admin

Quantes vegades hem sentit que per Guimerà havia de passar el tren? Que hi havia de fantasia o realitat en aquelles paraules dels nostres padrins quan deien que pel poble passaria una via fèrria i, fins i tot, tindria una estació? Hi havia un projecte viable? Quin va ser el paper de l’ajuntament? I per què no es va dur a terme?

Al llarg del segle XIX la població de Guimerà va oscil·lar entre els mil i mil sis-cents habitants, creixent de forma progressiva fins a aconseguir el punt més àlgid de la història, l’any 1857, amb una xifra de 1.606. En aquell moment Guimerà ocupava en nombre d’habitants el quart lloc dels municipis de l’actual comarca de l’Urgell darrera Tàrrega (3.719), Verdú (2.007) i Bellpuig (1.635). També el nombre d’hectàrees de conreu es multiplicaren gràcies a l’expansió de la vinya, les plantacions d’oliveres, ametllers i la generalització del sistema de bancals. Com a conseqüència hi va haver un fort increment en la producció de cereals, vi i oli que va determinar la necessitat de buscar noves vies per poder treure els excedents a altres contrades.

Per a poder accedir als mercats forans el principal problema a resoldre era dotar al municipi d’una bona xarxa de comunicacions. Els camins veïnals eren del tot insuficients i no podien cobrir les necessitats deis vilatans. Guimerà vivia molt aïllada i allunyada de l’activitat comercial dels centres de mercat més forts. Aquesta necessitat obliga a l’ajuntament a treballar en aquest sentit.

Cap a finals de segle, aquesta preocupació es manifesta i reverteix en la voluntat d’endegar i materialitzar un seguit de projectes per a millorar el sistema de comunicacions que donen una nova perspectiva al futur de Guimerà.

EI pla de carreteres provincial dissenyat pel Ministeri de Foment l’any 1865 ja contemplava una carretera que partint de Vinaixa, punt d’enllaç amb la via fèrria, passés per Rocafort de Vallbona, Guimerà, Granyena i arribés a Cervera. Però, per a Guimerà era prioritari el tram fins a Ciutadilla per a poder connectar amb la carretera de Montblanc a Artesa de Segre. EI setembre de 1874, la rovina de Santa Tecla va comportar greus conseqüències econòmiques i morals i els ànims dels guimeranencs es refredaren. Malgrat tot, l’entusiasme del poble en aquest projecte rebrotà i fou recollit pel consistori i tractat en sessió extraordinària el 2 de desembre de 1883. EI poble decidí sol·licitar a la Diputació la construcció del tram de Guimerà fins a la carretera de Montblanc a Artesa de Segre, contribuint econòmicament i personal. EI 22 de gener de 1891, l’alcalde Francesc d’Asis Rosich Soldevila, acompanyat de la resta d’autoritats locals, va posar la primera pedra enmig d’una gran multitud. EI març de 1894 es dóna per acabat aquest tram.

Però, el projecte més il·lusionant i ambiciós que afrontava el poble de Guimerà a finals de segle XIX era, sens dubte, l’arribada del ferrocarril. La seva fructificació obriria les portes al nou segle amb les millors perspectives possibles. La proliferació arreu de projectes de línies de ferrocarrils secundàries alimenta la idea d’una línia de Balaguer a Igualada que passant per Tàrrega travessaria els pobles de la Vall del Corb. Les expectatives econòmiques i socials que oferia el projecte eren immillorables i, sens dubte, els beneficis havien de revertir en el progrés de la comarca en molts aspectes.

Els estudis de la Societat del Ferrocarril projectaven el pas del tren pel terme de Guimerà pel barranc del Comartal i les partides de les Rabassoles, Comes, Vidielles i Mensa. L’ajuntament de Guimerà, il·lusionat amb l’oportunitat que se li presentava, va demanar el 23 de juliol de 1882 a l’empresa ferroviària l’estudi de nous traçats que possibilitessin l’apropament de l’estació al nucli de la població. Les propostes municipals pretenien que el traçat anés per darrere la torre i el campanar, la part baixa de la població o fins i tot pel marge esquerre del Corb. Però, el projecte de moment no tirà endavant.

A començaments de segle XX la preocupació per les comunicacions continuava present en el consistori. Un cop construïda la carretera de Ciutadilla a Guimerà era necessari fer-la arribar fins a Santa Coloma de Queralt. L’any 1906 es projectà aquesta carretera encara que tardà uns anys la seva construcció.

EI tema del ferrocarril, però, continuava sent prioritari. Després d’uns anys en què el projecte de ferrocarril Balaguer a Tàrrega i fins a Igualada per la vall del Corb va quedar guardat en un calaix, l’any 1908 es posa de nou sobre la taula i es reprèn aquest plantejament inicial. Però l’any 1919 un possible canvi de traçat fa trontollar el pas del ferrocarril per Guimerà. Es comença a redactar el projecte Balaguer-Tàrrega i la continuació per Claravalls i Cervera fins a enllaçar amb els ferrocarrils catalans d’Igualada. Els anys vint comporten noves propostes i alternatives en el traçat del ferrocarril i, també, aires d’incertesa en la resolució del projecte.

Malgrat que la prolongació de la Iínia de Balaguer fins a Igualada per Cervera semblava ja decidida, l’entusiasme del poble de Guimerà no va decaure. L’any 1924 es treballa en la possibilitat d’unir Mollerussa i Igualada per la vall del Corb com a prolongació del tram de Balaguer a Mollerussa. Dins d’aquesta perspectiva l’ajuntament veia factible el pas del tren i l’aixecament d’una estació, que permetria a la població i pobles de la rodalia exportar cereals, vins, olives, palles, fustes i carbons, importar adobs materials per a la construcció i articles industrials, i facilitar el transit de viatgers que es calculava serien més de dotze mil anuals. Els grans propietaris ja es fregaven les mans. La Cambra de Comerç de Lleida, l’any 1926, recolzava també la desitjada Iínia Balaguer-Tàrrega i plantejava, a més, una segona que uniria Lleida amb Igualada per Torregrossa, Puiggròs, Arbeca i Belianes, punt d’enllaç amb la via que vindria de Balaguer, remuntant el curs del Corb pels termes de Maldà, Rocafort, Nalec, Guimerà i Llorac, fins a arribar a Aguiló i, posteriorment, a Igualada.

Els anys 1929 i 1930 foren determinants en les negociacions. EI 2 d’agost de 1929 es presenta la sol·licitud de concessió del projecte de Ferrocarril directo Barcelona a Bilbao ancho normal via doble a tracción eléctrica al ministeri de Foment. L’1 d’octubre la comissió gestora del projecte de ferrocarril de Barcelona a Bilbao, davant la petició de l’ajuntament de Santa Coloma de Queralt, va visitar el terreny per a estudiar el traçat per Santa Coloma, Guimerà, Verdú i Tàrrega, enlloc del de Cervera. La consciència deIs beneficis que comportaria la consolidació del projecte mobilitza els ajuntaments dels pobles afectats pel traçat. Es convoquen reunions a Tàrrega, Vallfogona de Riu Corb i Santa Coloma de Queralt per a reconduir el tema. EI 5 de gener de 1930, D. Juan Baldomà, apoderat de la Comissió Gestora, va exposar el projecte en una conferència al teatre Goya de Barcelona, el seu cost i la manera de finançar-ho. A l’acte hi assistí un regidor de l’ajuntament de Guimerà, en Ramon Roig, el qual, a la seva tornada, es mostra molt optimista respecte a l’execució del projecte, donada la nodrida representació de distingits membres de la banca de Barcelona. EI 22 de març de 1930, el consistori, disposat a fer els esforços necessaris, redactà una acta de bones intencions i la trasllada a la Comissió Gestora del Ferrocarril. L’ajuntament, conscient que es tractava d’una obra d’interès públic, s’obligà a promoure la seva construcció i a col·laborar en les actes de cessió i expropiació dels terrenys afectats pel pas de la Iínia. En contrapartida i per l’interès comú es demanava que la Iínia fèrria travessés la població pel vessant esquerre del riu Corb, o sigui per la part de migdia davant del poble, i s’aixequés l’estació el més prop possible del nucli de població.

ferrocarril a Catalunya, anys 30

Semblava que donat l’interès general s’arribaria a un acord definitiu, però finalment el projecte es va desestimar. EI desgast polític del regim fou un factor determinant, junt amb una manca d’interès dels sectors dirigents i de diners a les arques de l’estat. Hi hagué també pressions i interessos que es van moure per l’ombra i que van acompanyar a una lenta tramitació del projecte. Els pobles de la vall del Corb havien perdut el tren del progrés i Guimerà la seva gran oportunitat històrica.

Quin Guimerà hauríem heretat si hagués fructificat aquest projecte?

Vegeu l’article complet en aquest ENLLAÇ

Miquel Àngel Farré Targa

Potser és l’element menys conegut del patrimoni històric de Guimerà tot i que ben segur tots hi heu passat pel damunt molts i moltes vegades.

Els pous de la neu tenien com a objectiu el de conservar i servir al poble i al comerç, trossos d’aigua gelada, sigui conservant el gel o la mateixa neu. Pel seu punt de construcció i les formes, els pous de neu o de gel són construccions de gran valor arquitectònic.

Se’n coneix l’ús des de l’any 1700 aC a Mesopotàmia fins a la meitat del segle XIX, quan el comerç de la neu va entrar en crisi, que ja no va aconseguir superar, per la irresistible competència del gel artificial.

Els hiverns oferien bona matèria primera per omplir el pou del gel. Les temperatures eren baixes i podien arribar al voltant de 10 a 14 graus sota zero. Les geleres eren llocs on a ple hivern, normalment a l’obaga, permetien llarga durada de l’aigua gelada. Aquestes geleres estaven situades al voltant del poble i amb tot seguretat a prop del riu Corb i els gorgs naturals que s’hi formaven. Al costat del riu es provocaven petites basses, en espais de poca profunditat. Els anys de bones nevades aprofitaven tota la caiguda a la plaça i al seu entorn.

Es posava al fons del pou un gruix de rama per evitar remollir-se i també a les vores, per fugir del contacte amb les parets. Després es posava un pis de blocs separats entre ells per glaç, picat, rama i palla. Per sobre un altre pis de rama petita i palla i de nou un pis de glaç, i a així fins a omplir. Es tapava tot amb palla i es procurava que durant l’extracció (a hores de bon matí i de la millor fresca) el material restés sempre cobert d’una bona capa de palla.

Pel que fa a la seva situació, el pou del gel de Guimerà es troba al subsòl de la plaça Major i pel seu empedrat actual es dibuixa on és el seu centre i la boca, per on es tancava hermèticament, amb una pedra rodona. Aquest exemple de construcció té tota la volta de pedra.

Pel desguàs del’aigua que es produeix en fondre’s el gel, hi ha una canal que envia el líquid fora del pou per evitar el remolliment. En el cas del pou de Guimerà i tenint present els desnivells dels carrers i de la plaça, caldria buscar la sortida en els baixos de la casa propera del carrer de Jussà fins a arribar amb una canalització fins al riu Corb.

Avui podem afirmar que l’entrada original era també sota la mateixa plaça i en la baixada d’un petit carreró.

També és un fet molt curiós que Guimerà, tenint pou de gel, sigui citat en la documentació del pou de la Pasquala, dient que el rector de Guimerà era un bon client en el repartiment de gel des de Montblanc a mitjans i finals de segle XVIII, la qual cosa fonamenta que el de Guimerà estava fora de servei.

El pou del gel és una edificació de forma cilíndrica, enfonsada en el terreny amb parets verticals i amb una volta de mitja esfera. Alguns d’aquests pous conserven el fons còncaus però la major part dels recuperats tenen ara el fons pla i empedrat. En el cas de Guimerà, encara no està restaurat i no es té constància de com està acabat.

Segons els croquis publicat per Grau i Pujol en La indústria tradicional de Montblanc i la Conca de Barberà en el segle XVIII, les dimensions del pou del gel de Guimerà i a l’espera de la seva recuperació i restauració per saber del seu fons, són aproximadament les següents:

Si us voleu fer una idea de la seva mida, com si fóssiu al seu interior, situeu-vos a la sortida del museu. El pou ocuparia tota l’amplada del carrer i la seva alçada arribaria per sobre les finestres del primer pis del museu.

Podeu accedir a tota la informació referent al poc de gel de Guimerà a través d’aquest ENLLAÇ.

Pasqual Prous i Miró, Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta

Gairebé tots els guimeranencs saben que en Josep Mª Jujol fa la seva obra a Guimerà per l’amistat personal amb el rector Mossèn Francesc Camí. El Senyor Rector (tal com el meu avi l’anomenava), cridà l’arquitecte a l’agost de l’any 1939 per demanar-li la restauració de l’església de Guimerà que havia estat molt malmesa durant la guerra civil. Jujol, va acceptar i el projecte va tirar endavant. El va tenir enllestit al novembre de 1940 i el contracte se signà al 18 de febrer de 1941. Finalment el retaule es va inaugurar per la Festa Major (el dia de Sant Sebastià) el 20 de gener de 1946.

La creativitat i la força de Jujol eren inversemblants i feien joc amb la seva fe que era ardent com així ho demostren les seves creus flamejants que podem veure sobre els dos aparadors del presbiteri.

L’altar (Ara Màxima) està deslligat del retaule i és molt senzill. La mesa la forma una llosa de marbre de 2.50m x 0.80m suportada per un peu amb el Pantocràtor fet en relleu de pedra sense polir.

El retaule de pedra és modern però s’adapta perfectament al marc gòtic que l’envolta. Per començar no podem deixar de dir que pels temps que corrien era si més no força atrevit. Es va construir en dues fases. A la primera (1942-1943), es va fer la mesa i el basament del retaule fins al pedestal de les imatges als tallers Melendres de Tarragona. A la segona (1944-1945), es van fer la imatge central, els àngels, la Santíssima Trinitat i totes les ornamentacions al taller Torrens-Arana de Barcelona. Quan el retaule va estar muntat, Jujol el va decorar personalment, pintant directament tant sobre les imatges com sobre les parets, ajudat per Miquel Martí (1895-1981) un pintor decorador de Tàrrega. Els daurats els va fer un daurador de Barcelona anomenat Serra.

La Verge Maria és la gran figura central portada per quatre àngels. Aquesta escultura fou treballada per l’escultor tarragoní Josep Arana Esteve, a Barcelona.

Es diu que la cara de Maria no va agradar del tot a l’arquitecte Jujol, encara que jo no hi sé veure el perquè. Les figures són policromades i s’hi veuen elements de pedra de color natural. Sant Antoni i Sant Josep completen el conjunt, a part d’uns àngels músics, del més pur estil jujolià i de l’Esperit Sant que se’l pot veure a dalt de tot.

Destaquen a aquesta obra els tres dossers fets de fusta. És obvi que per les seves mides (4.40m el central i 2.80m els dels costats) i pel fet de ser aeris no podien ser de pedra. Varen ser treballats en el taller d’un fuster de Tarragona.

La porta de fusta que va a la sagristia, encara (de moment) ben conservada, consta de quatre plafons. La va dissenyar Jujol fent traços amb guix sobre ella. Segons Josep M. Martí, fill de Miquel Martí, el plafó de dalt de l’esquerra el va pintar el mateix Jujol mentre que el plafó de dalt a la dreta i el de baix a l’esquerra, el va pintar el pintor de Tàrrega Miquel Martí i Florensa.

El plafó inferior dreta el va pintar el Josep M. Martí. És aquí clara l’obsessió de Jujol, volia originalitat i no repetició en els seus traçats modernistes.

Pot ser que la millor obra que Jujol va deixar a Guimerà sigui el sagrari. En aquesta obra de ferro daurat i policromat, Jujol va trobar un perfecte equilibri entre funcionalitat i elegància. Va pintar el sagrari amb or fi tant per fora com per dins. El sagrari amb les portes obertes és, tal com deia ell mateix, un magnífic expositor del Santíssim Sagrament.

Jujol també té a Guimerà projectes que no van veure la llum per raons econòmiques, però que són força interessants. Un projecte fins ara inèdit és el retaule de la capella de Sant Sebastià. El 7 d’abril de 1945 el projecte ja estava llest, però la falta de diners va aconsellar esperar un temps. Llastimosament el moment encara no ha arribat i allà el tenim esperant.

Qui s’anima fer-li el seu altar a Sant Sebastià?

Pasqual Prous

Com va ser que Guimerà es féu amb els serveis d’un dels pintors més importants de l’època, Ramon de Mur, per pintar una de les obres mestres del gòtic català d’estil internacional?

Ens trobem en ple període medieval. Tàrrega havia assolit una etapa d’esplendor en la primera meitat del segle XIV amb una bona vitalitat demogràfica, però aviat arribaren moments difícils; després dels anys de males collites, es deixaren sentir a Catalunya els estralls de les pestes. El lloc de Guimerà, que era del noble Felip de Castre, segons el fogatge dels anys 1365-1370 està fixat en 152 focs, que corresponen a uns 608 habitants, i estava assignat a la vegueria de Tàrrega. La població de Guimerà, en la segona meitat del segle XIV, havia tingut també una important davallada per la incidència de la pesta negra (es calculen defuncions del 30% al 40% als pobles de l’Urgell).

Al començament del segle XV es va prendre la decisió, després d’haver fet un nou temple gòtic, d’encomanar un retaule per a l’altar major de Guimerà a Ramon de Mur, un gran pintor.

Aquest molt aviat va obrir les portes del taller a la vila closa de Tàrrega, on va viure per prop de 35 anys.

En plena època medieval, els retaules eren obres d’art amb motius religiosos formades per un conjunt de taules pintades amb escenes de la Bíblia. El seu ús, però, no es va generalitzar fins al segle XII i, ja en el segle XV, la seva producció va ser molt abundant i motiu de devoció per part de tot el poble.

Amb poques dades contrastades, podem deduir que els anys d’estada de Ramon de Mur a Tàrrega foren entre el 1375 —o abans— i el 1435; les aturades puntuals a Guimerà, les visites i les estades curtes es poden datar entre els anys 1395 i 1415.

Possiblement cap al 1400 fos el moment de l’arribada de Ramon de Mur a Guimerà. En aquelles dates, Ramon de Mur es trobava en un moment de la seva maduresa artística i amb prou edat per ser responsable de signar els contractes i de presentar diferents projectes.

El començament del segle XV, malgrat tot, sembla que, a més de les dificultats per tirar endavant les obres, no era un moment gaire optimista per fer un retaule per a la nova església, però hem de donar suport a la idea que tenia uns bons padrins (entre ells el mecenatge de Dalmau de Mur I Cervelló, que entre els anys 1419 i 1430 fou arquebisbe de Tarragona).

Podem intuir que, sobre l’any 1401, el senyor del castell, el rector i el vicari de l’església, juntament amb els representants del poble, els jurats i els prohoms, es decidiren a preparar-ne i aprovar-ne el projecte.

Mostraren a Ramon de Mur l’església gòtica recentment acabada amb la gran paret llisa en què hom pensava situar un nou retaule.

Molt aviat es dedicaren a concretar el moment per redactar un precís i estudiat contracte del retaule.

Una característica de Ramon de Mur és que no se li reconeixen deixebles, ja que podria haver tingut el costum de treballar sol o bé amb molt poca ajuda. Això ens porta a suposar que el retaule de Guimerà fou un treball de llarga durada i, fins i tot, podríem pensar que va ser fet en diferents fases, fins al 1412. Amb tot, hi ha qui sosté que algunes de les parts del retaule foren pintades —fet molt corrent— per col·laboradors o ajudants.

Si ens preguntem quins foren els motius per demanar a Ramon de Mur que pintés el nou retaule, hem d’apuntar que són diversos:

1. Guimerà, des del 1154, pertanyia a l’arquebisbat de Tarragona, on vivia el pintor.
2. Un altre fet és que pogués estar emparentat o relacionat amb els Rocabertí i els Mur, en aquells moments amos del castell i del senyoriu de Guimerà.
3. Encara un altre, més pràctic i necessari, fou el pensament de com omplir el gran espai reservat per a un retaule a l’altar major.

Com es va pagar? Per una banda, el sobrant de l’obra de la trona —1401— va anar destinada a ajudes per al retaule. A més, confirma que el retaule de Guimerà es pagà amb almoines i llegats testamentaris, com també amb antigues causes pies no satisfetes durant els anys que van del 1402 al 1412, tal com es dedueix d’una concòrdia entre els jurats de la vila i la comunitat de preveres, signada l’any 1412 i aprovada pel senyor Bernat Galceran de Pinós i el degà de Montblanc.

Tant per la pintura del retaule, a causa de la seva mida, com per la quantitat de taules a pintar, es podria parlar de diferents fases de pagament, ja sigui pel que fa al seu acabament com per rebre més ajuts. En aquest punt, podem observar que hi ha constància de notes documentals sobre com es va pagar el retaule, però no en sabem el preu. Si ens fixem en altres comandes, el preu podria oscil·lar entre els 150 florins —equivalents a unes 115 lliures— i els 200 florins o més. En aquest punt, si tenim en compte que per al retaule de Púbol de Bernat Martorell, més petit —de 490 × 370 cm—, el preu fou de 270 florins de l’any 1442, podem dir que, comparativament, fou un retaule dels cars del segle XV.

recreació virtual de l’aspecte de l’església durant els s. XV-XIX

El retaule de Guimerà restà exposat a l’església de Santa Maria fins a l’any 1861, quan va… bé, això ja és una altra història.

Joan Duch I Mas

L’entrada del passat febrer, OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ, va desfermar un munt de comentaris de suport. Alhora recordaven altres oficis no inclosos en l’article. Publiquem per tant una segona part, que ben segur no serà la darrera que dediquem a aquesta temàtica. Agraïm de nou a Josep M. Minguell de cal Carreter per les imatges que publiquem en aquesta entrada i que podeu trobar també al seu blog GUIMERÀ RECORDA.

Taverna i cafès.- Als ulls d’avui podrien ser definits com a centres d’oci i de trobada que, d’alguna manera, perduren.

En els temps passats, dels que conservo memòria, Guimerà comptava amb tres bars, cafès, o com els vulgueu anomenar. Alguns d’ells, locals plens de fum, d’humitats i de les més variades olors.

La taverna del Moretes.- Avui és al mateix lloc, a la carretera, al peu de l’antic Portal de la Font, però ja no és ben bé igual.

Cal Moretes era la taverna de tota la vida, que també feia les funcions de parada dels cotxes de línia, el del Rufes (que anava diàriament de Vallfogona a Tàrrega), i el de la Hispano Igualadina (que des de Guimerà portava la gent a Barcelona, passant per Sta. Coloma de Queralt i Igualada, també diàriament). Els moments de la sortida, i sobretot, de l’arribada dels autocars, tenien un ambient especial d’emoció i de curiositat, emmarcat pel núvol de pols que s’aixecava de la carretera quan paraven els autocars (llavor habitualment anomenats “òmnibus” –quina paraula més bonica! Llàstima que s’hagi perdut).

El local tenia, a la dreta, una gran estufa, situada al bellmig d’un empostissat que servia per a descansar i escalfar els peus. Prop seu, un futbolí en el que nens i gran jugaven partits apassionats. A l’esquerra la barra del bar, folrada amb rajoles, i rematada per un marbre blanc gastat pel temps, i, mes al fons, dues taules rodones amb una catifa verda al mig, on els homes jugaven a cartes.

A cal Moretes també feien de fonda (com també a cal Ganader), i allotjaven els pocs viatgers que passaven per Guimerà. El Ton, pare de la Roser, que avui regenta el bar amb el seu fill Jordi, a més de servir al bar, i fer de pagès, també era barber, i arreglava caps i barbes al menjador de la casa, situat damunt del bar. Al soterrani del bar, el celler, feia les funcions de refrigerador, natural, i de magatzem dels sifons, gasoses i altres begudes.

Cal Ganader.- Una casa avui tancada, que complia diverses funcions a l’hora. Era bar, cafè, sala de cinema, i sala de ball, en dos edificis. Mirant a la carretera, i al seu peu, hi ha el bar, l’edifici s’eleva i forma un arc damunt del carrer Jussà, que aguanta la sala del cabé de dalt, la qual connecta amb l’altra banda del carrer, on hi ha la sala del cinema, que, a l’hora, és també sala de ball, rodejada de llotges de fusta i ferro, que se sortejaven per a la Festa Major, en una mena d’amfiteatre, i en el primer pis.

Lo Manel del Ganader era músic i cafeter. En el temps que el poble estava ideològicament dividit, havia format una orquestra (L’”Orquestra Duch”) que tocava a la seva sala de ball alguns diumenges i els dies de festa assenyalada. El cinema i el ball eren activitats lúdiques oposades a les sardanes que es ballaven a la sala parroquial (on també hi havia una orquestra “La Segarrenca”), establerta en el casal que havia estat escola de les monges, i que avui és, senzillament, el Casal de tot hom.

Els diumenges a migdia, a l’hora del vermut, a cal Ganader tocaven sardanes amb gramola, i, a la tarda, es feia cinema. Normalment dues pel·lícules (m’han dit que les parets de la sala conserva encara avui aquells cartells anunciadors de les pel·lícules plens de color i de misteri –conservo un record especial del d’Ivanhoe-).

El cinema es projectava en combinació amb Ciutadilla. De tal manera que la primera pel·lícula de Guimerà era la segona a Ciutadilla (o a l’inrevés). El Milio (de cal Milio, que tenien peixateria i botiga de queviures) amb un moto, es cuidava de fer el canvi a la mitja part, tant estiu com hivern, amb vent pluja i fred (vagi per ell el nostre homenatge i reconeixement. Gràcies).

Cal Perdigall, també anomenat cal Xes.- El bar estava a la banda de dalt del carrer Jussà, després de cala Doreta, i, al fons tenia una llarga escala que pujava fins a la plaça.

Tota la família de cal Perdigall s’ocupava del bar. El Ton, la seva esposa i la seva filla, el seu gendre, el Llorenç, i fins hi tot la seva germana, coneguda com la Maria Muda, per la discapacitat que l’afectava, malgrat la qual es feia entendre força be, i amb simpatia (tinc molt present la seva rialla agraïda). El Ton, que s’aguantava els pantalons amb elàstics, feia marxar la canalla enviant-los “a empaitar el Negrin” mentre fuetejava les taules de marbre amb el drap que sempre portava a l’espatlla.

El fons del bar hi havia una estufa, i mes al fons, en una sala separada, una gran taula rodona per a jugar a cartes. Més d’una vegada s’havien fet partides importants ….

Del bar recordo, sobretot, la pissarra que tenia a la paret de l’esquerra, més o menys al mig del local, on s’apuntaven els resultats dels partits de futbol dels diumenges, que se seguien per la radio, alguns amb el cor encongit.

El matador de tocinos. Que és el mateix que nomenar al Cesc de la Lliga.- Aquesta era una feina només d’hivern.

Els Cesc anava per les cases amb una gran caixa de fusta al coll, que quan s’obria descobria una colla de ganivets, de diferents formes, arrenglerats, pedres de rascar i, per damunt de tot, un ganxo punxegut que, en el moment precís, es clavava sota les barres de l’animal que començava a giscolar veient prop el final.

La cerimònia, si, “cerimònia” de matar el porc, era una festa familiar amb participació de tots i, amb gran protagonisme de la canalla.

Algunes famílies mataven el porc al corral, però la majoria ho veia al carrer. El Cesc, després de posar l’animal sobre el banc amb l’ajuda dels altres homes, amb un ganivet llarg i afilat li seccionava la jugular de la qual brollava sang abundant que la mestressa de la casa recollia en un cubell mentre la remenava constantment amb la mà per a que no quedés presa i liquada. Amb aquesta sang després es feien les botifarres negres. Entre tant, els nens de casa, aguantaven la cua.

Mort l’animal, calia xollar-lo, treure-li el pèl, cosa que es feia després de socarrimar-lo, a banda i banda, mentre uns tiraven aigua calenta, i altres rascaven la pell amb pedres poroses.

I a partir d’aquest moment tornava a tenir gran protagonisme el Cesc en la sempre delicada i precisa feina de trossejar l’animal. Començava tallant-li les potes. Després el posava dempeus (però sense peus), com si estigués agenollat, damunt la fusta, amb l’esquena ven recta i neta; li treia el cap, i “li feia la clenxa” amb un ganivet afilat, és a dir, li feia un tall des del cap fins a la cua, a banda i banda de l’espinada, per després tallar la rel de costelles i obrir-lo. A partir d’aquest moment, treia freixures, budells, llom, ronyons, etc., separava els pernils, repartia la cansalada, i, allò més important, donava la bufeta a la canalla, que l’omplien de vent bufant amb una carta per a fer-la servir de pilota.

Les peces eren recollides en cubells i galledes, i en poca estona del tocino no en queda res. El Cesc netejava els ganivets, els guardava ordenadament a la caixa, bevia un trago de vi, saludava la gent, i marxava.

Els Pastors.- A Guimerà hi havia tres ramats de bens. El de cal Mota, el de cal Biel, que després va ser del Gatneu, i el de cal Cano. Cadascun d’ells pasturava una part del terme.

L’Isidre era el pastor de cal Mota. Era un home més aviat petit, vestit amb gorra, jec i armilla, que anava davant del ramat, rodejat de gossos, amb el sarró a l’esquena i el bastó a la mà. De vegades portava als braços algun corderet que havia nascut durant el dia. Guardaven el ramat al carrer de Sant Jordi, prop de la Creu.

No faltava mai a la Missa del Gall, perquè deia que era la missa dels pastors.

Al coll, o amb carretó, portava els bens a l’escorxador que hi havia a la plaça, on ara hi ha el Museu. Ell mateix els matava, i després portava la peça a la carnisseria que tenien a cal Mota, que era, més o menys, a la meitat de la costa del Barri.

A cal Biel, que era una família llarga, s’encarregaven ells mateixos de pasturar, i tenien la carnisseria davant de cal Canyo, sota el portal de Tàrrega.

No sabria dir-ne més coses, llevat de què tancaven el ramat al raval, entrant pel camí del darrere. Ho havia vist moltes vegades, especialment meravellat quan les mares corrien per donar de mamà als corderets després d’un dia sense estar amb ells.

A cal Cano no tenien carnisseria, i per a mi el ramat tenia un cert aire de misteri perquè llavors no sabia veure per a què servia. La casa era a la carretera, després de cal Sebastià del Llort, i el corral el tenien davant, a l’altra banda.

El Cisteller, canyisser.- Ras i curt, parlem del Sisco del Sereno, que en un petit local a la carretera, feia canyissos, coves i cistelles, i es cuidava de la bàscula que estava tot justs davant, a l’altra banda.

Era un home alt i ferm. Veure com movia per mans per a formar un cove, o per a estructurar un canyís trenant canyes partides i altres de senceres, era una meravella. També era molt pràctic una mena d’embut de ferro, muntat sobre un cavallet, que tenia la boca afilada, i que servia per a pelar canyes passant-les en sentit contrari a la direcció de la fulla.

Els coves, fets amb vímets, servien per a portar els raïms al temps de la verema, per a posar les figues a assecar, per a portar pedres, i mil coses més. I les cistelles, també de vímet, no cal que en parlem perquè encara les podem veure avui en moltes botigues.

A la bàscula es formaven llargues cues de carros carregats de portadores, per a tarar i pesar els raïms que la gent que veremava portava a la fasina, a la cooperativa o a cal Ponet. El pes i la tara quedaven estampats en un cartonet que hom guardava curosament. El trànsit dels carros deixava marcades profundes roderes a la carretera, mentre l’aire s’inundava del dolç olor del most i estols d’abelles els envoltaven.

Avui ho deixem aquí. En queden més oficis desapareguts per a comentar, i ho farem un altre dia. Acabem, però, amb una petita referència a l’ofici de ramader, i al de sereno, que jo no vaig veure pas, però que algun dia hi van ser perquè han donat nom a unes cases i a llurs nissagues. Com ho van fer l’adroguer i el manescal.

Josep Corbella i Duch

Recollim en aquest escrit la figura de Joan Mota, capità carlí d’una partida de trabucaires, a partir de documentació recentment trobada a l’Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Codines.

No tenim cap constància de la participació d’en Joan Mota als fets històrics que suposaren la destrucció del castell de Guimerà l’any 1835 (vegeu l’entrada 1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ).

Tenim la primera notícia del “Mota” de Guimerà el 27 d’abril de 1836, quan crema les portes de la vila i del castell d’Arbeca; els carlins exigeixen contribucions, roba i pa.

Fins avui no en sabíem res més. Molt recentment rebem unes notícies del Mota per part de la seva nova pàtria que era de Sant Feliu de Codines. La recent documentació es va iniciar en la consulta de l’Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Codines, en 2014, per part de Francesc Pineda i Fontseré, escriptor i periodista, resident a la dita població i que tot investigant sobre els testaments del segle XIX en el dit arxiu, es va adonar que n’hi havia un de corresponent a un veí de Guimerà i que el testador ”de nom Joan Mota, era el capità d’una partida de carlins que anava a ésser afusellat tot seguit”.

Textualment: Fou tot ordenant a l’Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Codines, els testaments del segle XIX, quan vaig adonar-me que n’hi havia un corresponent a un veí de Guimerà. La procedència em cridà l’atenció, i en llegir-lo, vaig observar que el testador de nom Joan Mota, era el cap d’una partida de carlins, que anava a ser afusellat tot seguit. Per la data (7 d’abril de 1848) vaig comprendre que l’empresonament i execució era un episodi més de la guerra coneguda com “dels Matiners”.

Segon Pineda, el trobem prenent part en la Segona guerra Carlina o Revolta dels Matiners. Qui era Joan Mota per prendre part molt activa en aquella revolta? Per apropar-nos, ni que sigui indirectament, a les motivacions que podien haver impulsat en Joan Mota a prendre part activa en la revolta, hem de fer una breu lectura del seu testament. Cal dir d’antuvi que del testament d’en Joan, bé sigui per la quantitat de diners que llega, bé per la cura que té que la seva esposa pugui viure dignament, es desprèn que hauria de ser un pagès benestant dintre de la població. Un pagès d’uns 40 o 50 anys, segons la partida de defunció.

Testament i Certificat de defunció

Diu en Josep Fontana que la revolta començà a Solsona a primers de setembre de l’any 1846, on s’aixecà mossèn Benet Tristany, que més tard seria afusellat a la mateixa població. Fets que emmarca dintre la gran crisi econòmica que patia tot el país.

Per la nota publicada el “Brusi” l’abril de 1848, sabem que en Joan Mota juntament amb sis membres d’aquesta partida, foren presos a la masia coneguda com el Pou de Sant Martí de Centelles, encara avui existent, i situada prop de la carretera que de Sant Quirze Safaja, mena cap a Centelles, i a uns 15 Km al nord de Sant Feliu. Tant en el cas dels carlins fets presoners a l’interior del Soler de Bertí l’any 1834, com en aquest de la masia Pou, per cert situades a pocs quilòmetres l’una de l’altra, tenen tots els trets de ser fruit d’una delació.

Reproduïm les paraules del Diari de Barcelona Dimecres 5 d’abril de 1848.

Ha llegado a nuestra, noticia que el bizarro D. Francisco Pulgar, Capitán del regimiento infanteria del Rey, con una parte de la columna del mismo cuerpo de San Feliu de Codinas, después de alguna resistència, hizo prisionera el dia 2 del actual en el término del Pou de St. Martin, la partida de trabucaires del cabecilla Mota compuesta de 6 individuos. Se les cogió un trabuco de bronce, un fusil, una carabina, dos escopetas, una pistola y un puñal. Sus nombres son los siguientes: teniente coronel D. Juan Mota; trabucaires, José Costa, José Manuel, Francisco Colome, José Mateu, Luis Berenguer, Salvador Salas.

Joan Duch i Mas, Francesc Pineda i Fontseré

Sabeu on podeu trobar una pedra que, segons resa la llegenda, era transportada per una bruixa que estava ajudant al diable?

Que Guimerà és terra de bones pedres, queda clar, nom’s cal mirar la magnificència dels seus monuments, com la torre de Guaita, església de Sta. Maria, el Monestir de Vallsanta, tot el conjunt medieval…

Hi ha un altre monument, ben lluny ren aquest cas, que segons diu la llegenda, també fou construït amb pedra provinent de Guimerà. La història, segons s’explica, diu que una bruixa (veieu també l’entrada BRUIXES A GUIMERÀ ) ajudava el diable a construir el pont de Martorell.

Per tal fi, portava pedres des de Guimerà i en passar per Fillol ja es feia de dia i va sentir el gall que cantava el nou dia. Aleshores, la bruixa, espantada, va deixar anar la pedra i va fugir corrent. La pedra va caure a prop de Fillol, just davant de l’Hostal de la Banya.

A la barana, del pont del diable de Martorell, hi havia un forat a la seva base, on hi faltava una pedra, que tenia les mides exactes de la de l’Hostal de la Banya. Quan la gent de la contrada viatjaven, amb carro, a Barcelona i es paraven, a descansar, a Martorell, anaven a veure el pont i,apamant el forat, on faltava una pedra, comprovaven, que tenia la mateixa mida que la seva pedra.

Aquesta, coneguda pel nom de “El queixalde la Bruixa”, estava tocant a la paret de l’Hostal de la Banya, al peu del camí vell d’Aguiló. El 1974 fou traslladada per l’Ajuntament a la plaça de l’Església i recentment fou tornada al seu lloc original.

És un Monòlit rectangular de 3,60 x 0,70 x 0,40 metres i pesa aproximadament uns 3.500 Kg.

El podeu trobar sortint de Sta. Coloma deQueralt cap a la Panadella. Deixant enrere els darrers magatzems ubicats a la dreta de la carretera, girem pel primer trencall i de nou a la dreta.

Jordi Sender i Beleta

01A la mort de la baronessa Guiomar Manrique, el 1539, vídua de Felip Galceran “el Pòstum”, darrer baró de Guimerà descendent de la línia principal de la casa de Castre-Pinós, l’herència del senyoriu de Guimerà fou cobejada per tres candidatures: la dels destacats comtes navarresos de Lerín, nebots de la difunta; en segon lloc per Felip Galceran de Castre-Pinós, senyor de Castre i de La Llacuna, nebot d’”el Pòstum” (qui realment hi tenia moltes opcions); i finalment per Guillem Ramon de Castre-Pinós, vescomte d’Évol, qui acabaria sent l’hereu correcte o legítim de la baronia.

Escut del llinatge Manrique de Lara

Les tres candidatures presentaren plet per la successió i la cosa s’allargà en procediments. Mentrestant, fou ben curiós com va reaccionar la bona gent de la vila de Guimerà. Els prohoms del poble sol·licitaren per carta al rei-emperador Carles suplicant que Guimerà s’incorporés al patrimoni reial, és a dir, que deixés de ser una vila sota ordre senyorial. Així, el poble diposità 20 mil sous, preu del mer i mixt imperi (dret de la total jurisdicció) que en el seu moment havia comprat la baronessa Francesca Alemany a la corona. La gent de Guimerà pagava perquè tal jurisdicció deixés de ser feudal, per ser reial.

Emperador Carles

És a dir, el poble de Guimerà no volia tenir més senyors feudals. Devien estar farts de les exigències dels senyors del castell del llarg dels segles. Tot i que consta que la baronessa Guiomar (recent-traspassada) fou apreciada pels vilatans. Tanmateix, s’hagueren de resignar, ja que la cort deliberà en favor de Guillem Ramon de Castre-Pinós.

Guiomar Manrique visqué a Guimerà, però així mateix, serveixin aquestes línies per explicar també que ja en aquells temps la família feudal de Guimerà no habitava sempre el castell del poble, ja que també eren senyors d’altres castells i senyorius, i, per tant, tenien altres habitatges, potser més luxosos que la fortalesa de Guimerà. Potser la família de la baronessa Francesca Alemany fou la darrera a viure íntegrament al castell, succeint-se després períodes discontinus amb senyors vivint-hi.

Plànol castell de Guimerà

Guillem Ramon era nét de Francesc Galceran de Castre-Pinós, cosí segon del difunt “Pòstum”. I era en línia de successió directa l’hereu del vescomtat d’Évol, i, per tant, descendent d’aquells Pere de Castre-Pinós (camarlenc del rei Alfons “el Magnànim”) i Blanca de So que ja foren barons de Guimerà un segle abans.

Escuts dels Castre-Pinós a Estadilla

Aquest Francesc Galceran citat fou l’espòs de “l’amant reial” Aldonça Roig, la bella jove cerverina que compartí llit amb el jove príncep Ferran, futur rei de la corona catalano-aragonesa i també de la castellana per matrimoni, futurament conegut amb el nom de Ferran “el Catòlic”. Un cop el futur Ferran II l’apartà del seu costat, es buscà un bon matrimoni per Aldonça Roig, i aquest fou el noble Francesc Galceran de Castre-Pinós.

Ferran II

No cal dir que fou un matrimoni de conveniència i que donaria molt a parlar, però alhora donaria cert impuls a la família.

L’hereu de Francesc Galceran i Aldonça Roig es diria igual que el pare i es casaria amb una jove cosina del seu pare, Elionor de Castre-Pinós. I així, el nostre protagonista es deia “Guillem Ramon de Castre-Pinós i de Castre-Pinós”. Dues vegades! Potser es mereixia el setial de Guimerà sols per ser un Castre-Pinós pura-sang.

Els germans de Guillem Ramon, Alfons i Francesca, tindrien bons enllaços. Ell seria bisbe d’Òsca i ella seria duquessa de Gandia per matrimoni amb Joan de Borja, nét del papa valencià Alexandre VI de Borja, i essent madrastra del futur Sant Francesc de Borja.

Alexandre VI

L’anterior esposa del duc de Gandia, Joana d’Aragó, era néta de Ferran “el Catòlic” i de la mateixa Aldonça Roig, sent el seu pare el fill contret per ambdós. I era germana de l’arquebisbe de Saragossa i lloctinent del Regne d’Aragó, Ferran d’Aragó.

Tornant a fer referència al papa Borja, cal dir que entre els catalans que regentaren la seu pontifícia durant el seu mandat hi havia també un tiet de Guillem Ramon, el cardenal Joan Jordà de Castre-Pinós, germà petit del seu pare i també fill del matrimoni entre Francesc de Castre-Pinós i “la Roig”. Alexandre VI no sols el va fer cardenal, també li encomanà ser governador del castell de Sant’Angelo de Roma.

La cosa no es queda aquí, i així, veiem que el que seria baró de Guimerà, no sols estava emparentat amb prínceps, reis, papes i sants… Guillem Ramon, vescomte d’Évol, es va casar amb Aldonça d’Aragó, filla d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça, besnét del rei Joan II d’Aragó, per una branca “legitimada”. Més sang reial!

Els barons Guillem Ramon i Aldonça consta que feren una reforma al castell de Guimerà.

La mare d’aquesta Aldonça era Isabel de Cardona i Enríquez, filla del primer duc de Cardona, Ramon Folch de Cardona, i de la seva esposa, Aldonça Enríquez, germanastra de la segona esposa del rei Joan II, la reina Joana, i, per tant, tieta del rei Ferran II. Ramon Folch de Cardona era també comte de Prades i baró d’Entença, fill del comte de Cardona i d’una filla de darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat.

Pintura de Jaume el Dissortat

La germana d’Aldonça d’Aragó i de Cardona, Maria, es casaria amb el baró d’Erill, Antoni Roger. Anys després un nét de la primera i una besnéta de la segona, contraurien matrimoni: ell Gaspar Galceran de Castre-Pinós (1584-1638), primer comte de Guimerà, i, ella, Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat.

El germà d’Aldonça d’Aragó, a més a més, seria Martí, duc de Villahermosa i comte de Ribagorça, cap de la família aristocràtica aragonesa més important, poeta, mecenes de les arts, cavaller guerrer… i que, alhora, es casaria amb la cunyada d’Aldonça, amb Lluïsa, germana del duc de Gandia.

Martín de Aragón

I el fill hereu de Martí, Ferran, es casaria amb Elionor de Castre-Pinós, cosina seva per doble banda. Mentre que Anna, germana de Ferran, es casaria amb l’hereu de la baronia de Guimerà, Felip Galceran, que succeí al seu pare a la seva mort, el 1552, i sent aquests els pares del primer comte de Guimerà, el mencionat Gaspar Galceran de Castre-Pinós.

Gaspar Galceran, comte de Guimerà

Déu n’hi do quina parentela!…

Roger Rosich

Deixant de banda El Cadiraire, a qui vam dedicar un comentari en aquest bloc d’històries de la història de Guimerà, sembla adient fer un petit repàs a la memòria per a recordar persones i oficis que, amb el temps, i els canvis socials, han desaparegut del poble. La seva contemplació ens tramet la imatge d’un poble tancat, autosuficient en els serveis a les persones, que generava i mantenia en el teixit urbà els que resultaven imprescindibles per a garantir el normal funcionament de les activitats agràries i les necessitats de les persones.

En aquest exercici de memòria, i sense seguir cap ordre preestablert, ni cap mena de preferència, hi trobem:

---

La Marcel·lina. Una dona més aviat gran, vestida amb robes negres, o fosques, que anava de casa en casa venen arengades i pesca sala.

Com a tal era dels pocs oficis ambulants que hi havia al poble. I, si ens ho mirem ara, sembla tenir un cert tuf de clandestinitat. Però hi era.

---

El Carreter. A la part més amagada del carrer de la Capella, davant del carrer del Cacau. El darrer de la saga familiar va ser en Josep Maria, que va morir solter. Avui un dels seus descendents manté un bloc molt notable amb imatges i documents de Guimerà.

No era pas fuster, ni ferrer. Només feia carros. Recordo els treballs que feia juntament amb els ferrers per a posar el cèrcol a les rodes dels carros, ja fossin nous, o quan es “donaven tirants” (que venia a ser una mena de reciclatge). Llavors es feia una mena de foguera circular a la llera del riu, tancada amb llaunes, dintre la qual s’escalfaven els cèrcols de les rodes, fins que començaven a quedar roents. Llavors, amb força, i amb manya, calia treure’ls del foc i encaixar-los a les rodes que esperaven quietes, al costat, damunt uns pilons. Costava fer l’encaix, i l’aire s’omplia d’una olor intensa de fusta cremada. Finalment, el carreter i el ferrer tiraven aigua a tot el cèrcol de la roda caminant frenèticament al seu entorn amb galledes i pots. Llavors, per un instant, tot s’omplia de fum. La roda queda tanca i estrebada, i ja podia transitar per carrers i camins.

---

El Ferrer. Jo en vaig conèixer dos amb aquest ofici. A ca la Doreta, i a cal Ventura el Manescal (si ens fixem amb el nom, sembla que la casa tindria l’origen en un manescal, nom amb el qual també es designa el veterinari, i a qui té cura dels cavalls).

Ca la Doreta, és la primera casa que hi ha a la banda esquerra, pujant, de la costa del Barri, després del carrer de Jussà i del desaparegut Portal de la Font. Encara avui es caracteritza pel picador i passamà de forja, rematats per uns caps de gossos (o de llops), que, amb la boca oberta, mostren amenaçadorament, les dents i la llengua.

Cal Ventura era davant mateix del riu, després de cal Fuster, i abans de passar el Cobert del Coix. La casa tenia, i té, sortida per la banda de dalt, a la Placeta del Rossich.

La gent portava al ferrer les relles a “lluciar”, que consistia a donar-los-hi novament la forma tallant i penetrant, després de passar-les per la foganya, per a posar el ferro ben vermell, aplanar la punta a cops de martell, i refredar-la sobtadament en una mica d’aigua negrosa que tenien.

Els ferrers, vestits amb roba fosca i davantal de cuiro, treballaven tots els objectes de ferro, i també es dedicaven a ferrar els animals, cosa que requeria certa destresa, especialment per a retallar o rebaixar les ungles, o “cascos” de les potes de mules, matxos i cavalls (d’aquest n’hi havia pocs), i deixar-les igualades, evitant deixar l’animal amb una pota més llarga que l’altra. Després calia clavar les ferradures amb claus (claus de ferrar), seguint una trajectòria en diagonal, cosa que permetia reblar la punta damunt el mateix casco.

---

El Baster. El Mariano de Cal Cargol, al carrer de les Piques, davant del riu, abans d’enfilar el carrer de la Reforma, i prop del que va ser convent, escola i sala parroquial, feia de baster i de barber. I és que calia reparar i confeccionar els guarniments dels animals que amb els homes treballaven el camp, i arrossegaven els carros: el collar, els recolants, les brides, el bast (també anomenat, sello), la sofra, les albardes, els tirants, etc.

Encara avui, desdibuixat pel temps, a la façana de la casa es pot llegir “guarnicioneria”, un rètol bastant incomprensible, si tenim en compte que a Guimerà el castellà mai ha estat la llengua de relació entre la gent. Ara és un signe d’una altra època.

També vaig conèixer un altre baster, el Paquero, que venia de Vallfogona, i tenia una botiga a la costa del Barri, pujant a l’esquerra, després de la carnisseria del Mota.

---

Finalment, diguem que el Mariano del Cargol també feia de Matalasser. Anava per les cases que el demanaven. Baixava els matalassos de llana al carrer, els desfeia damunt unes borrasses, i, amb dos bastons de vímet es dedicava a estovar i ventilar la llana, planxada i compactada després de molts i molts anys de suportar el pes dels que hi dormien a sobre. Finalment, tornava a omplir la funda del matalàs, i el cosia seguint els forats prèviament establerts.

---

El Sabater. Només recordo que portava el cognom d’Alba, però no en recordo el nom. Tenia una malformació a les cames, i es movia amb dificultat. Era al carrer de la Reforma, pujant a mà dreta, abans de fer el revolt. La gent hi portava les sabates per a posar-hi mitges soles, i tapetes a les sabates de les dones.

El recordo assegut amb un davantal de cuiro sota la llum d’una bombeta, i rodejat de sabates per tot arreu. La botiga era plena d’una simfonia d’olors. Unes fortes i denses, altres intenses i penetrants que venien dels tints i de les coles que emprava.

---

El Sastre.- N’he conegut dos. El de cal Barri, a mitja costa del mateix nom, pujant a la dreta, que també feia de carter, i el de cal Carabasser, a la carretera, entre cal Moretes i cal Ganader, que també tenia entrada pel que avui és el carrer Jussà.

Ambdós feien vestits a mida, americanes, pantalons, abrics. I encomanar-lo era tota una cerimònia, atès que calia mirar i remirar el mostrari o les peces de roba, i també els models que sortien fotografiats a les revistes.

---

El Barber.- A més del Mariano del Cargol, també exercia de barber el Joanet del Sec, al carrer de la Capella, davant de casa meva. On hi havia la barberia, que també era perruqueria, per a homes.

Amb permís dels altres, podem dir que el Joan del Sec era el barber de Guimerà, i moltes coses més, atès que també exercia d’espardenyer, treballant ell mateix les soles a partir dels feixos de cànem. Era, a més, un gran caçador, i de jove, havia jugat a futbol, de porter, aconseguint un cert reconeixement en l’entorn. En realitat, el Joan del Sec, era de cal Gaig, i a cal Sec n’era el pubill.

Els homes anaven a afaitar-se els dissabtes, per a llevar-se de la cara les barbes negres i polsoses. Calia remullar-les a fons, i amb paciència, cosa que jo havia fet més d’una vegada, talment com si fos un aprenent de l’ofici. A l’hivern, damunt l’estufa sempre hi havia un pot d’aigua amb fulles d’eucaliptus per a mantenir la humitat i donar bona olor.

A més del Sec i Cargol, també va tenir una perruqueria durant un temps el pubill de cal Joanet de l’Anxica, o de cala Elena, que pel cas és el mateix, pare de l’Antonio Armengol, que sempre ha estat paleta (de qui ara no recordo el nom), i que era de cal Tram. La seva esposa també treballava com a perruquera de dones.

El Joanet de l’Anxica es dedicava a vendre caramels i dolços els diumenges, al cine, que portava en un cabàs.

---

Perruqueries de dones.- La perruqueria de cala Elena, de la que hem parlat abans, era la més nova. Jo tinc com anterior, i tradicional, la de la Matilde del Ponet, a la carretera, que després va continuar la seva filla Antònia, i que a part de ser un lloc on les dones parlaven en veu alta, es caracteritzava pel brunzit que sortia dels assecadors de les famoses “permanents”.

---

Cosidors.- En algunes cases, a les tardes, especialment a l’hivern, es reunien les noies per a cosir, brodar i marcar les robes que, a poc a poc, entraven formar part de llur aixovar, pensant en el dia que es casarien i anirien a una altra casa.

El cosidor més representatiu, per a mi, era el de cal Colom, a les Costetes, sota de ca l’Aixol, a mitja baixada del carrer que porta cap a cal Barbos i a la casa del Sr. Metge (que en la meva infància era el Sr. Lluis Diaz, un home alt i ferm, vestit sempre amb americana, corbata, i barret, procedent de Colombia, casat amb la Sra. Antònia, que era d’un poble de prop de Cervera, que ara no sé concretar).

Altres noies anaven a cala Modisteta (un nom molt expressiu), que tenien una merceria, amb tota mena de betes i fils, i, durant un temps, unes màquines que teixien.

---

Podríem parlar encara d’altres oficis i ocupacions, com ara el xollador de matxos, mules, cavalls i rucs, que no era de cal Xollador (malgrat el nom), de sinó de cal Bover (nom relacionat amb l’ermita de la Bovera, o amb l’ofici de bover encarregat de la pastura dels bous), si no recordo malament (no tinc prou clar que sigui aquesta casa, a la carretera, després de cal Jan i abans de cala Bovera), però no allargarem el text, ni posarem a prova la paciència dels lectors. Aquestes ratlles només volen ser un tast que serveixi per a desvetllar records, obert a totes les esmenes, rectificacions i ampliacions que hom vulgui fer, perquè un és conscient de les limitacions de la memòria, i de les ombres que va deixant el temps al seu pas.

Amb certa tristesa ens lamentem d’allò que ha desaparegut, però realment la tristor en ve perquè no hem sabut bastir, o perquè no hem sabut trobar coses millors, que de ben segur hi són.

Josep Corbella i Duch