El blog del Josep Corbella

?

S’acaben les vacances, i com sol fer tothom, cal posar-se al dia i reprendre les tasques de la que podem anomenar vida ordinària. Així és com agafo l’agenda, passo fulls, miro les anotacions que hi ha en els proper dies, i, amb la vista esbarriada, vaig repassant els noms del sants de cada dia. I, té gràcia, resulta que l’11 de setembre és la festivitat de Sant Pacient.

Tenim tant assumit que l’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya, que ens han passat per alt el sants, i sembla que aquest dia no podem fer altra cosa que recordar col·lectivament allò que vam ser, i viure l’esperança de que, algun altre dia, podem tornar a ser.

Entre mig, queda Sant Pacient, que és un nom que s’adiu molt amb el mateix esperit de la Diada.

Començo per agafar el diccionari per a tenir clar el significat de “pacient”, que es definit com adjectiu de qui té paciència, paraula amb la qual expressem la “virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació d’ànim els infortunis, les ofenses i el treballs”.

I resulta que si, segurament sense saber-ho, i sense segones intencions, aquells que van situar la festa de Sant Pacient a l’11 de setembre, van estar molt encertats, perquè el concepte de “pacient”, recull i afaiçona les virtuts i els valors que Catalunya, com a poble, ha mantingut vius des de l’11 de setembre de 1714.

L’11 de setembre comença amb un infortuni, la guerra perduda el 1714, i, a partir d’aquí venen un seguit d’ofenses en les diverses accions i decrets que imposen els vencedors (pèrdua de l’autogovern, prohibició de la llengua, càrregues impositives, etc), però en el mateix moment comencen els treballs per a la recuperació d’allò que es va perdre, passant temporades de tota manera, unes plenes d’eufòria i il·lusió, altres amb desenganys i frustracions, però seguint sempre impertorbables en el camí per a recuperar allò perdut.

Si, penso que Sant Pacient és un bon sant per ajuntar-lo a la celebració de la Diada. Ens pot ajudar a manter l’ànim davant l’ infortuni que, per a molts, significa la retallada de l’Estatut d’Autonomia. Potser no ens van explicar prou be les dificultats jurídiques que hi havia per a encaixar el contingut de l’Estatut dintre de l’estructura establerta per la Constitució Espanyola de 1978. Potser, tot plegats, ens van deixar portar pel voluntarisme, sense pensar que les estructures jurídiques son un com castell invisible on hi ha poques escletxes, i aquesta vegada resulta que no hi havia prou espai per a encabir-lo.

Hem de continuar pacients. No podem perdre aquesta virtut, els desenganys han de reforçar l’ànim en el desig d’arribar a l’objectiu.

Ep !, que tot fent aquestes reflexions em descuidava de la persona de Sant Pacient. Vejam. Ho he consultat a internet (avui, allò que no és a internet no existeix). Resulta que hi ha dos Sant Pacient, i els dos bisbes, l’un de Metz, diuen que era descendent de Sant Joan, però sembla difícil, la seva festivitat se celebra el 8 de gener. L’altre, el que ens interessa, va ser bisbe de Lió, va morir l’any 480, i això vol dir que li va tocar viure les dificultats i els aldarull propis de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Diuen que es va distingir en el repartiment de gra a les ciutats famolenques de la riba del Ròdan i la Saona, es a dir, si ho mirem amb els ulls d’avui, actuava com un cooperant, o una organització no lucrativa. Com podeu veure, ja fa temps que esta tot inventat, i nosaltres que ens creiem descobrir la caritat amb les nostres expedicions a tercer Mon !!!, doncs resulta que Sant Pacient, des del seu bisbat de Lió ja va marca un metodologia d’ajuda als necessitats, que avui encara funciona.

Que Sant Pacient ens ajudi a tots a passar una bona Diada, i ens augmenti la paciència, la fortalesa d’esperit i la caritat.

J. Corbella i Duch

Advocat
05/09/10

 

Les noves tecnologies han portat també noves i diferents formes de llenguatge, i de comunicació. L’altre dia, un amic aficionat als escacs, em comentava que ara juga partides per internet, i que alguns competidors s’identifiquen amb noms d’animals o de coses, diu que així és més fàcil.

Posats dintre de la xarxa electrònica, ens ha calgut trobar un nom curt, fàcil i evocador, relligat amb la inevitable @ a l’hora d’identificar-nos i tenir una adreça electrònica.

Tot això és conseqüència del progrés i la modernitat; però posats a pensar en mig de la calma d’un diumenge a la tarda, em sembla que la majoria ens podem identificar amb el nom que sempre ha estat de la nostra família, o del nostre llinatge, tal com era costum entre els romans. Un nom generalment lligat a la terra, als oficis, als costums; curt i senzill, que és expressió de la cultura popular. Son noms propers, fàcils de pronunciar i de recordar, i crec que no ens cal anar mes lluny, ni portar locucions d’altres indrets, i d’altres idiomes.

A tots els pobles la gent es coneix pel nom de la casa, que no és ni un mal nom, ni un renom. La seva permanència en temps fa que un se’n senti orgullós de ser de tal o qual casa, perquè, al cap i a la fi, és un signe d’identitat i de cohesió familiar, i això explica que d’un temps cap aquí moltes cases de poble hagin incorporat a la façana una rajola amb el nom del seu llinatge, que és el de “la casa”, i que gent vinguda de les ciutats, quan tenen una casa al poble com a segona residència, s’identifiquin amb el nom d’aquesta.

Sense anar mes lluny, a Guimerà, el meu poble, fent una mirada ràpida a les cases que esglaonadament miren el sol sota la torre del castell, trobem noms plens de significat, que, també ràpidament, i demanant perdó tant als qui esmento -per la gosadia-, com als qui no cito -per l’oblit-, podem catalogar en els següents grups:

– Les que fan referència a professions i oficis : ca l’Adroguer, cal Moliné, cal Corretger, cal Sabater, cal Sabateret, cal Ganader, cal Fuster, ca la Modisteta, cal Carreter (quan es va tancar la casa, no es van fer mes carros), cal Xollador, cal Farré Nou, cal Ventura el Manescal (els que vaig conèixer, no curaven animals, eren ferrers), cal Bover (es pot referir tant a qui cuida els bous, com al masover d’una finca del mateix nom, o a un ermità de la Bovera), ca l’Aiguadè (que també pot fer referència al costum de veure aigua, i no tastar mai el vi), cal Caminer.- Les que porten noms de persona : cal Jan, cal Mus, ca la Paula, cal Manel, cal Milio, ca la Bepa, cal Teodoro, ca la Milia, cal Baldomero, cal Biel, cal Jeroni, ca la Bepeta, ca la Manela, cal Sebastianet, cal Tòfol, cal Caterineta, ca la Doreta, ca la Felici, ca la Maria Àngela, ca la Carme, ca l’Armengol, cal Batiste, cal Marquet, ca la Josepa, cal Joan del Rosa, ca l’Agnés, cal Sebastià el Llort, ca la Pascola

Hi trobem molts noms de dona, la qual cosa fa pensar que no sempre han manat els homes, o que som en terra de pubilles. Ho deixarem per a l’estudi dels sociòlegs.

– Les que porten noms d’animal : ca la Garsa, cal Cargol, cal Gaig, ca l’Ull de Bou, cal Pollina, cal Colom.- Les que fan referència a l’aspecte físic, o bé a qualitats de les persones : cal Sec, cal Cego, ca la Bepa Muda, cal Sord, cal Bessó, cal Petit, ca la Rossa, cal Enrogallat, cal Rosset, cal Tieso, cal Blanc, cal Negre, cal Ros, cal Pelat, cal Primo, cal Llort. Cal Cornet, cal Moretes, ca la Mora, cal Pintxo, cal Xollat, cal Menut, cal Pessetes- Les que porten noms de flors o de plantes diverses : cal Faig, cal Magrana, cal Rosa, cal Florensa.- Noms que indiquen procedència geogràfica, o situació : cal Francès, cal Navarro, cal Binefa, cal Castell, cal Ferran, ca la Bovera, cal Cadena (pel molí de la Cadena).

L’ermita de la mare de Deu de la Bovera, que fins els anys seixanta ha estat guardada per una família, ha donat nom a diferents cases i llinatges, com ara a ca l’Ermità, ca la Maria l’Ermità, ca la Bovera.

– Noms relacionats amb estris diversos : ca l’Aixol, cal Jou, ca la Vela, cal Roca.

Tal com va dir el poeta, qui perd els orígens perd la identitat. I avui les noves tecnologies ens donen bons arguments per a mantenir viu i proclamar arreu els nostres particulars orígens. Només cal que ens identifiquem a “la xarxa” amb el nom de casa nostra.

J. Corbella i Duch, de cal Cervera, per servir-vos.

(publicat en el diari “Segre”, de 05/08/2000, revisat i corregit, el 30/03/10)

Panòptic, o panopticon, és paraula formada per la integració de dues paraules gregues, pan = tot, i, optico = veure. Identifica aquell edifici construït de tal manera que, tot el seu interior, es pot veure des d’un sol punt, i així, amb poca despesa, hom pot controlar tot el que hi passa.

I és així com el panòptic ha esdevingut el paradigma del control. He decidit parlar-ne perque se’m representa cada vegada que passo al costat de les cameres connectades a una central llunyana, a una sala plena de pantalles o a un gran ordenador; i, especialment, sempre que viatjo per  carretera i trobo un senyal avisant de la proximitat d’un radar; o be quan l’Administració comunica que disposa d’una base de dades on s’enregistra tot el que fem i tot el que tenim, perque tot això és el nostre pa de cada dia, i, si et pares a pensar, t’adones que l’espai individual d’intimitat i de llibertat s’ha reduït de tant, que, pràcticament, queda limitat a les parets de casa (si es dona el cas que tenim les finestres tancades), fent bona aquella expressió d’un jutge americà que deia “my house is my castle” (casa meva és el meu castell), on només hi entra aquell que nosaltres volem que ho faci.

El Panòptic és una invenció de l’anglès Jeremy Bentham (1748-1832), que és tingut per un del principals teòric de la filosofia de l’utilitarisme, expressada en un tractat sobre la ètica i legislació.Bentham defensa la idea de que els governants han de procurar la màxima felicitat per el major nombre possible de persones; que calia evitar el sofriment, i procurar gaudir de la vida.

Amb la idea de regenerar les persones, propugnava una reforma de les presons i de les cases de correcció, que en el seu temps eren llos foscos i bruts, i amb aquesta finalitat va inventar un nou model arquitectònic de presó (que també podia servir per a dissenyar una fabrica o un hospital) anomenat panòptic.Aquest projecte de presó tenia forma circular, sense finestres ni altres obertures a l’exterior, però les cel·les, que miraven totes a l’interior, no estaven tancades per parets, sinó amb barrots, que posaven a la vista tots els racons de l’espai cel·lular. En el centre del cercle, hi havia una torre, de la mateixa alçada que la resta de l’edifici, on se situaven els vigilants.

Des de la torre central, hom podia veure i controlar tots els ocupants de les cel·les sense que aquests poguessin veure mai el vigilant, el qual disposava, a mes, d’un sistema de tubs per a donar ordres i instruccions particulars a cada pres.La novetat del sistema resideix en el fet de veure i controlar sense ser vist. En crear un ambient de por i de submissió en els presos, el quals, en tot moment, se sentien controlats i subjectes a l’ull de guardià, però que mai sabien on era ni li podien veure la cara. Així es creava una situació de control total i de submissió aclaparadora Bentham, que admirava la revolució francesa de 1789, fins al punt que va ser declarat ciutadà honorari de França, desenganyat perque el rei d’Anglaterra no va acceptar el seu projecte, el va trametre als revolucionaris de Paris, però tampoc els hi va agradar, potser estaven enlluernats amb l’eficàcia de la guillotina i creien que no necessitaven construir presons.

Bentham va morir sense veure’l realitzat el seu projecte. Malgrat això, el pas del temps, que poc a poc, ho posa tot en el seu lloc, ens ha portat altres panòptics mes perfeccionats, sempre amb la mateixa idea de controlar i atemorir els demés. No son pas iguals al que va idear Jeremy Bentham, però naixen fills de la mateix concepte, vigilar i controlar sense ser vistos. Penseu en els cartells que avisen de l’existència de radars a les carreteres; en les caixes que tenen la forma d’un radar però que no ho son; en les cameres de filmació de qualsevol edifici, tant públic com privat; en les targes magnètiques que obren portes, lleven barreres, anoten l’entrada i la sortida a la feina; les que serveixen per a fer operacions en els caixers automàtics; les que posen en funcionament ordinadors, i en un llarg etcètera d’activitat controlades a distància, per un ull que és allí, però que mai podem veure, i que ens vigila, en nom d’una impossible seguretat total.

Crec que l’afany de control i de seguretat ens ha limitat l’alegria, i ens obliga a viure aclaparats pels panòptics moderns.Ens ha tocat viure així. Si li voleu donar les gràcies al Sr. Bentham pel seu invent, el podeu trobar al Col·legi Universitari de Londres, del que va ser-ne fundador, i va disposar que el seu cadàver s’havia de conservar en el Col·legi, on hi roman actualment, vestit i assegut, en un armari-expositor, excepte el cap, que no se sap si per les burles i juguesques del alumnes, o per altres causes, ha estat traslladat en un altre indret.Si mai passeu per Londres, i el podeu visitar, doneu-li records d’un amic, per a ell desconegut que, cada any el recorda, juntament amb el seu panòptic, mentre explica dret penitenciari, quan li toca parlar de la evolució de la presó.

J. Corbella i Duch
Advocat
29/març/2010

 

Per començar cal dir que els jardins i el seu entorn ha estat idealitzats des que l’home és al mon, i la mitologia clàssica n’és un bon exemple. Recordeu, sinó, el Jardí de les Hespèrides, propietat de la desa Hera, guardat per belles nimfes, que els grecs situaven en un lloc indeterminat, mes enllà del mon llavors conegut, on hi creixia l’arbre de la vida, que donava formoses pomes daurades, i el no menys famosos jardins penjats de Babilònia, que els antics van catalogar entre les set meravelles del mon.

Segurament aquestes imatges ancestrals han arrelat en la cultura popular, i des de sempre hem vist grans palaus amb grans jardins, un frondosos, altres de capritxosa geometria, palesant tots ells el poder i la riquesa de reis i aristòcrates, que avui son història d’un passat.Els temps han canviat, però s’han continuat bastint cases voltades d’horts i jardins, fins que la societat industrial ha generalitzat les segones residències, cases als afores dels pobles, mes o menys aïllades, o bé en grups uniformes, rodejades de jardins, com si els seus estadans volguessin recuperar una miqueta d’aquell Paradís perdut.

I en d’un jardí d’avui, dibuixat en un prat del Pirineu, parla la història que he trobat tot fullejant una revista de jurisprudència. Una revista de les que porten moltes lletres i cap fotografia, on es transcriu una sentència recent, d’11 de setembre de 2009, de l’Audiència d’Osca, que tracta d’un problema sorgit entre els propietaris d’un edifici, amb jardí, i el propietari de les vaques que, seguint la tradició, els pasturen a la dula.Resulta que les vaques no entenen gaire d’arquitectura, ni saben distingir entre l’herba del prat i les flors d’un jardí, i, seguin l’atzar de la pastura, tal com feia la vaca cega descrita magistralment per Maragall, es van menjar, una rera l’altra, totes les plantes del jardí de la urbanització de la muntanya, sense deixar-ne ni una.

Com era d’esperar, els propietaris de l’edifici amb el jardí pasturat, acostumats com estaven a viure en ciutats de carrers asfaltats, transitat per petits jardins geomètrics que envolten edificis lluents d’obra nova, i caminar al ritme que marquen els semàfors, quan s’adonen de que han perdut el seu petit Paradís voltat de muntanyes, s’enfaden molt i molt, i presenten una reclamació de danys i perjudicis en el Jutjat de Jaca contra el ramader propietari de les vaques.

La demanda és desestimada, com també ho és el posterior recurs a l’Audiència que, després de distingir entre causalitat física i causalitat jurídica (qüestió sobre la que ara no parlarem), no veu cap mena de responsabilitat en el ramader, atès que els animals no han tingut cap comportament anormal, perque, segons diu la sentència que comentem, les vaques “se limitaron a pastar donde siempre lo han hecho, en el monte, por más que, enclavado en él, en pleno Pirineo, se haya construido una aurbanización, que es muy libre de tener todos los jardines que desee pero, estando éstos dentro de la zona natural de inmemorial evolución de los animales cuando pastan en libertad en régimen de ganaderia extensiva, si desea que los mismos no sean invadidos por los animales que pastan en libertad, debe protegerlos para impedir que los animales los pasten y los pisen al hacerlo, pues a nadie se le escapa que una vaca no va a poder discriminar entre el prado público y el jardín enclavado en él”.

El Tribunal d’Osca arriba al convenciment de que és la urbanització, amb els edificis i els seus jardins, qui ha envaït l’espai natural ocupat tradicionalment per les vaques, i no a l’inrevés.I és així com aquesta vegada el conflicte entre allò que queda del mon rural i la indiscriminada urbanització d’espais naturals, intentant configurar un irrealitzable mon ideal, s’ha decidit a favor del de la pastura en llibertat, reconeixent el dret de les vaques a fer dringar l’esquella mentre gaudeixen dels espais verds oberts al sol, al vent i a la pluja, perque el prat, amb jardí o sense, és de les vaques.Que sigui per molts anys.

J. Corbella i Duch
Advocat
09/02/10

Malgrat que en els darrers temps moltes famílies es constitueixen al marge de la institució matrimonial, les bodes, i tota la parafernalia que les envolten, formen part de la nostra quotidianitat, i estan fortament arrelades en l’àmbit social, com la manera de pregonar la formalització d’una nova família sobre la base d’una unió matrimonial.Aquest arrelament social de les bodes explica que les trobem sovint reflectides a la literatura, des de la Bíblia als clàssics, i passant pel  Quijote, fins arribar a tragèdies recents com la que explica García Lorca en “Bodas de Sangre”, que porta al teatre la dramàtica col·lisió entre els sentiments d’amor i les estructures socials.

La boda com a esdeveniment públic és el moment que aprofiten els seus protagonistes per a manifestar obertament llur posicionament en l’escala social, i fer ostentació de la situació econòmica, que es palesa tant en els plats del banquet com en la riquesa dels vestits i del complements que llueixen.I en el capítol dels vestits té una consideració especial el de la núvia, la gran protagonista de l’acte i sobre la qual se centren totes les mirades. Escollir el vestit de la núvia és un procés llarg i complicat. Difícil de seguir, i guardat amb un gran secret, que només coneixen uns quants íntims, que, al cap de vall, quan es desvetlla, ens pot donar una imatge molt aproximada del caràcter i de la personalitat de qui l’ha escollit i el porta.I és així com arribem al tema que avui em porta a escriure sobre vestits de núvia, perque he llegit una sentència de l’Audiència de Sevilla, que tracta d’una núvia malaurada i del seu vestit.Docs, vet aquí que una noia de Sevilla preparava minuciosament el seu casament amb l’home que estimava. Primer concretar la data mes apropiada, aquella que va millor per a tot hom, als pares, als oncles, als parents de fora, etc.; segurament cap a la primavera, quan reneix la vida, i tot comença amb nova il·lusió. Després busca que estigui disponible aquella església que tant li agrada, li porta records d’infantesa, i on es venera una imatge de la Mare de Deu a la que sempre ha estat devota.

Parla amb el capellà, queden d’acord amb el dia, i ara, només falta trobar un restaurant per el banquet, un lloc que sigui prou gran per encabir-hi tots el convidats, i que serveixin bon menjar.Mentre tant, cal comprar el vestit. No, no, aquest no, que és massa escotat, aquest altre tampoc, que porta mànegues, aquest és massa clar, i així, després de veure molts i molts models, i d’escoltar opinions de la mare i d’aquella amiga de sempre, finalment escull el que li sembla mes escaient. Encomana que li facin a la seva mida, i en paga una part, com es costum. La resta el pagarà quan faci la última prova, que encara falten mesos per a la boda.Tot va molt bé, tot son il·lusions i somnis, però la vida és curta i plena de sorpreses, i un mal dia es presenta la mort (no se pas si amb cara de lluna blanca i freda, o amb l’aspror nega de l’asfalt de la carretera), i s’endú el nuvi d’aquest mon.En un moment tot ha canviat. La joia esperançada es torna plor. Ja no hi ha boda, ni convit.

El vestit ja no li fa cap falta. No en vol saber res, ni el vol veure. Només de pensar-hi s’entristeix i plora, però la modista no en sap res d’això i un dia li truca per a concretar les darrers proves.A contra cor va a casa de la modista i li diu que no cal que acabi el vestit, que ja no el necessita, i li demana que li torni el diners que li ha donat amb l’encàrrec.I aquí el drama humà es converteix en problema jurídic, perque la modista lamenta molt la mort del nuvi, però li diu que no pot tornar els diners, que ella ha fet una feina i ha complert amb la seva part del contracte. Que ha fet el vestit de núvia, malgrat ara no el necessiti ni el vulgui.Però la núvia sense nuvi es tossuda, insisteix en la seva reclamació i la porta al Jutjat. Després d’uns tràmits mes aviat llargs, arriba la sentència que ha de resoldre el problema. I, gran sorpresa, el tribunal lamenta la mort del nuvi, però desestima la demanda de la trista núvia. L’anàlisi jurídic del cas porta el tribunal a la conclusió de que estem en presència d’un contracte d’obra, que té per objecte la confecció del vestit, i que el contracte no ha estat anul·lat en cap moment.

En definitiva, que la modista ha complert amb la seva part del contracte, i per això té dret a cobrar.Avui tenim una noia doblement trista, perque ha perdut la persona que estimava, se li ha tancat l’horitzó i pensa que no te futur; s’ha quedat sense boda, i sense vestit; no podrà ser la protagonista d’un dia esplendorós envoltada de la família i els amics, i, per arrodonir les penes, haurà de pagar les costes del judici.I és que de vegades sembla que el dret no coneix els sentiments, o potser és que els negocis es fan sense sentiments. Qui ho sap ???.Només desitjo que el camí de la vida guardi un raconet, fresc i ombrívol, a la núvia sevillana on pugui guarir les ferides i mirar l’horitzó amb un somriure d’esperança.

J. Corbella i Duch
Advocat
17/12/09

Avui he sentit a les noticies del migdia que la NASA ha fet estavellar un coet a la superfície de la Lluna intentant saber si hi ha aigua, o restes d’aigua. I diuen que la explosió ha aixecat una columna de fum i de pols d’uns deu kilòmetres. 

Mentre escoltava la notícia notava un esglai dintre meu, com quan et diuen que un familiar proper o un amic està molt malalt, i m’ha entrat un sentiment de desengany, entre decepció i impotència, que només puc superar explicant-lo als altres.

I és que sembla com si la humanitat, després de destrossar la Terra sense compassió, necessiti trobar ara altres objectes en l’univers per a continuar vivint en l’espiral d’una follia col·lectiva de destrucció sense fi.

Els nostres rius ja baixen secs, ens hem quedat sense boscos, tot està contaminat, i hem transtornat el clima de la Terra. Vivim en un desastre global, i ara, continuem la disbauxa trencant el silenci i l’harmonia d’un objecte sideral que dansa eternament al voltant del sol, com ho fa la núvia feliç al voltant del seu estimat, mentre trenca la foscor de les nostres nits, marca el ritme del temps, ens fa memòria del temps de la sembra i de les collites, i ens presenta un perfil diferent de la cara a cada volta que dona.

Avui la Lluna porta una ferida. En el meu univers particular, no hi haurà mai mes aquella lluna groguenca que, a les nits de juny, s’aixeca majestuosa des del fons de la Vall del Corb, i tampoc la lluna argentada que, els cap vespre de juliol, il·luminava el camí dels que, amb pas feixuc i cara alegre, tornaven de l’era. La Lluna avui ja no és la mateixa.

Aquesta nit l’he mirat una bona estona, i m’ha semblat que li lliscava una llàgrima, negra de fum i de pólvora, damunt la galta que aquest dies ens ensenya a mitges. No tinc cap dubte de que el coet de la NASA li ha fet mal.

En endavant res serà igual, la dansa al voltant del Sol no tindrà la mateixa alegria. La llum de la nit no serà tant clara. El moviment de la Mar no serà tant harmònic. El Sol no podrà fer una rialla tot mirant les seves circumferències. La Lluna continua girant, però plora ferida i esgarrada per un dard llançat traïdorament.

Diuen que el coet és un experiment que ens portarà nous coneixements. Callem i ens ho creiem, i en el fons pensem que no passa res, que la Lluna és molt lluny i no és de ningú. Però no és cert, la Lluna es molt prop i es de tots, i no la podem treure de les nostres vides perquè n’és una part.

Que pensarà García Lorca, que tant va cantar la “Luna lunera cascabelera“”, en veure la lluna ferida i esquinçada, o el pirata d’Espronceda, que travessa la mar guiat per la llum de la Lluna ??, i els nens que repeteixen aquella cantarella que diu “la Lluna la pruna del Sol mariner, son pare l’estima sa mare també” ???.

I és que una ferida a la Lluna és una ferida a la vida, i no ens volem que ens prenguin la vida. La Terra sense lluna es queda amb les nits d’un fosc absolut, i, després de tant temps de viatge, no podem tornar a les tenebres del caos.

Crec que no hi ha grans diferències entre un coet a la superfície de la Lluna en nom de la ciència, i na gran rasa a la superfície de la terra, arrancant boscos i canviant el curs dels rius, per a traçar una nova carretera per on, en nom de la civilització i el progrés, hi transitaran milers i milers de vehicles que ompliran l’aire de fums i es menjaran l’oxigen i la vida.

Al gran depredador al que se li ha fet petita la superfície de la Terra, i busca ara altres indrets per a continuar destruint. Ha començat amb la Lluna, després saltarà cap objectius mes allunyats, mentre la gent ben intencionada callarà i el lamentarà en silenci.

Però deixeu-me dir que la Lluna no és només cosa de nens, de poetes i d’enamorats. Avui la Lluna ha estat atacada en nom de la ciència, i ens ha fet adonar que tots som mes febles i que no hi ha límits per el gran depredador que és l’home.

Si encara us queda un bri de la sensibilitat d’aquell nen que vam ser un dia, tingueu una mirada de tendresa per aquesta Lluna que avui plora ferida per un coet. Tingueu per segur que demà us la tornarà amb un somriure argentat.

 

J. Corbella i Duch  -Advocat-

12/10/09

De tant en tant la premsa es fa ressò de la publicació d’alguna sentència que dona validesa a un testament escrit a mà per una persona. Aquesta forma de disposició testamentària, anomenada testament hològraf, malgrat sigui poc utilitzada, no és excepcional, i sempre ha estat prevista i regulada per la normativa legal. La podem trobar en l’antic Codi de Successions de Catalunya, i en els arts. 431-5.2, i 421-17 del vigent Llibre Quart del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les successions. Per a la seva validesa, cal que estigui escrit i signat de manera autógrafa pel testador, amb indicació del lloc i la data, i, si hi ha paraules ratllades, esmenades, afegides o entre línies, cal que siguin salvades amb la signatura. En un termini de quatre anys, des de la mort del testador, s’ha de presentar davant un jutge per acrfeditar-ne l’autenticitat i adverar-lo.

Tenim un exemple de l’arrelament social del testament hològraf en el conjunt d’edificis modernistes de l’Hospital de a Sta. Creu i Sant Pau, que van ser bastits a principis del segle vint complint les disposicions del testament hológraf atorgat pel un banquer català, resident a Paris, anomenat Pau Gil. Quasi en paral•lel al compliment del testament esmentat, entre el Jutjat de Peñafiel i el Tribunal Suprem es lliurava una batalla jurídica sobre la validesa d’un altre testament hològraf que ha passat a tots els manuals de dret civil perque, a primer cop d’ull, sembla mes aviat una ardent carta d’amor, que no pas un testament. I realment és una manifestació d’amor, però no pas la d’un amor ardent i juvenil, sinò la de l’amor ferm, reposat i consolidat, fonamentat en la convivència d’anys, d’il•lusions i de penúries.

Hem refereixo a la sentència del Tribunal Suprem de 8 de juny de 1918, que declarava la validesa d’un testament hològraf que diu així :“Peñafiel, a 24 de octubre de 1915. Pazicos de mi vida, en esta primera carta de novios va mi testamento, todo para ti, todo para que me quieras siempre y no dudes del cariño de tu Matilde (rubricat)”.Algú ens va dir que es tractava d’una carta d’amor entre dos joves nuvis, i també ens deien que, d’aquesta manera, el patrimoni d’una família va passar a uns desconeguts, i així quedava molt arrodonida una explicació sobre la importància d’un testament hològraf. Però un és xafarder de mena, i té una mica de rata de biblioteca, per això no vaig parar fins a trobar el text íntegre de la sentència del Tribunal Suprem entre els llibres vells de la col•lecció de jurisprudència, i heus ací que se n’ha anat per terra la meravellosa història d’amor juvenil viscuda en la immensitat de la plana castellana, però he trobat una història que em sembla encara mes meravellosa (i és que, de vegades, els llibres de text, no diuen tota la veritat), que és, al mateix temps, una lliçó de dret, i un exemple d’amor.

Els protagonistes de la història són Matilde Corcho Arroyo i José Pazos (conegut amb el diminutiu “Pazicos”) Vela Hidalgo. El testament va ser escrit per la Matilde el 24 d’octubre de 1915 al full que va quedar en blanc en la primera carta d’amor que, ella mateixa, va trametre al “Pazicos” quan eren nuvis, el 8 de març de 1873. Per això diu “en esta primera carta de novios”. No és pas que sigui la primera carta entre ells, sino que escriu damunt el paper sobrer de la primera carta.En el moment de redactar el testament havien passat 42 anys. El nuviatge segurament va ser per carta, sense poc contacte visual, aprofitant algún diumenge i les festes dels pobles, en un temps que els camins eren dolents, sense autopistes, ni telèfon, ni internet.Es van casar. No van tenir fills, i quan ja eren grans i la Matilde sentia prop l’aire fred de l’hivern etern (va morir el 8 de febrer de 1916, quatre mesos després de redactar el testament, i també un dia 8, el mateix en que va escriure la primera carta d’amor. Hi ha coincidències que assenyalen les fites mes importants de la vida !!), li va dir al “Pazicos” que l’estimava igual que el primer dia. Hi ho va deixar palès redactant el seu testament damunt de la primera carta d’amor.

Admiro la persevarància en l’amor del Pazicos i de la Matilde al costat del castell de Peñafiel (el nom no fa les coses, però ens les fa entenedores). La seva fidelitat en l’amor s’adiu molt bé amb els defensors de la penya que dono nom del poble. La Matilde va utilitzar la forma més senzilla i directa per atorgar testament. Aquell que durant 42 anys ha guardat les cartes de nuviatge i està segur de l’amor de que té al costat, mai pensa que es poden perdre, i així van superar un dels principals inconvenients del testament hòlograf, atès que es pot perdre amb facilitat.Penso que la carta i el testament van ser escrits en un d’aquells anomenats “papers de carta”, emmarcats en negre, i ratllats horitzontalment, que doblegats per la meitat formaven com una llibre de quatre pàgines, i que fins no fa gaire temps es podien comprar a les llibreries i als estancs. Avui l’hi hem de preguntar al legislador si podem atorgar testament hològraf amb firma electrònica, atès que el paper i la pluma van deixant el seu lloc a l’ordinador i al teclat, i és que el recent llibre quart del Codi Civil català continua parlant d’un text escrit i signat, i no fa cap referència a la electrònica.

Potser d’aquí uns anys, algú comentarà la primera sentència de reconeixent la validesa d’un testament hològraf electrònic.Fins llavors, continuarem emmirallant-nos en la fidelitat de l’amor de la Mailde i el “Pazicos”, que és també una lliçó de dret.

J. Corbella i Duch (Advocat)31/07/09

L’estiu ens porta sempre la festa de Sant Cristòfol, les cues per a beneir cotxes, motos, tractors i altres vehicles amb motor, un record per aquells que un dia van marxar de viatge i no han tornat, i, tal vegada un desig llunyà per actuar sempre amb la màxima prudència quan ens posem al volant d’un vehicle.

Però sembla que ben aviat ens oblidem que la conducció i la circulació de vehicles és una activitat de risc. Que els colors de les corrosseries i la lluentor dels cromats amaguen una màquina que necessita control, i el dilluns al matí ens despertem amb la noticia de que el cap de setmana ha deixat 27 morts a les carretes.

Conservo una imatge des de la infantesa, de pals plantats als vorals de les carreteres amb cartells blancs, on les autoritats del moments escrivien la indicació “aquí dos muertos en 1.960”. Els temps ha demostrat que aquests indicadors no han servit per a rebaixar la xifra de víctimes, i la mort, embolcallada en brunzits de motors, encara té un lloc entre els usuaris de la carretera.

Avui aquella imatge s’ha transformats en corones i poms de flors lligats a tanques metàl·liques, que, silenciosament, ens diuen el mateix que els antics cartells oficials. Però hi ha una diferència important. Les flors no les posen mans anònimes de funcionaris, porten nom, cognoms i sentiments, sobre tot sentiment. Son una manifestació d’amor, de comunicació, d’anyorança. Sempre que veig flors al costat de la carretera penso amb tot allò que un dia es va trencar, i la seva fugaç presència, el seu silenci, son un crit d’atenció que ressona i no puc oblidar.

Els avenços de la tècnica sovint ens porten a creure que vivim en un mon feliç i segur, i oblidem l’home en la seva autentica dimensió, fràgil, limitat en tot, feble, necessitat de respecte i consideració.

Les flors al costat de la carretera pregonen el fracàs i la mort. La diada que els conductors de vehicles dediquen a Sant Cristòfol, ens ha de portar, des de la responsabilitat individual i col·lectiva, a canviar-les per flors de vida i d’esperança.

  

J. Corbella i Duch

Advocat

Un dissabte de març, al matí, quan encara és present la frescor de la nit, i s’endinsa poc a poc per tot el cos. Quan sembla que l’autobús no arribarà mai, mentre els ocells intercanvien cançons alegres sense parar, m’entretenia mirant l’entorn del carrer mes solitari que de costum, veig molt a prop, a l’empit d’una finestra baixa, una llauna de cervesa abandonada per algú durant la nit.

En aquests moments, el primer que em va al cap és pensar que, allò que mes crida l’atenció son els comportaments incívics i descuidats, que afecten la imatge de la ciutat donant sensació de  brutícia i de desordre.

Aquell que va deixar la llauna a la finestra, tenia ben a prop una paperera i uns contenidors d’escombraries, però va prendre la solució mes fàcil, sense fer el mínim esforç.

Mentre estava amb aquests pensaments, un home baixava pel carrer tot decidit, com aquells que té pressa i vol arribar aviat a la feina, el que camina a pas viu per espantar el fred, i sense dir res a ningú, ni girar la vista, agafa la llauna buida, dona dos passos i la posa dintre el contenidor sense aturar-se.

Aquell home, que no tenia cap obligació de llençar la llauna al contenidor, ni esperava cap agraïment de ningú pel seu comportament, em va impressionar.

La vida és plena de comportaments cívics i solidaris anònims. De gestos altruistes i gratuïts, que ajuden a fer possible la convivència.

No ens calen discursos abrandats, ni gran declaracions de principis. És suficient el compromís personal, i l’actitud constant en el respecte dels valors.

Em vaig sentir avergonyit, perque mentre jo em perdia fent volar el pensament tot contemplava la llauna a la finestra, i criticava l’actitud del ciutadà desconegut que l’hi havia deixat, un altre, sense dir res, l’agafa i la posa dintre el contenidor destinat als metalls.

Vaig rebre una eficaç lliçó de civisme que em va despertar de cop. La senzilla acció del ciutadà desconegut, que caminava amb pressa, em va pressionar per a redreçar el comportament, superar la passivitat de la crítica al demés, i realitzar accions que ajudin a millorar l’entorn.

Es tracta de no quedar-nos quiets esperant que facin els altres, sinó d’actuar en allò que tenim al nostre abast sense esperar altra cosa que la íntima satisfacció de col·laborar a fer una societat mes humana i solidaria.

Poc després ve l’autobús, pujo i li desitjo bon dia al conductor; quan no em veu ningú, m’acoto per a recollir un boci de diari perdut entre el seients i el deixo a la paperera.

  J. Corbella i DuchAdvocat

Veure els generadors d’energia eòlica de prop m’ha fet entendre millor la narració de l’aventura de Don Quijote amb els molins de vent de la Mancha. I penso que aquell home ni era boig, ni tenia al·lucinacions, perquè, ben mirat, un pot entendre perfectament que si el Sr. de la Mancha va tenir una sorpresa semblant a la meva, fàcilment podia confondre els enginys mecànics amb titans, o altres éssers mitològics dels que ens parlen els autors clàssics.Avui he tornat a passar prop dels molins titànics, i he tornat a pensar amb el Quijote, Homer i els deus de l’Olimp. Anava al Balneari de Vallfogona de Riucorb a la presentació del projecte de Consorci de la Vall del Corb, i del portal d’internet www.valldelcorb.info

I és que la Vall del Corb, el territori enfonsat entre els suaus turons que comencen a la Panadella, que va des de Santa Coloma de Queralt fins a Bellpuig, passant per Llorac, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Sant Martí de Maldà i Belianes, que s’eixampla a la dreta cap a Verdú, i a l’esquerra fins a Vallbona i la Serra del Tallat, ha estat molt de temps oblidat, i resta desconegut del gran públic, malgrat que els romans, gent amb sentit pràctic, hi havien construït una calçada que anava des de Lleida fins a Martorell (llavors anomenada Ad Fines) i Barcelona, que escurçava el camí per anar fins a la capital de l’Imperi, evitant passar per Tarraco (i un avui un es pregunta si Sant Anastasi va seguir aquesta calçada en el seu darrer viatge des de Lleida a Badalona).

La Vall del Corb, avui guardada pels gegants de llargs braços blancs a la Pandella i a la Serra del Tallat, sense construccions modernes, ni ferides a l’esquena per les rases de grans infraestructures viàries (no hi ha ferrocarrils, ni autovies). Ha variat poc des dels temps dels romans : El mateix riu que li dona nom, els mateixos turons, el mateixos camins. Sembla que ha quedat aïllada i aturada.

Agrupa un conjunt de pobles petits amb cases de pedra, arraulits a l’entorn de castells medievals i de torres de defensa; vells molins de pedra a la vora del riu; cabanes de pedra; boscos amables, que a la tardor canvien el verd pel groc i el vermell, i a l’hivern s’amaguen sota la boira; sembrats d’intens verd ondulant amb el vent de primavera; llargues tires de vinya; oliveres centenàries de verd perenne, i ametllers que, amb els primers freds, deixen caure les fulles.

A la Vall del Corb no hi ha estridències ni sorpreses, tot és a l’abast, i comprensible als ulls de l’home.

Avui la gent de la Vall del Corb, abans que una altra rubina de Santa Tecla (23 de setembre de 1874) s’emporti allò que hi queda, s’han posat a caminar junts cap un futur d’esperança sense perdre la vella identitat, i els guàrdies metàl·lics de braços blancs, han somrigut complaguts.

J. Corbella i DuchAdvocat10/05/09