim les parets laterals amb les cases del costat, i per això en diem parets mitgeres o mitjaneres, quan es tracta de cases encavalcades, també comparteixen els trebols, que s’esdevenen mitgers.

Diuen que aquesta forma de construcció és pròpia dels nuclis antics de ciutats que van tenir una forta, llarga, presència dels àrabs, com Granada, València i el pobles de la serra d’Albarracin, i que son la conseqüència d’un urbanisme sense planificació, amb carrers estrets i torçats.

Però també es dona en pobles aturonats, com Guimerà, en que unes cases se superposen a les altres, buscant el sol i l’aire.

Aquest tipus de construccions, amb superposició d’immobles, en que un d’ells entra dintre de l’altre, en l’àmbit jurídic l’he trobat definida, en castellà, com “Engalaberno”. És considerada com una raresa, (de fet, he consultat quatre diccionaris jurídics diferents, i en cap d’ells consta la paraula “engalaberno”, però si que en parlen algunes sentències dels Tribunals) i hom discuteix de si es tracta d’una comunitat de béns, o d’una situació de mitjanería horitzontal (per oposició  a l’habitual mitjanería vertical de les parets de les cases veïnes).

La traducció catalana d'”engalaberno” és “engalavern”, que tampoc l’he trobat al diccionari de l’IEC, però si que hi consta “engalavernar”, un verb que és definit com “ficar els sortints d’una cosa dins els entrants o buit d’una altra, de manera que no es puguin moure l’una sense que es mogui l’altra”, i el considera sinònim d'”enferritjar”.

Moltes cases de Guimerà estan engalavernades. Mireu portes i balcons, i pregunteu, us diran que aquell és de la casa del costat, o de la de dalt, o que’l filat de l’esgolfa que mira damunt la teulada d’una casa és del veí del carrer del darrera.

Estem parlant d’una singularitat, d’un fet que trenca aquell principi jurídic en virtut del qual la propietat puja fins el cel i baixa fins l’infern, atès que el cel de les cases engalavernades és el menjador o l’esgolfa del veí.

En la consolida d’aquesta singularitat hi ha intervingut tant l’espai físic al que ha calgut adaptar-se com les relacions personals, perque tots haurem sentit a dir que, anys enrere, molts anys enrere, el padrí, o el pare del padrí va parlar amb el veí de dalt o del costat per demanar-li de fer una habitació damunt la teulada, o que li vengui una part de la casa, i així, tirant a terra l’envà, la casa guanyaria una habitació, i podria casar el noi, que ja fa molts anys que festeja.

L’espai i les relacions personals. I aquest espai i relacions personals son les que fan possible que es mantingui una situació singular sense problemes de convivència i conflictes jurídics.

Ben segur que la majoria d’engalaverns de Guimerà no consten en el Registre de la Propietat, però no podem dir que les relacions entre els veïns de Guimerà siguin conflictives per culpa dels engalaverns de les cases.

La normalitat de la singularitat en determinar la seva importància i transcendència, fa que la valorem per ella mateixa, no pas com una raresa, ni com a font de conflicte, sinó per allò que és.

Viure engalavernat, és mantenir una relació mes propera i mes intensa amb el veí, i ajuda a mantenir la vitalitat del poble, que mostra assossegadament les particularitats que amaga en els racons de llurs carrers estrets i costeruts, que van mes enllà de l’àmbit físic i visual, per a configurar un àmbit jurídic i de relació particular, que també val la pena de conèixer.

 

J. Corbella i Duch
Advocat
20/03/11