El blog del Josep Corbella

En aquest dies d’aturada i reclusió domiciliària (El Decret que imposa l’estat d’alarma diu que no afecta drets fonamentals, però no poden sortir de casa, ni anar on volem. Només és un dir), potser impossibilitats de complir les obligacions ordinàries, tant si son personals com professionals, tenim davant nostre un temps diferent, mes relaxat, imprecís, que convida a desenvolupar altres activitats.

I en aquesta tessitura és quan m’he posat de cara a la biblioteca, i no pas per a localitzar cap obra concreta, ni consultar aquell voluminós tractat sobre dret civil en el que, tantes vegades, he cercat amb ànsia la solució d’un problema. No hi buscava res en concret, ni esperava trobar res, però els ulls s’han entretingut repassant els títols que figuren en els lloms dels llibres de la col·lecció “Bernat Metge”, i és així com he tornat als clàssics.

Sempre cal tenir presents als clàssics. Son una font inesgotable de saber que moltes vegades m’han fet pensar sobre si realment tenim necessitat d’escriure , d’imprimir i de publicar obres noves, com moltes de les que omplen les llibreries d’avui.

Però deixem-nos de pensaments utòpics, que no tenen gaire interès. Volia dir que el repàs visual de la lleixa dels clàssics, m’ha portat, sense adonar-me’n a fullejar “La guerra del Peloponès” de Tucídides, i a fer-ne una relectura acurada.

Val a dir que l’obra de Tucídides, té capítols insuperables, i que m’he aturat, especialment, perquè l’ocasió ho requereix, en el que fa una insuperable descripció dels símptomes i efectes de la pesta declarada a Atenes després del primer any de la guerra (cap al 429 adC), així com les modificacions que, en els valors morals i en el comportament cívic dels ciutadans ocasionà l’epidèmia, exacerbant l’egoisme individuals, al temps que destruïa els valors de solidaritat, respecte i convivència.

No estem pas en una situació de pesta com la descrita per l’historiador grec, però estem immersos en un epidèmia que s’ha escampat pel territori de la mateixa manera que ho fa una taca d’oli als pantalons o sobre un paper.

Les disposicions governatives impedeixen que la gent pugui evadir-se organitzant balls, festes i/o banquets, però hom pot veure que els pocs que surten als carrers traspuen una certa desconfiança cap als altres, perquè ningú sap si aquell amb qui parles, ni si la dependenta que et despatxa la carn i/o la verdura, estan infectats pel coronavirus, i notes un cert grau de prevenció, i de distanciament, en les relacions.

També es cert que l’aillament forçós de les persones ha despertat la solidaritat de molts que, voluntàriament, s’han organitzat per ajudar a fer la compra, treure les escombraries, i tenir cura dels veïns que viuen sols, i/o pateixen limitacions per la malaltia i l’edat, tal com ens ha explicat la premsa aquest darrers.
La reacció individual i social en front d’una epidèmia mortal, tal com explica Tucidides, i com, mes recentment, narra Albert Camus, en l’obra que titulada “La Pesta”, podem dir que és la mes egoísticament normal, des de la perspectiva de la defensa d’un mateix.

Però també es poden donar altres reaccions, com la que explica Boccaccio en “El Decamenon”, on presenta un grup de florentins que, fugint d’una epidèmia, es refugien en un mas, i passen les hores, menjant, bevent i contant històries, algunes divertides, i altres no tant.

Es tracta de no capficar-se per la situació, de mirar endavant, de treure profit del reduït espai que ens han deixat les circumstàncies, i de mantenir l’esperança.

I en el mon actual, marcat per la interconnexió personal mitjançant les xarxes de comunicació, pot ser molt fàcil, i enriquidor, muntar grups per a l’intercanvia d’opinions, de projectes, de relats literaris, de versos, i de música.

Tot es qüestió de proposar-ho. Qui mes, qui menys, ara te temps per a fer-ho.

Dr. J. Corbella i Duch
Advocat
19 de març de 2020

L’agost de 2015, dintre del cicle dedicat per la segona cadena de la TV estatal al cinema espanyol, es va projectar una pel·lícula de 1947, en blanc i negre, que porta per títol, “La Fe”, dirigida per Rafael Gil, que marra els conflictes que li esdevenen a capellà jove en la seva primera destinació parroquial, principalment, amb un personatge que és confessa ateu, i malviu en un casalot, solitari i rodejat de llibres, i amb una senyora jove, que forma part de desvagada, hipòcrita i xafardera burgesia local, que barreja la beateria amb sentiments admiració i enamorament cap al jove capellà, transformats després en rancor i revenja que la porten fins una acusació d’abusos, la celebració d’un judici, que acaba amb la condemna del clergue a la pena de presó.

Comento aquesta pel·lícula, perque la narració i el procés judicial que presenta recorda un altre procés, derivat de la publicació d’una noticia falsa, que va tenir lloc en la vida real, del que se’n deriven importants en l’àmbit jurídic, del que es poden trobar referències en els llibres de text i en els repertoris de jurisprudència.

El procés judicial esmentat deriva de la publicació d’una noticia en el diari “El Liberal”, de Madrid, sota el rètol de “Fraile, raptor y suïcida”, el 20 de setembre de 1910, explicant que el 17 de setembre, un frare caputxí, després de fugir del convent dels caputxins, rapta una noia de Totana, Múrcia, amb qui havia tingut descendència tres mesos abans, i en ser reconegut a Lorca per un oncle de la noia, veient-se acorralat, es llevà la vida.

Tres dies després, el diari rectificava i comunica que tal notícia era falsa. El pare de la noia, que era alcalde de Totana, es trasllada a Madrid i demana una reparació al diari, que no li és donada, per la qual cosa planteja una reclamació per via judicial que acaba amb una emblemàtica sentència del Tribunal Suprem dictada el 6 de desembre de 1.912 (només dos anys després de la publicació de la falsa noticia. Un termini, que a dia d’avui, ens sembla molt raonable, atesa la realitat actual), en que reconeix que s’ha perjudicat l’honra, l’honor i el prestigi de la noia, en tant son béns socials dels mes estimats, que la noticia publicada comporta un expoli de la dignitat personal, familiar i social de la noia, i condemna el diari a pagar-li una indemnització de 150.000 pessetes (que no era pas poca cosa, en aquell moment), considerant que no és possible la rectificació d’una noticia falsa publicada en un mitjà de gran circulació.

La sentencia de 6 de desembre de 1.912, va aixecar força polseguera en el sector de la premsa, atès que veia en perill la llibertat d’expressió, però té un altre significat molt mes important en l’àmbit jurídic, per la seva transcendència social. I és que, per primera vegada, un tribunal espanyol, atorgava una indemnització per danys morals.

Actualment, després de la innegable progressió que ha el reconeixement dels drets fonamentals, i la dignitat de la persona, ja no ens venen de nou les reclamacions d’indemnitzacions per danys morals, però eren desconegudes a principis del segle vint.

Fins aquell moment, s’entenia molt be que hom té la obligació de reparar o d’indemnitzar els demés pels perjudicis material (la pèrdua o destrucció d’una casa, d’un carro, d’un corral, o d’una plantació d’arbres). Però en contemplar la persona, i la seva naturalesa immaterial, des de la convicció que la persona humana esta fora del comerç, i que, en conseqüència, que no es podia comprar, ni vendre, ni pagar res en consideració als atributs propis de la persona, hom no tenia un fonament per a reconèixer i atorgar indemnitzacions com a forma de reparació dels perjudicis immaterials.

Les ofenses als sentiments, a l’honor i al prestigi personal, en definitiva, el dolor i el patiment, que formen part de l’esfera moral de la persona, no tenien compensació, des d’una perspectiva materialista.

I, el 6 de desembre de 1.912, el Tribunal Suprem, trenca per primera vegada aquest paradigma. Però allò que fa encara mes singular aquesta sentència, és que no es fonamenta en cap llei moderna i/o del seu temps, lliberal, sinó amb les normes contingudes en l’antiga Llei de de Las Partidas (i, mes concretament, en la Llei 21, del títol 9è, de la Partida 7ª, on es preveu el pagament d’indemnització per deshonra), publicades el 1.265 pel rei Alfonso X, de Castella.

La conjunció d’una norma d’ampli contingut humanista amb la voluntat d’uns jutges decidits a trobar una resposta adient i proporcionada al greuge infringit a la dignitat i a la reputació de la noia, va fer possible la resolució comentada, i l’establiment d’una nova doctrina reconeixent el dret a rebre indemnització per danys morals.

Avui, quan tot hom parla de la difusió de noticies falses gràcies la hiperconnexió de les persones mitjançant les xarxes socials, ens pot resultar alliçonador l’episodi viscut pel diari “El Liberal” fa poc mes d’un segle, especialment per la contundent resolució dels tribunals a l’hora de reparar els danys ocasionat a la víctima de la falsedat informativa.

J. Corbella i Duch
Advocat
29 de febrer de 2020

No fa pas gaires dies que, mentre feia un comentari de d’esdeveniments de l’actualitat, el meu interlocutor m’ha sorprès defensant l’exercici d’un dret a molestar a l’altre, i, especialment, en l’àmbit d’actuacions polítiques i reivindicatives.

He entès que per aconseguir els objectius personals, i col·lectius, especialment quan es tracta de conquerir espais de poder, sense arribar a un tot si val, s’allunyen les línies vermelles i hom admet com a tolerable causar incomoditats i molèsties als altres. En definitiva, crear un ambient desagradós, ple d’incomoditats, del qual hom desitja sortir-ne com mes aviat millor.

Plantejat el problema, estic segur que les definicions del diccionari ens poden ajudar a delimitar la qüestió, i també a trobar-hi una sortida, en forma de posicionament. Així, consultant la Gran Enciclopèdia Catalana, comprovo que defineix molestar com donar, causar, molèstia, i, al seu torn, molèstia, com a pertorbació del benestar material del cos o de la tranquil·litat d’ànim, causada per un mal, una nosa, un destorb, una cosa enutjosa.

Llegint la definició de molèstia, hi ha pocs dubtes per a entendre que no es pas una cosa beneficiosa. Ho tenim conceptuat com una alteració de la normalitat quotidiana que, trencant l’ordre establert, causa un mal, mes o menys intens, tant en el component físic de la persona, com en l’aspecte sensorial i anímic.

Entenc que la molèstia crea un desassossec generalitzat en la persona, i, pel cas que afecti a un determinat grup social, com ara els membres d’una entitat, el veïns d’un edifici, d’un poble, o d’una ciutat, pot actuar com a motiu generador d’alteracions de la convivència i d’aldarulls.

Les molèsties no son pas bondats, ni beneficis, malgrat sigui cert que hi hem de conviure acceptant i suportar aquelles que siguin inevitables.

I dit això ara podem reflexionar una mica sobre la finalitat del Dret en la societat. Ens hem repetit una i altra vegada que el Dret és un element consubstancial en la societat, fins al punt de posar l’exemple d’aquell nàufrag de llegenda que mentre vivia sol en una illa no necessitava normes de cap mena, però des del moment en que hi arriba un altre nàufrag, i comencen a compartir l’espai i el menjar, tenen necessitat d’establir normes per a regular ordenadament la convivència, en definitiva, a establir un sistema de Dret que eviti la confrontació.

Soc de la opinió que la possible existència d’un dret a molestar els altres és contrari a la organització d’una convivència pacífica i ordenada, perquè incorpora elements de discòrdia i de confrontació constant contraris al benestar social.

Una breu recerca en manuals jurídics, i en repertoris de jurisprudència, en posen a l’abast exemples d’actuacions i de situacions que han estat prohibides i sancionades pels tribunals en tant només tenien per finalitat molestar els demés, com el cas d’aquell home que es dedicava a remenar els fems amb la única finalitat d’aixecar mals olors que el vent escampava cap als veïns, o el d’aquells altres que treballen, o es diverteixen, emetent grans crits i fent molt de soroll, trasbalsant el son i la vida dels veïns.

Podem incloure en aquest capítol de molèsties per sorolls les sentències i resolucions que s’han donat ordenant el cessament i el silenci en el  toc de les hores de formosos rellotges situats en campanars i torres de molts pobles, amplificats, en algun cas, per altaveus.

En general, aquestes sentències que posen en silenci les campanes dels rellotges, no han tingut bona acceptació per la majoria de la gent dels pobles afectats, però atès que el soroll de les campanes és causa de molèsties per algunes persones, alterant el seu descans i assossec, cal imposar el silenci per a evitar que es mantingui el perjudici. En podeu trobar un cas concret en la sentència de l’Audiència de Soria de 23 de març de 2017 (núm. 36/17), que ordena desactivar les campanes de l’església d’Hinojosa del Campo, connectades al rellotge de l’Ajuntament, que toca hores i quarts, per les molèsties i alteracions que causa a uns veïns.

Son supòsits d’abús de Dret, que se situen mes enllà, i al marge, de de les normes de bona convivència, en una actuació que, aparentment, és lícita i correcta, però que causa de danys i perjudicis per al altres.

Al capdavall no trobarem un dret a molestar, encara que ens pesi, i no sempre ens agradi admetre que no tenim dret, que li correspon a un altre, i ens molesti reconèixer-ho.

j. corbella i duch

advocat

31/març/2019

Ha calgut esperar gairebé trenta anys per a posar-nos a nivell europeu en la protecció dels animals de companyia, però després d’aquesta llarga espera el BOE del dimecres 11 d’octubre de 2017, publica la ratificació d’Espanya del Conveni Europeu sobre protecció dels animals de companyia signat a Estrasburg el 13 de novembre de 1987.

Segurament ningú ens explicarà el perquè, en el seu moment, Espanya no va tenir cap participació en la redacció d’aquest conveni, ni tampoc ens dirà ningú perquè el Govern de l’Estat va esperar fins l’octubre de 2015 per adherir-se al seu contingut i signar-lo, però, malauradament, de la mes simple i senzilla mirada del calendari podem deduir fàcilment la poca, algú potser dirà, nul·la, sensibilitat dels nostres governants vers els animals de companyia, malgrat molts d’ells durant aquests llargs 30 anys els hem vist fotografiats, a tort i a dret, acompanyats d’animals d’espècies diferents.

Aquest llarg període temps que hi ha entre la promulgació del conveni europeu i la ratificació d’Espanya ens palesa, sens dubte, un canvi en la consideració, l’apreci i la sensibilitat que, la societat en general, té respecte dels animals

Amb el Conveni esmentat tenim una norma per a tot el territori europeu que harmonitza les disposicions sobre protecció dels animals de companyia en l’àmbit del Consell d’Europa (que inclou un nombre total de 48 Estats), i que una vegada incorporada a l’ordenament jurídic intern, serà vigent a Espanya a partir de l’u de febrer de 2018.
Malgrat que després de 30 anys no puguem qualificar pas de novedòs el seu contingut, ates que caldrà aplicar-la properament, crec que val la pena de comentar les disposicions mes importants, que, en qualsevol cas, assenyalen un mínim de protecció per als animals a que es refereix.

En primer lloc, es defineix animal de companyia com aquell destinat a ser tingut per l’home, generalment en el mateix habitatge, per a que li serveixi com a companyia i esbarjo.
Els animals venturers (“vagabundo”) son definits com aquells que no tenen cap habitatge o estan lluny del que ho és del seu propietari o guardià, o bé, aquells que no estiguin sota el seu control o vigilància directa.

Es prohibeix expressament causar innecessàriament dolor, patiment o angoixa a un animal de companyia, i també abandonar-lo.

Qui tingui animals de companyia està obligat a procurar-ne la salut i el benestar, com també a donar-li un allotjament i les atencions que s’adiguin amb llurs necessitats etològiques d’acord amb la raça i l’espècie. A donar-li alimentació suficient i aigua, així com facilitar que faci l’exercici necessari.

Cap animal de companyia podrà ser ensinistrat de manera que es perjudiqui la seva salut i benestar, i mai ha de ser obligat a superar les pròpies forces o capacitat naturals, ni provocar-li lesions, patiments i/o angoixes innecessàries.

Prohibeix l’ús d’animals de companyia en publicitat, espectacles, mostres o concursos si, prèviament, no s’han establert les condicions necessàries per a salvaguardar-ne la salut i benestar. Així mateix prohibeix que els siguin aplicades substàncies o productes per a modificar-ne el nivell normal de rendiment.

No es permet vendre o donar animals de companyia a menors de 16 anys sense consentiment exprés de llurs pares o tutors.

Prohibeix expressament intervencions quirúrgiques amb la finalitat de modificar-ne l’aparença, o que no tinguin finalitats curatives. Especialment, que els sigui tallada la cua, les orelles, les cordes vocals, les ungles i les dents.

Només el veterinari, i aplicant criteris mèdics, podrà practicar les intervencions que siguin necessàries.

El veterinari també és l’únic professional que sacrificar l’animal, llevat de situacions d’urgència, aplicant una metodologia que comporti la immediata pèrdua de coneixement i la mort de manera certa.

Ex prohibeix expressament la mort per electrocució, asfixia, ofegament o enverinament sense dosificació i control.

Preveu l’aplicació de mesures de control d’animal perduts i sense amo, així com el desenvolupament de programes d’informació i educació adreçats a persones i societats relacionades amb la criança, tinença i comerç d’animals de companyia.

Finalment, cal assenyalar que entre les reserves (o limitacions a l’aplicació del conveni) que han presentat els diferents Estats que l’han signat, una majoria defuig aplicar la disposició que prohibeix tallar la cua dels animals, entre els quals, i no sense sorpresa, hi trobem Alemanya, Dinamarca, França, Portugal i la República Checa, que sempre hem tingut com societats avançades i progressistes.

Tot i així, no hi ha cap dubte de que, en un temps on s’ha incrementat exponencialment la presència d’animals de companyia, el Conveni és un pas important en el millorament de les seves condicions de vida, com a manifestació de respecte i de la sensibilitat social.

j. corbella i duch
advocat
12/desembre/2017

Mai ho havia pensat, però era una d’aquelles coses que em quedaven per fer, i ara ja no ho podré dir així.

Tot això be a tom perquè el diumenge passat, 3 de setembre, vaig apadrinar un nou gegant, a Torrelameu, que reprodueix, amb molta amabilitat i destresa (cal dir-ho), la imatge del pintor Miquel Viladrich i Vilà, que havia nascut al poble un 28 de març de 1887, ara fa 130 anys.

D’en Miquel Viladrich no cal explicar-ne gaires coses, atès que en els darrers anys la seva obra, juntament amb llur trajectòria personal, han estat explicats abastament. Només recordar que Torrelameu, cada dos anys, convoca un premi de pintura en memòria seva, i que a mitjans d’aquest mes de setembre es tancarà l’exposició de les obres que la  Hispanic Society of America, ha portat al Museu del Prado, a Madrid, que inclouen quatre quadres emblemàtics en l’obra del nostre pintor. L’anomenat com a mis funerales, d’un contingut molt enigmàtic i surrealista; els retrats del pare i de la mare, i el titulats “catalans d’Almatret”.

No hi ha dubte que la incorporació del gegant “Miquel Viladrich” a la nòmina dels elements festius de Torrelameu és un encert, perquè dona forma física a la imatge d’una persona volguda i estimada, que ens ha deixat una obra important, reconeguda mes enllà dels límits de les fronteres i dels mars.

De l’acte del diumenge, i dintre d’allò que suposa de reconeixement a l’artista i a la seva obra, cal parlar també de la “litúrgia” seguida en el “bateig” del nou gegant.

La gent del poble, que sempre te raó, parla del bateig com aquell acte d’iniciació, i/o incorporació a una comunitat. I en aquest sentit hem de prendre la celebració. Tot i així, acabada la missa, el mossèn, va sortir al carrer, i davant l’església, després de llegir unes oracions, i de resar un parenostre amb els presents, va beneir el nou gegant, seguint aquell antic costum de beneir aquelles coses important i estimades que mica en mica s’incorporen a casa. Un dia era un cotxe, l’altre dia un tractor, mes endavant un magatzem, o una botiga.

I, el diumenge, el poble, ha incorporat un gegant, que també és important pel lleure i la festa, i per a recordar aquells que, en un moment o altre, han fet grans coses. Coses que només fan els gegants.

En aquest bateig hom també va recuperar una tradició popular dels bateigs, i que a Torrelameu no s’ha perdut mai. Els padrins vam llençar a l’aire caramels per a tot hom. Per que tots puguem tenir un record dolç de l’acte.

Sempre m’ha semblat una mica cruel aquella cançoneta que cantaven els nens davant la casa dels nou batejats dient:

Tireu confits, que son podrits.

Tireu avellanes, que son corcades.

Si no en voleu tirar, el nen es morirà.

Aquesta vegada no hem sentit la cançó. La maina, i els grans, no han tingut d’esperar gens. El seguici amb els padrins i el batejat no els va caldre anar des de l’església a casa, i així, a peu de carrer, a la mateixa plaça, els padrins ens vam esforçar per a fer venir una pluja de caramels.

Gràcies per haver-me donat la oportunitat d’apadrinar un gegant. I gràcies al Sr. Alcalde de les Penelles, que en representació de la Diputació, completava la parella de padrins (no ho digueu a ningú, però el gegant no ha tingut padrina).

L’any vinent li portarem la mona.

 

j. corbella i duch

advocat

05/setembre/2017

Aquests darrers dies, els mitjans de comunicació s’han fet ressò del contingut d’un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, que sota el rètol La sostenibilitat demogràfica de l’Espanya buida, explica que hi ha uns 1.800 pobles a tot l’Estat en risc de despoblament irreversible.

Per dir-ho d’una altra manera,l’informe de la UAB constata que la població es concentra en ciutats i/o pobles grans, de manera que abandona els petits nuclis de les zones rurals, cosa que, d’altra banda, hom pot constatar fent una passejada, un dia qualsevol entre setmana, pels pobles i poblets de qualsevol comarca de l’interior.

El més preocupant de l’informe és la qualificació de situació de despoblament irreversible adjudicada a uns 1.840 pobles. Aquesta qualificació significa, en paraules tècniques i ben escrites, que als pobles no hi vol viure ningú. Una mena de cantarella que, des de fa molts anys, va repetint la gent del meu poble. I com que als pobles no vol viure-hi ningú, no hi arriben immigrants i les baixes per defunció o per migració no són cobertes per naixements ni de cap altra manera, i així resulta que els habitants són cada vegada més vells, tenen més necessitats, necessiten més ajuda, nous recursos… però ningú els hi porta, perquè són pocs i els serveis no cobreixen les despeses. Vaja. La situació és la del peix que es mossega la cua.

Som pocs i necessitem ajuda, però els recursos no arriben perquè estan pensats per a molts i, en clau econòmica, per economitzar. I davant d’aquesta situació, què fem? Llegeixo a la premsa que el Centre d’Estudis Demogràfics ha posat en observació set municipis catalans. La llista n’esmenta tres de la vall del Corb: Guimerà, Vallfogona de Riucorb i Forès. Aquesta setmana em deien a Guimerà que l’any passat, es van fer fins a disset enterraments (n’hi ha que n’ha comptat algun més, però no en farem cabal), i que aquest any ja en portem cinc. Per contra, aquest any, només s’ha inscrit un naixement. Amb aquestes dades, la davallada i el despoblament no tenen aturador, i a l’observatori només li quedarà la trista funció de fer constar la data en què al poble ja no hi quedarà ningú, per anotar-la en els dietaris, les agendes, els llibres d’història i les pàgines d’internet.

Però no ens podem resignar a deixar els nostres pobles buits com una nou o una campana, i queixar-nos del trist soroll a buit de les passes dels turistes de cap de setmana, que van ressonant de paret a paret fins a perdre’s en l’infinit solitari, arrossegades per la marinada cap a un Ponent rogenc i misteriós. No ens hi podem resignar. Cal que canviïn moltes actituds i comportaments, començant per aquells que viuen i dormen en ciutats mitjanes i que, cada dia, diumenges i festius inclosos, es desplacen fins al poble a treballar, sigui fent de pagès, de forner, de botiguer o de ferrer. Com podem defensar la vida dels pobles si aquells que hi tenen el pa –i la feina– en fugen? Què esperem que facin els altres, si els que hi són cada dia no hi volen fer estada? Després, o al mateix temps, cal establir un pla de repoblament i de reindustrialització, amb incentius, per tal que s’estableixin activitats lligades a l’artesania i la transformació de primeres matèries, amb la creació de xarxes i canals de distribució, sempre arrelades i domiciliades al poble.

Cal pensar també en els aspectes relacionats amb l’ensenyament, l’assistència i l’esport i el lleure, que, a parer d’alguns, són la principal causa que motiva els joves a deixar les zones rurals i establir-se en àrees urbanes on hi ha una àmplia oferta d’aquests serveis. No vull pensar en una vall del Corb sense gent. La ruïnes del convent de Vallsanta ja són suficients per recordar passades esplendors. La gent és la vida, i sense gent no hi ha res.

Cal que, entre tots, evitem el despoblament.

Josep Corbella i Duch
Advocat
31.juliol.2017

En aquests temps de sensacions efímeres, i també de memòria escadussera, m’ha semblat que val la pena aturar-se un moment per a recordar Mn. Ramon Muntanyola i Llorach, aprofitant que enguany coincideix amb el centenari del seu naixement esdevingut el 1917 a l’Espluga de Francolí.
Mn. Muntanyola ha estat un dels poetes mes importants de Catalunya, i també, jo diria que en primer lloc, un home d’Església obert al món i compromès amb el seu país. Tinc un record llunyà de la seva figura humana. Alt, ros, de mirada franca, somrient, amb el cap lleugerament tombat a la dreta, saludava tot hom i anava de casa en casa, quan tornava de visita a Guimerà, després que hi va passar dos anys com a vicari, immediatament després de la seva ordenació sacerdotal.
No va tenir pas una vida fàcil. Nascut en una família de profundes conviccions catòliques, per influència d’un germà que era missioner paül, ingressa en la noviciat que la congregació tenia a Bellpuig, i, després, a Mallorca. Però no estaria prou a gust amb la missió paül, i va deixar el noviciat per entrar al seminari de Tarragona per tal de seguir la formació sacerdotal.
Val a dir que el bisbat de Tarragona inclou els pobles de la part baixa de la Vall del Corb, i els de la Serra del Tallat que ja miren cap a la Conca de Barberà. Per això la vida poètica i sacerdotal de Mn. Muntanyola es desenvolupa i manifesta amb força des d’aquesta zona de valls encreuades i petites serralades de fisonomia segarrenca que algú, un bon dia, va decidir incloure en la comarca de l’Urgell.
L’any 1936, acabats els estudis de filosofia, Mn. Muntanyola, i altres seminaristes, estaven fent un curs d’estiu al seminari de la Seu d’Urgell, i allí tots foren detinguts pels anarquistes, essent traslladats a la presó de Lleida, i d’allí a Tarragona, on son confinats al vaixell-presó anomenat “Rio Segre”.
Alliberat a primers de setembre, torna a l’Espluga on s’assabenta que el seu pare i un germà havia sigut assassinats, i tement per la seva vida, primer fuig a Barcelona, amagant-se a casa d’un familiar, al barri de Gràcia, i, seguidament, passa la frontera per arribar a Marsella, i des d’allí, a Mallorca, on continua els estudis eclesiàstics i coneix diversos literats i poetes, fins que torna a Tarragona l’any 1939.
Joan Maria Pujals, en la introducció de l’antologia poètica de Mn. Muntanyola editada aquest anys per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb el títol “Dia Vindrà”, ens diu que Mn. Muntanyola sintetitza l’anomenat catalanisme cristià, com un dels grans corrents intel·lectuals, vitals i polítics que travessen la Catalunya del segle XX.
Però amb el retorn al seminari de Tarragona no havien acabat els problemes i les dificultats per a Mn. Muntanyola. Després de passar dos anys de vicari a Guimerà (1942-1944), és nomenat vicari a Sta. Maria de Montblanc i encarregat de Prenafeta, mes endavant, encarregat de Farena, Mont-Ral i Rojal, i la tardor de 1946, encarregat d’Omells de na Gaia i de Senant.
Sembla que aquesta destinació al peu del Tallat, li dona prou tranquil·litat per a publicar poesies nadalenques infantils com “Infants, ocells i nadales”, participar en els Jocs Florals organitzats pel Balneari de Vallfogona el 1947, i, especialment, per a redactar i publicar un full parroquial en català que portava per títol “La veu de la parròquia”, que va ser molt ben acollit pel clergat impulsant-ne el creixement constant de la tirada.
Però l’any 1949 era nomenat arquebisbe de Tarragona el cardenal Benjamin de Arriba i Castro, que no tenia cap afinitat amb la cultura catalana, i el mes de març de 1950 prohibeix la publicació del full parroquial en català, i ordena que es publiqui la “Hoja diocesana”, en castellà.
Però l’ànima literata de Mn. Muntanyola no queda quieta ni conformada, i immediatament publica una revista mensual que porta per títol “Ressò”. Primer amb una difusió limitada als Omells i pobles veïns, que de seguida agafa embranzida i agafa volada fins al punt passa a editar-se a Barcelona, fins que l’any 1952 és segrestada per les autoritats civils.
La traumàtica fi de la revista “Ressò” té greus conseqüències per a Mn. Muntanyola. El cardenal de Arriba y Castro li obra un expedient disciplinari que acaba amb la destitució, i el trasllat a la casa d’exercici de la Selva del Camp sense tenir cap funció específica assignada, on hi roman vint anys. En aquest llarg temps de penúries i marginació es dedica a la poesia i a la meditació, mantenint-se gràcies als encàrrecs de sermons i d’altres col·laboracions.
Finalment l’any 1960 és destinat a Salou, d’on ja no se’n mourà, mirant el setembre de1973 a causa d’una leucèmia.
Entre les seves obres destaquen els llibres de peones “Romiatge per la Terra” i “Eixàrci”, i en prosa, la biografia del cardenal Vidal i Barraquer, editada l’any 1970, que porta per títol “Vidal i Barraquer. Cardenal de la Pau”.
Com aspectes mes destacats de la trajectòria humana de Mn. Ramon Muntanyola, podem assenyalar aquesta admiració pel cardenal Vidal i Barraquer, juntament amb el seu tarannà conciliador, i la projecció d’esperança que transmet.
En aquest sentit, i en un temps en que tant sentim a parlar de greuges i de compensacions, crec que és bo recordar la voluntat de reconciliació i perdó de Mn. Muntanyola, recollida per Joan M. Pujal en el llibre abans esmentat.
Diu que després d’uns anys d’exili va tornar l’executor del seu pare i del seu germà. Sotmès a judici, Mn. Muntanyola va ser cridat com a testimoni, i pressionat pel bisbe per tal de fer la compareixença, s’hi va negar en redó dient-li “la llei de Crist m’obliga a perdonar: No hi acudiré. Sóc conscient de la sotana que porto”.
En la mateixa introducció Joan M. Pujals conta que un dia, predicant al seu poble de l’Espluga, des de la trona va dir, ben clarament, que perdonava tot hom.
A Guimerà vam tenir el goig de conviure dos anys amb un home excepcional. Avui en donem gràcies a Deu, i recordem el seu pas repassant la depurada i harmoniosa poesia que ens ha deixat, començant per aquell poema que dona nom al poble dient:
El nou de copes
Guanya en el joc,
O bé retopes
a sang i foc

 

j. corbella i duch
advocat
17/juny/2017

Aquesta és la resposta que els donava aquest dissabte a uns forasters encuriosits, en el moment just que la processó amb la imatge de Sant Sebastià arribava, després de pujar tot el poble fent ziga zagues, arribava a la plaça de l’església de Guimerà i anava de dret cap a la portalada gòtica per a començar la missa solemne de la festa votada, fa molts i molts anys, que coneixem normalment com a Festa de Sant Sebastianet.
I és que el 20 de gener, festa de Sant Sebastià, cau al mig de l’hivern, i amb vot o sense, calia trobar unes dates en que el temps hi acompanyi una mica mes per a fer festa. Podem dir que, tradicionalment, a Guimerà, fins que no va aparèixer la representació del mercat medieval durant el mes d’agost, no hem tingut pròpiament una festa d’estiu i un altre d’hivern, com a sol passar en molts pobles. Ens hem conformat amb tres dies Festa Major a l’hivern (dos dies de festa i el del gos -no se pas perque aquest nom. Sembla que vol fer referència a l’aprofitament de les sobres-), i un dia de festa a la primavera, quan els ametllers ja han perdut la flor, i els sembrats comencen a presentar les espigues.
Aquest any sembla que s’han ajuntat la Festa de Sant Sebastianet i la de Sant Jordi, que cau en diumenge, i per això alguns fan un cap de setmana de festa continuada.
Aquesta dissabte anava al final de la processó, just davant la imatge del sant que, situada damunt la peanya, era portada a l’espatlla de quatre homes. Això de portar a l’espatlla és un dir, perque a l’hora de passar els coberts ha calgut baixar la peanya gairebé fins a terra.
En sentit la pregunta que he transcrit al principi, i en veure les cares d’admiració i de sorpresa dels forasters que han vist passar la processó, un s’adona de que hi ha poca cultura religiosa, perque confondre la imatge d’home lligat a un arbre i amb els cos travessat per sagetes, amb la representació del cavaller Sant Jordi, que sempre l’hem vist vestit amb cuirassa de ferro, muntat a cavall i travessant el coll d’un drac amb la llança, deixa prou palès que hom sap poc de sants, i també d’allò mes significatiu i tradicional de la cultura del país.
Però no insistirem mes en aquesta anècdota, confiant que la contemplació de la mateixa processó, seguida per gent mudada amb vestit de festa, cantant amb fe els goigs del sant, hagi servit per a que els visitats ocasionals s’adonin que la singularitat del poble no rau nomes en les pedres. Hi ha també una manera d’esser i de fer en la gent.
I aquesta manera de fer també inclou la festa de Sant Jordi, i el dia dedicat al Llibre que aquesta, a Guimerà, s’ha concretat en la presentació d’un magnífic volum dedicat al convent de Vallsanta, les runes del qual, conservades gràcies a l’esforç de molta gent, es mantenen en peu al bell mi de la Vall de Corb, i ens saluden abans d’arribar a Guimerà.

El llibre promogut per l’associació Guimera.info, i editat per la mateixa associació i l’IEI, recopila la història del monestir cistercenc de Vallsanta, explica el resultat de les excavacions que s’hi ha fet, i el lligams amb el poble de Guimerà, i les famílies feudals que van senyorejar el seu castell.
L’obra s’inicia amb unes pàgines dedicades a explicar, amb un breu text escrit i magnifiques fotografies antigues i actuals, cadascun dels carrers i dels indrets mes emblemàtics del poble.
Entre Sant Jordi i Sant Sebastià ens han portat una obra que parla d’un poble i d’un monestir situats en una de les valls mes singulars i mes ven conservades de la nostra geografia, o els hiverns son freds, amb gebre i boira, i les tardes d’estiu irrepetibles, refrescades per la marinada que cada dia torna des de llevant. Tot un privilegi.

J. corbella i duch
Advocat (23/04/17)

El 2 de novembre, Dia dels Difunts, es compliran 177 anys (que ja comencen a ser anys) de la mort de Roger-Bernat-Charles d’Espangnac de Ramefort, mes conegut com el Comte d’Espanya, que deixà tristos records a Catalunya, que li valgueren els sobrenoms de “Tigre de Catalunya” i “Assassí de Catalunya”.

Charles d’Espagnac formava part de la petita noblesa francesa i la seva família senyorejava el castell de Ramefort (a l’Arieja). Fugiren de França per evitar caure víctimes de la Revolució de 1789, i el nostre comte, de ben jove, es va allistar en escamots i partides que intentaven treure els revolucionaris i restaurar la monarquia francesa, posant-se, finalment, al servei del rei d’Espanya.

D’aquesta manera l’home va començar una brillant carrera militar que el va portar fins a ser nomenat Capità General i Virrei de Navarra, Capità General d’Aragó, i Capità General de Catalunya, pel rei Ferran VII, al setembre de 1827, amb l’encàrrec de reprimir la revolta dels “malcontents”. En l’exercici del càrrec va demostrar un caràcter sanguinari i cruel. El mateix dia de la pressa de possessió del càrrec ordena executar 13 presos.

Les crueltat i excentricitats del capità general, tant amb la tropa com amb el personal civil, escamparen una llegenda de por i de terror al voltant de la seva persona. Manava tallar mans i braços als condemnats abans que fossin afusellats. I manava disparar una salva d’artilleria per cada condemnat. Els cadàvers dels que morien penjats a la forca, quedaven així exposats diversos dies a la vista de tothom, com a exemple i lliçó, mentre el comte, i capità general, es passejava al seu voltant cantant i ballant.

Prohibí a les nois portar trens, i ordenà als homes que s’afaitessin els bigotis. Tampoc deixava portar barretines vermelles perque li recordaven el gorro frigi dels revolucionaris francesos. Manava a la tropa fer instrucció a la platja, i desfilar endinsant-se a la mar, fins que l’aigua arribava al coll dels soldats.

Manar construir el carrer Ferran, de Barcelona, com homenatge al rei, i com que la gent es resistia a deixar les cases que calia enderrocar, manar ensorrar les escales de totes elles per tal que els que eren fora no poguessin tornar, i que eren dins quedessin sense ajut. Fins el punt que, acaba la resistència, foren evacuats per finestres i balcons amb l’ajuda de cistells i corrioles.

Al desembre de 1832 fou destituït del càrrec i tornà a França, on es trobava a la mort del rei Ferran VII. Quan se n’entera, torna per a posar-se al servei de príncep Carlos Maria Isidro, pretendent a la corona, i s’integra en l’exèrcit carlí que operava a Catalunya.

Palesà gran crueltat en les accions en que intervé, i, els mateixos dirigents carlins, avergonyits i temerosos, la Jutna de Berga decideix eliminar-lo. Amb l’excusa d’una evacuació a Andorra, mentre traspassaven el Segre pel pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou estrangulat per aquells que l’acompanyaven, i el seu cadàver, lligat de peus i mans, i amb una pedra al coll, llençat al riu, el dia 2 de novembre de 1839.

Però la història del compte d’Espanya no acaba. Enterrat a Coll de Nargó, comença la llegenda, i diuen que anys després un farmacèutic d’Igualada, afeccionat a la frenologia (pseudociència divulgada entre nosaltres per Marià Cubí, que estudia el comportament de les persones a partir de la configuració anatòmica del crani), un dia de ni fosca obrí la tomba del compte, separà el crani del cos i se l’endugué per estudiar-lo, i conèixer la causa de tanta crueltat.

S’explica que uns bandolers van assaltar i detenir el farmacèutic i els seus acompanyant, i que llavors el crani va començar un temps en que anava d’amagatall en amagatall, i de ma en ma, fins que, finalment, acaba a l’església de Sant Agustí, d’Igualada, segons uns, i en la del mateix nom, de Cervera, segons altres, on la Confraria de la Bona Mort l’emprava per a la litúrgia dels enterraments.

Diuen que Marià Cubí examinà el crani emocionat, i, que anys després el lliurà a la família del compte, establerta a Mallorca, la qual, prèviament, havia rebut el cos sense cap des de Coll de Nargó, la qual cosa no lliga gaire amb la història de que el capellà de Coll de Nargò havia tramés a Mallorca les restes d’un altre difunt, per a evitar problemes de qualsevol mena.

Sigui com sigui la el final de la història, allò que tenim de cert és que el Dia dels Difunts de 1839, acabava la seva existència terrenal a les aigües del Segre un dels homes mes excèntrics, fanàtic i sanguinari que ha conegut Catalunya en el temps moderns. Del que ja s’havia construït una llegenda en vida, després prolongada i ampliada pels afanys de coneixement d’aquells que s’anomenaven frenolegs.

Avui ens en queda un record entre curiós i morbós, tot esperant que mai tinguem ocasió de conèixer personatges amb aquestes característiques.
Que Deu l’hagi perdonat.

J. Corbella i Duch
Advocat; DNI 40824381-W
27/octubre/2016

 

L’estiu, no se pas si per efecte de la calor, o per la buidor que omple l’atmosfera a les hores del migdia, és una època propicia per a encontres inesperats, visions sorprenents, i disbauxa de la imaginació.

Atès que fa poc dies que ha viscut una d’aquestes situacions en una ciutat propera, de la que no direm el nom, ho voldria explicar, i així, al mateix temps que em trec de sobre les pors i desconfiances, la història també pot servir com a prevenció per aquells que tinguin la bondat de llegir-la.

Vejam. Serien prop de les quatre de la tarda d’un dia calorós de primers d’agost. Les terrasses dels cafès estaven buides de gent; transitaven poc vianants, i els inconscients, com jo, que ho feien, anaven amb els ulls mig tancats, i amb cara de cansament. El sol queia ardent i somort sobre les rajoles del carrer, i de tant en tant se sentien els roncs acompassats d’alguna moto que baixava pel carrer.

Pensava que podia haver allargat una mica la migdiada; que no calia sortir de casa tant aviat perque la feina que em portava al carrer també la podia fer igualment una hora mes tarda. Però ja era fora, i ara ja no tenia sentit tornar enrere.

Perdut en aquesta discussió interior, m’adono què el semàfor del vianants te el llum vermell, i, malgrat no es veu trànsit de vehicles, decideixo ser un bon ciutadà i m’aturo just al límit de la vorera.

En aquest punt, quan torno la vista des del carrer i miro a la vorera de davant, del no res de l’estiu sorgeix la figura d’una noia jove, rossa, ben proporcionada, que s’atansa sense pressa per l’altra banda del carrer. Camina lleugera, i també s’atura davant el semàfor. És llavors quan puc veure la seva figura, i m’adono del seu posat angelical, com sortit del retaule de l’església de Guimerà (obra de Jujol, que tantes vegades he contemplat i admirat).

La noia porta camiseta de tirants i pantalons curts. I en aquesta visió propera, ho sorpresa !!, m’adono que a la cuixa dreta, dibuixada amb tinta negra, mostra el tatuatge d’una calavera. La testa calba, dues files de dents negres a la boca, buits els forats dels ulls. En conjunt, una ganyota trista i amenaçadora.

En un moment he perdut de vista la noia i nomes he vist la calavera negra. Em recupero de l’ensurt i comprovo que no porta cap altre tatuatge visible. No puc deixar de pensar amb els motius que una noia, jove i guapa, d’esvelta figura i cabellera rossa, té per a passejar arreu una calavera negra i trista.

Serà que, malgrat la seva joventut, no espera res de la vida ???. Serà que la mort va passar un dia prop seu i la va deixar marcada per sempre ???, o potser és una profetissa que ens recorda la mort i ens crida a la conversió ???

No vull creure que una noia jove ja no espera res de la vida i només viu en un pou fosc, sense esperança, rodejada de mort.

En aquestes el semàfor canvia de color, i torna al verd. Em faig el distret esperant que la noia, que ara veig com si fos l’àngel de la mort a qui invocava el poeta, travessi el carrer i s’apropi, per poder veure millor el tatuatge. Si, la calavera és lletja i negra.

Hauria escaigut millor el dibuix d’una rosa, o d’un sol, o d’una lluna riallera, o d’una cascada d’aigua fresca. Llàstima !!!. Em sap greu que, en una tarda assolellada d’estiu,  vagi pregonant la mort pel carrer.

Continuo el meu camí sense girar el cap. Aquesta vegada he tingut l’àngel de la mort molt prop, però no m’ha dit res. En endavant, desconfiaré de les noies joves, rosses i amb cara d’àngel. Encara queda estiu per a viure altres encontres que parlin d’il·lusions i d’esperança.

 

j. corbella i duch

advocat

17/agost/2016