Diumenge a la tarda, a Guimerà, i el sol no te cap pressa per amagar-se en les llunyanes terres de ponent. Però no podem estar tot el dia a casa, i sortim carretera avall, tornant pel que sempre havia estat el camí dels Diumenges, i que ara porta el nom de Raval de la Salut, potser per a deixar clar a tot hom que, passejar, i si pot ser en companyia, és una de les millors maneres de fer salut.
No entrarem ara en una estèril discussió sobre si el nom es “diumenges”, amb referència al dia de la setmana, o “domenges”, com a derivat de dominus-domine, i, en referència als senyors, als que, molt temps enrere, eren els amos del territori. Ni a considerar si el nom es només una forma vocal, una manera de parlar, de la gent d’aquest poble.
I dic que no entraré en aquestes consideracions perque avui m’he posat davant l’ordinador impressionat per la contemplació d’un conjunt de folis amb poesies penjats d’unes tanques al costat del camí, i prop de les escoles, envoltats de cintes de colors que el vent ondula suaument, i acompanyat de codis QR que ens ofereixen veus de nois i noies recitant poemes, palesant així una feina feta amb serietat i il·lusió.
La troballa es un motiu d’alegria, i hom pensa que s’ha de disculpar per no haver-la descobert abans, atès que, segurament, l’exposició de poemes al vent i a la vista de tots els que transiten pel camí, és el resultat de la celebració del dia de la poesia que es commemora el 21 de març, coincidint amb el començament de la primavera.
Apunto els títols dels poemes, tots ells alegres i de lectura fàcil, que es transcriuen amb indicació del seu autor/a: Brins d’herba; El silenci (de Miquel Desclot); Rata d’escala (del mateix autor); Follet; A la nit; L’Ànec i l’Oca; La gallina eixerida (de Joana Raspall); El Cuquet (de la mateixa autora); Paraules al vent (també de Joana Raspall); Cuca de llum (de Mercè Rodoreda); L’Alzina i el Roure (de Nuria Albó); Avui les fades i les bruixes s’estimen (de Maria Mercè Marsal); Els grills (d’Enric Larreula); Grill (Nuria Albó); On és el vent ??? (de la mateixa autora); Fulles seques; Els ocells, i, La fulla.
S’inclouen també poemes visuals, amb cal·ligrames que representen un hipopòtam, un ocell, o un cargol.
Ben segur que tenim a la vista el resultat d’una activitat escolar, o be d’un lleure formatiu seguit pels mes joves del poble. Llegeixo els texts, escolto els àudios, i m’entretinc especialment en la lectura de dos poemes. Primer, amb que ens parla d’un xerraire gat de cua blanca, procedent d’una cantarella anglesa, traduïda per Marià Manent, i que diu així:
Gat de cua blanca / No em diràs d’on vens ? / Ara vinc de Londres, del palau del Rei / Gat de cua blanca: que hi has vits allí ? / A sota la cadira, només un ratolí.
L’altre és el poema de Nadal escrit per Mn. Ramon Muntanyola, que havia estat vicari a Guimerà, i que porta per títol “Muntanyes de suro”. Amb gran senzillesa, i seguin un ritme fàcil que traspua fervor religiós, ens atansa a Nadal, dient: “Jo tinc un pessebre de suro i cartró, d’arena i de molsa, de boixos i arboç, d’estrelles pintades, …..”
Ha estat una troballa impensada, gratificant, d’aquelles que obren el cor i t’omplen la cara d’aire fresc, com el d’aquest cap vespre, després de tardes de núvols i pluja que no han pogut reviure el Corb.
Però aquestes poesies arran del camí ens mantenen en l’esperança de les noves generacions que, sens dubte, sabran construir un mon millor.
A la nit, mentre contemplava la calma des del mirador de casa, m’ha semblat que l’interès per l’exposició anava mes enllà, i he vist que la lluna nova, que aquests dies s’aixeca damunt de Passanant, parava un moment el seu caminar i llegia atentament el poemes posats arran del camí.
j. corbella i duch
advocat
05/juny/2023