En aquests temps de sensacions efímeres, i també de memòria escadussera, m’ha semblat que val la pena aturar-se un moment per a recordar Mn. Ramon Muntanyola i Llorach, aprofitant que enguany coincideix amb el centenari del seu naixement esdevingut el 1917 a l’Espluga de Francolí.
Mn. Muntanyola ha estat un dels poetes mes importants de Catalunya, i també, jo diria que en primer lloc, un home d’Església obert al món i compromès amb el seu país. Tinc un record llunyà de la seva figura humana. Alt, ros, de mirada franca, somrient, amb el cap lleugerament tombat a la dreta, saludava tot hom i anava de casa en casa, quan tornava de visita a Guimerà, després que hi va passar dos anys com a vicari, immediatament després de la seva ordenació sacerdotal.
No va tenir pas una vida fàcil. Nascut en una família de profundes conviccions catòliques, per influència d’un germà que era missioner paül, ingressa en la noviciat que la congregació tenia a Bellpuig, i, després, a Mallorca. Però no estaria prou a gust amb la missió paül, i va deixar el noviciat per entrar al seminari de Tarragona per tal de seguir la formació sacerdotal.
Val a dir que el bisbat de Tarragona inclou els pobles de la part baixa de la Vall del Corb, i els de la Serra del Tallat que ja miren cap a la Conca de Barberà. Per això la vida poètica i sacerdotal de Mn. Muntanyola es desenvolupa i manifesta amb força des d’aquesta zona de valls encreuades i petites serralades de fisonomia segarrenca que algú, un bon dia, va decidir incloure en la comarca de l’Urgell.
L’any 1936, acabats els estudis de filosofia, Mn. Muntanyola, i altres seminaristes, estaven fent un curs d’estiu al seminari de la Seu d’Urgell, i allí tots foren detinguts pels anarquistes, essent traslladats a la presó de Lleida, i d’allí a Tarragona, on son confinats al vaixell-presó anomenat “Rio Segre”.
Alliberat a primers de setembre, torna a l’Espluga on s’assabenta que el seu pare i un germà havia sigut assassinats, i tement per la seva vida, primer fuig a Barcelona, amagant-se a casa d’un familiar, al barri de Gràcia, i, seguidament, passa la frontera per arribar a Marsella, i des d’allí, a Mallorca, on continua els estudis eclesiàstics i coneix diversos literats i poetes, fins que torna a Tarragona l’any 1939.
Joan Maria Pujals, en la introducció de l’antologia poètica de Mn. Muntanyola editada aquest anys per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb el títol “Dia Vindrà”, ens diu que Mn. Muntanyola sintetitza l’anomenat catalanisme cristià, com un dels grans corrents intel·lectuals, vitals i polítics que travessen la Catalunya del segle XX.
Però amb el retorn al seminari de Tarragona no havien acabat els problemes i les dificultats per a Mn. Muntanyola. Després de passar dos anys de vicari a Guimerà (1942-1944), és nomenat vicari a Sta. Maria de Montblanc i encarregat de Prenafeta, mes endavant, encarregat de Farena, Mont-Ral i Rojal, i la tardor de 1946, encarregat d’Omells de na Gaia i de Senant.
Sembla que aquesta destinació al peu del Tallat, li dona prou tranquil·litat per a publicar poesies nadalenques infantils com “Infants, ocells i nadales”, participar en els Jocs Florals organitzats pel Balneari de Vallfogona el 1947, i, especialment, per a redactar i publicar un full parroquial en català que portava per títol “La veu de la parròquia”, que va ser molt ben acollit pel clergat impulsant-ne el creixement constant de la tirada.
Però l’any 1949 era nomenat arquebisbe de Tarragona el cardenal Benjamin de Arriba i Castro, que no tenia cap afinitat amb la cultura catalana, i el mes de març de 1950 prohibeix la publicació del full parroquial en català, i ordena que es publiqui la “Hoja diocesana”, en castellà.
Però l’ànima literata de Mn. Muntanyola no queda quieta ni conformada, i immediatament publica una revista mensual que porta per títol “Ressò”. Primer amb una difusió limitada als Omells i pobles veïns, que de seguida agafa embranzida i agafa volada fins al punt passa a editar-se a Barcelona, fins que l’any 1952 és segrestada per les autoritats civils.
La traumàtica fi de la revista “Ressò” té greus conseqüències per a Mn. Muntanyola. El cardenal de Arriba y Castro li obra un expedient disciplinari que acaba amb la destitució, i el trasllat a la casa d’exercici de la Selva del Camp sense tenir cap funció específica assignada, on hi roman vint anys. En aquest llarg temps de penúries i marginació es dedica a la poesia i a la meditació, mantenint-se gràcies als encàrrecs de sermons i d’altres col·laboracions.
Finalment l’any 1960 és destinat a Salou, d’on ja no se’n mourà, mirant el setembre de1973 a causa d’una leucèmia.
Entre les seves obres destaquen els llibres de peones “Romiatge per la Terra” i “Eixàrci”, i en prosa, la biografia del cardenal Vidal i Barraquer, editada l’any 1970, que porta per títol “Vidal i Barraquer. Cardenal de la Pau”.
Com aspectes mes destacats de la trajectòria humana de Mn. Ramon Muntanyola, podem assenyalar aquesta admiració pel cardenal Vidal i Barraquer, juntament amb el seu tarannà conciliador, i la projecció d’esperança que transmet.
En aquest sentit, i en un temps en que tant sentim a parlar de greuges i de compensacions, crec que és bo recordar la voluntat de reconciliació i perdó de Mn. Muntanyola, recollida per Joan M. Pujal en el llibre abans esmentat.
Diu que després d’uns anys d’exili va tornar l’executor del seu pare i del seu germà. Sotmès a judici, Mn. Muntanyola va ser cridat com a testimoni, i pressionat pel bisbe per tal de fer la compareixença, s’hi va negar en redó dient-li “la llei de Crist m’obliga a perdonar: No hi acudiré. Sóc conscient de la sotana que porto”.
En la mateixa introducció Joan M. Pujals conta que un dia, predicant al seu poble de l’Espluga, des de la trona va dir, ben clarament, que perdonava tot hom.
A Guimerà vam tenir el goig de conviure dos anys amb un home excepcional. Avui en donem gràcies a Deu, i recordem el seu pas repassant la depurada i harmoniosa poesia que ens ha deixat, començant per aquell poema que dona nom al poble dient:
El nou de copes
Guanya en el joc,
O bé retopes
a sang i foc
j. corbella i duch
advocat
17/juny/2017