La bruixa és una dona amb poders sobrenaturals que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques, gràcies a un pacte amb el dimoni. Durant l’edat mitjana, es van alimentar aquestes creences entre la població, utilitzant les bruixes com a cap de turc de totes les calamitats. Bruixes n’hi hagueren, també, a Guimerà.

A l’esquerra del Camí de la Bovera, després d’un petit revolt. Damunt la carretera, i mirant el convent de Vallsanta, entre els pins de fulla verda i soques recargolades que aguanten el pendent de la muntanya, emergeix la Roca del Bergadà, plana i clivellada per la pluja, el vent i el fred.

Hom diria que és el palmell de la mà d’un gegant que dorm soterrat des que el pare Zeus va imposar la seva hegemonia. Potser sí que és part d’un gegant mitològic sepultat en el fons de la terra, i la petja vermella que mostra en un dels extrems només una petita mostra deixada pel foc de l’infern.

Però hi ha que explica que aquesta taca vermella és el senyal deixat per un llamp despenjat del cel un dia fosc de sorollosa tempesta.

I, us diré més encara, sobre la vermellor de l’esquena de la Roca del Bergadà. Un home vell, que ja és mort, em contava una tarda d’hivern que el color més vermell de la Roca és el punt exacte on posa el setial del dimoni quan es fa present a la nit i es reuneix amb les bruixes que l’odoren ballant i repetint lletanies que ell no coneixia.

 

Bruixes. Guimerà ha estat terra de bruixes que es reunien a la Roca del Bergadà, aquells dies estranys que plou i fa sol, i les nits màgiques de lluna plena.

Qui no ha sentit parlar de la mort de nadons al seu bressol, o al llit de la mare, sense cap altra explicació que el mal desitjat per aquella envejosa, erma d’entranyes, que vivia en una casa atrotina d’un carrer que no passa??? O del bestiar del corral d’aquelles cases que va morir després que l’amo li negava un ou a la mateixa vella??? O dels sembrats que naixien petits i desnerits mentre els del voltant pujaven ufanosos??

Són coses de bruixes, d’encantaments i de maleficis, que, en temps passats, i no tan passats, han succeït a Guimerà. I de les bruixes se’n parla poc, i en saben poques coses, i malgrat això, en poden explicar algunes.

Quan seguint llur camí circular la lluna es presenta plena i més enigmàtica que mai, eixint des de llevant amb una claror freda, i s’aixeca majestuosa trencant la negror de la nit, sense fer soroll, les bruixes surten de casa pels forats i les portes més discretes.

Són ombres que es mouen pels carrers silenciosos, entre oliveres, ametllers, pins i alzines que mai dormen mentre la marinada gronxa suaument, fins que arriben a la Roca del Bergadà.

Unes, poques, vénen des de Guimerà; altres, pugen de Ciutadilla, Nalec, Belianes i Rocafort, per on s’escola el Corb; n’hi ha que travessen plans i corbes després de sortir de Verdú i de pobles de la Plana d’Urgell; les més endarrerides baixen de Montornès, del Mas de Bondia, de la Cirera i dels llocs de la Segarra.

Quan la brillantor de la lluna comença a minvar, esbarrien ungüents misteriosos damunt la cara i del cos, i s’agenollen fent un cercle als peus del diable; després es desfermen en una dansa obscena mentre el rei dels inferns els insufla el seu malèfic poder per a enfrontar-se a la força virginal de la Bovera i a l’esperit santificador de Vallsanta.

Les més fervoroses s’ajeuen amb el dimoni fins a ser-ne posseïdes carnalment.

I, a trenc d’alba, abans que el sol llenci arreu la seva claror, el diable s’amaga per un forat de foc i de sofre. Després, les bruixes volen de mil maneres i tornen a casa seva sense que les vegi ningú.

D’aquestes històries ha passat temps, han passat anys i generacions. Han canviat costums, persones i cases, però la Roca del Bergadà continua al mateix lloc, i si una nit de lluna plena escolteu la remor del vent, si hi pareu ve l’orella, sentireu el brogit del vol d’una bruixa, talment com l’he sentit jo.

I és que Guimerà també és terra de bruixes malgrat que ningú les hagi vist.

Josep Corbella i Duch

Poc abans d’arribar a Guimerà des de ponent trobem les restes de l’antic Monestir Cistercenc de Vallsanta. I tot gràcies a un petit grup de veïns de Guimerà que van salvar aquest monument de la demolició en el (literalment) darrer instant, emprant només el poder de la paraula…  

Ens trobem al mes de juny de 1967. Recordem que en aquells dies, el punt fonamental i secret d’aquells anomenats FETS DE VALLSANTA, fou una trucada de J. Minguell, artista pintor amb taller a Guimerà. Avisava del coneixement d’una empresa de Tàrrega, que havent cobrat la meitat de la feina a fer, tindria com a objectiu no deixar pedra sobre pedra de les restes del monestir gòtic de Vallsanta. Ens consta, com a primer secret, que el pintor de Tàrrega, havia suggerit a un dels treballadors, que fessin molt terrabastall en arribar a les restes del monestir.

                       

Aquell matí del dia 12 de juny –dilluns-, arribaren els treballadors del grup contractat, amb les eines i materials necessaris, tot preparant-se per la tasca convinguda, i amb el toc d’atenció previst. També un petit grup de persones de Guimerà amb l’agutzil i un Guàrdia Civil de Ciutadilla. Tot just escoltats els sorolls –com si fos el senyal fixat- era l’hora d’evitar un atemptat contra l’art. Sense aparences manifestes, arribaren els dos grups de persones, uns a defensar les ruïnes i altres, amb la clara missió d’enderrocar tot el que estava dret i la recerca de les parts del monument edificat, molt especialment, les peces més buscades: els carreus ben treballats del segle XV.

Recordem molt bé, que després d’una breu inquisidora i simulada salutació, tingueren unes primeres, concretes, breus i ràpides paraules inventades, no preparades. Amb un gran silenci i certa atenció, es va fer la pregunta. Tal com està previst amb aquestes úniques circumstàncies -les paraules foren pronunciades en castellà i a peu dret- i amb una seriosa veu: “¿TIENEN EL PERMISO DE DERRIBO DEL MONUMENTO?”. Van quedar tan estorats que començaren a plegar els trastets.

Cal imaginar aquells moments inèdits i una mica tensos per part de tots. La trama estava, de moment, resolta i desmantellada. Tot seguit, van recollir els parpals, martells i escarpes, i tot d’una, amb les mans a la butxaca, la tràgica operació, de tot a terra, no va prosperar.

Fou la realitat freda d’unes piquetes, palanques, cordes i altres que estaven escampades a terra, com armes preparades per un atac, van rebre amb tota la tàctica i enèrgica possible manifestació de com parar tan vandàlica acció.

La defensa va arribar a la veu a la premsa. I així, en el diari La Mañana del 14 de juny i en el seu editorial, destaca que el poble de Guimerà, s’havia unit com «Fuenteovejuna», per salvar, ara, el seu patrimoni arquitectònic: “Al mateix moment les autoritats locals impediren la demolició i demanaren ajuda als organismes oficials de Lleida i Madrid. Molt aviat arribaren els telegrames i ordres oportunes i es paralitzaren els primers intents d’enderrocament.” 

També a La Vanguardia, 15 de juny de 1967 s’hi certificava: “GUIMERÀ.Un monasterio del siglo XIII en estado ruinoso vendido por ciento cincuenta mil pesetas. La población de la villa se opone a que el nuevo propietario traslade de localidad las artísticas y venerables piedras.”

De forma més gràfica el diari Tele/Express mostrà unes caixes de fusta plenes de pedres, on deia: “contiene un monasterio”, amb una adreça incerta i no confessada.

L’any 2014, les restes continuen ben dretes, algunes consolidades i altres restaurades, com una clara mostra que Vallsanta encara té el color del pas del sol.

Joan Duch i Mas

Heu pujat mai a la torre de guaita de Guimerà? Us heu parat a pensar que se n’ha fet de la resta del castell? El pas del temps? L’abandó? L‘espoli? En part sí, però tot això arran d’uns fets molt concrets dels que aviat farà 200 anys. I que hi té a veure en tot això la Legió Estrangera Francesa?

El 14 de setembre de 1,835, com qualsevol altre nit dels darrers 800 anys, Guimerà dorm als peus del seu castell. Aquest és ara un edifici d’explotació agro-pecuària; abans havia estat torre de guaita, fortalesa militar i residència dels Senyors de Guimerà. El poble és aliè als fets que es precipitaran durant les pròximes hores i que suposaran l’inici de la fi del castell.

Són temps de guerra civil, la Primera Guerra Carlina.

L’endemà, una partida carlina de 463 homes comandada per en Rosset de Belianes es refugia al castell de Guimerà. Són les restes d’una força inicial de 1,500 homes que durant els darrers 17 dies han estat lluitant contra les forces governamentals per terres de l’Urgell, a la Vall del Corb.

Tot seguit, una columna de l’exèrcit governamental a les ordres del coronel Antoni de Niubó pren Guimerà, inclosa l’Església. En formen part un total de més de 1,600 soldats, incloses 4 companyies de la Legió Estrangera Francesa provinents d’Algèria (aquest mític cos on hi tenien cabuda criminals, aventurers i en general tots aquells que desitjaven abandonar el seu estil de vida, havia estat creat l’any 1,831 a Algèria i el juny de 1,835 desembarcà un total de més de 4,000 homes al port de Tarragona per a donar suport a Isabel II).

Es basteixen barricades, sota el foc enemic i es tallen tots els accessos per a impedir qualsevol ajut als assetjats. Les tropes es preparen per prendre el castell a l’assalt.

El 17 de setembre el comandant Rosset rebutja el requeriment de rendició, tot afirmant: “En contestación al oficio de V. que acabo de recibir digo: que he empuñado las armas en defensa del altar y el trono, y que por lo mismo derramaré cuanta sangre encierra mi corazón, antes que rendirme a unos hombres infames que hasta el presente no han guardado el honor militar y que si V. tiene a su mando 1.500 hombres, yo tengo 1.000 y sin el auxilio que dentro de poco llegará. Castillo de Guimerá, 17 de septiembre de 1.835”.

De nit, alguns carlins fugen aprofitant una escletxa en la muralla i el coneixement que tenen del terreny.

El 19 de setembre s’emplacen els canons provinents de Cervera al nord-est del castell, sota l’intercanvi de trets de fusell i esquivant les pedres que llancen els refugiats. A les 4 de la tarda retronen 14 trets de canó fent blanc a les muralles del castell. La fam, la desesperació i l’artilleria enemiga obliguen al comandant Rosset, a les 5 de la tarda, a hissar bandera blanca. La matinada del dia 20, Rosset i altres 33 soldats són afusellats contra les parets del castell, i 37 més, els següents dies en poblacions properes. 388 presoners són traslladats a Lleida i posteriorment deportats a Cuba.

Arran d’aquests fets, el bàndol carlí, com a represàlia, donà ordre d’afusellar a tot estranger que caigués les seves mans, i només uns 400 legionaris sobreviuran després de prop de 3 anys de guerra sense quarter.

El castell queda malmès sense remei. Comença un llarg procés de decadència i espoli que es perllongarà durant prop de 150 anys. En va quedar només la torre de guaita esberlada, una paret amb finestrals que mirava a Guimerà, una paret a la part nord i les parts fonamentades d‘unes torres cantoneres. Poc abans de la Guerra Civil es van fer caure les parets, aprofitant la pedra per construir les noves escoles.

L’any 1,971 el Castell passa a ser propietat de la Diputació de Lleida i s’inicia el procés de recuperació.

Jordi Sender i Beleta, Josep Corbella i Duch

Voleu saber quina va ser la darrera batalla pel comtat de Guimerà? Potser us venen al cap imatges d’èpoques pretèrites, amb exèrcits lluitant per les planes de l’Urgell, sota el comandament de noms il·lustres com Castre, Pinós, Alemany… Res, però, més lluny de la realitat ja que estem parlant d’una mena de batalla molt diferent i molt més propera del que podríeu pensar.

No és pas d’ara que Guimerà és un poble desitjat i estimat.

Potser perquè se situa en un indret estratègic i arrecerat. Potser per la climatologia, o perquè viu prop del riu i del cel. Potser per mil motius que ara no ens posarem pas a buscar entre les boires d’hivern que van i venen. Però és cert. És ben cert, ja des dels més antics pobladors del castell, Guimerà ha estat un lloc estimat i desitjat.

I els comtes, des dels Alemany, aquells que amb una ala d’àliga a l’escut familiar manifestaven llur esperit aventurer i emprenedor, de generació amb generació s’han mostrat gelosos del comptat i del poble. I així, de família, amb família, sempre han posat el nom del poble i del comtat, al costat del seu propi.

Ja al segle XVI els comptes van perdre el costum de viure al castell, i van preferir les comoditats de la ciutat, les tertúlies a la vora del foc, i els balls en salons engalanats de vellut rodejats d’amics que els riuen les gràcies, i de dames enjoiades.

Però el comtat de Guimerà és un títol que muda i fa patxoca. Dona llustre a qui el porta, malgrat que el seu titular sigui posseïdor d’altres títols de noblesa. I vet aquí, que passa dels Alemany als Hijar, i del Hijar al Silva, i, quan ja som molt cap aquí, a mitjans del segle passat, dues rames de la família Silva pugnen per ostentar el títol de Comte de Guimerà.

Hi ha un punt en què tenim un comtat sense titular, i un poble que mira les runes d’un castell sense “amo”. I comença la lluita. Aquesta vegada no es vessen calderes d’oli bullent des dels merlets, ni es llancen sagetes des de les arpilleres, ni es lliuren combats damunt de cavalls engalanats i cuirassats. La lluita entre una noble senyora que col•lecciona títols de grandesa, i el descendent d’un noble valencià maridat amb la filla d’un llinatge hongarès, es lliura a base d’instàncies, arbres genealògics, i informes d’experts en els foscos passadissos del Ministerio de Justicia, i en els despatxos que guarden lligalls de documents ordenats i planxats.

És una batalla per un nom, però una batalla aferrissada la que es desferma el 1969 amb la mort de la Sra. Natalia de Silva i Cavero. Per una banda la Sra. Maria del Rosario Cayetana Fitz-James Stuart i Silva, i, per l’altra, el Sr. Carlos Caro Vázquez Guillamas i Silva. Els carrers del poble romanen silenciosos i amb poca llum, la carretera polsosa i amb clots. Els carros van i vénen dels trossos arrossegats per mules i matxos.

I allà lluny es desenvolupa una batalla. Vinga papers per aquí, i papers per allà, mentre del poble ningú en parla. Només del títol del comte.

Finalment, s’imposa el Sr. Carlos Caro Vázquez, solter, que viu entre Madrid i Sant Sebastià, i llavors s’imposa la màgia del poble i del nom, i el Sr. Caro, de la mateixa manera que molts dels que l’havien precedit en el títol, vol conèixer el poble, i el visita discretament dues vegades. Després, en el que hem de veure com un gest familiar que l’honora, en l’esquela que publica el diari ABC de l’u d’agost de 2004, es notifica públicament la mort a Madrid el dia 30 de juliol de 2004 del Comte de Guimerà, i el seu enterrament al cementiri de Polloe, de Sant Sebastià.

La mort del Sr. Carlos Caro, solter i sense descendència, permet a la Sra. Maria del Rosario Cayetana Fit-James Stuart accedir pacíficament al títol de Comtessa de Guimerà l’any 2007. Suposem que és una fita important per a una gran col•leccionista de títols com ha estat la Sra. Fit-James Stuart, que l’ha volgut conservar pocs de temps, fins al mes de març de l’any 2013, en què l’ha cedit al seu fill Alfonso, esdevenint així el XVII Comte de Guimerà.

De moment, no ens consta que la família Fit-James Stuart hagi visitat el poble. Potser perquè és massa costerut, o perquè del castell només en queda la torre, o perquè és en un indret tranquil i amagat. Vés a saber, de vegades un, després de sostenir una batalla important i difícil, està molt cansant, i ja no li queden ganes de res, ni d’assaborir la victòria.

Vés a saber. Els nobles viuen en un altre món.

Josep Corbella i Duch

Alguns potser sabeu de l’existència d’aquest curt de gènere fantàstic filmat anys enrera pels carrers de Guimerà. Diuen que va ser premiat al Festival de Sitges…aquí teniu la història.

L’any 1971 va tenir una bona collita de pel·lícules de ciència-ficció i de terror. Entre d’altres, Steven Spielberg va escriure i dirigir la seva primera obra, el telefilm de culte Duel, Robert Wise filmava el clàssic L’Amenaça d’Andròmeda a partir d’un relat de Michael Crichton i Stanley Kubrick feia una de les seves obres mestres, La Taronja Mecànica, basada en una novel·la d’Anthony Burgess.

Guimerà també va ser partícip d’aquesta febre creadora i aquest mateix any, els carrers del poble van ser l’escenari on es va filmar un curtmetratge que també podríem emmarcar dins el gènere fantàstic i de terror, “SOLO”.

Aquest curtmetratge va ser seleccionat per representar a Espanya a la IV SETMANA INTERNACIONAL DE CINE FANTÀSTIC I DE TERROR de Sitges, on va ser guardonat.

També va representar Catalunya a les IV JORNADAS DE CINE INDEPENDIENTE DE ORENSE.

Tal com descriuen les crítiques, que no és qüestió d’apropiar-se de paraules alienes,  unes surrealistes i inquietants imatges, amb certa càrrega de suspens, creen l’intens clima de la tètrica obra. S’aborda un tema terrorífic, fantàstic i humà inspirat en la soledat de la “psique” en els instants que precedeixen a la mort, soledat que se simbolitza en un oníric peregrinar per terres desèrtiques i carrers fantasmals sobre la qual acabarà planejant l’espectre del més enllà.

Com en curtmetratges previs del director, Ramon Monfà treballa de nou elements de so de manera obsessiva. Durant els 12 minuts del curt, que no té diàleg, sentim només i de forma repetitiva les passes sordes pels carrers, els crits d’un corb, el cor que batega desbocat, i la respiració agitada del protagonista, carregant l’ambient fins al clímax final.

Ramon Monfà començà al cine amateur amb una càmera de 8 mm i després va fer el salt al cinema professional, comprant una càmera de 35 mm, aparell d’alta qualitat en aquell temps. En el transcurs de cineasta professional va fer les següents pel·lícules: El infeliz (1967), La horda (1969), Solo (1971), Aversión (1972), El aprendiz de Hippy (1975) i després el llargmetratge Cara quemada (1980), el seu gran èxit i alhora l’última pel·lícula que va dirigir com a cineasta professional.

Dades de la pel·lícula:

Direcció i guió: Ramon Monfà
Intèrprets: Àlex Guiu (home), Bel Muray (dona), Amadeu Aymerich (metge)
Càmera: 35 mm / Blanc i negre
Durada:12 minuts

Jordi Sender i Beleta