No recordo el dia, però en un dels meus habituals passeigs per la plaça, i carrers del voltant de casa, mentre remirava les façanes i les arcades dels Aubalsos, que l’emmarquen i li donen llur forma característica, quan poso la mirada mes avall, m’adono que sobre la font situada a la banda de dalt, al costat de l’aparador del forn de Cal Bessó, hi ha una llosa o làpida de pedra, amb una inscripció en baix relleu, que sembla feta ahir, on diu: “Dia 15 de Novembre de 1953”.
I em vaig dir: Caram !!, doncs aquest any en farà 70 de la posada en funcionament de les fonts en diversos indrets del poble, i resulta que, actualment, ningú en fa cas. Segurament han quedat oblidades perquè tot hom disposa d’aigua corrent a casa. Ningú les troba a faltar, fins al punt que ja no baixa aigua de les fonts que hi ha pels carrers del poble, tret de la del pont. La que hem tingut de sempre, i que podem anomenar històrica.
L’any 1953 es van posar fonts a la Plaça; al començament de l’Arrabal, a la paret de Cal Daua, passat l’arc de Ponent; al començament del carrer de la Bovera, prop de la carretera; a la placeta del Rosich, i, a les costetes, després de cal Quintana, on vivia el Sr. Rector. En cap d’aquestes fons hi he vist una indicació, llosa o placa, fent-ne constar l’any de construcció. De la font de la Plaça, també sortia l’aigua per l’abeurador pels animals que hi havia al costat, a la paret de l’escorxador, avui convertit en museu.
Torno a mirar la làpida, i tant el seu aspecte, net, sense cops ni senyals, com el fet de que la inscripció estigui redactada en català, em fan pensar que no va ser posada l’any 1953, sinó ans mes tard, atès que llavors, primers temps de postguerra, no es permetia l’ús del català, i tampoc l’empraven les administracions públiques
Si, han passat 70 anys d’una gran millora amb la portada de l’aigua a dintre del poble. Fins al 15 de novembre de 1953 només hi havia una font a Guimerà, la del pont, a l’altra banda del poble, i eren molt poques les cases que tenien aigua corrent.
D’aigua no en faltava, però l’abastament, sense ser difícil, era feixuc i carregós, atès que, cada dia, demanava a la gent fer un esforç suplementari per a tenir-la a l’abast a casa.
Tot hom, des del carrer dels Estudis i de la Trinitat, fins els que vivien a la carretera, estava obliga, en una o altra hora del dia, a prendre galledes, sillons i càntirs, i passar el pont per anar a buscar aigua. Una vegada omplerts els recipients, amb una galleda a cada ma, o be, portant la galleda en una mà i el canti al costat, subjectat pel braç i recolzat sobre el maluc, (hi havia algú que encara hi afegia mes pes, agafant un silló amb la mà) tornar cap a casa, pujant costa del Barri amunt (avui carrer Portal), seguint per la Goleta, i les Costetes, o pel carrer de la Cendra i el de l’Hospital, i, alguns, encara mes amunt, al carrer del Estudis, i al Castell, segons cadascú.
Servidor, que soc del carrer de la Capella, sortosament ho tenia mes a prop. Però les galledes pesaven igual, i l’ansa es clavava a la mà.
Era costum que nois, i nois, en tornar de l’estudi anessin a buscar aigua, però no era pas una feina exclusiva dels mes joves, tot hom s’hi dedicava perquè les cases no es podien quedar sense, atès que calia l’aigua per cuinar, per beure, per rentar-se, i també, per abeurar els animals, ja fossin gallines i conills que habitaven les golfes, com matxos, mules, rucs i cavalls, que sojornaven als estables, i també pels porcs que hom engreixava a les corraletes.
Amb els anys, algunes cases havien instal·lat un sistema d’aigua corrent a partir d’un dipòsit situat a sota teulada, per la qual cosa, aquells que en tenien, en arribar a casa els quedava encara pujar l’escala fins al dipòsit.
Segurament per tots aquests factors (una sola font a l’altra banda del pont), gairebé tot hom posava galledes i cossiols sota les canals els dies de pluja per tal de recollir-ne l’aigua, qualificada com “aigua dolça”, perquè no tenia la mineralització pròpia de la que brolla de les deus i les fonts, guardar-la per beure i/o rentar-se atès que tenia bon gust i deixava la pell i al cabell amb molta finor.
Segurament també per això hi havia un pou a la plaça, ja desaparegut, amb una gran maneta per a bombar l’aigua, que sortia sempre fresca, però crua, i que la canalla fèiem servir gronxador.
Les anades i vingudes a la font del pont propiciaven trobades “casuals” de joves i no tant joves; xerrades, festejos, i potser també negocis entre la gent que, sobre tot en dies de mal temps, s’aplegava al portal de la font, davant del pont, a la vorera de la taberna del Moretes.
No he trobat cap expedient a l’arxiu municipal sobre aquesta obra tant important, que representava un millora en la higiene i la salut de la gent. Només es troben algunes referències en els llibres d’actes de l’Ajuntament.
La primera, en la sessió de 27 de setembre de 1952, en que s’acorda tirar endavant el projecte de les fonts i abeurador, delegant en el regidor Francisco Prats Vila per a que es traslladi a Tàrrega i s’assessori sobre el materials.
Posteriorment, en l’acta de la sessió extraordinària de 12 de novembre de 1953, consta que el projecte aprovat el 27 de setembre de 1952 per a la instal·lació de noves fonts públiques “obtuvo el beneplacito unànime de los vecinos” i ara la Junta nomenada, presidida per l’alcalde, Marcos Aresté Busquets, manifesta tenir la satisfacció de comunicar l’acabament de les obres i de fer lliurament de les fonts a l’Ajuntament.
Aquesta Junta, a mes de l’alcalde abans esmentat, estava formada per: Francisco Barberà Vilaplana i José Rosich Berengué, en representació de l’Ajuntament; José Moñart Castellà i Isidro Salvador Esqué, en representació de la Germandant de Llauradors, i, Pablo Porta Armengol i José Castañé Mota, en representació dels contribuents, als qual s’agraeix la valuosa i desinteressada col·laboració.
En la mateixa sessió s’acorda que, si calgués restringir el subministrament, reduir-lo a la font del Pont.
Pocs dies abans de la recepció de l’obra de les fonts, a la sessió de l’Ajuntament de 31 d’octubre de 1953 es dona compte d’una averia en el tub que porta l’aigua des de la font de la Sangola, la qual cosa en acredita la urgent necessitat de tenir una nova per a la portada i subministrament de l’aigua al poble, que ara es porta des de la font de la Salamona (que es davant del poble), fins un dipòsit que hi ha en un local del mateix ajuntament, a l’altra banda del carrer de la Goleta (que avui forma part del museu). La font de la Salamona i el dipòsit marquen el límit de l’altura on se situen les fonts, que deixen fora tots els carrers que queden per damunt del carrer de la Cendra. Malgrat tot, amb les fonts als carrers, es milloraven les condicions de vida dels guimeranencs.
Casualitats relacionades amb la modernització del país. Diuen les cròniques que, el mateix dia 15 de novembre de 1953 sortia de la fabrica de la SEAT el primer cotxe del model 1400, que tenia les formes molt arrodonides.
L’altre aniversari d’obra pública que cal recordar a Guimerà, és el de la construcció del pont, l’any 1943, ara fa 80 anys, després que l’anterior havia segut destruït, volat amb dinamita, durant la retirada de les tropes que intentaven frenar l’avanç de l’exercit franquista una vegada trencat el front del Segre.
Avui, ningú troba a falta l’aigua de les fonts, i nomes continua rajant la del Pont, però continua en peu i transitable el pont construït l’any 1943. Dues obres que marquen la vida i el progrés d’un poble.
j. corbella i duch
advocat
18/desembre/2023