El testimoni d’una persona que ha estat marcada tota la seva vida per les experiències viscudes quan només tenia 18 anys. De ben segur que són unes vivències que van patir moltes persones de la seva edat i que, malauradament, molts no ho han pogut explicar. Home fort, treballador, voluntariós, intel·ligent per als càlculs aritmètics, malaltís pels efectes de la calor i acompanyat quasi tota la seva vida per la seva dona Montserrat Pagès Armengol.
Sóc nascut a Guimerà, el 15 d’octubre de 1919.
De petit, i com tots els nens del poble, fins als 8 anys vaig anar al col·legi de les monges, i després, fins als 16, que era l’edat per a començar a treballar, a l’escola que hi havia al carrer Estudi.
Al juliol de 1936, quan comença la Guerra Civil, seguint la tradició familiar, anava al tros i feia de pagès ajudant al pare.
Març de 1938. Mobilitzat per la República
La normalitat de la vida familiar es trenca sobtadament el 10 de març de 1938 quan m’arriba l’ordre de mobilització disposant que he d’anar a Mollerussa per a incorporar-me a l’exèrcit, on coincideixo amb el Ton de Cal Canyo i el Ramon de cal Rosset. Tenia 18 anys i 5 mesos.
Però, això de la incorporació a files no ho veiem prou clar i tots tres tornem a Guimerà on ens amaguem en una cabana del terme de Verdú, prop de la Bovera, de l’oncle Ramonet de cal Sort, que ens porta menjar. Però, la cosa només dura uns 15 dies, fins que l’oncle Ramonet ens diu que ben aviat un batalló de presos anirà a fortificar la Bovera i ens poden descobrir.
Després de veure els efectes d’un bombardeig sobre Tàrrega, tornem a Guimerà i ens amaguem a les golfes de cal Canyo, però en pocs dies també es converteixen en un lloc insegur perquè la policia de la República, que constantment feia rondes pel carrer, va a cal Biel buscant el Domingo que no s’havia incorporat a files.
Desenganyat i convençut que no valia la pena amagar-se, decideixo presentar-me a l’Ajuntament, des d’on m’envien a Tàrrega i d’allí a Torregrossa. Quedo incorporat a l’exèrcit com a ajudant de cuiner amb l’encàrrec d’anar cada dia a Juneda a buscar una garrafa de 8 porrons de vi.
De Torregrossa ens porten a El Poal, on hi havia altres 5 persones de Guimerà. Allí una dona em mira de fit a fit i després, molt seriosa, em fa el següent retret, “Amb aquesta pell tan blanca tu deus haver estat emboscat”. Però no passa res més. Seguim camí, i passant pel Castell del Remei ens porten a Montgai, on hi trobo el Ton de cal Moretes i el Joan de cal Sec. Era el mes de maig de 1938.
A Montgai tenia ordre d’anar a buscar farina a una masia per a fer bunyols. Un dia, en arribar a la masia, noto una fortor intensa, desconeguda. Entro, miro, busco, i, sorpresa, la fortor venia de la descomposició de 6 cadàvers abandonats.
De Montgai a Cubells per a participar en l’acció que havia d’atacar la muntanya del Marengue, a Balaguer. Però arriben notícies que l’anomenat exèrcit nacional havia travessat el riu a Balaguer i ja era a Camarasa, i llavors donen l’ordre de tornar a Cubells, amb totes les pors perquè el terreny no ens donava protecció. Això ho va resumir un tinent dient-me: “Ramon si nos dan no será un tiro de suerte”.
Cap a finals de juliol de 1938 ens traslladen a Tàrrega, on hi trobo l’Antònia de cal Florensa i la Roseta de cal Gepo, que avisen als de casa i em vénen a veure. Sóc incorporat a la companyia o divisió 27, i traslladat al poble de Bovera, entre Lleida i Flix.
Agost de 1938. Al front de l’Ebre
El 3 d’agost travessem l’Ebre per Flix i ens porten a la Venta de Camposinos. Al cap de tres dies el capità diu que anirem destinats a primera línia, i comencem a caminar, però pocs minuts després s’atura la marxa i el capità ens diu que tornem, “Porque los soldados internacionales están muy bien y no quieren que les relevemos”. Aquests soldats cobraven 10 pessetes per cada dia que estaven al front.
Quedem estacionats a Corbera, on descobreixo el bon vi que es guarda als cups del sindicat. Des d’allí la companyia és distribuïda en diferents posicions a la Serra de les Viudes, i els dies passen sense cap novetat, motiu pel qual un tinent anomenat Parra, i al que servia d’enllaç, em comenta que: “Esto no pinta nada bien porqué hace casi un mes que estamos aquí i no viene nadie a relevarnos”.
Al setembre les anomenades tropes nacionals inicien un atac amb artilleria i aviació al que segueix un estrany silenci, on res es movia, que no anunciava res de bo. Tot d’una apareixen les tropes republicanes de primera línia que tiraven enrere, i el tinent em mana trobar el capità per a preguntar-li si els havíem de parar o els deixàvem passar, i aquest, molt nerviós, em diu :“A todo lo que venga de frente, fuego contra él”. Quan li trasllado la resposta al tinent m’envia de nou al capità per a demanar-li munició.
No vaig poder complir el segon encàrrec perquè quan arribo al lloc on era el capità un tinent porta la notícia de la presència de les tropes mores i tothom fuig ràpidament. El tinent Parra també va marxar del seu refugi. Llavors vaig posar-me a caminar sense saber on anava, fins que trobo un soldat aragonès, i junts vam acabar amagats, compartint un refugi amb un caporal, dos portalliteres i dos soldats que s’havien retirat. Poc després n’hi entren dos més fugint d’un tinent que els amenaçava de disparar-los un tret si no anaven endavant.
A mitja tarda apareixen els soldats del bàndol nacional, i decidim rendir-nos per salvar la pell. Deixem les armes i sortim corrent amb els braços a l’aire. Uns soldats de l’altre bàndol ens van agafar, mentre altres deien: “No dispareu que es rendeixen i no porten armes”, l’alferes que els manava ordenà que ens portessin a la rereguarda i que diguessin que ell ens havia agafat. Pel camí se sentien trets i dalt de la serra vam veure uns soldats moros que ens amenaçaven de tallar-nos el coll.
Quan arribem a Gandesa ja és fosc. Ens prenen declaració i ens porten a Batea, ens tanquen en una golfa on hem de dormir sense mantes ni palla. Com que encara era estiu i portàvem molt cansament a sobre, vam dormir igualment.
Presoner en camps de concentració
L’endemà a Caspe, i a tornar a declarar. Em prenen els bitllets que portava dient que aquella moneda no era bona, però no agafen una pesseta de plata que portava a la cartera, dient-me: “Esta peseta te la guardas porque es buena”.
De Caspe a Saragossa, i després, en tren, a León. Mentre esperem a l’estació uns nois pregunten si hi ha algú de la província de Lleida. Responc dient que sóc de Guimerà, i em contesten: “Anem, anem, que aquest és més roig que Negrín”. Els pregunto d’on són i diuen que de Cervera, però ens posen dalt del tren i no puc continuar parlant.
Sóc destinat al camp de concentració de Santa Ana, de León, on hi trobo un noi de ca la Tecla, de Ciutadilla, que es diu Sisco. Dies després, i mitjançant la Creu Roja, puc fer saber als de casa que estic viu.
L’u de gener de 1939 integrat a la 2ª companyia del batalló de treballadors núm. 160, m’envien a un camp de treball de Baena, Córdoba, a picar pedra i fer grava per a les carreteres. Rebo una carta de casa amb 100 pessetes, i em diuen que n’havien tramès una altra a León també amb 100 pessetes més, que m’arriba poc dies després, i així, en una setmana vaig tenir 200 pessetes.
L’u d’abril de 1939 acaba la guerra i al camp ens ho fan saber amb un rètol escrit amb lletres negres sobre la paret blanquinosa que diu: “La guerra ha terminado. Viva Franco y Arriba España”.
Al juny el batalló és traslladat a Algeciras per a fer la pista d’accés a la casa de Primo de Ribera, però l’obra se suspèn en esclatar la Segona Guerra Mundial al mes de setembre i ens porten a la Línia de la Concepció, davant el penyal de Gibraltar, per a fer una altra pista. A primer de juny de 1940 es coneix la disposició que ordena desfer els batallons de presoners de guerra i donar-los la llibertat, però el comandant ens diu: “Hasta que la pista no esté terminada no os dejaré marchar”. I vam arribar al dia del Corpus. Després de missa vàrem demanar per avançar la finalització de la pista i, un cop feta, el comandant ens va dir: “Ahora ya os podéis marchar”.
Recupero la llibertat al cap de 18 mesos.
La tornada
Llarg viatge amb tren amb companyia del Sisco de ca la Tecla, de Ciutadilla, enllaçant un trajecte amb un altre. De San Roque (Cádiz) a Jaén, de Jaén a Tarragona, de Tarragona a Lleida, i de Lleida a Bellpuig. Després a peu per Preixana cap a Ciutadilla, i a esperar que es fes de nit perquè el Sisco no volia que ningú el veiés arribar. Durant la guerra havia fet guàrdia al pont per a evitar que passessin gent de dretes i l’atemoria la reacció que podia tenir la gent en veure’l.
Ens acomiadem al pont de Ciutadilla i continuo tot sol per la carretera, cap a Guimerà. A les tres de la nit sóc a la porta de casa. Truco. El pare surt al balcó i quan em veu crida: “A baix hi ha el Ramon”.
Petons i abraçades amb els pares i la germana. Mirades, rialles, i més abraçades. Però no podem estar massa temps. Som al temps de segar i a punt de dia s’ha de reprendre la feina. A mi em deixen dormir i descansar tres dies seguits.
Torno a fer de pagès a casa. M’assabento que la mare no està gaire bé. Mentre era fora l’havien operat d’un càncer, i mor el 8 de novembre de 1941.
Al cap de poc temps un altre entrebanc ve a trencar la normalitat recuperada. A principis de 1942 sóc cridat a files per a complir el servei militar, que es va perllongar durant 35 mesos entre Barcelona, la Pobla de Lillet, L’Espolla i Cantallops, però aquesta ja és una altra història. Ara només deixeu-me dir que entre la guerra i el servei militar vaig perdre la joventut. Em van tenir “ocupat” dels 18 als 25 anys.
Després la vida ha estat més generosa. M’ha deixat arribar fins avui, mantenint les forces per a explicar-ho.
I així ho he fet, explicant molts més detalls d’aquests records de joventut als meus fills, Sebastià i Francesc Xavier, que els han posat per escrit en el document que podeu trobar en aquest enllaç (Memòries de la guerra de Ramon Busquets Duch).
També vull agrair l’ajut de Montserrat Busquets i Binefa, Josep Corbella i Duch, Francesc Castanyer i Minguell, Jordi Sender i Beleta i a guimera.info.
Salutacions cordials,
Ramon Busquets i Duch
Una vegada més agraïm l’oportunitat de poder explicar aquesta història mitjançant la pàgina web de guimera.info
Moltes gràcies per les seves memòries Sr. Ramón. El moment en que diu: “del pont de Ciutadilla, continuo tot sol per la carretera, cap a Guimerà. A les tres de la nit soc a la porta de casa. Truco…”, certament m’ha deixat una bona estona imaginant-me aquest soldat, caminant, tornant a casa. Es que no tornava de Festa Major… tornava d’una guerra !
Un altre vegada, gràcies Sr. Ramón.
Hola Ramon, m’han agradat les teves memories sovint quan ens veiem per Guimera , yaem deies .que vas veure el meu pare a la guerra, m ‘agrada escoltarte tens sempre un sonriure ,tambe parles dels meus padrins Antonia i Juan ,es bonic recorda .Tens unes fotografies molt boniques m’agradat,,
amb molta sensivilitat,Roser de Cal Moretes, gracies,,
m’ha agradat molt el relat del Ramon Busquets,tot el que fa memoria de la guerra civil me emociona,ja que al meu pare li vam perdre el rastre a la batalla de Ebre i mai mes la meva mare va saber d’ell no mes que el van veure caure ferit .Jo tenia un any,per aixo totes les histories viscudes durant aquest periode tan desastros i mes perl bando republica que varem patir molts anys de repressio me emocionen,gracies sr.Ramon
Hola, sóc en Josep María, fill de mare nascuda a Guimerà, A Cal raiet. La Rosita Florensa.
Molt emocionant aquest relat, m´encanta… Salutacions.